El Tarragonès és una de les tres comarques en què va quedar dividit el Camp de Tarragona en la divisió comarcal de 1936. És arran de costa, a la zona meridional, entre el Baix Penedès, al nord-est, l'Alt Camp, al nord, i el Baix Camp al sud-oest.
Amb l'excepció del sector nord-est, on un conjunt de tossals (tossa Grossa de Montferri, 386 m) i turons separen el Camp de Tarragona del Baix Penedès, el Tarragonès té uns límits convencionals. La delimitació del Tarragonès a l'Alt Camp i al Baix Camp, les tres comarques històriques que formen el Camp de Tarragona, està en relació amb la influència de cadascun dels tres nuclis comercials (Tarragona, Valls i Reus) i amb l'equilibri administratiu de les tres comarques.
Entre Tarragona, Valls i Reus hi ha un relleu planer, tradicionalment aprofitat per al conreu de l'avellaner en el regadiu, i oliveres, ametllers i vinyes en el secà. Actualment aquest espai és ocupat en bona part per indústries, sobretot químiques.
La comarca actual del Tarragonès és el resultat de les modificacions realitzades el gener de 1990. Per una llei de la Generalitat de Catalunya, el Tarragonès definit el 1936 i 1987 es modificà per la segregació de dos municipis. El municipi de Bonastre s'agregà al Baix Penedès i el municipi dels Garidells s'agregà a la comarca de l'Alt Camp. Actualment el Tarragonès té vint-i-dos municipis. El municipi de Tarragona inclou el 20% de la superfície comarcal i el 71% de la població.
El relleu L'estudi físic del Tarragonès no pot desvincular-se del conjunt del Camp de Tarragona. La comarca del Tarragonès en comprèn un petit sector situat ran de costa. S'ha d'incloure dins de l'extrem meridional de la Depressió Prelitoral. En aquest cas el terme depressió pot donar lloc a confusions, ja que no queda situat entre muntanyes. La Serralada Prelitoral només toca d'esquitllada el Tarragonès. Les planes de l'Alt Camp i del Baix Camp també poden incloure's dins de la Depressió Prelitoral. L'alineació principal de la Serralada Prelitoral és al nord d'aquestes dues comarques. Al nord-est del Tarragonès acaba una alineació secundària de la Serralada Prelitoral. Es tracta d'un conjunt de serres que separa el Penedès del Camp. No hi arriba la Serralada Litoral, ja que a partir del Baix Penedès es troba enfonsada al fons marí.
A excepció de les serres del sector nord-est i d'alguns altres indrets d'extensió reduïda, el fons del Tarragonès és constituït per materials dipositats durant el Miocè. Hi predominen margues blaves i d'altres materials d'origen marí que es dipositaren en un moment en què el mar ocupava l'actual Tarragonès. Sobre aquests materials miocens s'han dipositat posteriorment materials quaternaris. Uns es formaren pel descens difús de material procedent dels vessants veïns. D'altres foren arrossegats pels rius i es dipositaren a les seves vores. Només tenen un paper important les planes al·luvials del Francolí i el Gaià.
