La Kriegsmarine (traduït ‘marina de guerra’) fou el nom de la marina alemanya entre 1935 i 1945, durant el règim del Tercer Reich, substituint la Reichsmarine. Els principals vaixells de guerra disponibles de la Kriegsmarine eren els submarins U-Boot, tres cuirassats de butxaca, dos cuirassats (Bismarck i Tirpitz), dos creuers (Scharnhorst i Gneisenau), tres creuers pesants, sis creuers lleugers, i diversos tipus de vaixells petits com destructors, torpediners, minadors, dragamines, canoners i S-boot. Dos antics cuirassats de la Primera Guerra Mundial eren usats principalment com a vaixells d'entrenament. La construcció d'un portaavions, el Graf Zeppelin, havia de començar el 1936, però mai va acabar de completar-se. Tot i que estava planejat un major rearmament de la marina de guerra (Pla Z), i inicialment començat, l'esclat de la guerra el 1939 va suposar que la immensa quantitat de recursos requerits per al projecte fos desviada a altres àrees. Hitler va fer més cas de l'opinió de Göring a l'hora de triar si vessar els seus esforços bèl·lics en vaixells o en avions.
La funció de la Kriegsmarine era simple: enfonsar transports, grans unitats, etc. aliades. Per dur a terme tal tasca, es van utilitzar centenars de submarins U-Boot, molt innovadors per l'època, que van enfonsar milers de Tn de vaixells aliats; i també es van utilitzar vaixells corsaris, que camuflaven entre la flota anglesa i la destruïen des de dintre.
Les principals accions en què la marina es va veure en acció, després dels bombardejos d'Almeria, València i Eivissa el 1937, van ser la invasió de Noruega l'abril de 1940 (on va patir grans pèrdues), la Batalla de l'Atlàntic i la batalla del Riu de la Plata. Alguns altres enfrontaments menors inclouen els enfonsaments dels següents vaixells: HMS Royal Oak, HMS Glorious, Bismarck, HMS Hood, Scharnhorst i Cap Arcona. La majoria de la flota de superfície va ser ancorada, per por de perdre-la en acció. A la darreria de 1944 i fins a la fi de la guerra però, va tornar a ser activada per donar suport artiller per a les forces de terra que es retiraven al llarg de les costes de la mar Bàltica i per evacuar refugiats, ferits i soldats cap a les parts occidentals d'Alemanya.
Després de la guerra, els pocs vaixells que quedaven a flota de la Kriegsmarine van ser dividits entre els guanyadors. Alguns (com l'inacabat Grafft Zeppelin) van ser usats com a blancs per a pràctiques d'artilleria mentre que altres (la majoria destructors) van ser posats en servei en les marines de França i la Unió Soviètica, ja que els mancaven vaixells de superfície després de la guerra. El 1956, amb la incorporació de l'Alemanya Federal a l'OTAN, es va establir una nova marina de guerra coneguda com a Marina Federal (Bundesmarine). Amb la reunificació d'Alemanya el 1990, es va decidir d'anomenar-la Marina Alemanya (Deutsche Marine).
Estructura de comandament miniatura|El Großadmiral Erich Raeder, comandant de la Kriegsmarine entre 1928 i 1943. miniatura|El Großadmiral Karl Dönitz, comandant de la Kriegsmarine entre 1943 i 1945. Adolf Hitler era el comandant en cap de totes les Forces Armades alemanyes, inclosa la Kriegsmarine. L'Oberkommando der Marine o OKM n'exercia l'autoritat, amb un comandant en cap (Oberbefehlshaber der Kriegsmarine), un cap de l'estat major general naval (Chef der Stabes der Seekriegsleitung) i un cap d'operacions navals (Chef der Operationsabteilung).
