fou un escriptor català.
Biografia Infantesa Ferran Canyameres fou concebut a Sabadell –concretament a l'actual avinguda de l'Onze de Setembre, 79, al barri de la Creu Alta (aleshores pertanyent al municipi de Sant Pere de Terrassa)–, però va néixer a Terrassa –concretament a l'aleshores número 277 de la carretera de Montcada–, on la família s'acabava de desplaçar. Era fill dels sabadellencs Valentí Canyameres i Teresa Casamada i tenia almenys quatre germanes grans.
Després de cinc anys d'ensenyament primari, l'any 1909 passà a estudiar el batxillerat, pensionat per l'Ajuntament de Terrassa. El 1913, deixà d'estudiar-lo a les Escoles Pies perquè la situació econòmica dels seus pares els obligà a posar a treballar el seu fill. Començà per fer pràctiques d'escriptori en el despatx del taller d'ebenisteria on el seu pare feia d'encarregat. Sentint de molt petit l'atracció de l'art i de les lletres, ja feia temps que dibuixava i, fins i tot, ja havia publicat algun escrit que per timidesa començà signant amb el pseudònim de Ferran d'Egara.
L'any 1914 entrà a treballar d'escrivent en una tintoreria industrial. A partir d'aleshores col·laborà més obertament en publicacions locals de Terrassa, i també de fora, i el designaren per ocupar el secretariat d'entitats culturals, tasca en la qual no escatimava hores. A causa del seu temperament cercava la companyia de gent més gran que ell, aquella que en els seus esbargiments no s'acontentava amb els balls de societat ni amb allò que és corrent en la joventut sense ideal. Dos anys més tard, el professor de comptabilitat de l'escola nocturna a la qual assistia regularment, li feu bones proposicions i passà a treballar d'auxiliar seu en el despatx d'una fàbrica de teixits de llana.
D'aquesta època, de la seva infantesa sobretot, existeix l'obra Quan els sentits s'afinen, publicada l'any 1960 per l'Editorial Selecta, que fou molt ben acollida per la crítica i el públic. És l'inici d'unes memòries en les quals arriba tot just fins als dotze anys. Del capítol Primera anada a Barcelona va sortir-ne una edició de bibliòfil molt acurada, l'any 1949, amb unes litografies de Grau Sala. El llibre portava el títol de Barcelona a vol d'infant. Fou editat a París per l'Editorial Albor, que dirigia el mateix Ferran Canyameres.
Joventut El 1917, desitjós de veure món i marfonent-se en l'ambient enrarit del seu poble, amb la vènia i també amb la pena dels seus pares es traslladà a França, en plena guerra europea. Després d'uns mesos a la finca que un antic patró seu tenia no lluny de Carcassona, se n’anà a París. A Terrassa feien córrer que s'havia fet voluntari a la Primera Guerra Mundial, però, res d'això, sinó que treballà en diverses empreses de la Ciutat de les Llums. En aquest viatge a París, en un primer moment l'havia d'acompanyar Joan Salvat-Papasseit, però aquest desistí a darrera hora.
Intercalava el seu treball rutinari, que li donava el just per a viure, escrivint cròniques per a algunes publicacions, sempre de caràcter literari o humorístic. Es relacionava amb artistes i escriptors francesos, alguns dels quals continuaren distingint-lo amb llur amistat i consideració tot i haver assolit la celebritat. Durant aquesta època creà la revista Plançons, publicada a París, escrita en català i francès, de durada efímera.
Aquesta primera anada i estada a París queda evocada en unes altres memòries sota el títol de París el fel i la mel, obra pòstuma apareguda l'any 1965, publicada per l'Editorial Bruguera. També en aquest llibre manifesta la sensibilitat i la riquesa de llenguatge característica de l'escriptor i que, segons han dit els crítics, el vinculen a la tradició dels millors prosistes de Catalunya, com ara Víctor Català i Joaquim Ruyra, especialment amb aquest últim.
