Felip II de Castella i I d'Aragó, dit el Prudent (Valladolid, 21 de maig de 1527 – L'Escorial, 13 de setembre de 1598), va ser monarca d'Espanya des de 1556 fins a 1598. Va ser també el primer monarca de la casa d'Àustria a esdevenir rei de Portugal, a partir de 1580. El seu regnat es va veure marcat per l'esclat de la revolta als Països Baixos espanyols, que va iniciar la Guerra dels Vuitanta Anys, així com les relacions exteriors amb França i Anglaterra, que acabaren amb la Pau de Cateau-Cambrésis i la desfeta de l'Armada Invencible, respectivament. En termes interns de la Corona, les grans despeses van arribar a provocar la bancarrota de la monarquia fins a tres vegades.
Va ostentar els títols de Rei de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, Còrdova, Còrsega, Galícia, Mallorca, Jerusalem, Granada, Toledo, Sevilla, Múrcia, Jaén, l'Algarve, Algesires, Gibraltar, les illes Canàries, les Índies Occidentals, Perú i les Illes i terra ferma del mar; príncep d'Astúries, Girona i Viana; Arxiduc d'Àustria; duc de Borgonya, Brabant, Luxemburg, Milà, Montblanc i Duc d'Atenes i Neopàtria; Comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya, Flandes i Cervera; senyor de Biscaia, Molina i Balaguer.
Família Fill primer de l'emperador Carles I de Castella i la seva esposa, la infanta Isabel de Portugal. Era net, per tant, de Joana la Boja i Felip el Bell, així com del rei Manuel I de Portugal.
Felip II va contraure matrimoni en quatre ocasions. Les primeres núpcies van ser amb Maria de Portugal, celebrades a Salamanca el 12 de novembre de 1543. Maria va morir de part el 12 de juliol de 1545 i Felip es va casar de nou amb la reina Maria I d'Anglaterra el 25 de juliol de 1554 a Winchester, però aquesta morí el 1558 sense arribar a tenir descendència. El tercer matrimoni va ser amb Isabel de Valois el 31 de gener de 1559 a Guadalajara. Malgrat tenir descendència, Isabel va morir el 1568, el mateix any que Carles, el príncep d'Astúries, fet que va obligar Felip II a casar-se per quarta vegada. En aquesta ocasió va casar-se amb Anna d'Àustria i d'Habsburg, que havia estat promesa amb el seu fill. El matrimoni es va celebrar el 14 de novembre de 1570 a Segòvia. Anna li va proporcionar a Felip la descendència masculina que cercava, el futur Felip III, si bé això va succeir després de diverses morts prematures dels primers fills d'aquest darrer matrimoni.
Tingué, que se sàpiga, set fills: Carles (Valladolid, 1545 - Madrid, 1568)
Amb Isabel de Valois: Isabel Clara Eugènia (Segòvia, 1566 - Brussel·les, 1633) Caterina Micaela (Madrid, 1567 - Torí, 1597)
Amb Anna d'Àustria i d'Habsburg: Ferran (Madrid, 1571 - 1578) Carles Llorenç (Galapagar, 1573 - Madrid, 1575) Dídac (Madrid, 1575 - 1582) Felip (L'Escorial, 1578 - Madrid, 1621) Maria (Madrid, 1580 - 1583)
Joventut En néixer, fou nomenat príncep d'Astúries i, per tant, hereu de la Corona de Castella. Els títols adjacents a aquest (com ara els títols de príncep de Girona o príncep de Viana) també li permeteren ser hereu de la Corona d'Aragó, així com del Regne de Navarra. Rebé una severa educació religiosa i centrada en el món castellà, fet que perjudicà les seves relacions amb els territoris que dominà: així les seves carències en els idiomes francès i flamenc el perjudicaren en les relacions amb els representants de la societat civil dels Països Baixos espanyols. Carles I li donà ben aviat tasques de govern i, als setze anys, Felip ja era regent dels regnes hispànics durant els viatges del seu pare als Països Baixos i Alemanya.
Durant la seva joventut va viure dotze anys fora dels territoris hispans, i posteriorment va fixar la seva residència a la nova capital de regne, Madrid.
