Isaac Albéniz (Camprodon, el Ripollès, 29 de maig de 1860 - Kanbo, Aquitània (França), 18 de maig de 1909) va ser un compositor i intèrpret de piano català de renom internacional. Va escriure obres per a piano, sis òperes (més una d'inacabada i tres d'esbossades) i més de dues dotzenes de cançons, així com diversos temes orquestrals i de cambra. La península Ibèrica i els seus paisatges foren per a ell font d'inspiració inexhaurible.
Nen prodigi, va viatjar per tot el món i ens va deixar una extensa i prolífica producció musical amb notables innovacions instrumentals. A la seva ciutat natal es pot fer una immersió en una de les grans figures de la història de la música.
Albéniz va morir relativament jove, als 49 anys, però la seva vida va ser intensa i va estar marcada per un constant anar i venir entre nombroses ciutats. Aquest caràcter obert, plural i divers, es reflecteix en les seves amistats, entre les quals destaca la de Fernández Arbós, Granados, Enric Morera, Antoni Noguera, Paul Dukas i els pintors modernistes Ramon Casas o Santiago Rusiñol.
Gràcies als seus esforços com a empresari, director, pianista i compositor, es convertí en el primer músic català que aconseguí fama internacional. La seva música per a piano, sobretot la col·lecció de poemes simfònics Ibèria, va ampliar el camp tímbric del piano i la seva expressivitat.
El fons personal d'Isaac Albéniz es conserva a la Biblioteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona, que obtingué la donació de la neta del compositor (inclou documentació biogràfica, exemplars manuscrits originals i objectes personals).
Biografia Una infància moguda miniatura|esquerra|Monument a Isaac Albéniz a Camprodon miniatura|esquerra|Piano d'Isaac Albéniz exposat al Museu Albéniz de Camprodon El seu pare, Àngel Albéniz, era funcionari de duanes de l'Estat destinat a Camprodon; la seva mare era Dolors Pascual, originària de Figueres. Al cap de pocs mesos d'haver nascut, la família Albéniz es traslladà a Barcelona, on Isaac començà els estudis de música i piano amb el mestre Narcís Oliveras i, més tard a París, amb Antoine François Marmontel primer, i al Conservatori un cop complert els vuit anys, edat mínima que exigien per accedir-hi. Va ser un nen prodigi que va debutar com a pianista amb tan sols quatre anys, en un recital al Teatre Romea de Barcelona interpretant una fantasia sobre I vespri siciliani de Verdi. Amb 8 anys feu concerts a moltes ciutats catalanes.
El 1869, el seu pare és represaliat i va a parar a l'oficina de duanes del port d'Almeria, lloc que perd per les seves implicacions polítiques. La família torna cap a Barcelona, malgrat que Albéniz (que té vuit anys) és aleshores a Madrid, on sí que és acceptat malgrat l'edat. Al Conservatori de Madrid tingué Eduardo Compta com a professor. El mes de juliol, nou canvi de domicili, ara a Càceres. Isaac va de Càceres a Madrid regularment fins que se li acaba la destinació al seu pare, per tal d'assistir a les classes de solfeig de Feliciano Primo, i de piano per Manuel Mendizábal.
Poc després, el pare torna a ser destinat a Madrid, on es trasllada una altra vegada tota la família. Isaac viatjà per diferents ciutats castellanes, interpretant un repertori musical no gens fàcil, d'autors com Scarlatti, Bach, Mozart, Beethoven, Schumann i Chopin. També inicià una vida aventurera que el dugué de maneres molt diverses per Europa i Amèrica. És en aquells moments, ja amb catorze anys, que la seva germana Blanca se suïcida al Parc del Retiro de Madrid, on era membre del cor del teatre de la Sarsuela.
