Anglaterra (England en anglès, Pow Sows en còrnic, Lloegr en gal·lès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi.
En acabar el domini romà sobre Britànnia (la Gran Bretanya), l'illa va ser envaïda tant per pobles celtes procedents d'Escòcia i Irlanda com per tribus germàniques vingudes dels actuals Països Baixos i Alemanya, principalment angles, saxons i juts. Aquestes tribus van acabar fusionant-se entre si i, en certa forma, amb la població local, fundant una sèrie de regnes al sud-est de Britànnia. A aquesta zona li van donar els francs el nom de «terra dels angles», en llatí Anglae terra, que més tard va passar a utilitzar-se en la major part d'Europa. Els mateixos anglesos van traduir aquest nom posteriorment com England.
És curiós que el nom d'aquest territori varia depenent d'on provingui la denominació: per als europeus continentals, el nom de "Terra dels Angles" va ser el que va perdurar, encara que els angles eren més al nord que els regnes saxons a l'illa. Sens dubte, hi influí el fet que els regnes angles de Northúmbria, Mèrcia i Ànglia Oriental incloïen el 80% del territori de l'Heptarquia i hi va correspondre la supremacia política durant els segles i , especialment durant els regnats d'Edwin de Northumberland i de Penda i Offa de Mèrcia. A aquesta supremacia política dels angles es va unir una primacia cultural, atès que els monestirs de Northúmbria, especialment el de Lindisfarne, es van convertir en centres culturals de primer ordre, d'on van sorgir grans figures com Alcuí de York i Beda el Venerable, que van tenir una gran influència en el desenvolupament de la cultura de l'Europa merovíngia i carolíngia. A més, es presentava un fet que jugava en contra d'una hipotètica Saxonland: i és que al continent, a la frontera oriental del regne dels francs, s'assentava el poble dels saxons continentals, que després de ser sotmès per Carlemany, es va integrar en l'imperi Carolingi i posteriorment en el Sacre Imperi. L'ús dels termes Anglia i angli esquivava molestes homonímies i evitava la possibilitat de confondre els anglosaxons amb els saxons del Continent.
En el marc dels mateixos anglosaxons, la Història Ecclesiastica Gentis Anglorum de Beda el Venerable marca una tendència. En aquesta obra, les paraules angli, angelfolc i gentis anglorum s'utilitzen en un doble sentit: En un sentit ampli, designen a tots aquells pobles de llengua germànica que van envair la Gran Bretanya a finals del i principis del , ja fossin angles, juts o saxons. En un sentit estricte, tals termes es referien exclusivament a la tribu dels angles, excloent als juts i els saxons. Aquesta terminologia va ser acceptada fins i tot pels saxons de Wessex, que a partir d'Alfred el Gran, es titulaven a si mateixos com Rex Saxonum et Anglorum (reis dels angles). Sense cap dubte, hi influí el fet que a partir del tractat de Wedmore (878) i la conquesta de Londres, àmplies zones habitades per angles caiguessin en poder del rei Alfred. Precisament va ser aquest monarca, el que, malgrat ser saxó, va fer tot el possible per patrocinar una identitat pananglesa entre els pobles de parla anglosaxona de Britannia. En les seves traduccions de les obres de Beda el Venerable es fa servir el vocable englisc (anglès), i no saxisc (saxó), per referir-se a la llengua anglosaxona. A més, l'expressió gentis Anglorum és traduïda per Alfred amb el vocable Angelcynn (el poble dels anglesos). No en va, els reis de Wessex eren descendents del llegendaris rei dels angles Offa (no confondre amb Offa de Mèrcia), que va regnar al nord de l'actual Alemanya segles abans de la gran migració a Britànnia. Els reis dels anglosaxons, senyors ja a partir d'Athelstan de tot Anglaterra, van adoptar diferents títols com Rex Angulsæxna (rei dels anglosaxons) o Rex Anglorum (rei dels anglesos) i, finalment, al aquesta última expressió es va consolidar, i el vocable "anglesos" va desplaçar definitivament el de "saxons".