A l'extrem sud-oest hi ha el promontori calcari que acaba al cap de Salou. Hi ha materials de diverses èpoques geològiques, com una resta aïllada de les serralades antigues. El cap de Salou assoleix una altitud de 77 m. miniatura|esquerra|El Mediterrani vist des de la Rambla Nova La costa del Tarragonès és molt diversa, amb sector de penya-segats, en general d'escassa alçària. Hi ha llargues platges separades per diferents sortints rocosos. Al nord de Tarragona hi ha el cap Gros i la punta de la Móra. Es tracta de dos fragments de materials miocens, més resistents i compactes que els materials quaternaris que els envolten. Al nord de la comarca hi ha les llargues platges de Creixell i de Torredembarra. Al sud de Torredembarra hi ha els Munts, que acaba al cap Gros. Segueixen les platges d'Altafulla, on desguassa el Gaià, i el litoral de Tamarit, ja en el municipi de Tarragona, on es barregen platges i sectors rocosos: les puntes de Creueta i de la Móra, la cala de la Móra, la platja de Tamarit i el penyal de la Roca de Gaià. Acostant-nos cap a Tarragona es troba la platja Llarga, un sector rocós amb la cala dels Capellans, la platja de Savinosa, un altre sector rocós, la platja de la Rabassada, de nou costa rocosa i finalment la platja del Miracle, sobre la qual s'aixecà la ciutat romana de Tàrraco. Seguint més cap al sud, la costa es torna rocosa, cosa que fa que al final de la Rambla Nova de Tarragona hi hagi un mirador excepcional de la Mediterrània, l'anomenat Balcó del Mediterrani. La vall del Francolí ha estat forçat a desviar-se cap al sud-oest. Al sud del Francolí hi ha la platja de Riuclar, ocupada per indústries i d'altres edificacions, i l'extensa platja de la Pineda, que entra en el promontori del cap de Salou. La resta de la franja costanera d'aquest promontori és dominat per penya-segats alts amb algunes cales. Destaquen el cap Roig, la platja de la Canonja i la punta de Sant Pere. Segueix la llarga platja de Salou. Més enllà hi ha Cambrils, ja dins el Baix Camp.
En algunes planes litorals hi hagué antigament aiguamolls i alguns petits estanys, actualment desapareguts. A la platja de Creixell s'han format algunes petites dunes. També hi ha dunes al cap Gros i al cap de Salou, on abans de l'avenç constructiu es podien veure dos quilòmetres i mig de llarg d'acumulacions de sorra. Hi ha cites del que indiquen munts de sorra de més de cent metres al promontori de cap de Salou.
Els rius miniatura|El Francolí al seu pas per la Masó El Tarragonès té dos rius principals, el Francolí i el Gaià. Hi ha altres rius de menor importància, entre els quals destaquen la séquia de Riuclar i alguns torrents que després de travessar el Baix Camp moren a la costa de Salou.
El Francolí recull les aigües de la Conca de Barberà i de part de l'Alt Camp. Ha donat lloc a una petita plana al·luvial, que juntament amb la plana de la séquia de Riuclar, ha estat molt important per a l'economia tradicional agrícola del Tarragonès. La vall inferior del Francolí separa una àrea on dominen els materials miocens, situada a la seva esquerra, d'una altra dominada superficialment per materials quaternaris, situada al marge dret. El Francolí és un riu amb aigua corrent permanent, encara que normalment en porta molt poca a causa de la intensa explotació dels nivells freàtics de la plana al·luvial. Les aigües estan molt contaminades en el sector que recorre el Tarragonès.
El Francolí ha sofert periòdicament grans revingudes, com les de l'11 de juliol de 1972 (aiguat de Sant Cristòfol). 10 d'octubre de 1829 (aiguat de Sant Francesc), setembre de 1843, setembre de 1874 (aiguat de Santa Tecla) i el 18 d'octubre de 1930 (aiguat de Sant Lluc), entre les més destacades.
El Gaià també es forma més al nord del Tarragonès i travessa el sector oriental de l'Alt Camp. A l'entrada del Tarragonès es va construir la presa per a l'embassament del Gaià, la qual serveix per a retenir i regular l'aigua per a regatge i per a les indústries petroquímiques del Camp. De manera natural sempre portaria aigua, però l'intens aprofitament fa que hagi anat gairebé sempre sec. Aquests últims anys (principis de la dècada del ) s'ha procurat que torni a portar aigua regularment gràcies a la tasca dels ecologistes.
La vegetació miniatura|esquerra|Un margalló La intensa activitat agrícola i la recent ocupació urbana i industrial fan que sigui difícil saber quina seria la vegetació pròpia del Tarragonès. Als espais sense conrear ni construir hi ha un predomini de brolles i garrigues amb pins. L'arbre autòcton més abundant seria l'alzina, que predomina a gairebé arreu de la comarca. Als vessants més secs i assolellats serien les màquies de llentiscle i margalló. D'alzinars i màquies, gairebé no se'n troben. Només hi ha algunes zones de bosc mixt de pins i alzines, molt localitzades, i alguns sectors amb màquies, que ocupen indrets propis de l'alzinar.
