Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah al-Mamun (), més conegut pel seu làqab al-Mamun (14 de setembre de 786-833), fou califa abbàssida de Bagdad (814-833).
Joventut La nit del seu naixement es va dir la nit dels tres califes perquè a la mateixa nit va morir al-Hadi, va pujar al tron Harun ar-Raixid, i va néixer el futur al-Mamun. La seva mare Marajil era una concubina originària de Badghis, que va morir a causa del part. Fou el més gran dels onze fills d'ar-Raixid i fou criat per al-Zubayda, la neta d'al-Mansur, esposa d'ar-Raixid i mare del futur al-Amin (nascut l'abril del 787). Va rebre una educació esmerçada clàssica àrab i religiosa i va mostrar gust pel coneixement.
El 794 ar-Raixid va designar primer successor Muhàmmad (futur al-Amin, nascut de pare i mare abbàssides) el qual fou proclamat com a tal pel seu tutor al-Fadl ibn Yahya al-Barmaki i jurat a Bagdad. Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah va ser proclamat segon hereu tenint com a tutor Jàfar ibn Yahya al-Barmaki. Ar-Raixid va designar encara un tercer hereu, al-Kasim (al-Mutamin) fill d'una concubina, que tenia el suport del seu tutor abbàssida Abd-al-Malik ibn Salih (802). Tot i els tres successors el califa principal seria al-Amin que residiria a Bagdad i els dos hereus rebrien respectivament les províncies de Khurasan (el gran Khurasan fins a Rayy i Hamadan), i la Jazira i Síria del Nord. D'altra banda el 800 l'autonomia d'Ifríqiya havia quedat establerta amb el reconeixement dels aglàbides encarregats de lluitar contra kharigites, alides i omeies. El 29 de gener de 803, ar-Raixid, poc després de tornar del pelegrinatge a la Meca, es va desfer dels barmàquides executant Jàfar ibn Yahya i arrestant Fadl ibn Yahya i altres germans que foren empresonats a al-Rafika. Llavors Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah va rebre com a tutor Fadl ibn Sahl, fill d'un zoroastrià d'un poble proper a Kufa, antic servidor dels barmàquides, que després es va convertir a l'islam (806).
Als 18 anys (804) es va casar amb la seva cosina Umm Issa (filla de Mussa al-Hadi) amb la qual va tenir dos fills, Muhàmmad al-Asghar i Abd Allah. Va tenir també diverses concubines. El 808 Harun ar-Raixid es va ocupar de la situació al Khurasan que estava agitat per la revolta de Rafi ibn Layth, net de Nasr ibn Sayyar (el darrer governador omeia de la província), en contra de la política centralista del governador abna al-dawla Alí ibn Issa ibn Mahan (796-806) i acompanyat d'Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah i el seu tutor Fadl ibn Sahl, i del visir al-Fadl ibn ar-Rabi (successor dels barmàquides al front del govern central) es va dirigir a Khurasan, i va morir a Tus el 24 de març del 809; Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah havia arribat per la seva banda amb l'exèrcit fins a Merv.
La guerra civil
El nou califa al-Amín va ordenar tot seguit el retorn de l'exèrcit i l'enviament del tresor, la qual cosa privava de mitjans al seu germà per liquidar la revolta a Transoxiana, Sistan i Kirman, on estava revoltat el xiïta Hamza ibn Abd Allah al-Shari des de 795, i altres llocs. Però al-Mamun va seguir una política hàbil: va concedir autonomia als caps locals aconseguint el suport de l'aristocràcia, va augmentar el sou de l'exèrcit, va reduir un quart el kharadj, va restaurar l'eficàcia de l'administració i va celebrar diversos mazalim o assemblees que va presidir. Els fukaha i els mutakallim (mutazilites) que eren perseguits a l'Iraq, van ser ben rebuts i alguns foren consellers escoltats; ben aviat les diferents revoltes van quedar suprimides i només Hamza es va mantenir rebel al Sistan; les poblacions locals alides se li van sotmetre per un acord amb la dawa hashimiyya instal·lada a Merv.
