LExèrcit Britànic és l'Exèrcit de terra de les Forces armades del Regne Unit. El seu origen es remunta a la unificació dels Regnes d'Anglaterra i Escòcia, per esdevenir el Regne de la Gran Bretanya en 1707. El nou Exèrcit britànic va incorporar regiments que ja existien tant a Anglaterra com a Escòcia i era administrat per l'Oficina de Guerra de Londres. Des de 1963, és dirigit pel Ministeri de Defensa.
Actualment està format per 109.740 soldats (amb 98.560 preparats), a més de 3.640 Gurkhes i 34.000 soldats de l'Exèrcit Territorial, donant uns 147.000 soldats en actiu a l'octubre de 2008.UK Armed Forces: Full Time Strengths and Requirements at 1 October 2008 , dasa.mod.uk Els membres a temps complet són anomenats sovint com el Regular Army des de la creació el 1908 del Territorial Army, format per reservistes. L'Exèrcit britànic actualment està desplegat per diverses zones del món en conflicte, tant com a Cos Expedicionari o com a Forces en Tasques de Manteniment de la Pau de les Nacions Unides. Actualment està desplegat a Kosovo, Xipre, Alemanya, Iraq, Afganistan, i en altres llocs.
En contrast amb la Royal Navy, els Royal Marines i la Royal Air Force, l'Exèrcit no inclou la paraula "Royal" (Reial). En primer lloc el motiu és que històricament l'Exèrcit Britànic és l'Exèrcit del Parlament i no pas de la Corona. Això es confirmà mitjançant la Llei de Drets de 1689, demanant l'autoritat del Parlament permantenir un exèrcit en temps de pau. No obstant això, molts dels seus regiments i cossos constituents tenen noms reials i tenen membres de la Família Reial ocupant càrrecs superiors.
Si bé nominalment el cap de l'Exèrcit britànic és el superior, el seu cap professional és el Cap de l'Estat Major General, actualment Sir Peter Wall KCB CBE ADC Gen..
Història miniatura|El Duc de Marlborough a la batalla de Blenheim. miniatura|La batalla de Waterloo, una de les majors victòries de l'Exèrcit Britànic. L'Exèrcit Britànic sorgí de la unió de l'exèrcit anglès i l'exèrcit escocès, després de la unificació dels parlaments d'ambdós països i la creació del Regne Unit de la Gran Bretanya el 1707. El nou exèrcit britànic incorporava regiments ja existents en ambdues nacions, i era dirigit des de Londres.
Des de 1763, el Regne Unit ha estat una de les potències militars i econòmiques del món. L'Imperi Britànic s'expandí en la seva època incorporant colonies, protectorats i dominis per Amèrica, Àsia, Àfrica i Australasia. Tot i que la Royal Navy és sovint vista com vital per a la puixança de l'Imperi Britànic i pel domini britànic al món, l'Exèrcit britànic exercí un important paper en la colonització dels territoris. Les tasques habituals per a l'exèrcit incloïen les guarnicions a les colònies, la captura dels territoris estratègicament importants i la participació en accions de pacificació de les fronteres colonials, proveir de suport als governs aliats, la supressió dels rivals de la Gran Bretanya, i permetre que l'Imperi Britànic s'estengués per tot el globus. L'Exèrcit també participà en nombroses guerres per paciricar les fronteres o per promoure governs amics, així com per mantenir a d'altres imperies allunyats de les fronteres de l'Imperi Britànic. Entre aquestes accions trobem la Guerra dels Set Anys, la Guerra d'Independència dels Estats Units, les Guerres Napoleòniques, la Primera i la Segona Guerra de l'Opi, la Rebel·lió Boxer, les Guerres de Nova Zelanda, la Rebel·lió Índia de 1857, la Primera i la Segona Guerres Bòer, els atacs fenians, la Guerra Angloirlandesa, així com diverses intervencions a l'Afganistan (per mantenir un espai de seguretat entre l'Índia britànica i l'Imperi Rus) i la Guerra de Crimea.
