miniatura|Tripolitana miniatura|Tripolitana miniatura|Segell de 1931
La Tripolitana o Tripolitània () és una regió històrica de Líbia, formant la part nord-occidental del país. Avui dia està formada per diverses subdivisions menors.
Història Fins a la conquesta àrab i musulmana La ciutat de Trípoli s'anomenava inicialment Oea i estava a uns quilòmetres a l'oest de Leptis Magna, a un lloc ben protegit on podien desembarcar vaixells. Fou fundada pels fenicis i eixamplada per grecs i romans. El nom Trípoli va aparèixer al . El comerç entre Trípoli i la Cirenaica es va desenvolupar sota els romans d'Orient.
La conquesta àrab es va iniciar el 642 en una expedició d'Amr ibn al-As que va sortir d'Alexandria, va ocupar la ciutat de Barca i va travessar les fortaleses de Sozusa (Susa), Paretónion (Marsa Matruh) i Ptolemais (Tulmatya) i va arribar a Tauchita (Tukra). El mateix any va seguir una segona expedició que tenia com a objectiu Trípoli, ben defensada pels romans d'Orient que disposaven d'algunes naus. La ciutat fou assetjada i al cap d'un mes els àrabs hi van entrar per un forat oblidat, i va ser saquejada (642 o 643). Els romans d'Orient, incloent part de la població, van fugir en vaixells.
Els romans d'Orient la van reconquerir però no se'n sap la data, però els àrabs musulmans la van tornar a ocupar el 667. Segurament el 690 els romans d'Orient van recuperar Trípoli al mateix temps que ho van fer amb Barca.
Dinasties musulmanes El 703 tornava a estar en mans dels àrabs. Els governadors de Trípoli i Tripolitana eren nomenats pel governador d'Ifríqiya. L'esdeveniment principal d'aquesta època foren les revoltes d'Ukasha ibn Ayyub al-Fazarí el 741 i d'Ismaïl ibn Ziad an-Nafussí el 759. A partir del 800 els governadors depenien de l'emir aglàbida d'Ifríqiya.
A patir del 827 Trípoli fou una de les bases per la conquesta de Sicília. El 878/879 Tripolitana fou envaïda per Àhmad ibn Tulun d'Egipte, però la ciutat no va poder ser ocupada i l'expedició es va acabar en fracàs. El 909 va passar a mans dels fatimites i la revolta de Muhammed ibn Ishak al-Kuraysh i altres el 912 va fracassar.
El 969 el general Djawhar al-Sikilli va sortir de Trípoli per anar a conquerir Egipte. El califa fatimita Abu-Tamim Muadh ibn al-Mansur al-Muïzz li-din-Al·lah (952–975) va establir la seva residència temporal a Trípoli el 972.
El 977 fou confiada als zírides. El governador zírida va entregar la ciutat a Yunus as-Siqil·lí, governador fatimita de Cirenaica, l'any 1000. L'emir zírida Nasr ad-Dawla Badis ben al-Mansur (996-1016) va enviar una expedició que en va recuperar el control.
El 1001, aprofitant les lluites entre zírides i fatimites, els Banu Khazrun van prendre el control de la ciutat; poc després declaraven la seva lleialtat al califa fatimita però el 1012 van passar a ser tributaris zírides fins al 1022, governant després de manera independent.
A partir del 1052 els hilàlides Banu Zughba van assolir el poder a Tripoli, i el van conservar la resta del segle i el següent. El 1143 els normands van atacar Trípoli però foren rebutjats, però un segon intent el 1146 va reeixir i la ciutat fou ocupada el 17 o 18 de juny de 1146, i un emir va restar com a nominal senyor. El 1148 els normands van atacar Mahdia, Sfax i Gabès i les van ocupar (Mahdia el 22 de juny de 1148), deposant la dinastia zírida i agafant el control directe de les ciutats. El 1158 quan va córrer el rumor que els almohades avançaven cap a la Tripolitana, una revolta a la capital va obligar els normands a reembarcar.
El 1159 els almohades entraven a Tripolitana i ocupaven Trípoli, el governant de la qual va restar al seu lloc. El domini almohade va durar fins vers el 1177 quan fou ocupada per Qaràqux, aventurer armeni al servei de l'aiúbides que disposava de contingents de turcs oghuz. El 1195 va passar al mallorquí Yahyā ibn Ali ibn Ġānīya que la va conservar fins al 1203, quan fou abandonada.