A l'oest al-Hadi amb el suport del seu visir al-Fadl ibn ar-Rabi ibn Yunus, cap dels mawla del califa (la influència del qual havia augmentat a càrrec dels kitabs o secretaris com els barmàquides), Bakr al Mutamir (encarregat del segell) i al-Sindhi ibn Shahar (cap de la policia) va intentar guanyar suport i va fer alliberar Alí ibn Issa ibn Mahan (nomenat cap de la guàrdia califal). L'abbàssida Abd-al-Malik Salih que donava suport a al-Mutamin, fou arrestat i la Síria fou confiada a Thàbit ibn Nasr, net de Màlik ibn al-Hàytham al-Khuzaí (un dels dotze nukaba de la dawa ismaïlita hashimiyya i home de confiança d'Abu Muslim). Egipte, que estava governat per Abd-al-Aziz ibn Abd-ar-Rahman al-Azdi descendent d'un dai hashimita i ex governador del Khurasan, era potencialment dissident i només Hijaz on Zubayda, la reina mare, havia repartit diners, estava assegurada per al-Amin. El conflicte obert va començar el 810. Les províncies oriental defensant l'autonomia regional i les occidentals els privilegis, el centralisme i la successió patrilineal.
El primer acte fou el nomenament de Mussa, fill infant d'al-Amin, com a hereu del califat (un més a la llista de moment, el quart). Una delegació va anar a Merv per convèncer al-Mamun d'anar a Bagdad per exercir com a conseller del seu germà. Al-Mamun va refusar. Al-Amin va exigir llavors el pagament dels excedents de l'imports de Rayy, Kumis i Khurasan occidental; després va exigir nomenar agents fiscals al Khurasan i va seguir la designació d'un agent de correus (equivalent a agent d'informació) a Merv. Però ben aconsellat per Fadl ibn Sahl, al-Mamun va refusar totes aquestes pretensions que no s'ajustaven a allò disposat per Harun ar-Raixid. En resposa, al-Amin va proclamar el seu fill Mussa (fill d'una concubina) com primer hereu en perjudici d'al-Mamun, i un altre fill, Abd Allah (també fill de concubina), com a segon hereu (en perjudici d'al-Mutamin). En resposta, al-Mamun va prendre el títol d'imam a petició d'Ibrahim ibn Muhàmmad, fill de Muhàmmad ibn Alí, hereu d'Abu Hashim (el fill de Muhàmmad ibn al-Hanafiyya). L'imam tenia una autoritat religiosa per damunt de lamir al-muminín. Les comunicacions entre les dues parts de l'imperi van quedar tallades. Al-Mamun va comptar amb alguns agents secrets a la cort de Bagad, especialment al-Abbàs ibn Issa, fill de l'antic hereu Issa ibn Mussa (que havia estat obligat a abdicar) i alguns altres reclutats per al-Fadl ibn Shal.
Al-Amin va ordenar al seu germà lliurar el Khurasan i en no obtenir resposta va nomenar Alí ibn Issa ibn Mahan com a governador del Djibal (districtes de Qom, Nihawand, Hamadan i Esfahan) amb l'encàrrec de restaurar el poder del califat a Khurasan (març del 811). Les seves forces eren principalment els abna al-dawla, khurasanians establerts a l'Iraq. Entre aquests, destaca Khuzayma ibn Khazim, fill de Khazim ibn Khuzayma (governador dels al-Awàssim, Jazira i Síria del Nord). Alguns abna al-dawla van estar a l'altre costat, com Hàrthama ibn Àyan, mawla dels Bani Banu Dabba de Balkh i antic partidari d'Issa ibn Mussa, que va donar suport a al-Mamun i fou nomenat cap de la seva guàrdia mentre el seu fill Hàtim ibn Hàrthama ibn Àyan era nomenat governador d'Egipte per al-Amin; Zuhayr ibn al-Mussayyib ibn Zahayr al-Dabbi, que fou nomenat governador de Sistan, i el seu germà al-Mamun ibn al-Mussayyib ibn Zahayr al-Dabbi, nomenat cap de la policia, mentre un tercer germà Muhàmmad ibn al-Mussayyib ibn Zahayr al-Dabbi era encarregat d'armament d'al-Amin; Shahib, net de Kahtaba ibn Shabib al Tai, nomenat governador de Kumis, i del qual tota la resta de la família donava suport a al-Amin; i Muhàmmad ibn al-Ashath al-Khuzai, la família del qual estava instal·lada prop de Bukharà.