Aquesta obra relata els primers amors de l'autor, els primers passos en un món nou i desconegut, ple d'encís i així mateix d'amargors, els primers tractes amb escriptors i artistes, els seus primers contactes amb la bohèmia, amb la política, les reunions clandestines. L'estatge a París durà tot just un any però certament en tornà canviat, transfigurat. Les aventures amoroses, la lluita per guanyar-se la vida, la falta de mitjans, de protecció, l'ajudaren a definir-se, a afermar-se en les seves idees, a traçar-se un camí. A París l'adolescent es convertí en home.
Abans de l'armistici tornà a Catalunya. Un cop reintegrat a la seva terra i decidit a conservar la seva llibertat, Ferran Canyameres s'instal·là a Barcelona, on es guanyava escassament la vida col·laborant a periòdics i revistes i també fent d'oficinista. Fou recluta de la lleva del 1919, i el destinaren a Guadalajara, al cos d'Aerostació. Es posà malalt de seguida d'arribar-hi. Després d'una estada a l'hospital, passà a la caserna. Va perdre uns vint quilos en tres mesos i el rebaixaren de tot servei. Entrà en relació amb alguns cadets de l'Acadèmia d'Enginyers, als quals donava lliçons de francès i ajudava en llurs treballs, sobretot en els de dibuix. També col·laborà, aquest cop en castellà, en una revista cultural d'aquella ciutat.
Li telefonaren que el seu pare estava molt malalt i l'autoritzaren per anar a veure'l, però arribà a casa quan venien d'acompanyar el seu cadàver al cementiri. Tornà a Guadalajara amb la pena d'aquesta pèrdua. Per altra banda, la seva salut no millorava pas. L'any 1921, la seva mare feu expedient i el llicenciaren en qualitat de fill de vídua. Quatre de les seves germanes ja eren casades, i la mare i la germana petita vivien a casa d'una d'elles. En poques setmanes a llur costat recobrà pes i després de treballar de delineant en un taller de construcció de maquinària, se’n va anar a Barcelona per quedar-s'hi, malmirat pels seus conciutadans, els quals no capien com un jove que podia fer-se una situació gràcies a la protecció que molts li havien brindat, preferia la vida insegura. Però com que sotmetre's a ells significava també sotmetre's a llur politiqueta o a les ínfules d'un nou ric, optà per seguir el camí que l'atreia tot i considerar que era el més espinós.
Aquell mateix any feu una escapada a Tunis, a tall de mariner, en un vaixell mercant. Al cap de dos mesos i mig de vida pintoresca i trontollada en aquella terra, tornà a Barcelona amb el mateix vaixell. Treballà una temporada d'escrivent i una altra de dibuixant en una agència de publicitat, a la qual entrà per concurs. Cada dia més atret per l'ofici de les lletres, continuà col·laborant en diverses publicacions, profusament, i es llançà a la vida platxeriosa sense gaires manies. Caigué malalt del tifus i arribà a les portes de la mort. L'Ajuntament de Barcelona li passava cinc duros diaris, i eren molts els que contribuïen a satisfer les despeses de la seva malaltia. Àdhuc l'editor Antoni López Llausàs, famós per la seva gasiveria, hi contribuí amb cent duros. Després d'una llarga convalescència, passada al costat de la seva mare, tornà a Barcelona, on l'absorbí de ple la jungla de la bohèmia literària. Publicava més que mai usant infinitat de pseudònims, sense l'ambició de fer-se un nom, sinó únicament per a subvenir a les seves necessitats, hàbits o fantasies. Es relacionava amb figures rellevants de l'art, de les lletres i de la política, sense que en aquest camp combregués amb l'ideari dels qui s'hi movien, sempre fidel al seu amor a Catalunya, emportat per la dèria d'expressar-se clar i català perquè el català era la seva llengua, la que s'havia emmotllat més bé al seu tarannà en l'esplai dels seus sentiments.
Del període d'aquesta vida desordenada, rebel, bohèmia i inquieta que s'allarga del 1918 al 1925, n’escriurà més tard unes pàgines que s'afegiran a la publicació de París, el fel i la mel, amb el títol de La vida en pseudònim. Hi recull els noms ficticis que emprava i àdhuc els noms de les revistes i setmanaris en els quals col·laborava. Els seus múltiples articles eren molt variats i diversos, però, principalment, de temes picarescos, satírics, humorístics, anecdòtics i polítics.
