El negre és un color pur que indica l'absència de color o de llum. És un color acromàtic, sense tonalitat, com el blanc o el gris. El negre és la percepció visual de màxima foscor, per mor de la inexistència de fotorecepció, no per causa biològica sinó per absència total de flux lluminós, o bé per una intensitat de flux per sota del llindar de percepció. Hom pot dir que el negre és el color més fosc. El terme negre és un dels mots més comuns per als colors, ja que segons la teoria dels termes bàsics de color tots els idiomes el diferencien semànticament. De fet, juntament amb el blanc, és el primer a diferenciar-seDryer, Matthew S. & Haspelmath, Martin (eds.). The World Atlas of Language Structures Online.Leipzig: Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology. La paraula negre deriva del llatí nĭger, nĭgra, nĭgrum.
També és possible que per contrast es vegi una cosa de color negre. Aquest és el cas de les taques negres del Sol. Una altra possibilitat és de combinar els tres colors primaris de tal manera que aquests absorbeixin la llum de l'espectre visible.
En física s'anomena cos negre el cos que absorbeix tota l'energia, alhora que és un emissor ideal.
Sovint s'utilitza simbòlicament per representar la foscor. El blanc i el negre s'han utilitzat sovint per descriure oposats com ara bé i mal, anys obscurs i segle de les llums, i nit i dia. Des de l'edat mitjana, el negre ha estat el color simbòlic de la solemnitat i l'autoritat, i per aquesta raó encara és utilitzat habitualment per jutges i magistrats.
El negre va ser un dels primers colors utilitzats en les pintures rupestres del Neolític. S'utilitzava a l'antic Egipte i Grècia com a color de l'inframon. A l'Imperi romà, es va convertir en el color del dol, i al llarg dels segles s'associava freqüentment amb la mort, el mal, la bruixes i la màgia. Al , va ser usat per la reialesa, el clergat, els jutges i els funcionaris governamentals en bona part d'Europa. Es va convertir en el color que van utilitzar els poetes romàntics, els negociants i els estadistes anglesos al , i un color d'alta moda al . Segons algunes enquestes a Europa i al nord d'Amèrica, és el color més associat amb el dol, el final, els secrets, la màgia, la força, la violència, la maldat i l'elegància.Eva Heller (2000), Psychologie de la couleur – effets et symboliques, p. 105–27.
La tinta negra és el color més utilitzat per imprimir llibres, diaris i documents, ja que proporciona el contrast més alt amb el paper blanc i, per tant, és el color més fàcil de llegir. De la mateixa manera, el text negre sobre una pantalla blanca és el format més comú utilitzat a les pantalles d'ordinador.Heller, Eva, Psychologie de la couleur – effets et symboliques (2009), pàg. 126. A partir de setembre de 2019, els enginyers del MIT fabriquen el material més fosc a partir de nanotubs de carboni alineats verticalment.
Art Prehistòric miniatura|Megaloceros: art rupestre a Lascaux El negre va ser un dels primers colors utilitzats en art. Les coves de Lascaux a l'estat francès contenen dibuixos de toros i altres animals dibuixats per artistes del Paleolític fa entre 18.000 i 17.000 anys. Van començar utilitzant carbó vegetal, i més tard van aconseguir pigments més foscos cremant ossos o triturant una pols d'òxid de manganès.Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, p. 34.
Antic Per als antics egipcis, el negre tenia connotacions positives, perquè era el color de la fertilitat i el ric sòl negre inundat pel Nil. Era el color d'Anubis, el déu de l'inframon, que va prendre la forma d'un xacal negre i va oferir protecció contra el mal als morts. Per als antics grecs, el negre representava l'inframon, separat dels vius pel riu Aqueront, l'aigua del qual corria negra. Els que havien comès els pitjors pecats eren enviats al Tàrtar, el nivell més profund i fosc. Al centre hi havia el palau de l'Hades, el rei de l'inframon, on s'asseia en un tron negre de banús. El negre era un dels colors més importants utilitzats pels artistes grecs antics. Al , van començar a fer ceràmica de figures negres i més tard ceràmica de figures vermelles, utilitzant una tècnica molt original. En ceràmica de figures negres, l'artista pintava figures en negre sobre el color natural de la terrissa. Posteriorment van invertir el procés, pintant els espais entre les figures. Això va crear magnífiques figures vermelles sobre un fons negre brillant.Stefano Zuffi, Color in Art, p. 270.
En llatí, la paraula per a negre, ater i enfosquir, atere, s'associava amb crueltat, brutalitat i maldat. El negre també era el color nou de la mort i el dol. Al els magistrats romans van començar a portar una toga fosca, anomenada toga pulla, en les cerimònies fúnebres. Més tard, sota l'imperi, la família del difunt també va vestir durant un llarg període de colors foscos; posteriorment, després d'un banquet per marcar el final del dol, canviava la toga negra per una toga blanca. En la poesia romana, la mort s'anomenava hora nigra, l'hora negra.
Els pobles germànics i escandinaus van adorar la seva pròpia dea de la nit, Nótt, que creuava el cel en un carro tirat per un cavall negre. També temien a Hel, la dea del regne dels morts, la pell de la qual era negra per un costat i vermella per l'altre. També tenien per sagrat el corb. Creien que Odin, el rei del panteó nòrdic, tenia dos corbs negres, Huginn i Muninn, que servien com els seus agents, viatjant pel món per ell, mirant i escoltant.Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, p. 34–45.
Postclàssic Als inicis de l'edat mitjana, el negre s'associava comunament amb la foscor i el mal. En les pintures medievals, el diable es representava generalment amb forma humana, però amb ales i pell o cabell negre.Stefano Zuffi, Color in Art, p. 272.
