miniatura|Bandera de Bretanya miniatura|Territori dels 9 bisbats, la Bretanya històrica El nacionalisme bretó, també conegut com a emsav (moviment) és un corrent social, cultural i polític que proposa el reconeixement de Bretanya com a nació i la unificació dels cinc departaments bretons en una única regió administrativa.
Antecedents històrics El territori bretó ha mantingut durant molt temps l'especificitat de la cultura i una llengua cèltiques (bretó), facilitat per la semi-independència del Ducat de Bretanya, des de Nominoe, que fou reconegut com a rei, fins a la incorporació política a França mitjançant un tractat el 15 d'agost de 1532 mitjançant el qual el rei de Bretanya seria el rei de França, però mantindria les seves pròpies institucions, el parlament de Bretanya i els Estats de Bretanya. El Coutumier de Bretagne es mantindria com a codi legal. miniatura|Nominoe, rei de Bretanya Aquesta situació es va mantenir fins a l'esclat de la Revolució francesa. Si bé el Club Bretó fou l'origen del Club dels Jacobins, el 4 d'agost de 1789 es van abolir les institucions bretones (vegeu Bretanya durant la Revolució Francesa). Això provocaria la revolta de dirigents bretons com Armand Charles Tuffin de la Rouérie i Jorg Cadoudal, que seran considerats màrtir de la independència bretona per part del moviment nacionalista posterior.
Primer emsav (fins a 1914) Durant el es va produir un renaixement de la literatura bretona, gràcies a figures com Théodore Hersart de la Villemarqué, Aougust Brizeug i Prosper Proux i la inestimable gramàtica de Le Gonidec. El 1843 Aurélien de Courson va fundar una Association Bretonne per tal d'estudiar la història i l'arqueologia de Bretanya, societat en la que destacà l'historiador Artur Lemoyne de La Borderie. Autors francesistes com Ernest Renan i Joseph-Arthur Gobineau hi van col·laborar amb alguns estudis sobre els pobles cèltics. Els literats bretons, alhora, participaven en l'Eisteddfod gal·lès, iniciant contactes amb altres nacionalistes cèltics que facilitarien la creació el 1878 de l'Association Celto-Bretonne i del Gorsedd bretó.
Alhora, el 1865 aparegué la revista Feiz ha Breiz (Fe i Bretanya), de caràcter ultracatòlic i on hi col·laboraran els primers escriptors bretons. Quan el 1887 s'aprovaren les lleis Ferry que proscrivien totalment les llengües regionals de l'ensenyament escolar inicià diverses campanyes per a demanar l'ensenyament del bretó. Tanmateix, quan el 1911 en fou nomenat director Yann-Vari Perrot esdevingué portaveu del nacionalisme bretó conservador.
El 1898 es fundaria a Morlaix la Societat Nacional de Bretanya (Keuredigezh Broadel Breizh), per Charles Le Goffic, Regís de L'Estourbeillon i el dramaturg Anatole Le Braz, per tal de demanar l'ensenyament en bretó i descentralització tant administrativa com cultural (volen que Bretanya es constitueixi com a regió distinta), però sense entrar en el joc polític, la qual cosa l'acabaria convertint en inoperativa. El 1911 es transformaria en Unió Regionalista Bretona. miniatura|Cartell del Partit Nacionalista Bretó del 1911 El 1900 el socialista Émile Masson fundaria la Federation Socialiste de Bretagne (FSB), i el 1912 el seu òrgan en bretó, Brug (Bruc), de caràcter socialista i llibertari, que demanava l'ensenyament del bretó. Més ressò va tenir el p. Perrot amb la fundació de Bleun Brug (Flors de Bruc), moviment de caràcter religiós amb influència de l'escoltisme. L'activitat de tots aquests grups es va mantenir embrionària i fins a la fi de la Primera Guerra Mundial no agafaria una certa volada.