L'Alt Comandament de la Kriegsmarine estava situat a la Shell House de Tirpitzufer (ara Reichpietschufer), de Berlín. En començar la guerra es traslladà a Lobetal. Els comandants de la Kriegsmarine van ser: Großadmiral Erich Raeder (1928-30/1/1943) Großadmiral Karl Dönitz (30/1/1943-30/4/1945) Generaladmiral Hans-Georg von Friedburg (1/5/1945 – 23/5/1945) Generaladmiral Walter Warzecha (23/5/1945 – 22/7/1945)
Per sota hi havia comandaments regionals, d'esquadró i de flotilla:
Regions Aquestes regions navals (comandades per un Generaladmiral estaven dividides segons les necessitats. Hi havia un Marineoberkommando per la Flota del Bàltic, Nord, Nordsee, Norwegen, Ost/Ostsee (antiga Baltic), Süd i West.
Esquadrons Cada tipus de vaixell tenia una estructura de comandament amb el seu propi Oficial de Bandera. Els comandaments eren cuirassats, creuers, destructors, submarins, torpediners, minadors, forces de reconeixement, forces de seguretat navals, grans canons i canons de mà.
Flotilles Les grans operacions navals eren comandades per un Flottenchef. Els comandaments eren, per la pròpia naturalesa, temporals.
Història Orígens Post-I Guerra Mundial Sota els termes del Tractat de Versalles, Alemanya només podia tenir una marina màxima de 150.000 membres, amb sis vaixells capitals de no més de 10.000 tones, sis creuers, 12 destructors, 12 llanxes torpedineres i sense submarins. Però abans que els nazis prenguessin el poder, Alemanya havia iniciat el seu rearmament naval amb l'avarament del primer cuirassat de butxaca, el cuirassat Deutschland el 1931. Però, el més significatiu de les limitacions de mides i pes és que els dissenyadors van perdre tot contacte amb la modernitat en un moment que s'albiraven grans canvis i en què les marines evolucionaven a tota velocitat. A diferència de l'exèrcit de terra o de l'aviació, la Reichsmarine no podia burlar les restriccions imposades entrenant els seus homes o construint les seves naus en altres països; havent d'acontentar-se en teoritzar.
Quan els nazis pujaren al poder el 1933, Hitler començà ben aviat a ignorar les restriccions de Versalles i accelerà el rearmament alemany. El Tractat Naval Angloalemany de 1935 va permetre a Alemanya construir una flota equivalent al 35% del tonatge de la flota de superfície britànica i del 45% del tonatge de submarins britànics; tot i que els cuirassats no podien superar les 35.000 tones. Aquell mateix any la Reichmarine va ser rebatejada com a Kriegsmarine.
Creixement durant el període d'entreguerres Després de la crisi de 1938 causada per l'ocupació alemanya de Txecoslovàquia, Alemanya abandonà tota pretensió de seguir lligada als tractats de limitació de la marina, en quedar Hitler convençut que havia arribat el moment d'accelerar el ritme de construcció naval, destinat a crear una armada que pogués operar a l'Atlàntic i fer front a Anglaterra. La máquina de guerra nazi – Kriegsmarine
Després d'una reunió convocada a correcuita per Hitler el 28 de març de 1938, Raeder ordenà que l'Estat Major d'Operacions que redactés un informe sobre la possibilitat de lliurar una batalla a Naval amb la Gran Bretanya, precipitant la creació del "Pla Z".
El Pla Z preveia la construcció d'una marina d'uns 800 vaixells entre 1939 i 1947. El programa de construcció incloïa: 10 cuirassats de nou disseny i creuers de batalla 4 portaavions 15 vaixells cuirassats (Panzerschiffe) 5 creuers pesats 44 creuers lleugers 158 destructor i torpedineres 249 submarins a més de nombroses naus menors
Els alemanys estaven convençuts que, un cop es completés el Pla, estarien en perfectes condicions de fer front a Gran Bretanya i, potser, als Estats Units a l'Atlàntic el 1944. Estava planejat que el personal de la Kriegsmarine passés a ser de 200.000.
