Václav Neumann (Praga, 29 de setembre de 1920 – Viena, 2 de setembre de 1995) fou un director d'orquestra, violinista i violista txec. Considerat una de les figures més destacades de la direcció orquestral txeca de la segona meitat del segle XX, fou especialment associat a la Filharmònica Txeca, de la qual va ser director principal entre 1968 i 1990. Va adquirir una reputació internacional particular per les seves interpretacions de la música de Antonín Dvořák, Bedřich Smetana, Leoš Janáček, Bohuslav Martinů i Gustav Mahler.
Biografia Formació i primers anys Neumann va créixer al barri praguès de Smíchov i des dels deu anys va estudiar violí amb Josef Micka. El 1939 va acabar els estudis secundaris i l'any següent ingressà al Conservatori de Praga, on estudià violí amb Micka i direcció d'orquestra amb Metod Doležil i Pavel Dědeček. Durant els seus anys de formació assistí habitualment als concerts de la Filharmònica Txeca i quedà particularment influït per les interpretacions operístiques de Václav Talich, especialment d'obres de Dvořák i Janáček.
Durant la Segona Guerra Mundial participà en diversos conjunts de cambra i tocà la viola en una orquestra radiofònica de Praga. El 1945 completà els estudis de direcció dirigint l'Orquestra Simfònica de Praga en la Simfonia en re major de Jan Václav Voříšek. Paral·lelament desenvolupà una important activitat com a instrumentista i fou un dels fundadors del Quartet Smetana, en el qual tocà inicialment el violí i posteriorment la viola. El conjunt adoptà oficialment el nom de Quartet Smetana el novembre de 1945.
El mateix any ingressà com a violista a la Filharmònica Txeca. Ben aviat començà també a dirigir l'orquestra, i després de la marxa de Rafael Kubelík de Txecoslovàquia el 1948 assumí temporalment funcions de direcció al costat de Karel Šejna. Aquesta progressiva dedicació a la batuta el portà a abandonar definitivament la carrera com a instrumentista.
Carrera a Txecoslovàquia i Alemanya Durant la dècada de 1950 Neumann ocupà els seus primers càrrecs estables com a director. Fou director de l'orquestra simfònica de Karlovy Vary i posteriorment treballà a Brno, alhora que col·laborava amb diferents conjunts de Praga. Aquesta etapa consolidà un repertori que combinava els grans compositors centreeuropeus amb una especial atenció a la música txeca contemporània.
El 1956 inicià una llarga vinculació amb la Komische Oper Berlin, on treballà estretament amb el director escènic Walter Felsenstein. Una de les seves primeres produccions destacades fou La guineueta astuta de Janáček. Neumann romangué a Berlín fins al 1964 i adquirí una àmplia experiència operística, especialment en el repertori txec.
El 1964 fou nomenat director de l'Orquestra del Gewandhaus de Leipzig i director general de música de Leipzig. El contacte amb l'orquestra l'acostà especialment al repertori simfònic alemany, inclosos Ludwig van Beethoven, Johannes Brahms, Anton Bruckner i Mahler. Neumann recordaria posteriorment que el treball a Leipzig havia ampliat considerablement el seu repertori, sobretot pel que fa a Bruckner.
Després de la invasió de Txecoslovàquia pel Pacte de Varsòvia l'agost de 1968, Neumann abandonà els seus càrrecs a Leipzig en protesta per l'ocupació. Poc després tornà a Praga per succeir Karel Ančerl, que havia decidit quedar-se a l'estranger, al capdavant de la Filharmònica Txeca. El seu primer concert com a director principal de l'orquestra tingué lloc el 19 de desembre de 1968.
Filharmònica Txeca Neumann dirigí la Filharmònica Txeca durant vint-i-dos anys, fins al setembre de 1990, una de les etapes més llargues de la història de l'orquestra. Sota la seva direcció, la formació mantingué una intensa activitat internacional amb gires per Europa, el Japó, el Canadà i els Estats Units i actuacions en festivals com el de Salzburg. En total dirigí més d'un miler de concerts amb l'orquestra.
Durant els primers anys del seu mandat dedicà temporades senceres a determinats repertoris. La temporada 1970–1971, per exemple, estigué centrada en Beethoven i inclogué totes les seves simfonies i concerts per a piano. Neumann també defensà la música txeca contemporània i programà compositors com Jan Hanuš, Miloslav Kabeláč, Jan Kapr i Klement Slavický, al costat dels grans noms de la tradició nacional.
La seva relació amb la música de Dvořák fou especialment estreta. Amb la Filharmònica Txeca dirigí la Simfonia núm. 9 Del Nou Món més de 150 vegades i El Moldava de Smetana unes 120 vegades. Neumann contribuí així a mantenir i difondre internacionalment una tradició interpretativa txeca que provenia de directors com Talich, Kubelík i Ančerl.
miniatura|Neumann dirigint la Filharmònica Txeca a Kobe, el 1982.