Abd Allah fill del nakib al-Malik ibn al-Haytham al-Khuzai, que tenia molts parents al camp d'al-Amin, va refusar la direcció dels afers militars, i també ho va fer Yahya ibn Muadh ibn Muslim, mawla dels Banu Dhuhl i veterà de l'exèrcit d'Harun ar-Raixid. Això va obrir la porta a la promoció del general Tàhir ibn al-Husayn de Bushandj, parent d'Abu Mansur Talha ibn Zurayk, mawla dels Khuzaa (un dels dotze nukaba de la dawa hasimiyya encarregat de la correspondència amb l'imam Ibrahim). Tàhir governava la seva vila natal i havia participat en la revolta de Rafi ibn al-Layth contra Alí ibn Issa ibn Mahan (fins a la seva destitució per Hàrthama ibn Àyan el 808). Al-Mamun el va nomenar governador del Djibal el 811, i fou enviat a Rayy amb un petit exèrcit (5000 homes) per enfrontar a Alí ibn Issa ibn Mahan que avançava amb 40.000 homes. Els dos exèrcits es van trobar a prop de Rayy i en la batalla va morir Alí ibn IssaAl-Tabari (trans. & ed. Michael Fishbein), "The War Between Brothers (History of al-Tabari, vol. XXXI)" Suny Press (1992) , p. 51 (3 de juliol del 811) i això va donar la victòria a Tàhir que va rebre el títol honorífic de Dhu l-Yaminayn (Tàhir Abu l-Tayyib Dhu'l-Yaminayn ibn al-Husayn ibn al-Mussab). Va ocupar llavors Qazvín i va avançar cap Hamadan on s'havia retirat l'exèrcit del califa que va rebre 20.000 homes de reforç des d'al-Anbar manat per Abd-ar-Rahman ibn Jabala al-Abnawí, on fou assetjat però altre cop Tàhir fou victoriós i Ibn Djababa va resultar mort en la batalla d'Asadabad (812). Amb la conquesta de tot el Jibal s'obria la ruta a Bagdad.
Al-Amin va mobilitzar dos exèrcits més, un dels abna al-dawla amb 20.000 homes manats per Abd Allah ibn Humayd (net del cap de l'exèrcit revolucionari abbàsida el 750 Qàhtaba ibn Xabib at-Taí), i un altre, també de 20.000 homes, àrabs manats pel qaysita Àhmad ibn Mazyad al-Shaybani de la tribu dels Banu Rabia de l'Al-Jazira. Tàhir va explotar la rivalitat dels dos grups i els va poder enfrontar l'un contra l'altre. Al-Amin va haver de reclutar gent a Síria on el 811 havia patit una revolta sufiànida. Abd-al-Malik ibn Salih fou restaurat com a governador dels al-Awàssim (Jazira i Síria) i al-Husayn ibn Alí ibn Issa (fill d'Alí ibn Issa ibn Mahan) fou encarregat del reclutament, però les rivalitats entre qaysites i kabites o iemenites no afavorien la situació. Així al-Husayn ibn Alí va donar un cop d'estat a Bagdad (març del 812) i va fer arrestar a al-Amin, proclamant al-Mamun, però quan va abandonar Bagdad per anar a combatre Tàhir un contracop va restaurar al-Amin i en retornar al-Husayn fou mort pels seus antics companys. El visir al-Fadl ibn ar-Rabi, veient la causa d'al-Amin perduda a mitjà termini va passar a la clandestinitat i al-Amin va nomenar al seu lloc el seu katib al-sirr (secretari) Ismaïl ibn Sulayh al-Harraní, que no havia estat mai partidari de la guerra civil. Al mateix temps al-Mamun era proclamat califa únic a Merv i Fadl ibn Sahl rebia el títol de Dhu Riasatayn (comandant civil i militar). Tàhir va rebre orde d'avançar cap al Khuzestan defensat pel muhallàbida Muhàmmad ibn Yazid ibn Hatim (resident a Ahwaz). Tàhir el va derrotar i el muhallàbida de Bàssora, Ibn Abi-Uyayna, es va sotmetre a Tàhir i a al-Mamun i va salvar la posició de la família, i va ser nomenat governador d'Aràbia oriental (Bahrayn després al-Ahsa, Yamama i Oman) mentre el govern de Bàssora fou donat al príncep abbàssida Ismaïl ibn Jàfar.
Tàhir va avançar cap a Kufa, on van trobar resistència, i després cap a Madain que van ocupar, arribant a l'oest de Bagdad. Un segon exèrcit khurasania manat per Hàrthama ibn Àyan fou enviat per al-Mamun per ajudar a ocupar la capital (agost del 812). El setge de Bagdad va durar tretze mesos (812-813), per la resistència especial dels ayyarun, sorgits del petit poble, que actuaven com a guerrilla urbana que va aconseguir aturar l'exèrcit regular de Tàhir; aquest va bombardejar la ciutat i la va destruir en part. Progressivament les províncies occidentals van reconèixer al-Mamun: a l'Hijaz sota influència del cap del pelegrinatge al-Abbas ibn Mussa ibn Issa; Egipte amb el suport del kalbites iemenites; Ifríqiya sota els aglàbides (que reconeixien qualsevol poder establert); Síria del nord i Jazira, al perdre al seu governador Abd-al-Malik ibn Sali, mort el 812, es va fer autònoma, imitada per l'Azerbaidjan i per Armènia.