La cavalleria són aquelles tropes que munten a cavall o altres muntures. Altres accepcions d'aquesta paraula van associats amb el concepte nobiliari de cavaller.
Orígens miniatura|Genet iber del . En les antigues civilitzacions d'Egipte, Babilònia, Assíria, etc., s'utilitzaven els cavalls per a tirar de carros des d'on es llançaven llances i fletxes. Posteriorment se seleccionaren races equines més fortes muntades per genets.
Tot i que alguns pobles, com els parts, en la guerra feien servir de manera quasi exclusiva els arquers muntats a cavall. En l'antiguitat i fins a la batalla d'Adrianòpolis del 378, que va establir la supremacia de la cavalleria sobre la infanteria a la guerra pels següents mil anys, pel que el seu nombre va augmentar en els nous exèrcits en detriment de la infanteria. La cavalleria dels armenis bagràtides l'encapçalava l'aspet, un noble amb títol hereditari.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, la cavalleria assumí un paper més preponderant en l'exèrcit romà d'Orient. En destaquen els catafractes, cavallers pesants de moviments lents però devastadors com a força de xoc. Els conflictes amb els musulmans feren que a partir del la cavalleria romana d'Orient s'especialitzés en el combat a les planes que caracteritzen Anatòlia i el nord de Síria. A partir del , els cavallers llatins es convertiren en una peça clau de l'exèrcit romà d'Orient sota la dinastia Comnè, sia com a mercenaris o com a part de l'exèrcit regular.
Cavalleria medieval
miniatura|cavalleria a la batalla de Muret La cavalleria és una institució que des de la seva dimensió estrictament militar dels seus orígens a Occident al tombant dels segles i , que va adquirint fortes dimensions socials i culturals mentre anava avançant l'edat mitjana, i que la literatura romànica, a través del romanç es perfila com una narració en llengua vulgar i una de les primeres plasmacions en aquesta llengua és sobre la visió del món de l'aristocràcia cavalleresca. contribueix a mitificar a partir de tres factors fonamentals: l'herència romana, els valors germànics, l'herència romana i la influència eclesial.
Podríem veure els orígens de la cavalleria medieval en la introducció d'elements germànics en els exèrcits llatins. Els guerrers germànics ingressen en les milícies romanes i hi introdueixen tota una cultura de la guerra: armament, tècniques de lluita, la guerra com a part intrínseca de la vida humana. Posteriorment, el cristianisme penetrarà en els territoris de l'imperi romà i s'hi instal·larà com a religió majoritària i “oficial” davant els “paganismes”, i hi exercirà la seva influència. La trobada i la influència cultural de l'exèrcit romà amb els pobles germànics es tradueix amb l'aportació d'armament, la renovació del vocabulari guerrer i nous costums dins del món castrense. La influència germànica serà molt important amb la veneració del cavall o els cultes de caràcter màgic entorn de l'espasa que finalment seran costums i pràctiques que arrelaran a la cultura romana i acabaran sent cristianitzats.
La militia designa en llatí qualsevol guerrer o membre de l'exèrcit, però aviat serà relacionada amb els guerrers a cavall, forma de lluita més estesa i eficaç a l'edat mitjana. En les noves llengües farà fortuna la denominació que en la llengua döil pren la forma de Chevalerie, provinent del llatí caballarius, caballus (Home a cavall o genet, cavall). La càrrega amb llança en posició horitzontal consoliden el cavall i el genet en la tècnica de la guerra, i les primeres referències les trobarem en l'àmbit normand. L'especialista Jean Flori planteja el nou (a principis del ) col·lectiu de cavallers com una nova “classe social”, encara que Michael Pastoreau ens parla de, més aviat, una “forma de vida”.
La formació d'aquest grup social es produiria progressivament a partir del canvi dels segles X a XI, al voltant de l'any 1000. La literatura, en especial els cantars de gesta, ens parla de la possibilitat lliure de que qualsevol home batejat com a cristià podia ser ordenat cavaller, independentment de si era vil·là, serv o noble. Però en la realitat aquests en van ser casos excepcionals, ja que, com ens fa veure Pastoreau, els col·lectius es van anar formant entre els descendents dels propis cavallers o membres de la noblesa: “A partir de mitjan , els cavallers acostumen a ser reclutats quasi exclusivament entre els fills de cavallers i formar així una classe hereditària”. I concreta: “Vers 1200, els cavallers són, en essència, els senyors i els fills de senyors./…/…a poc a poc la condició de cavaller deixa d'ésser considerada com una cosa individual i es transforma en capacitat hereditària reservada a les capes superiors de l'aristocràcia. Es produeix llavors una fusió entre cavalleria i noblesa.”.
Característiques i evolució La idea d'un cavaller solitari i errant que sovint ens ha fet arribar la literatura i manifestacions artístiques posteriors com el cinema no coincideix amb les característiques i formes de vida d'aquests personatges, doncs necessita més d'un cavall per refresc o substitució en cas de mort, ferida o malaltia, i criats per vestir-se o desvestir-se, pel pes de l'arnès o armadura. I també necessitava un castell o una morada per viure-hi i descansar entre viatge i viatge, i mantenir-hi la quadra i els masovers. Si hi afegim la necessitat de manteniment de l'armament (llança i espasa) veiem que als cavallers els era menester una estabilitat econòmica per a mantenir-se com a tals, i no podien viure estrictament en soledat.