Com el seu predecessor, l'Exèrcit Anglès, l'Exèrcit Britànic ha lluitat contra Espanya, França i els Països Baixos per la supremacia a Amèrica del Nord i les Índies Occidentals. Amb ajut nadiu i provincial, l'Exèrcit conquerí Nova França a la Guerra dels Set Anys, suprimint posteriorment un alçament indi a la Guerra de Pontiac. Posteriorment, seria derrotat a la Guerra d'Independència dels Estats Units, perdent les Tretze Colònies, però mantenint el Canadà.
L'Exèrcit Britànic va participar enormement a les Guerres Napoleòniques, lluitant a la península Ibèrica, a través d'Europa i el nord d'Àfrica. La guerra entre els britànics i el Primer Imperi Francès s'estengué per tot el món; fins que els britànics assoliren una de les seves majors victòries militars en la batalla de Waterloo.
A l'època d'Oliver Cromwell, l'Exèrcit Anglès havia participat de manera activa en la conquesta i la colonització d'Irlanda des de la dècada de 1650. La campanya de Cromwell va caracteritzar-se per l'amenaça de les ciutats irlandess (principalment Drogheda), que havia donat suport als Reialistes durant la Guerra Civil Anglesa. Així, l'Exèrcit quedà contínuament involucrat a Irlanda des de llavors, inicialment suprimint nombroses revoltes irlandeses i campanyes per l'autodeterminació. Va haver de combatre contra els colons angloirlandesos i escocesos de l'Ulster a Irlanda, els quals havien format el seu exèrcit i amenaçaven en emular als colonialistes americans principalment si les seves condicions (principalment relatives a les lleis del país i a la llibertat de comerç) no eren ateses. Així doncs, l'Exèrcit Britànic es trobà lluitant amb els rebels irlandesos, catòlics i protestants, inicialment a l'Ulster i a Leinster durant la rebel·lió de 1798.
Després de l'ascensió al tron de Guillem i Maria, Anglaterra es veié inmersa en la Guerra de la Gran Aliança, inicialment per prevenir una invasió francesa per restaurar al tron al pare de Maria, Jaume II. Després de la unió d'Anglaterra i Escòcia el 1707, i amb la creació el 1801 del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, la política estrangera britànica al continent va basar-se a evitar l'expansió dels seus competidors, com França, Espanya o Rússia, combatent per tant a la Guerra de Successió Espanyola, les Guerres Napoleòniques o la Guerra de Crimea.
Les cada vegada majors exigències de l'expansió imperial van portar a les Reformes Cardwell i Childers a finals del , que van donar a l'exèrcit britànic la seva composició moderna, redefinint el seu sistema de regiments. Les reformes Haldane de 1907 va crear de manera formal la Força Territorial com a component voluntari de reserva de l'Exèrcit.
miniatura|esquerra|Tanc Mark I durant la I Guerra Mundial miniatura|Batalla d'El Alamein. El domini britànic arreu del món va ser desafiat per nombroses potències alienes, notablement l'Imperi Alemany. El Regne Unit estava aliat amb França (mitjançant lEntente Cordiale) i Rússia, i quan el 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial, l'Exèrcit Britànic envià el Cos Expedicionari Britànic (BEF, per British Expeditionary Force) a França i Bèlgica per evitar que Alemanya ocupés aquests països. La Gran Guerra pot ser la més devastadora de la història militar britànica, amb 800.000 morts i uns 2 milions de ferits. En la part inicial de la guerra, el component professional de la BEF va ser anihilat, i el substituí un cos voluntari i, posteriorment, reclutat. Els avenços tecnològics comportaren l'aparició del tanc i la consegüent creació del Regiment Reial de Tancs, i els avenços en l'aeronàutica comportaren la creació del Royal Flying Corps, que esdevindria decisiu en les futures batalles. La guerra de trinxeres dominà l'estratègia al Front Occidental, i l'ús dels gasos verinosos s'afegí a la devastació.