En la moda, el negre no tenia el prestigi del vermell, el color de la noblesa. Va ser usat pels monjos benedictins com a senyal d'humilitat i penitència. Al segle va esclatar una famosa disputa teològica entre els monjos cistercencs, que vestien de blanc, i els benedictins, que vestien de negre. Un abat benedictí, Pere el Venerable, va acusar els cistercencs d'un orgull excessiu de vestir de blanc en comptes de negre. Sant Bernat de Claravall, fundador dels cistercencs, va respondre que el negre era el color del diable, l'infern, «de la mort i el pecat», mentre que el blanc representava «la puresa, la innocència i totes les virtuts».Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, p. 80.
El negre simbolitzava tant el poder com el secret al món medieval. L'emblema del Sacre Imperi romanogermànic d'Alemanya era una àguila negra. El cavaller negre en la poesia de l'edat mitjana era una figura enigmàtica, que amagava la seva identitat, normalment embolicada en secret.Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, p. 86–90.
La tinta negra, inventada a la Xina, s'utilitzava tradicionalment a l'edat mitjana per escriure, per la senzilla raó que el negre era el color més fosc i, per tant, proporcionava el major contrast amb el paper o el pergamí blanc, convertint-lo en el color més fàcil de llegir. Es va fer encara més important al segle , amb la invenció de la impressió. Es va crear un nou tipus de tinta, la tinta d'impremta, amb sutge, trementina i oli de nou. La nova tinta va permetre difondre idees a un públic massiu mitjançant llibres impresos, i popularitzar l'art mitjançant impressions i gravats en blanc i negre. Pel seu contrast i claredat, la tinta negra sobre paper blanc continuà sent l'estàndard per a la impressió de llibres, diaris i documents; i per la mateixa raó, el text negre sobre fons blanc és el format més comú utilitzat a les pantalles d'ordinador.
A principis de l'edat mitjana, els prínceps, els nobles i els rics solien vestir amb colors brillants, especialment amb capes de color escarlata d'Itàlia. El negre poques vegades formava part de l'armari d'una família noble. L'única excepció era la pell del sable. Aquest pelatge negre brillant, d'un animal de la família de les martes, era el pèl més fi i més car d'Europa. S'importava de Rússia i Polònia, i s'utilitzava per retallar els vestits de la reialesa.
Al , l'estatus del negre començà a canviar. En primer lloc, els tints negres d'alta qualitat van començar a arribar al mercat, permetent peces d'un negre profund i ric. Magistrats i funcionaris del govern començaren a portar túnica negra, com a mostra de la importància i seriositat dels seus càrrecs. Una tercera raó era l'aprovació de lleis sumptuàries en algunes parts d'Europa que prohibien l'ús de roba costosa i certs colors a qualsevol persona excepte als membres de la noblesa. Les famoses capes escarlata brillant de Venècia i les teles blau paó de Florència estaven restringides a la noblesa. Els banquers i comerciants rics del nord d'Itàlia van respondre canviant la seva roba per bates negres, fetes amb les teles més cares.Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, pàg. 93–130.
El canvi al negre més auster però elegant fou ràpidament imitat pels reis i la noblesa. Començà al nord d'Itàlia, on el duc de Milà, el comte de Savoia i els governants de Màntua, Ferrara, Rímini i Urbino van començar a vestir-se de negre. Després s'estengué a França, dirigida per Lluís I d'Orleans, germà petit del rei Carles VI de França. Es traslladà a Anglaterra al final del regnat de Ricard II d'Anglaterra (1377–1399), i tota la cort va començar a vestir-se de negre. El 1419–20, el negre es convertí en el color del poderós duc de Borgonya, Felip el Bo. Es traslladà a l'estat espanyol, on es va convertir en el color dels Habsburg, de Carles V i del seu fill, Felip II (1527–1598). Els governants europeus ho van veure com el color del poder, la dignitat, la humilitat i la temprança. A finals del , era el color que portaven gairebé tots els monarques d'Europa i les seves corts.Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, p. 121–25.
Edat moderna Si bé el negre era el color que portaven els governants catòlics d'Europa, també era el color emblemàtic de la Reforma protestant a Europa i dels puritans a Anglaterra i Amèrica. Jean Cauvin, Philipp Melanchthon i altres teòlegs protestants van denunciar els interiors ricament acolorits i decorats de les esglésies catòliques romanes. Veien el color vermell, usat pel papa i els seus cardenals, com el color del luxe, el pecat i la bogeria humana.Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, p. 146– 47. En algunes ciutats del nord d'Europa, les turbes van atacar esglésies i catedrals, van destrossar els vitralls i van desfigurar les estàtues i la decoració. En la doctrina protestant, la roba era sòbria, senzilla i discreta. Els colors brillants van ser desterrats i substituïts per negres, marrons i grisos; es recomanava a les dones i als nens vestir de blanc.Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, p. 152–53.
Als Països Baixos protestants, Rembrandt utilitzà aquesta nova paleta sòbria de negres i marrons per crear retrats els rostres dels quals emergien de les ombres expressant les emocions humanes més profundes. Els pintors catòlics de la Contrareforma, com Rubens, van anar en sentit contrari; van omplir els quadres de colors vius i rics. Les noves esglésies barroques de la Contrareforma normalment brillaven de color blanc a l'interior i estaven plenes d'estàtues, frescos, marbre, or i pintures de colors per atreure el públic. Però els catòlics europeus de totes les classes, com els protestants, finalment van adoptar un vestuari sobri, que era majoritàriament negre, marró i gris.Michel Pastoureau, Noir – Histoire d'une couleur, p. 150–51.