miniatura|La bandera dels quatre moros, bandera tradicional i nacional de Sardenya. miniatura|Giovanni Maria Angioy, considerat per molts nacionalistes sards Babai Mannu, gran pare de la pàtria. El sardisme o nacionalisme sard ( o natzionalismu sardu) és un corrent social, cultural i polític que proposa el reconeixement de Sardenya com a nació, bé amb una gran autonomia dins una Itàlia federal o bé com a estat independent.
Orígens històrics Els diferents autors nacionalistes sards han destacat el tarannà resistent del poble sard als invasors. S'hi donà l'original cultura dels nurags (vers el primer mil·lenni) i van presentar una forta resistència a la incorporació a l'Imperi Romà iniciada el 259 aC i que no es considerà definitivament sotmesa fins a la invasió de Juli Cèsar, el 40 aC. Els colonitzadors anteriors (grecs, fenicis i cartaginesos) no passaren de la creació d'establiments costaners.
Durant l'alta edat mitjana s'hi formaren els judicats, organitzacions locals encarregades de la defensa contra els invasors musulmans. De fet, alguns d'aquests (com el jutjat d'Arborea) actuaren com a estats semiindependents, però no aconseguiren formar un estat nacional unificat. La Corona d'Aragó els va incorporar al seu reialme en el , i posteriorment passarien a l'Imperi Espanyol (). Vers el 1717, en virtut del tractat de Londres, Sardenya passà a poder de Víctor Manuel II de Savoia. Savoia des d'aleshores s'anomenarà Regne de Sardenya. Tot i el nom del nou reialme, el centre del poder es trobava al Piemont, i Sardenya hi fou tractada com una colònia.
La revolta d'Angioy Durant el , es formaren diversos grups antipiemontesos. Per una banda, el dels nobles locals, que tenia un tarannà antifiscal; el dels pagesos i pastors, en canvi, tenia un tarannà antifeudal i poc organitzat; la burgesia mercantil i els intel·lectuals tenien un tarannà republicà i, en alguns casos, apostava per l'independentisme, emmirallats en la República de Còrsega i el lideratge de Pasquale Paoli. La primera revolta sarda de caràcter nacional esclatà aprofitant les invasions franceses del 1792 i 1793, quan els istamentos aprofitarien l'avinentesa per a presentar un memorial al rei piemontès reivindicant més autonomia. Com que aquest ho va rebutjar, el 30 d'abril del 1793 esclatà la revolta. El 13 de gener del 1796, Giovanni Maria Angioy es posà de part dels insurrectes i va expulsar el virrei amb suport anglès, però el 16 de juny hagué de marxar del país, que va tornar a caure en mans dels terratinents piemontesos. El 1800, intentaria novament ocupar Sardenya, però fracassà.
Tot i que en cap moment es va proclamar la independència de Sardenya, molts historiadors han considerat aquest moment com el naixement del nacionalisme sard modern. La figura d'Angioy ha estat sovint reivindicada i en aquesta revolta es va compondre l'himne nacional sard de Francescu Ignaziu Mannu, Su patriotu sardu a sos feudatàrios. Aquest sentiment va augmentar des del 1847, quan foren abolits els darrers vestigis d'autonomia sarda.
Unificació italiana i primeres demandes d'autonomia El 1848, es formà un corrent de denúncia contra la imposició d'una legislació uniforme a tot el Regne del Piemont-Sardenya, expressada en la producció publicista de personatges pertanyents als corrents democràtics i republicans del liberalisme, com Federico Fanu, Gian Battista Tuveri i G. Scotto Pintor. En llurs opuscles, aquesta tendència advocava per una autonomia insular amb parlament propi, que li permetés engegar el seu propi procés de modernització econòmica, per tal de no caure en la colonització, i protegir l'economia ramadera en nom dels interessos sards. L'anomenada qüestió sarda (Tuveri, 1867) es definia així en termes econòmics i administratius, i aspirava a un federalisme poc definit a escala italiana. Un altre corrent, alhora, reclamava la modernització econòmica de l'illa, però sota control sard. Des del 1860-1870, va tenir més influència política en comptar amb el suport de polítics sards de renom com Giorgio Asproni, o pel ministre d'agricultura, Francesco Cocco Ortu, i se sumà a les demandes d'altres regions italianes meridionals, tot configurant-se com una part de l'anomenada qüestió meridional. També ho va veure així el sociòleg comunista Antonio Gramsci.