Segon emsav (1918-1945) La Primera Guerra Mundial provocà uns canvis econòmics i socials que suposarien la decadència imparable de la preeminència econòmica de l'elit aristocràtica, i que accentuaria l'emigració bretona a la resta de França. Per una altra, una nova generació d'estudiants de Rennes i de l'Alta Bretanya, gal·lòfons i influïts pels fets de la guerra, prendran el relleu en el moviment bretonista. El nombre de parlants de bretó era aproximadament d'1.200.000 el 1885, la gran majoria monolingüe i que no coneixia, a penes, el francès. La introducció del servei militar obligatori en comptes de les lleves va fer que els joves bretons parlessin el francès de manera més fluida. També provocà el fet que, en sortir de la seva terra per primer cop, i en contacte amb noves formes de pensar, fessin comparacions entre la situació dedins i defora de Bretanya.
El setembre de 1918 Morvan Marchal, Job de Roincé (militant d'Action Française) i H. Prado, influïts per Charles Maurras i l'avantguardisme cultural, fundaren el Grup Regionalista Bretó (GRB), des del qual popularitzarien la bandera bretona, anomenada gwenn ha du (blanc i negre). Alhora el bard François Taldir-Jaffrennou va compondre l'himne nacional bretó, Bro gozh ma zadoù (La terra dels meus pares), que no era sinó la traducció de l'himne nacional gal·lès.
Pel gener de 1919, un grapat de joves radicals dirigits pel gal·lès Ambrose Bebb (1894-1955), membre del GRB, fundaria la revista bilingüe Breiz Atao (Bretanya Sempre), influïda pel wilsonisme, pel nacionalisme irlandès i que definia la Bretanya dins de les nacions celtes; seria adoptada com a òrgan pel GRB. Des del 1922 estrenyeria els lligams amb els nacionalistes gal·lesos i impulsaria els suplementsPanceltia, de caràcter celtista i amb articles també en anglès i gal·lès, i des d'on llençarien la idea de fundar el futur Plaid Cymru, i el literari Gwalarn (Vent del Nord-oest), del 1925 al 1944, dirigida pel joves escriptor Roparz Hemon i on hi col·laborarien fins i tot sindicalistes i gent d'esquerres. La seva tirada fou reduïda: de 4.000 exemplars el 1927, i augmentaria a 8.000 el 1931.
Per altra banda, el mateix 1919 Regís de L'Estourbeillon (URB) adreçà una petició al president dels EUA, Woodrow Wilson (autor dels 17 punts i de la teoria de l'autodeterminació dels pobles) i als membres de la comissió de la Societat de Nacions, amb 800 signatures de bisbes, parlamentaris i del general Ferdinand Foch (d'origen occità), on es defensava els drets de les llengües minoritàries de França i la llibertat dels pobles, i es reclamava alhora autonomia per a la Bretanya.
El mateix 1927 el grup Breizh Atao esdevé Partit Autonomista Bretó (Strollad Emrenerien Vreizh). Aquest grup havia col·laborat d'antuvi amb URB i FRB, però poc després radicalitzarien llurs postures i demandes nacionalistes, i endemés eren partidaris del laïcisme i de l'avantguardisme, de manera que d'ençà dels anys 1930 s'orientarien fàcilment per la dreta radical i autoritària; els seus caps més destacats eren Frañsez Debeauvais, Olier Mordrel, Marcel Guieysse i Yann Bricler. Simultàniament, aparegué el Commité Centrale des Minorités Nationales de la France (CCMNF), compost per corsos, flamencs, alsacians, occitans i catalans, i que publicarien fins al 1939 la revista Peuples et frontières, tancada aleshores per ordre del govern central francès.
Pel setembre del 1927 se celebraria el Primer congrés del PAB a Rosporden, patrocinat per Breizh Atao, amb 300 simpatitzants (Mordrel, Fransez Debauvais, Duhamel). Maurice Duhamel formularia un federalisme cooperatiu a escala europea, on els unitats bàsiques havien de ser les nacionalitats naturals, definides per la llengua i la història i que estaven per damunt de les fronteres estatals. Entre el 18 d'agost del 1928 i el 1929 celebraren el Segon Congrés a Kastellin, amb convidats delegats irlandesos, gal·lesos, corsos, flamencs i alsacians. Intentaren atraure's als regionalistes demanant una autonomia política que no s'oposés als interessos francesos, alhora que condemnaven el provincialisme, tot i que sense pronunciar-se sobre el separatisme. També apostaven pel modernisme i defugien el tradicionalisme, tot i que reclamaven el retorn de Bretanya a la situació política del 1532.