Herència de Carles V El 1539, quan tenia dotze anys, Felip va ser nomenat pel seu pare regent del regne de Castella a la mort de la seva mare, l'emperadriu Isabel de Portugal i d'Aragó per l'absència de Carles de la península Ibèrica, amb instruccions molt estrictes i funcions molt limitades. Quan s'introduí veritablement en la complexitat dels assumptes d'Estat, va ser en la seva segona regència de 1543 a 1548.
El 1554 Carles va cedir la corona del Regne de Nàpols al seu fill Felip, i cansat de les nombroses guerres, durant les abdicacions de Brussel·les, el 1554 Carles va cedir la corona del Regne de Nàpols al seu fill Felip, i el 1555 ja gran i cansat, va decidir renunciar a més territoris en favor del seu fill, abdicant a Brussel·les com a Sobirà Gran Mestre de l'Orde del Toisó d'Or el 22 d'octubre, i el 25 d'octubre en una grandiosa i ostentosa cerimònia davant desenes de convidats va abdicar com a sobirà dels Països Baixos dels Habsburg. El 16 de gener de 1556 l'emperador, a les seves habitacions privades a Brussel·les i sense cap cerimònia, va cedir a Felip la Corona dels Castella, Aragó, Navarra, Sardenya, Sicília i les Índies, i la renúncia al Comtat de Borgonya va tenir lloc el 10 de juny de 1556. La corona imperial el 17 de gener de 1556 fou cedida al seu germà Ferran I per les pressions d'aquest. Durant la seva joventut Felip viatjà a Alemanya per conèixer el territori i en la seva visita no despertà grans simpaties entre les classes governants del país. Després de les abdicacions va retornar a Castella i el dia 3 de febrer de 1557 es va recloure al monestir de Yuste, Càceres, on va morir el 21 de setembre de 1558.
A la mort de Carles Flandes i el Franc Comtat passaren a Felip II per tal de separar els territoris imperials del seu oncle Ferran I del Regne de França. Els Països Baixos espanyols foren governats per la seva germanastra Margarida de Parma, i el Ducat de Milà. A diferència de Nàpols i el Milanesat, els Països Baixos mai es van identificar del tot com a espanyols, ja que la seva incorporació tan sols era de l'any 1518, quan Carles I va heretar dels seus avis els Països Baixos, en canvi Nàpols feia dos segles que era governada per la Corona d'Aragó o per membres de l'arrel aragonesa. Al seu testament va reconèixer el seu fill, Joan d'Àustria com a fill seu nascut de la relació extramatrimonial amb Bàrbara Blomberg el 1545.
Rei de Portugal El 31 de gener de 1580 moria sense hereu legítim el rei-cardenal Enric I de Portugal, que havia succeït al seu renebot Sebastià, qui havia desaparegut dos anys abans a la batalla d'Alcazarquivir, durant una campanya ofensiva al Marroc. Felip II, fill d'Isabel de Portugal i, per tant, net de Manuel I, va fer valdre els seus drets dinàstics al tron portuguès i va enviar l'exèrcit amb el duc d'Alba al capdavant per assegurar-se la successió davant de l'altre pretendent Antoni, prior de Crato, qui va intentar negociar veient la debilitat de les seves forces, però finalment lliurà batalla amb les tropes del monarca espanyol, sent totalment derrotat en la batalla d'Alcántara.
L'11 de setembre de 1580, el duc d'Alba feia jurar a Felip II com a rei a Lisboa; Antoni continuaria la seva campanya retirant-se al nord, vers Porto. S'atribueix a Felip la famosa frase en referència a la corona portuguesa «Yo la heredé, yo la compré y yo la conquisté», si bé gran part de l'elit del país va veure amb bons ulls entrar a formar part del conjunt de la monarquia hispànica i, en conjunt, va oferir bones expectatives i oportunitats als diferents grups socials. No obstant això, Felip, adoptant ràpidament el títol de Felip I, va prometre mantenir l'autonomia jurídica i constitucional del regne. Les colònies comercials africanes i asiàtiques, que van reconèixer a Felip com legítim rei, a excepció de les Açores i altres territoris que es van mantenir fidels al prior de Crato, que poc després serien finalment sotmeses per Felip. L'11 de novembre 1582, coincidint amb el jurament de Felip d'Habsburg com a príncep hereu, després de la mort del príncep Dídac, Felip II va retornar a Madrid des de Lisboa. La unificació dinàstica de la península Ibèrica com a patrimoni dels Habsburg va posar en mans de la monarquia i el regnat de Felip II va donar a l'afirmació «el Sol no es ponia mai als dominis d'Espanya».
