Guerra civil anglesa o Revolució anglesa són els conflictes bèl·lics entre parlamentaristes i reialistes sostinguts entre els anys 1642 i 1651 al Regne d'Anglaterra.
Antecedents Situació política i social miniatura|Carles I pintat el 1631 per Daniel Mytens Abans de la Guerra Civil, el Parlament anglès no era un òrgan permanent de la política, sinó tan sols una assemblea temporal i consultiva. Estava compost per representants de la petita noblesa, i tenia a càrrec seu recollir impostos i taxes per al rei. El monarca no tenia l'obligació de seguir les indicacions del parlament i podia dissoldre'l. En aquella època, aproximadament una tercera part dels parlamentaris pertanyien a la facció religiosa anomenada puritanisme, que va tenir un paper primordial en el desenvolupament dels fets.
El Rei Carles I d'Anglaterra, fill de Jaume I d'Anglaterra, aspirava a reunir totes les illes britàniques dins d'un sol regne, ja que en aquella època el Regne d'Irlanda i el Regne d'Escòcia formaven estructures polítiques separades (encara que subjugades al poder de la mateixa corona). Carles I creia en el dret diví dels reis i considerava qualsevol objecció a les seves pretensions com un insult personal. El seu matrimoni amb la princesa catòlica Enriqueta Maria de França va irritar i fer desconfiar els parlamentaris protestants, els quals temien una reintroducció del catolicisme al regne.
El rei tenia la intenció de participar en les guerres europees com si es tractés de croades, i va posar al cap de l'exèrcit al seu favorit, George Villiers, duc de Buckhingham, que va ser totalment derrotat a França. El Parlament va destituir el 1626 al Duc de Buckhingham, i el rei, enfurismat pel que va considerar una insolència, va dissoldre el Parlament. Un nou Parlament va ser reunit el 1628, en el que el rei es veié obligat a cedir part de la seva sobirania sota les lleis establertes per la Carta Magna. Les peticions establertes pel nou Parlament en el document foren tals com: la fi de les detencions arbitràries, el consentiment del Parlament per a la recaptació de tots els impostos, la prohibició d'allotjaments militars en habitatges privats i la prohibició de la llei marcial en temps de pau.
Carles va clausurar el parlament, iniciant el 1630 el que s'anomena com regnat personal de Carles (tal com també van fer Felip IV de Castella i l'emperador Ferran II). La dècada que seguí, l'hi va suposar un moment d'èxit en la monarquia, augmentant la recol·lecció d'impostos gràcies a taxes com la del "Ship money", que va ser fortament protestat pel Parlament, ja que ara es convertia en regular, mentre que, fins al moment, tan sols els ports de mar pagaven aquest impost per al manteniment de vaixells de guerra de la corona. A això, s'hi van sumar una política de venda de monopoli i una pressió territorial als jutges de Pau, que havien d'entregar com fos la quantitat de diners (havent de recórrer en nombroses ocasions a l'extorsió). Amb aquestes mesures, va voler demostrar que podia guanyar tants o més diners que quan convocava el Parlament. Això no obstant, aquest despotisme va suposar-l'hi una gran impopularitat. L'èxit econòmic és degut, en gran part, a la gestió de Thomas Wentworth, duc de Strafford, un antic parlamentari.
L'altre home fort era l'arquebisbe William Laud, que tenia l'objectiu d'eliminar les diferències entre els calvinistes i els anglicans. El 1637, Laud intenta imposar a tota l'illa un nou esquema anomenat "Prayer Book", que fa esclatar Escòcia el 1638, organitzant-se així els covenanters (pactistes) per tal de defensar la seva identitat. Des de la unió d'Escòcia amb Anglaterra, diversos actes van molestar els escocesos: per exemple, el fet que el seu rei hagués abandonat Escòcia per instal·lar-se a Anglaterra, o la institució d'un grup de nobles delegats pel rei Carles, que governaven Escòcia segons els interessos de la monarquia anglesa. D'altra banda, els puritans, que volien eliminar les cerimònies (fins i tot Nadal i la Setmana Santa), veuran aquesta església anglicana com l'anticrist.
La guerra contra Escòcia A Escòcia van esclatar en 1639 les Guerres episcopals entre Carles, que donava suport al sistema episcopal de govern per l'Església d'Escòcia i el desig de bona part de la noblesa escocesa de seguir un sistema presbiterià de govern. A l'abril de 1640 es convocà el Parlament per a recaptar diners per a la guerra contra Escòcia. El Parlament estava encara més radicalitzat i es va negar a negociar els diners fins que no acceptés abans les seves peticions i la destitució del duc de Strafford, però Carles es va negar totalment i va tancar-lo, per això va ser anomenat Parlament Curt. Per als historiadors whigs es tracta d'un punt de màxima convicció del parlament; per als revisionistes volia dir que si no hagués estat per la mala política de Carles s'hauria mantingut un sistema absolutista sòlid com fins llavors.
Quan a l'estiu de 1640 els escocesos capitanejats per Leslie i el marquès de Montrose, van creuar el riu Tweed, provocant que l'exèrcit de Carles I es retirés al seu pas. En poc temps, els invasors van aconseguir creuar tot Northumberland i el Comtat de Durham després de la Batalla de Newburn. Carles va haver de deixar els dos comtats en mans escoceses per pagar les despeses que havien patit aquests quan va acceptar la pau que es signaria en el Tractat de Ripon, l'octubre de 1640. L'empobrit rei va haver de tornar a reunir el parlament, l'anomenat Parlament llarg per aconseguir subministraments necessaris per pagar la pau; però la posició del parlament encara era més radical i demanava l'abolició de totes les mesures des de 1630, l'empresonament de Strafford, que el rei no tingués el poder de convocar o desconvocar el parlament i que aquest es reunís cada tres anys. Carles ho acceptà tot i intentà arribar a un acord amb els escocesos retirant el "Prayer Book", per després buscar suport dels sectors aristocràtics que no estaven tan radicalitzats per tal de formar un exèrcit conjunt amb Escòcia contra el Parlament. Els escocesos finalment van evacuar el nord d'Anglaterra després del Tractat de Londres de l'agost de 1641, El parlament es va mantenir fins que va ser purgat el 1648.