La demanda d'autonomia es basava en criteris econòmics: aconseguir que el major nombre de recursos restin en mans sardes amb plena capacitat per a redistribuir-los. Mercè a la pressió dels diputats sards a Roma, a finals del , s'adoptaren algunes mesures especials per a Sardenya, com la primera llei especial del 1897. També es produïren, durant el 1890, mobilitzacions per aconseguir un port franc per a Sardenya que li permetés millorar les exportacions, sobretot les de formatge de cabra. Però la necessitat del control dels recursos implicava també que les elits locals disposessin de més mitjans per a incrementar llur domini clientelar sobre l'interior de l'illa. El 1914, poc abans de començar la Primera Guerra Mundial, se celebraria a Roma un Congrés de tota l'elit política de Sardenya per tal de demanar al govern central més recursos. Els escassos resultats de les lleis especials ja provocaven aleshores que els publicistes socialistes i republicans reivindiquessin un antiproteccionisme i un meridionalisme que denunciava la marginació sarda.
El primer sardisme (1914-1945) L'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) canviaria radicalment el panorama polític sard. Les autoritats italianes formaren la Brigada Sàsser, formada exclusivament per sards, que fou enviada com a tropa de primera línia al front. Es calcula que durant el conflicte hi moriren 200.000 sards, 30.000 d'ells de la Brigate Sassari. Els oficials, reclutats entre els petits burgesos i els professionals liberals, en acabar la guerra n'esdevingueren líders polítics, com Emilio Lussu, Attilio Deffenu i Davide Cova. Cap al 1919, la Brigada fou desmobilitzada, i els excombatents organitzaren l'Associació Nacional d'Excombatents. En el III Congrés d'Excombatents, realitzat a Macomer el 1920, van rebutjar tant el socialisme com el liberalisme, hi destacaven les tendències republicanes, regionalistes i partidaris de l'autonomia política. miniatura|Emilio Lussu, un dels fundadors del PSAZ. L'octubre del 1920, es formaria el Partit Sard d'Acció (PSAZ) amb dos grups dirigents, l'un a Sàsser, format per Camillo Bellieni (radical-progressista) i Luigi Battista Puggioni (partidari d'una federació de pobles mediterranis), i l'altre a Càller, format per Lionello De Lisi (sindicalista revolucionari) i Emilio Lussu, formats a partir de la Federació Regional d'Excombatents. Tenia d'antuvi 500 membres i dos periòdics, i a les eleccions d'aquell mateix mes va obtenir 21 escons de 40 a Sàsser i un bon resultat a Càller, tot augmentant el nombre d'afiliats a vora 50.000. Però, el maig del 1921, el primer ministre Giolitti va dissoldre la Cambra i va convocar noves eleccions sobre circumscripcions regionals.
Els primers dirigents del PSAZ estaven units per un programa d'inspiració populista que pretenia fer reformes socioeconòmiques sobre la base d'un cooperativisme, la defensa de la petita producció, l'economia agrària i ramadera, l'autonomia administrativa i política basada en els ens locals, dins una reestructuració de l'estat italià que resolgués la qüestió meridional oferint una via definitiva per al desenvolupament econòmic sard i acabant amb el proteccionisme duaner culpable que el sud fos un mercat captiu del nord. Mantenia, alhora, una certa tendència antiobrera, ja que oposava el meridionalisme camperol amb el socialisme obrer.