El 1939 esclatà la Segona Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia. Els compromisos de Gran Bretanya cap a Polònia la portaren a la declaració de guerra contra Alemanya. De nou, un Cos Expedicionari Britànic va ser enviat a França, per ser evacuat quan Alemanya envaí França i els Països Baixos el 1940. Només l'Evacuació de Dunkerque va fer possible evitar que tot el Cos Expedicionari no fos capturat. Poc després, això no obstant, els britànics assolirien grans èxits derrotant els italians i els alemanys a El Alamein, i als desembarcaments de Normandia el 1944, juntament amb els exèrcits dels Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Contràriament a la creença popular (influenciada per Hol·lywood), més de la meitat dels soldats participants en el Dia-D eren britànics. A l'Extrem Orient, l'Exèrcit Britànic lluità contra els japonesos a Birmània. Durant la II Guerra Mundial l'Exèrcit Britànic desenvolupà les unitats de Comandos, incloent-hi el Regiment Paracaigudista i el Special Air Service. Durant la guerra l'Exèrcit britànic va ser una de les majors forces combatents participants en el bàndol dels Aliats.
Després del final de la II Guerra Mundial, l'Exèrcit Britànic va ser significativament reduït de mides, si bé el Servei Nacional seguí fins al 1960. Aquest període també va veure el procés de Descolonització, que s'inicià amb el final del Raj britànic i prosseguí amb la independència de la resta de colònies d'Àsia i Àfrica. Com que la mida de l'Exèrcit s'havia reduït, així també passà amb la seva participació en els afers mundials, encara que ha seguit participant en diversos, com la Guerra de Corea el 1950 i la Crisi de Suez el 1956. A més, quedava un gran desplegament de tropes britàniques a l'Alemanya Occidental, davant de l'amenaça d'una invasió soviètica. La Guerra Freda també comportà significatius avenços tecnològics en la guerra, i l'Exèrcit veié com sistemes armamentistes de tecnologia avançada entraven en servei.
miniatura|Soldats britànics vigilen presoners de guerra Argentins durant la Guerra de les Malvines. Malgrat el declivi de l'Imperi Britànic, l'Exèrcit Britànic encara segueix desplegat arreu del món, lluitant guerres colonials a Aden, Xipre, Kenya i Malàisia. El 1982, l'Exèrcit Britànic, juntament amb els Marines Reials va reconquerir les illes Maldines durant la Guerra de les Malvines contra l'Argentina.
Durant les 3 dècades posteriors a 1969, l'Exèrcit va estar desplegat a Irlanda del Nord per ajudar la Policia Reial de l'Ulster al seu conflicte contra els grups paramilitars lleialistes i republicans, en l'anomenada Operació Senyera (Operation Banner). Es creà el Regiment de Defensa de l'Ulster, que després esdevindria el Reial Regiment Irlandès el 1992. Més de 700 soldats van morir durant els enfrontaments. Després que IRA anunciés l'alto el foc entre 1994 i 1996 i des de 1997, la desmilitarització ha tingut lloc com a part del procés de pau, reduint la presència militar de 30.000 a 5.000 soldats. El 25 de juny del 2007, el 2n Batalló del Regiment Reial Princesa de Gal·les abandonà les seves casernes a Bessbrook Mill, Armagh, com a part del programa de normalització a la Irlanda del Nord en resposta a la declaració de l'IRA del final de les seves activitats.
Conflictes recents i actuals Guerra del Golf Pèrsic
El final de la Guerra Freda portà una retallada del 40% de personal, com es recomanava a l'informe Opcions pel Canvi. Malgrat això, l'Exèrcit s'ha desplegat en un paper cada cop més global. El 1991, el Regne Unit va ser el segon màxim contribuent en la coalició que lluità contra l'Iraq a la Guerra del Golf. El país subministrà uns 50.000 soldats i va ser el país encarregat de controlar Kuwait després que aquest fos alliberat.
Guerres de Iugoslàvia
L'Exèrcit Britànic va ser desplegat a Iugoslàvia el 1992. Inicialment formava part de la Força de Protecció de les Nacions Unides. El 1995 el comandament passà al IFOR i després al SFOR. Actualment les tropes estan sota el comandament del EUFOR. S'han enviat uns 10.000 soldats britànics. El 1999, les tropes britàniques, sota el comandament del SFOR van ser enviades a Kosovo, mentre que allà tenia lloc el conflicte. Posteriorment el comandament va ser traspassat al KFOR.
Afganistan
miniatura|Soldats britànics a l'Afganistan