Al Papitu encapçalava les seves cròniques amb el nom de Gambant pel món i signava Faune Vell. A L'Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia, amb Ferran d'Egara, Faune Vell i X. En el setmanari picaresc Les Tuies, firmava Faune Jove, i en el setmanari separatista La Tralla, en el qual envestia i ridiculitzava tot allò que s'oposava a les aspiracions de la seva terra, Ferran d'Egara. En altres publicacions utilitzava els pseudònims de N. Ferma Carsareny, Edgar Farrena, Silop, entre d'altres.
També confeccionava novel·letes lleugeres en espanyol per a un editor mig clandestí, amb els noms ficticis de Juan Frenético, Fabian de Espinoza i Javier Rudo. Amb Fernando Salcedo o Jorge Piedrafuego signava novel·letes roses, mentre que amb el nom de família escrivia articles a Cara y caretas de Buenos Aires, i al portaveu del Centre Català de la mateixa ciutat, parlant de Poblet i Santes Creus, de cançons nadalenques i de tota la poesia patriòtica, en un setmanari anticlerical El Peludo, publicava tots els seus articles de La Campana de Gràcia. Les cròniques que redactava en un altre setmanari anomenat L'Auca, les signava En Pipa. A La vida en pseudònim explica:Aquest pseudònim acabà per ésser el sant i senya que em feia obrir a altes hores de la nit, la porta dels establiments on es reunia una humanitat tan brutal com solidària en una lluita sorda contra la societat que la tenia arraconada.El processaren per delictes d'impremta, l'any 1923, però el deixaren en llibertat mitjançant una fiança de mil pessetes que feu efectiva un dels sostenidors del periòdic que va publicar els articles assenyalats pel fiscal. Havia demanat que les mil pessetes li fossin donades per passar la frontera i embarcar-se cap a la República Argentina, on tenia un oncle que s'interessava molt per ell. En sortir del jutjat, tirà en cara als del periòdic llur actitud: Aquestes mil pessetes haurien estat la meva salvació, però per no perdre-les em condemneu en un altre sentit. Mal profit us facin. Podeu donar-les per perdudes perquè no em presentaré els dies que el jutge ha fixat, em declararan en rebel·lia, i ja podeu córrer darrere meu i de les mil pessetes.Això s'escaigué amb l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera. Fugí cap als Pirineus en ple hivern. El guia que li havien recomanat a Balaguer uns amics li digué que els ports eren infranquejables a causa de la neu. Esperà tres setmanes a l'hostal del poble del guia, la major part de les hores a la vora del foc. Se li acabaren els diners. Tornà a Barcelona; les passà tan malament com es podia. No s'acostava a les redaccions. Tenien por, i ell també en tenia una mica perquè l'havien declarat en rebel·lia. Es concedí una amnistia per als delictes d'impremta, però ell no va fer res per acollir-s'hi.
La seva amistat amb els dibuixants i pintors Torres Garcia, Pere Prat, Valentí Castanys, Opisso, Apa i molts altres data d'aquells temps, com també la seva relació amb els escriptors Salvat-Papasseit, Lluís Capdevila, Navarro-Costabella, Puig i Ferreter, Plàcid Vidal, Ignasi Iglésies, Joaquim Ruyra, Francesc Pujol, Alfons Maseres, Pous i Pagès, Joan Oller i Rabassa, etc.
Complí vint-i-cinc anys, l'edat que ell havia fixat per a tornar a casa, és a dir a Terrassa, per a encarrilar la seva vida en l'ordre de les coses de les quals s'havia evadit. Mal reinstal·lat a la seva ciutat nadiua, s'escaigué l'arribada del seu oncle d'Amèrica. Això li permeté de mantenir-se en el seu orgull de no humiliar-se treballant per a aquells als quals no havia volgut supeditar-se, que el miraven amb sornegueria i que ell afrontava amb orgull.
Maduresa A Terrassa