A les ribes del Gaià i sobretot del Francolí s'establiria una vegetació de ribera contínua. D'aquest tipus de vegetació, no en queda gairebé res, ja que gairebé totes les ribes han estat conreades i els cabals de rius i rieres s'han reduït gairebé totalment.
A la platja i els penya-segats hi ha una vegetació específica que ha estat molt destruïda. Dels antics aiguamolls, no en queda gairebé res. Només alguns sectors que s'inunden periòdicament quan plou o en moments de tempesta marina. La vegetació de penya-segats és l'única que s'ha conservat en força bon estat, ja que són indrets poc accessibles.
Població El Tarragonès és una de les comarques més poblades de Catalunya, encara que de manera molt desigual. Com en altres aspectes, la demografia del Tarragonès està en relació amb la ciutat de Tarragona. Històricament el territori de l'actual comarca del Tarragonès ha estat molt poblat. Només cal recordar la importància que tingué la ciutat romana de Tàrraco. Després de la desfeta de l'Imperi Romà, aquest territori quedà força despoblat. No fou fins a partir del que es tornà a repoblar de forma notable. La situació estratègica com a port de sortida marítima, i no solament del Camp sinó de bona part de les terres catalanes meridionals i de ponent, i fins i tot de les terres aragoneses, convertí aquest indret en una àrea força poblada i molt activa. Es calcula que hi havia més d'11.000 habitants a mitjan , dels quals més d'un 60% vivien a Tarragona.
La Pesta negra de finals del i diverses situacions sociopolítiques feren que la població restés reduïda a menys de la meitat a mitjan . La recuperació demogràfica posterior fou molt lenta i fins als inicis del no s'assolí de nou la xifra d'11.000 habitants. Cap al 1718 es calcula una població d'11.500 habitants. Tarragona tenia gairebé el 42% de la població comarcal.
Climatologia El clima del Tarragonès és mediterrani litoral sud. La distribució de la precipitació és irregular, amb un total anual escàs. L'estació més plujosa és la tardor i la menys plujosa és l'estiu. El període àrid comprèn els mesos de juny i juliol, si bé se'n troba un durant el mes de febrer. El règim tèrmic de tota la comarca es caracteritza per tenir estius calorosos i hiverns moderats. Les glaçades són poc freqüents, exceptuant els tres mesos d'hivern la resta de l'any no n'hi ha. CC-BY-SA-3.0
Demografia miniatura|Plaça de la Font de Tarragona, capital de la comarca El Tarragonès és una de les comarques més poblades de Catalunya, encara que de manera molt desigual. Com en altres aspectes, la demografia del Tarragonès està en relació amb la ciutat de Tarragona.
Històricament el territori de l'actual comarca del Tarragonès ha estat molt poblat. Només cal recordar la importància que tingué la ciutat romana de Tàrraco. Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i les invasions bàrbares aquest territori romangué força despoblat. No fou fins a partir del que es tornà a repoblar de manera notable. La situació estratègica com a port de sortida marítima, i no solament del Camp sinó de bona part de les terres catalanes meridionals i de ponent, i fins i tot de les terres aragoneses, convertí aquest indret en una àrea força poblada i molt activa. Es calcula que hi havia més d'11.000 habitants a mitjan , dels quals més d'un 60% vivien a Tarragona.
La Pesta negra de finals del i diverses situacions sociopolítiques feren que la població restés reduïda a menys de la meitat a mitjan . La recuperació demogràfica posterior fou molt lenta i fins inicis del no s'assolí de nou la xifra d'11.000 habitants, pel 1718 es calcula una població d'11.500 habitants. Tarragona tenia gairebé el 42% de la població comarcal.