Tot i que, tant en Bellieni com en Egidio Pilia, autor de l'opuscle Autonomia sarda. Basi, límiti, forma (1920), hi ha elements de reivindicació ètnica, el PSAZ no concebia Sardenya ni com a nació ni com a minoria nacional (article 2 dels estatuts del partit, vigents fins al 1948), sinó que es fixà com a objectiu l'autonomia política, econòmica i administrativa de Sardenya dins la unitat de la nació italiana. Lussu i Bellieni consideraven Sardenya com una nació avortada que no havia arribat a desenvolupar-se, i que per això calia la plena assimilació nacional i cultural dins Itàlia. Ni la llengua ni la cultura sardes eren reivindicades de manera substancial, malgrat ser considerades vagament com a elements fonamentals d'una etnicitat diferenciada, l'existència de la qual no se sent amenaçada. La propaganda del PSAZ estava escrita totalment en italià, i només s'emprava el sard en la propaganda oral. En els referents exteriors, nogensmenys, es feia referència esporàdicament a Irlanda i a Catalunya, així com un utòpic projecte de Federació Mediterrània de Regions Lliures (Països Catalans, Occitània, Còrsega i Sardenya). Però, alhora, condemnava qualsevol tendència secessionista. Mantingué contactes amb altres forces polítiques regionalistes sorgides arreu d'Itàlia a partir de les Federacions Regionals d'Excombatents, com el Partit Molisà d'Acció i d'altres similars a Puglia, Abruzzi, Ligúria, Piemont, Calàbria i Sicília. En les eleccions legislatives italianes del 1921, el PSAZ va obtenir el 28,8% dels vots sards i 4 escons, amb suport sobretot a les zones rurals de petita i mitjana propietat i economia pastoral.
El PSAZ es va dividir en dues tendències, la federalista-marxista, que rebia el suport d'Antonio Gramsci i la independentista. El 1923, hi havia hagut contactes entre el Partit Nacional Feixista i el PSAZ per integrar-se a canvi d'assumir alguns punts de vista de reivindicació autonòmica. Una part del PSAZ (els anomenats sardofeixistes) van ingressar al PNF, i l'altre, dirigida per Lussu, es presentà a les eleccions amb les sigles del partit. En les eleccions del 1924, tot i l'auge del feixisme, van aconseguir el 16,3% dels vots i 2 escons contra el 66,3% dels feixistes. El desembre del 1925, però, Benito Mussolini va ordenar la dissolució del partit i l'empresonament dels seus líders, la majoria dels quals marxaren a París. Giovanni Battista Tuveri dirigí les restes del partit a l'interior i Lussu organitzà a París el Partit d'Acció amb altres forces antifeixistes.
Després d'uns anys d'inactivitat, a la tardor del 1943, es presentà novament el PSAZ, cosa que provocaria l'enfrontament entre els líders vinguts de l'exili i orientats cap a l'esquerra, com Lussu, i els que continuaven fidels al missatge populista dels anys 20, com Luigi Puggioni, Sotgio i Giovanni Battista Melis, que havien radicalitzat al límit el missatge autonomista en un quasi confederalisme. Alhora, el 1943, es fundaria un Partit Comunista de Sardenya (PCS), marxista leninista dirigit per Antonio Cassetta, qui reclamava la fundació d'una República d'Obrers i Camperols, però des del 1945 fou combatut i finalment absorbit pel PCI, que l'acusava de separatista. El mateix any, també es fundà la Lega Sarda, obertament independentista, fundada per Bastià Parisi, qui tenia el suport de Bellieni i mantenia contactes amb el Moviment Independentista Sicilià.
Autonomisme i integració política El 1948, es va aprovar un estatut especial per a Sardenya, i en les eleccions del 1949 es va escollir per primer cop el Consell Regional de Sardenya. El PSDAZ s'hi presentà dividit: el sector nacionalista va obtenir el 10,4% dels vots i 7 escons, mentre que Lussu es presentà amb el Partit Sard d'Acció Socialista, i va obtenir el 6,6% i 3 escons. Tots els partits van fer gala de sardisme (DCI, PSI, PCI), però a la llarga l'autonomia restaria inoperant.