La situació a Irlanda
El Regne d'Irlanda va ser administrat durant vuit anys pel comte de Strafford, el qual seria arrestat pels parlamentaris i executat contra la voluntat del rei Carles I d'Anglaterra el 1641. Com a reacció els catòlics irlandesos s'alçaren en armes, tement la tornada d'un poder protestant.
Primera guerra civil (1642-46) miniatura|Territoris controlats al llarg de la guerra: En verd, els parlamentaris, en vermell, els reialistes A principis de gener de 1642, pocs dies després de no poder capturar cinc membres de la Cambra dels Comuns, Carles I d'Anglaterra va témer per la seguretat de la seva família i el seu seguici i va abandonar Londres cap al nord. El creixement de l'economia en l'època de Carles afavoria els rics. Quan Carles es refugià fora de Londres, sortiren tot un seguit de moviments radicals moguts per la classe menestral de Londres que plantejava reivindicacions com ara ampliar el dret de vot, la dissolució de la Cambra dels Lords, una major redistribució de la riquesa, i fins i tot, l'abolició de la monarquia. Aquests van ser els autèntics revolucionaris, ja que els membres del parlament eren opositors al rei, però molt conservadors, ja que formaven part de l'elit. Per tot això, els últims anys s'han considerat aquestes revoltes més socials que no polítiques. De la mateixa manera que la revolta dels segadors a Catalunya, o la del 1647 a Nàpols, aquesta revolta també va ser reprimida durament abans que les revoltes polítiques, ja que resultaven més perilloses. Les negociacions per carta entre el rei i el Parlament llarg, fins a principis d'estiu, van resultar infructuoses. L'1 de juny de 1642 els Lords i Comuns anglesos van aprovar una llista de propostes coneguda com les Dinou Propostes en les que el Parlament buscava una major part del poder en el govern del regne. Abans d'acabar el mes el Rei va rebutjar les Proposicions. En no aconseguir les armes de l'arsenal de Kingston upon Hull, Carles es va dirigir a Nottingham, on proclamà la guerra al Parlament el 22 d'agost i els seus partidaris van començar a construir un exèrcit mentre el rei anava a Stafford i després a Shrewsbury, ja que el suport a la seva causa semblava especialment fort a la zona de la vall de Severn i al nord de Gal·les. Mentre passava per Wellington, va declarar en el que es va conèixer com la Declaració de Wellington que defensaria la religió protestant, les lleis d'Anglaterra i la llibertat del Parlament.
Els parlamentaris oposats al rei no van romandre passius i com a Hull, van prendre mesures per assegurar pobles i ciutats estratègiques nomenant simpatitzants amb la seva causa i el 9 de juny van votar a favor d'aixecar un exèrcit de 10.000 homes, nomenant Robert Devereux, 3r comte d'Essex, com a comandant tres dies després, i dues setmanes després que el rei hagués aixecat el seu estendard a Nottingham, Essex va dirigir el seu exèrcit a Northampton, recollint suport al llarg del camí, i a mitjan setembre havia crescut fins a 21.000 infants i 4.200 genets i dragons, duent el seu exèrcit a Coventry i després al nord dels Cotswolds, entre els reialistes i Londres, fins que el príncep Robert del Palatinat va derrotar un destacament de cavalleria parlamentari a la Batalla de Powick Bridge el 23 de setembre prop de Worcester. Els generals reialistes van decidir anar a Londres per forçar Essex a interceptar-los abans que es fes massa fort però després de la inconclusa Batalla d'Edgehill, el 23 d'octubre de 1642 i la Batalla de Turnham Green, el rei Carles va capturar Banbury i es va veure obligat a retirar-se a Oxford on va ser rebut per multituds entusiastes el 29 d'octubre i va establir la seva capital. El príncep Robert va arrasar la vall del Tàmesi en nom del rei, capturant Abingdon-on-Thames, Aylesbury i Maidenhead i molts oficials van voler obrir negociacions de pau, en contra de la voluntat de Robert de continuar cap a Londres, però el rei va estar d'acord amb els oficials, per la qual cosa el comte d'Essex aconseguí superar-los i arribà a Londres amb el seu exèrcit parlamentari el 8 de novembre.
miniatura|Territori controlat pel parlament i el rei en 1643 A les Midlands, després de la mort de Robert Greville, Lord Brooke, John Gell va assetjar i capturar Lichfield per als parlamentaris per unir-se posteriorment amb William Brereton per lluitar en la Batalla de Hopton Heath el 19 de març, en la que va morir el Comte de Northampton, comandant realista. Els reialistes van guanyar la Batalla de Chalgrove Field el 18 de juny, en la que va morir John Hampden, i el 30 de juny a la Batalla d'Adwalton Moor, prenent el control de la major part de Yorkshire, i al juliol, a l'oest d'Anglaterra la Batalla de Lansdowne i la Batalla de Roundway Down també van ser per als reialistes i el príncep Robert va prendre Bristol. El mateix any, però, Oliver Cromwell va formar la seva tropa d'"Ironsides", una unitat disciplinada que va demostrar la seva capacitat de lideratge militar, i amb la seva ajuda va guanyar una victòria a la Batalla de Gainsborough al juliol. A l'agost hi va haver manifestacions populars a Londres, tant a favor com en contra de la guerra a Westminster, fortament reprimides.