Política interior El seu pare Carles I havia governat com un emperador, i com a tal, els regnes hispànics i principalment Castella havien estat una font de recursos (militars i econòmics) per unes guerres llunyanes sense interès per les Corones de Castella i Aragó, excepte els problemes a Itàlia per aquesta última.
Reformes administratives Felip II com el seu pare, va ser un rei absolutista i va continuar amb les institucions heretades d'ell. Castella va esdevenir el centre de l'Imperi de Felip, amb una administració localitzada a Madrid. No va viatjar als territoris de fora la península i els va administrar a través d'oficials i virreis. Va convertir el país en un primer regne modern, amb una administració, i per primer cop burocràcia, fins aleshores desconeguda, amb un procés de confessionalització de la monarquia que va començar en 1560, durant el Concili de Trento i de l'afirmació de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana enfront del Protestantisme que va suposar la Contrareforma. Els administratius imposats per Felip van ser obligats a tenir estudis universitaris, principalment de les Universitats de Salamanca i Alcalà d'Henares. Així mateix va reduir els càrrecs administratius de la noblesa.
El govern, mitjançant els Consejos instaurats pel seu pare, continuaven essent la columna vertebral de l'estat. El rei presidia el més important de tots, el Consell d'Estat (Consejo de Estado). Així mateix, va crear sis consells regionals, un per a cada territori: Castella, Aragó, Portugal, Índies Occidentals, Itàlia i Països Baixos, cadascun dels quals tenien poders legislatius, judicials i executius.
Va tenir un bon nombre de consellers al seu costat, entre ells el català Lluís de Requesens, el castellà Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel (Duc d'Alba), el basc Joan Idiáquez, el borgonyó cardenal Granvela i els portuguesos Rui Gómez da Silva i Cristòfol da Moura
Finances miniatura|Monedes sota el regnat de Felip II Es parla de tres fallides econòmiques durant el regnat de Felip II, el 1557, 1575 i 1596. Però realment van ser suspensions de pagaments, tècnicament molt ben elaborades, segons l'economia moderna però totalment desconegudes en aquells moments.MATA, Jordi. «Quan Espanya va fer bancarrota». Sàpiens [Barcelona], núm. 112 (gener 2012), p. 58-61. ISSN 1695-2014
Felip II va heretar un deute del seu pare d'uns vint milions de ducats, i va deixar al seu successor una quantitat cinc vegades superior a aquesta xifra. La riquesa de l'Imperi requeia principalment sobre Castella i depenia dels avanços a gran interès de banquers genovesos i holandesos. Els importants ingressos procedents d'Amèrica significaven entre el 10 i el 20% anual de la riquesa de la Corona. Els majors consumidors dels ingressos però, van ser els Països Baixos i la política mediterrània de Felip, que junts s'enduien al voltant d'uns sis milions de ducats a l'any.
L'estat de les finances depenia de la situació econòmica de Castella. Així, entrant aquesta en recessió el 1575 els problemes es van agreujar, i va haver de demanar més diners als creditors estrangers, els quals van posar un preu molt alt per a Castella, cosa que encara agreujava més la situació.
En temps de Felip II es mantenien els següents impostos: lalcabala, impost de duanes; la cruzada, impost eclesiàstic; el subsidio, impost de rendes i terres; i els tercios reales, impost a ordes militars. A més ell va instaurar l'excusado, impost sobre parròquies. Amb els impostos imposats a l'església va aconseguir recaptar el 20% de la riquesa de la Corona.