A les llengües celtes, el nom dels saxons va ser el que va tenir major arrelament, com per exemple: Sasana en gaèlic irlandès; Sasainn en gaèlic escocès; Lloegr per al territori, però Saeson com a gentilici, en gal·lès i Bro-Saoz en bretó.
Història
Abans de l'arribada dels romans, el territori que avui comprèn Anglaterra estava ocupat per tribus celtes. Roma va envair la Gran Bretanya al , i s'hi va mantenir fins al segle IV.
Durant el , diverses tribus germàniques (principalment angles, juts i saxons) van envair la Gran Bretanya, desplaçant-ne la cultura de les poblacions celtes originàries cap a l'oest (País de Gal·les i Cornualla) i al Nord (Escòcia i Cumbria). Aquesta invasió es coneix com a conquesta anglosaxona. A partir del , Anglaterra va patir incursions constants pels vikings.
La batalla de Hastings, el 1066, és un moment crucial de la història d'Anglaterra: els normands, capitanejats per Guillem el Conqueridor, derroten els saxons i envaeixen Anglaterra. Tot i que no desplacen la població originària, els normands ocupen totes les posicions de poder, formen la nova aristocràcia i imposen el seu sistema legal i fiscal.
Prehistòria i antiguitat
miniatura|Stonehenge, un monument megalític tipus cromlech. miniatura|Boudica va encapçalar una revolta contra l'Imperi Romà. El més antic fòssil humà descobert en el territori és de més de 500.000 anys. La descoberta va ser feta on avui s'ubica Norfolk i Suffolk. L'home modern va arribar al territori fa 35 mil anys, però a causa de les condicions difícils de l'últim període glacial, van fugir del Regne Unit cap a les muntanyes del sud d'Europa. Només els grans mamífers com els mamuts i els rinoceronts van romandre. Prop d'11 mil anys enrere, quan el gel va començar a fondre's els éssers humans van tornar a ocupar la regió. Una indagació genètica va demostrar que van venir del nord de la península Ibèrica. El nivell del mar era més baix que l'actual, i la Gran Bretanya estava connectada per terra a Irlanda i Euràsia, quan el mar va pujar es va separar d'Irlanda fa 9.000 anys i d'Euràsia mig segle després.
La Cultura del got campaniforme va arribar per volta de l'any 2500 aC, al costat d'ells va començar la construcció de navilis a partir de fang i coure. Va ser en aquesta època que els grans monuments del Neolític es van construir, com ho són el Stonehenge i l'Avebury. Durant l'edat del ferro, els celtes van arribar des de l'Europa Central, el desenvolupament de la fosa de ferro va permetre la construcció de millors arades, l'avanç de l'agricultura i la producció d'armes més eficaces.
Els romans van conquerir Britànnia l'any 43, sota el regnat de Claudi, l'àrea va ser incorporada a la província de Britànnia. L'any 410, amb la decadència de l'Imperi Romà, els romans van deixar l'illa per defensar els seus límits a l'Europa Continental.
Edat mitjana
miniatura|Casc cerimonial del del Regne d'Ànglia Oriental trobat a Sutton Hoo. Després de la retirada dels romans la Gran Bretanya es va veure propensa a la invasió de mariners guerrers com els saxons i els juts, que van guanyar control en àrees del sud-est, sent contingut el seu avanç per un temps després de la victòria dels britans a la Batalla de la Muntanya Badon. Els regnes britànics postromans al nord, posteriorment coneguts col·lectivament pels bards britànics com el Hen Ogledd, van ser, al seu torn, gradualment conquerits pels angles durant el . Relats contemporanis fidedignes d'aquest període són escassos, i també ho és l'evidència arqueològica, donant lloc a la seva descripció com una "Edat Fosca". Existeixen diverses teories conflictives pel que fa a l'extensió i al procés de la invasió anglosaxona de la Gran Bretanya; Cerdic, fundador de la dinastia de Wessex, va poder haver estat un brit. No obstant això, per al petits regnes anglosaxons coneguts com l'heptarquia anglosaxona havien emergit a la part central i sud de la Gran Bretanya: Northumbria, Mercia, Estanglia, Regne d'Essex, Regne de Kent, Regne de Sussex i Wessex.