El 1872 va protagonitzar una segona fuga i marxà a Amèrica per visitar Argentina, el Brasil i Puerto Rico. Tres anys més tard, el 1875, el seu pare és nomenat Interventor general de correus a l'Havana, Cuba, però novament tornarà a perdre aquest treball i tota la família haurà de retornar a Madrid al cap d'un any. Però per a Isaac totes aquestes circumstàncies no són res més que una genial manera de donar-se a conèixer i de visitar un nou país. Durant aquest període actuà a ciutats com San Juan de Puerto Rico, Santiago de Cuba, així com a locals diversos de L'Havana. També aprofità l'estada a Cuba per anar als Estats Units, on amb uns quants estalvis es proposà completar la seva formació. És a Amèrica on probablement escriu les seves famoses cançons amb textos de Bécquer, les quals han arribat de manera irregular i fragmentades i encara han estat recuperades íntegres en dates recents: la seva primera edició discogràfica data de 2014 i en el seu llibret a les mans del productor Borja Costa (en el llibret "Rhymes by G.A.Bécquer: Complete Edition" hi ha un bon estudi sobre les confusions que han existit entre les diferents versions de la partitura, ja que Albéniz va escriure dues versions, una per a cant i una altra per recitador i piano, gènere de moda en aquells anys en la música de saló, aportant igualment informació rellevant pel que fa a la influència que el jove Albéniz va tenir l'ambient de la música americana en la seva estada a Cuba.
Protecció reial miniatura|Albéniz vist per Ramon Casas (MNAC). Posteriorment es traslladà a Leipzig, on estudià amb Salomon Jadassohn i Carl Reinecke. Sense diners, retornà a Espanya. A l'any següent (1876) el prestigi d'Albéniz es va difonent entre dels cercles aristocràtics de Madrid. En aquest fet hi té una intervenció cabdal la figura de Guillermo Morphy i Ferris, comte de Morphy i secretari particular d'Alfons XII), el qual, entusiasmat pel seu talent, li obrí les portes de la Cort. Morphy, crític, musicòleg i compositor, influí perquè li fos atorgada una pensió reial per a estudiar al Conservatori reial de Brussel·les (1879), on perfeccionà els estudis de solfeig i piano.
Segons el seu diari, l'any 1880, Albéniz rep lliçons de Liszt, lliçons que es van impartir per tot Europa, i que el compositor català va rebre en formar part de la cort d'estudiants que acompanyaven Lizst en els seus desplaçaments. L'amistat que va sorgir d'aquesta relació duraria fins a la mort de l'hongarès el 1886. Algunes interpretacions posteriors dubten de la validesa d'aquests fets argumentant que Liszt residia a Weimar en aquella època.
Fou guardonat amb el premi extraordinari de piano atorgat per Planté, Rubinstein i Von Bülow. Continuà l'activitat concertística per la península i per Amèrica.
Retorn a Barcelona miniatura|Isaac Albéniz i Enrique Fernández Arbós, el 1889 El 1883 s'establí a Barcelona, on es va casar amb Rosina Jordana, alumna seva, i amb la qual va tenir tres fills: Alfonso, Laura Albéniz, il·lustradora i pintora, i Enriqueta. A la ciutat, visqué, entre altres llocs, al Carrer Gran de Gràcia, 101, on una placa el recorda. Després de casar-se, estabilitzà durant un període llarg la seva vida a Tiana (Maresme). A Barcelona va estudiar composició amb Felip Pedrell, el qual li transmeté els seus coneixements del folklore espanyol i l'inspirà per escriure música com ara la Suite española, Op. 47 (1886). El cinquè moviment d'aquesta suite, anomenada Asturias (Leyenda), és probablement avui dia el més famós del repertori de guitarra clàssica, encara que originàriament fos compost per a piano i més tard transcrit per a guitarra. Moltes de les seves altres composicions també van ser transcrites per a guitarra, sobretot per Francesc Tàrrega. Albéniz una vegada va declarar que preferia les transcripcions de guitarra de Tàrrega als seus treballs originals de piano. miniatura|esquerra|Fotografia d'Issac Albéniz feta per Antoni Esplugas
Cada vegada més, Albéniz incorporava les seves pròpies composicions en els seus recitals. El 1885 es traslladà a Madrid on els seus treballs van ser publicats pels principals editors musicals d'aquella època: Benito Zozaya i Antonio Romero. Amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona (1888), feu un seguit de concerts. Reprengué els viatges vers Cuba, Mèxic i l'Argentina amb la finalitat de fer recitals de piano al continent americà. Viatjà amb el violinista Enrique Fernández Arbós per Bèlgica, Alemanya i Àustria, amb gran èxit. Durant la dècada dels vuitanta alternà les actuacions per Europa amb activitats a Barcelona, on aviat fou considerat un puntal de la música.