Després va retornar als almohades que la van conservar almenys fins al 1229 i segurament encara uns anys més; a partir d'aquesta data els hàfsides, independitzats a Ifríqiya, no van tardar a imposar el seu domini al governador almohade de Trípoli.
Després de tres quarts de segle de domini hàfsida es va imposar la dinastia amaziga dels Banu Thabit o Banu Ammar, de la tribu amaziga hawwara. La va arrabassar en un estratagema el genovès Filippo Doria i els genovesos la van vendre per 50.000 mithkals d'or a Ahmad ibn Makki dels Banu Makki de Gabès que fins al 1364 o 1365 va reconèixer la sobirania marínida (nominal).
Vers el 1371 va tornar a mans dels Banu Thabit. El 1398 els hàfsides van recuperar la regió i hi van tenir governadors que després del 1470 foren de fet independents. El 25 de juliol de 1510 la ciutat de Trípoli fou ocupada pels espanyols i Carles V la va cedir el 1530 als cavallers de Malta. El 14 d'agost de 1551 van capitular davant una poderosa flota otomana.
Domini otomà
El primer governador Murad Pasha encara va derrotar altre cop els cavallers en una expedició per sorpresa contra la vila de Zuwara. A la mort de Murad el 1556 el va succeir Torgut (Dragut) que fou famós per la seva activitat corsària; va rebutjar una expedició del gran mestre de l'orde del cavallers de Malta (amb 14.000 soldats espanyols, alemanys i italians) contra Tripoli i va participar en l'atac a Malta i durant la qual va morir el 23 de juny de 1565. El seu successor Yahya Pasha només va governar un any, i va morir el 1566 i el va succeir Ulugh Ali o Uluç Ali Pasha (Kılıç Ali Pasha) conegut pels italians com Lucciali i pels otomans com Uluç Reis, ajuda de camp de Dragut, que fou també un pirata famós i va esdevenir kapudan paixà de la flota otomana del 1571 a la seva mort el 1587.
Els següents paixes no van fer res d'especial; Ramadan va morir el 1584; sota Hussein Pasha el 1587 els cavallers de Malta van fer un nou intent desembarcant per donar suport a una revolta local contra els turcs, però l'intent va fracassar. Els següents governadors va haver de reprimir diverses revoltes tant a la ciutat com en altres llocs de Tripolitana. Vers 1607-1609 fou governador un genovès que es feia dir Ali Bek que enviava diners a la seva germana que vivia a Gènova. El 1610 Sulayman Safar (1610-1620) es va fer quasi independent fins que finalment fou penjat per Khalil Bey, kapudan paixà de la flota, en represàlia perquè no escoltava als emissaris turcs. El seu successor Mustafa Sherif va tenir també un final tràgic el 1631. En el s'hi van establir els primers cònsols; el primer conegut fou De Molin, establert el 1630 com a delegat del govern de Lluís XIII de França.
Després de Mustafa Sherif va pujar al govern Ramadan Dey, cap de la milícia local, que el 1633 va cedir el poder al corsari anomenat Mehmed Pasha Sakizli originari de Quios (1633-1649) que va rebre el títol de paixà del sultà Murat IV i va estendre el seu poder a Cirenaica i al Fezzan; el successor (7 de novembre de 1649) fou Osman o Uthman Sakizli, també de Quios que va estar al poder fins al 1672 i va seguir l'obra de Mehmed; fou un dels paixes més poderosos del segle; durant el seu govern, el 1658 una flota anglesa va desembarcar al cònsol Samuel Toker, primer cònsol anglès.
Els següents governadors foren efímers (uns tres anys màxim, alguns un any o menys) i en aquests anys es va produir el bombardeig del port de Skio per l'almirall Duquesne el 1681 i el 1685 l'almirall D'Estrées va bombardejar Trípoli amb tal efecte que el paixà Hadjdji Abdallah Dey Izmirli va acceptar signar la pau pagant cinc-centes mil lliures. Finalment va arribar el montenegrí Mehmed Imam Kerdeki (Sahib al-Ain) que hi va aportar estabilitat (1687 a 1701 i 1702 a 1706) tot i que també va patir un atac europeu el 1695; el seu nebot Khalil Beg (després Khalil Pasha) el va succeir (octubre de 1706) però fou enderrocat el novembre de 1709 pels principals caps pirates amb el suport dels geníssers. Khalil va anar a Constantinoble i va aconseguir ser confirmat en el càrrec (1710) però entremig, després de dos anys de lluites de faccions, va agafar el poder Ahmad Karamanli, i quan va arribar i va exigir el càrrec pel que havia estat nomenat pel sultà, Ahmad el va fer executar.