Els primers cavallers semblen personatges donats a una vida ociosa i de recerca de plaers mundans i beneficis propis. Algunes d'aquestes actituds intenten ser corregides per l'església. També trobem en aquest estadi inicial la figura del soldat de fortuna, que lluita al millor postor. D'acord amb Michel Pastoreau, n’hi va haver, de cavallers mercenaris, que accedien, sobretot, d'adquirir la condició de cavaller com qui compra una llicència, a aquells que es retiraven. Podien venir de territoris més pobres com Aragó, Flandes, Gal·les… i varen ser combatuts pel mateix col·lectiu cavaller.
L'ingrés a la cavalleria és un procés formatiu que comença ja en el canvi de la infància a l'adolescència (cap als 10-12 anys), i culmina en una cerimònia d'investidura que va tenir diferents formats en llarg de la historia. En un principi hi eren presents elements mítics aportats per la cultura germànica, referits sobretot a característiques màgiques de l'armament, en especial l'espasa. Progressivament els aspectes religiosos s'hi van anar imposant, incloent-hi la presència de clergues o, fins i tot, dels mateixos bisbes.
Influència de l'església La relació entre religió (com a ideologia i com a institució) i món cavaller no va ser sempre la mateixa, sinó que va tenir una evolució que va anar del rebuig a la quasi simbiosi.
L'església, en ser terratinent principal de la cristiandat, haurà de crear la “pau i treva de Déu”, que consistia a reglamentar uns períodes de descans que ocasionaven els llargs conflictes armats. En un principi, l'església refusa i combat la idea de la cavalleria (i de la guerra en general) en ser contradictòria amb les premisses bàsiques de la no violència del cristianisme. Aquest rebuig inclou els intents de prohibició dels torneus o justes que, en temps de pau o no combat, exalten la violència i s'hi poden presentar incidents que impliquin les ferides o la mort d'algun participant.
Però aquest refús inicial va evolucionant. Primer l'església intenta influir en la institució cavalleresca mitjançant la introducció de valors positius com la mercè i la clemència, la prohibició explícita d'exercir violència en dones i nens, o el qüestionament d'armes especialment mortíferes com la ballesta, amb la intenció de crear un codi ètic per als cavallers. En paraules de Flori, apareix la figura del guerrer cristià. A més, el romanç i la novel·la de cavalleries seran molt importants per a difondre aquest codi ètic
En aquest sentit, és molt interessant l'aportació de Ramon Llull en la seva obra Libre de l’Ordre de Cavalleria (1274-1276). Miquel Aguilar i Montero en el seu estudi de 2010, ens fa veure com Llull relaciona virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i “cardinals” (justícia, temprança), amb un codi ètic bàsic del cavaller, i ressenya possibles actituds o accions negatives dels cavallers amb els pecats, amb l'ànim de reconduir-los en la seva trajectòria vital.
Finalment es produirà una connexió més clara entre la cristiandat i la visió bèl·lica del món amb una adopció del “furor guerrer” per part de la pròpia església, ja sigui per la defensa dels propis béns i institucions, o per la càrrega directa contra infidels de tota mena (bàrbars, sarraïns), que es concreta en fets com les Croades a Terra Santa i en recolzament de la conquesta de territoris en la península ibèrica per part dels regnes cristians (Aragó, Castella, Lleó…). També van ser propiciades algunes ordres religioses guerreres, com ara els Templers. Aquesta ordre, instituïda el 1118, és un model de cavalleria cristiana que intentava compaginar la vida espiritual amb l'exercici de les armes, i fou tan important que es va convertir en una amenaça per als poders civils de l'època. El Papa Climent V va suspendre l'ordre el 1312.
Cavalleria medieval i literatura El món conceptual darrere dels ordes de cavalleria es va desenvolupar i difondre sobretot a través del mitjà literari. El romanç i la novel·la de cavalleries, principalment, van ser una eina clau per a la creació d'un codi ètic i d'una semàntica que es transmetria llavors a l'entorn cultural. La relació entre la realitat cavalleresca i el seu concepte literari és d'alimentació recíproca: si bé la literatura es basa en un principi en la realitat social, no la reflecteix tal com és sinó que la idealitza i mitifica, esdevenint així una font d'inspiració i un model per als cavallers contemporanis que s'hi volen veure reflectits. En un moment de crisi estructural de la societat, la literatura contribueix a la creació d'una fita ètica i d'un paradigma a imitar, aportant-nos no un retrat realista sinó una visió ideal.
Johan Huizinga, a la seva excepcional obra El Otoño de la Edad Media, emfatitza aquesta idea i posa com a exemple alguns cronistes francesos dels segles i ; Froissart, Monstrelet, d'Escouchy, Chastellan, Olivier de la Marche, Molinet i d'altres autors insisteixen a glorificar la virtut cavalleresca tot i que –en opinió de Huizinga- no acaben d'aconseguir-ho. Els escriptors de l'època empren la ficció cavalleresca amb la intenció d'embellir i crear un ordre enmig la crua realitat contemporània. Així doncs, segons el plantejament de Huizinga, l'ideal cavalleresc persegueix essencialment una finalitat estètica composta d'elucubracions morals sobre la pietat i la virtut.
Tot plegat ens ha de prevenir a l'hora de la lectura de la literatura cavalleresca. Com veiem, no és sensat prendre’s al peu de la lletra com si fos un document històric el que se’ns està narrant: no hem de perdre de vista que es tracta d'una sublimació i no del reflex de la realitat. D'altra banda, és veritat que d'aquesta conceptualització se’n poden sostraure trets de la realitat. Jean Flori, als seus estudis sobre la matèria, subratlla el paper de la literatura de cavalleria a l'hora de mostrar-nos quines eren les grans qüestions que ocupaven els debats a la societat que els encabeix, les problemàtiques que es plantejaven i les seves respectives solucions. A més, la literatura també revela els valors ètics que pregonava l'alta societat de l'època, els quals tot sovint no coincideixen amb els de l'Església.