El cristianisme va ser introduït al sud per Agustí des de Roma i al nord per Aidan des d'Irlanda, el que va reintroduir la Cristiandat que s'havia perdut després de la fundació de l'heptarquia anglosaxona.
Anglaterra va ser conquerida el 1066 per un exèrcit liderat per Guillem el Conqueridor des del Ducat de Normandia, un feu del Regne de França. Els normands provenien d'Escandinàvia i s'havien assentat a la Normandia només uns segles abans. Aquest poble va introduir el feudalisme i va mantenir el poder a través de barons, els qui es van establir en castells repartits per tot Anglaterra. L'idioma que parlava la nova elit aristocràtica era el normand, que va tenir una considerable influència en l'idioma anglès.
Edat moderna tardana i edat contemporània
miniatura|El rei Enric VIII es va convertir en Cap Suprem de l'Església d'Anglaterra. Sota el recentment format Regne de la Gran Bretanya, l'impuls de la Royal Society i altres iniciatives angleses combinades amb la Il·lustració escocesa van portar a la creació importants innovacions en la ciència i en l'enginyeria. Això va pavimentar el camí per l'establiment de l'Imperi britànic, que en la seva cúspide territorial va arribar a comprendre prop d'una quarta part de la superfície terrestre. Domèsticament, la Revolució Industrial, un període de profunds canvis en les condicions culturals i socioeconòmiques d'Anglaterra, va significar la industrialització de l'agricultura, la manufactura, l'enginyeria i la mineria, i també el desenvolupament de noves obres en transport i infraestructura hidràulica per facilitar la seva expansió i el seu desenvolupament, destacant en aquest àmbit la construcció del canal de Bridgewater, acabat el 1761, i l'obertura del ferrocarril Stockton-Darlington el 1825.
Durant la Revolució Industrial moltes persones es van traslladar des de zones rurals cap a noves àrees industrials en expansió, com per exemple cap a Manchester i Birmingham. Anglaterra va mantenir una relativa estabilitat durant tota la Revolució Francesa, sent William Pitt el Jove el primer ministre britànic durant el regnat de Jordi III del Regne Unit.
Des del ha existit un important moviment d'immigració cap a Anglaterra, majoritàriament d'habitants provinents d'altres parts de les illes Britàniques, però també de països de la Mancomunitat de Nacions, particularment de països del Subcontinent indi.
Geografia Relleu Anglaterra comprèn la zona central i sud de les dues terceres parts de l'illa de Gran Bretanya, més altres territoris illencs com l'illa de Wight i les illes Scilly. Està vorejada per dos dels altres tres països que integren el Regne Unit, al nord Escòcia i a l'oest Gal·les. Anglaterra és la part de l'illa més propera al continent europeu, està separada de la costa francesa per una bretxa marina d'uns 34 quilòmetres d'amplada, tot i aquesta els dos països estan connectats per l'Eurotúnel que uneix Folkestone amb Calais/Coquelles. Les aigües que envolten Anglaterra són el Mar d'Irlanda, Mar del Nord i l'oceà Atlàntic El riu més llarg que travessa Anglaterra és el Severn, que fa 354 quilòmetres de llarg i desemboca al canal de Bristol. No obstant això, el riu més llarg del tot a Anglaterra és el Tàmesi, que fa 346 quilòmetres de llarg. Hi ha molts llacs a Anglaterra, però la majoria estan situats a l'anomenat Districte dels Llacs, el major dels quals és el llac Windermere, també conegut pel sobrenom de "Rei dels Llacs".