Dinastia Karamanli Per la història durant la dinastia Karamanli, vegeu Karamanli.
Província otomana
El 1835 es va establir el govern otomà directe. El govern inicialment incloïa Cirenaica però aquesta regió va passar aviat a mans dels senussites; Tripolitana va esdevenir un pashalik. L'incident més destacat fou la reclamació per Turquia de l'oasi de Jesnet, que va enfrontar l'imperi Otomà amb França (juliol de 1906) la qual no va reconèixer la pertinença d'aquest oasi al grup de Ghat i el va ocupar militarment igual que el de Bilma.
Conquesta italiana El 22 de setembre de 1911 el vaixell italià Derna es presentava davant Tripoli i el 27 de setembre es va lliurar a Turquia un ultimàtum donant 48 hores per la cessió de Tripolitana i Cirenaica. El termini va acabar el 29 de setembre i Turquia el va rebutjar. Itàlia va declarar la guerra immediatament (el mateix dia 29) i el 3 d'octubre començà el bombardeig de Trípoli; la guarnició turca es va replegar cap al sud; el 4 d'octubre es va bombardejar Yebruk; el 5 d'octubre s'inicia l'ocupació de Trípoli amb poca resistència; el 6 d'octubre tota la costa tripolitana estava bloquejada; el 10 d'octubre el còlera va afectar els italians; l'11 d'octubre el general Caneva fou proclamat comandant en cap de la Tripolitana.
El 12 d'octubre va desembarcar una segona divisió italiana; el 17 d'octubre es van produir els desembarcaments a Derna i Bengasi (Cirenaica) i Derna fou ocupada l'endemà i Bengasi el dia 20 d'octubre. El 22 d'octubre els turcs amb uns 6.000 homes, van contraatacar dirigits pel coronel Neshad Bey i el tinent coronel Ali Fethy, a la zona de Sharashot a l'est de Trípoli i els italians foren atacats per la població local de les poblacions per les que passaven en la retirada (on abans havien estat ben rebuts) provocant una sagnant repressió italiana el 25 d'octubre. El 26 d'octubre es va produir una nova ofensiva turca a Sidi Mesri i Henni al sud de Bu Meliana. El 31 d'octubre, 1, 2, 8 i 12 de novembre, els italians va fer retirades tàctiques, sent empesos cap a Trípoli; el 5 de novembre el rei d'Itàlia declara l'annexió de Tripolitana i Cirenaica.
Les pluges de novembre van aturar (o més exactament alentir) les operacions i els italians van portar fins a 100.000 homes (equivalent a tota la població de Tripolitana en edat de combatre). Després d'uns mesos de conflicte, a la meitat del 1912 els italians només dominaven Trípoli i Homs o Joms (i Bengasi, Derna i Tobruk a Cirenaica) i cap a l'interior no passaven d'Ain Zara a 10 km de Trípoli. La guerra va acabar oficialment en el Conveni de Lausana de 15 d'octubre de 1912 pel qual Turquia tenia 3 dies per renunciar-ne a la sobirania; però l'Imperi Otomà no va voler reconèixer la sobirania italiana sobre la província i en el firman del sultà en el qual la renúncia pactada es feia efectiva es deia "ciutadans de Tripolitana, us concedeixo una plena i total autonomia". El tractat de pau fou signat també a Lausana el 18 d'octubre de 1912 i disposava l'evacuació de les províncies per Turquia però no s'hi esmentava de cap manera la sobirania italiana.
Emirat de Djabal Nafusa (1912-1913) La resistència la va encapçalar Sulayman al-Baruni, un dirigent amazic del Djabal Nafusa, representant de Tripolitana al parlament otomà; va constituir un emirat al Djabal Nafusa i va resistir durant 1912 i quasi tot el 1913, quan finalment derrotat va fugir a Europa. Tripolitana estava pacificada i en poder dels italians.
Resistència pro turca