A banda de la seva activitat artística, Neumann tingué un paper públic destacat durant els darrers anys del règim comunista. L'octubre de 1989 interrompé la seva col·laboració amb la ràdio i la televisió txecoslovaques com a protesta contra la persecució dels signants de la petició Několik vět, vinculada al moviment Carta 77. La major part de la Filharmònica Txeca donà suport a la seva posició i, durant la Revolució de Vellut, l'orquestra participà en actes i concerts relacionats amb el moviment democràtic.
El 14 de desembre de 1989 dirigí la Simfonia núm. 9 de Beethoven en un concert de suport al Fòrum Cívic, al qual assistí Václav Havel. Després de retirar-se del càrrec de director principal el 1990, Neumann continuà mantenint una estreta relació amb la Filharmònica Txeca i hi tornà en diverses ocasions com a director convidat.
Repertori i estil Neumann fou especialment identificat amb la tradició musical txeca. Les obres de Dvořák, Smetana, Janáček i Martinů constituïren el centre del seu repertori, però també dedicà una atenció important a compositors com Josef Suk i a la música txeca del segle XX. El seu repertori germànic inclogué Beethoven, Brahms i Bruckner, però la seva altra gran especialitat internacional fou Mahler.
La seva aproximació a Mahler tingué un paper rellevant en la recuperació d'aquest compositor a Txecoslovàquia durant la segona meitat del segle XX. Amb la Filharmònica Txeca enregistrà un cicle complet de les simfonies de Mahler per a Supraphon, realitzat principalment durant la dècada de 1970. També enregistrà integrals simfòniques de Dvořák i Martinů.
La seva manera de dirigir es caracteritzava per una gestualitat relativament continguda i per una concepció del so basada en l'equilibri de l'orquestra i en la flexibilitat del fraseig. L'experiència inicial com a membre d'un quartet de corda tingué una influència duradora en la seva manera d'entendre la relació entre les diferents seccions de l'orquestra.
Enregistraments Neumann desenvolupà una extensa activitat discogràfica, principalment amb la Filharmònica Txeca i el segell Supraphon. La seva discografia se centrà especialment en Dvořák, Smetana, Martinů, Janáček i Mahler i contribuí de manera important a la projecció internacional de l'orquestra durant les dècades de 1970 i 1980.
Entre els seus enregistraments més destacats hi ha:
1971–1973 – Antonín Dvořák: Simfonies núm. 1–9 — Filharmònica Txeca (Supraphon). 1970–1980 – Gustav Mahler: simfonies — Filharmònica Txeca (Supraphon). 1977–1978 – Bohuslav Martinů: Simfonies núm. 1–6 — Filharmònica Txeca (Supraphon). 1980 – Leoš Janáček: De la casa dels morts — Filharmònica Txeca (Supraphon). 1981 – Dvořák: Simfonia núm. 9 Del Nou Món — Filharmònica Txeca (Supraphon). 1982 – Bedřich Smetana: La núvia venuda — Filharmònica Txeca (Supraphon). 1983 – Dvořák: Rusalka, amb Gabriela Beňačková i la Filharmònica Txeca (Supraphon). 1985–1987 – Dvořák: Simfonies núm. 1–9, segon cicle — Filharmònica Txeca (Supraphon).
Diversos d'aquests enregistraments obtingueren reconeixements internacionals. La primera integral de les simfonies de Dvořák rebé el Premio della Critica Discografica Italiana; la integral de les simfonies de Martinů fou guardonada amb un Diapason d'Or el 1979, i l'enregistrament de La núvia venuda rebé el Deutscher Schallplattenpreis el 1983.
Llegat Neumann ocupa un lloc central dins la tradició de directors de la Filharmònica Txeca formada per figures com Václav Talich, Rafael Kubelík i Karel Ančerl. Els seus vint-i-dos anys al capdavant de l'orquestra marcaren bona part de la seva activitat durant el període de la denominada «normalització» política posterior a 1968, alhora que consolidaren la presència internacional de la formació i una extensa discografia centrada en el repertori txec.
La seva influència també s'estengué a una nova generació de directors txecs. Entre els músics que treballaren al seu entorn hi hagué Jiří Bělohlávek, que el succeí com a director principal de la Filharmònica Txeca el 1990, i Petr Altrichter, que inicià la seva carrera internacional després de treballar com a assistent de Neumann a l'orquestra.
Neumann morí a Viena el 2 de setembre de 1995, poques setmanes abans de complir setanta-cinc anys. La seva extensa discografia ha continuat essent reeditada posteriorment, particularment els cicles simfònics de Dvořák, Martinů i Mahler, que constitueixen una part essencial del llegat discogràfic de la Filharmònica Txeca del segle XX.
Referències
Categoria:Directors d'orquestra de Praga Categoria:Violinistes txecs Categoria:Violistes Categoria:Alumnes del Conservatori de Praga Categoria:Morts a Viena Categoria:Professors de la Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena Categoria:Directors de l'Orquestra del Gewandhaus de Leipzig Categoria:Directors de l'Orquestra Filharmònica Txeca