La reputació d'Albéniz com a pianista i compositor va continuar creixent. A la primavera de 1889 va viatjar a París per assistir als Concerts Colonne que interpretaven el seu Concert per a piano, op. 78. Des de París va continuar fins a Anglaterra, on les seves interpretacions van ser molt reeixides. El 1890 es va posar en contacte amb l'empresari Henry Lowenfeld, el qual va contractar els serveis d'Albéniz com a intèrpret i compositor. Com a resultat, Albéniz es va traslladar al costat de la seva família (la seva esposa Rosina i els seus tres fills) a Londres i a través de Lowenfeld finalment es va ficar al món del teatre musical: va treballar per al Teatre Líric i més tard per al Teatre Príncep de Gal·les. El 1891 fa un concert en el Saint James Hall on feu el seu debut el violoncel·lista William Henry Squire.Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. 9, pàg. 1457 ()
A petició de Lowenfeld, Albéniz va compondre The magic Opal, comèdia lírica en l'estil de Gilbert i Sullivan, estrenada al Teatre Líric de Londres el 19 de gener de 1893. Va ser traduïda posteriorment al castellà per Eusebio Sierra i presentada a Madrid el 1895 com La Sortija; aquell mateix any, la seva sarsuela San Antonio de la Florida amb llibret de Sierra va ser també interpretada a Madrid.
Contracte amb Money-Coutts Els seus contactes teatrals a Londres van cridar l'atenció del poeta i dramaturg amateur i hereu d'una fortuna bancària de la cèlebre firma de Coutts and CO, Francis Burdett Money-Coutts, que havia comprat accions i el juliol de 1894 va adquirir el contracte que Albéniz tenia amb Lowenfeld. Coutts, el suport financer del qual permetria a Albéniz viure confortablement la resta de la seva vida, estava interessat a escriure llibrets. La seva col·laboració amb el compositor va produir Henry Clifford (estrenada al Liceu el 1895), Pepita Jiménez (també estrenada al Liceu el 1896), i Merlin (composta entre 1898 i 1902 però no produïda en vida d'Albéniz), la primera òpera d'una proposada trilogia titulada King Arthur (Lancelot va quedar incompleta el 1903, i Genevre, no es va arribar a escriure). Per tant, durant aproximadament una dècada, Albéniz va dedicar tot el seu talent i energia a la creació i a la producció de música per a l'escenari. Durant aquest temps va estar traslladant-se des de Londres a París.
París miniatura|esquerra|Gabriel Fauré al piano, el director Léon Jehin, amb Isaac Albéniz i la seva dona Clara Sansoni A la capital francesa es va posar en contacte amb Vincent d'Indy, Ernest Chausson, Charles Bordes i més tard amb Paul Dukas i Gabriel Fauré, establint així estrets llaços amb la comunitat musical francesa. Des de 1898 fins al 1900 va ensenyar piano avançat a la Schola Cantorum, on entre els seus alumnes va tenir Deodat de Severac i René de Castéra,Anne de Beaupuy, Claude Gay & Damien Top : René de Castéra (1873-1955), un compositeur landais au cœur de la Musique française, Éditions Séguier, Paris, 2004 però a causa de la seva pobra salut el 1900 va tornar al càlid clima barceloní. Va començar un feixuc treball al costat d'Enric Morera per a la promoció d'obres líriques catalanes. Quan, tanmateix, els seus esforços no van aconseguir que els seus propis treballs teatrals fossin produïts, va tornar a París, on la seva música era acceptada, elogiada i interpretada. miniatura|Albéniz amb la seva filla Laura