Com que el ràpid creixement simultani del Heer i de la Luftwaffe exigien un esforç substancial i molts recursos, el programa naval planejat no estava gaire avançat quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. La implementació només començà el gener de 1939, quan es van botar tres cuirassats classe H i dos creuers lleugers classe M. L'1 de setembre de 1939 la marina encara només disposava de 78.000 homes, i no era preparada per tenir un gran paper a la guerra. Com que les expectatives alemanyes eren d'una victòria ràpida a terra, el Pla Z va quedar postposat i els recursos van ser redirigits a la construcció d'U-boots.
La Guerra Civil espanyola miniatura|El cuirassat de butxaca Deutschland, 1938. La primera acció militar de la Kriegsmarine arribà amb la Guerra Civil espanyola (1936-39). Després de l'esclat de les hostilitats al juliol de 1936 diverses naus alemanyes van ser enviades a la regió. El cuirassat de butxaca Deutschland, el cuirassat de butxaca Admiral Scheer i el creuer lleuger Köln van ser els primers a ser enviats ja el juliol de 1936. Aquests vaixells van ser acompanyats per la 2a Flotilla de Torpediners. Ostensivament, la presència alemanya va ser en suport als Nacionals de Franco, tot i que la participació immediata del Deutschland va ser en operacions humanitàries de rescat, portant 9.300 refugiats de la lluita, inclosos 4.550 alemanys.
Després de la mediació de la Patrulla Internacional de No-Intervenció per enfortir un embargament internacional d'armament, la Kriegsmarine va encarregar-se de patrullar la zona entre el cap de Gata i Orpesa. Nombrosos vaixells van dedicar-se a aquesta missió, inclòs el Admiral Graf Spee . Els submarins també participaren en accions encobertes contra la navegació republicana com a part de l'operació Úrsula. Com a mínim 8 submarins van atacar diversos objectius a la zona durant el conflicte (la Regia Marina tenia 58 submarins a la zona com a part de la Sottomarini Legionari). L'Incident del Deutschland el 29 de maig de 1937 el Deutschland davant l'Illa d'Eivissa per dos bombarders de la Força Aèria Republicana. El nombre total de baixes va ser de 31 morts i 110 ferits, 71 dels quals seriosament, la major part dels quals víctimes de cremades. En venjança, l'Admiral Scheer bombardejà el port d'Almeria el 31 de maig. Després de posteriors atacs dels submarins republicans contra el creuer Leipzig davant la costa d'Oran entre el 15 i el 18 de juny de 1937, Alemanya es retirà de la patrulla de no-intervenció, encara que va mantenir una presència contínua a la zona fins al final de les hostilitats.
Segona Guerra Mundial miniatura|El Cuirassat de butxaca Admiral Graf Spee. La Kriegsmarine va participar en la Segona Guerra Mundial des del seu esclat, combatent a la batalla de Westerplatte i a la de la badia de Danzig durant la campanya de Polònia. El 1939 les fites principals de la Kriegsmarine van ser l'enfonsament del portaavions britànic HMS Courageous i del cuirassat HMS Royal Oak, lamentant la pèrdua del cuirassat de butxaca Admiral Graf Spee a la batalla del Riu de la Plata. Els atacs dels submarins sobre les vitals rutes marítimes britàniques (Batalla de l'Atlàntic) començaren immediatament amb l'esclat de la guerra, tot i que tenien el desavantatge de la mancança de ports ben situats des d'on operar. Durant tota la guerra la Kriegsmarine va ser responsable de l'artilleria costanera que protegia els ports principals i les zones costaneres importants. També operava les bateries antiaèries que protegien els ports principals.Feldgrau :: Organization of the Kriegsmarine in the West 1940–1945
L'abril de 1940, la Kriegsmarine va participar enormement a la invasió de Noruega, on patí pèrdues significatives, inclòs el creuer pesant Blücher, enfonsat pels torpedes de la fortalesa d'Oscarsborg a Oslofjord, 10 destructors a la batalla de Narvik (la meitat dels destructors de què disposava Alemanya en aquells moments) i dos creuers lleugers. A canvi, la Kriegsmarine enfonsà diversos vaixells britànics durant aquesta campanya, inclòs el portaavions HMS Glorious.