La seva projecció electoral fou nul·la, ja que a les eleccions parcials fetes a Gwengamp l'abril del 1930 només obtingueren el 0,02% i l'octubre de 1930, en unes parcials al cantó de Rennes-Sud-Est un 0,49% (80 vots dels 16.084 en joc). Aquest fracàs electoral detonaria les divisions dins el moviment. Després del Congrés de Rennes de febrer del 1931 Duhamel i Morvan Marchal fundaren la Lliga Federalista de Bretanya. D'altres grups d'esquerres escindits foren el Parti Breton National Revolutionnaire (PBNR), escindit l'agost del 1931, proper al diari Ar Falz (La Falç, 1933-1935) de Yann Sohier, però no aconseguí que el PAB s'esquerranitzés ni que el Partit Comunista Francès acceptés el bretonisme. miniatura|Bandera del Partit Nacional Bretó Això va moure el 1932 a Olier Mordrel fundar la revista Stur (Timó), bilingüe i de caràcter literari i polític, i a refundar el PAB com a Partit Nacional Bretó (Strollad Broadel Breizh), de caràcter decididament nacionalista, en què continguts corporatius i autoritaris profeixistes es barrejaven amb l'acció directa i l'insurrecionalisme influït pel Sinn Féin irlandès, malgrat haver adoptat la resolució de caràcter ideològic na ruz na gwenn (Ni roig ni blanc en referència a esquerra o dreta), i al qual se li uniren Debauvais, Yann Goulet, Bricler, Guieysse i Celestin Lainé. Aquest darrer proposaria la creació d'un kadervenn (servei especial) armat, que prendrà el nom de la bandera bretona, Gwenn-ha-Du (Blanc i Negre) amb el jove Alan al Louarn. Aquest grup cometria alguns actes de terrorisme d'estralls contra símbols de la submissió a França, com quan el 6 d'agost de 1932 van dinamitar el Monument a la Unió amb França a Gwened, i el 20 de novembre del mateix any van sabotejar la línia fèrrea París-Nantes durant la visita del president francès Herriot. Per aquests actes en foren detinguts els militants Yann Goulet i Bayer du Kern, tot i que no aconseguiren demostrar-ne cap implicació.
El 1933 Mordrel aprovaria el programa del SBB, Strolladar ar Gelted Adsavet (Per un partit bretó dels celtes reviscolats), on afirmava que el partit aspirava a la construcció d'un estat bretó amb colònies que annexionarien regions limítrofes i prenia derives celtistes, racistes i sovint antisemites. Defensava l'hegemonia d'una Europa celto-germànica, en la que la Bretanya formaria part dels dominadors. Posteriorment mantindria contactes amb l'organització Ahneherbe de les SS i el cercle de celtòlegs de Múnic per via indirecta dels autonomistes alsacians, intensificada del 1938 al 1939.
Més ressò va tenir l'activisme lingüístic. Un deixeble de Masson i Duhamel, Yann Fouéré, aleshores sotsprefecte de Morlaix, aconseguí que el 1938 s'aprovés una moció a 305 municipis de la Baixa Bretanya i 37 de l'Alta Bretanya a favor de l'ensenyament del bretó.
A les eleccions a l'Assemblea Nacional Francesa de 1936 el Partit Nacional Bretó donariasuport a 36 candidats independents bretons de l'anomenat Front Breton, que aconseguiren 207.022 dels 686.507 vots bretons, però foren escombrats pel Front Popular de Léon Blum.
En el Congrés del PNB de Gwengamp del setembre del 1938 s'hi imposaria la línia pronazi insurreccional, i proposaren a Celestin Lainé la creació d'una milícia (Lu Brezhon) amb suport alemany i armes proporcionades per l'Exèrcit Republicà Irlandès d'intentar un aixecament similar a l'Aixecament de Pasqua. Però les autoritats franceses interceptaren el desembarcament d'armes de Plestin l'agost de 1939. Lainé fou detingut per la policia en plena cerimònia de jurament de fidelitat del grup. Mordrel i Debeauvais foren detinguts el desembre del 1938 i condemnats a un any de presó i una multa de 20.000 francs. Durant 1939 el govern francès va prohibir totes les organitzacions bretones, així com la revista Breiz Atao.