L'Orquestra Simfònica de Viena (en alemany, Wiener Symphoniker) és una orquestra simfònica austríaca amb seu a Viena, fundada el 1900 amb el nom de Wiener Concertverein. És una de les principals orquestres de la capital austríaca, juntament amb l'Orquestra Filharmònica de Viena, i desenvolupa la seva activitat principalment al Musikverein de Viena i al Konzerthaus de Viena. Des de la temporada 2024-2025 el seu director principal és el txec Petr Popelka.
Al llarg de la seva història ha tingut un paper destacat en la vida musical vienesa i en la difusió de la música contemporània. L'orquestra participà en les estrenes mundials d'obres com la Simfonia núm. 9 d'Anton Bruckner, Pelleas und Melisande i els Gurre-Lieder d'Arnold Schönberg, Die Seejungfrau d'Alexander von Zemlinsky, el Concert per a piano per a la mà esquerra de Maurice Ravel i Das Buch mit sieben Siegeln de Franz Schmidt.
Història Fundació i primers anys L'orquestra fou fundada el 1900 amb el nom de Wiener Concertverein. El projecte pretenia dotar Viena d'una orquestra simfònica estable que fes accessible el gran repertori a un públic ampli, amb concerts d'alta qualitat a preus moderats, i que al mateix temps concedís una presència important a la música contemporània. El concert inaugural tingué lloc el 30 d'octubre de 1900 a la Gran Sala del Musikverein de Viena, sota la direcció de Ferdinand Löwe, que es convertí en el primer director principal de la formació.
Löwe, deixeble d'Anton Bruckner, exercí una profunda influència en els primers vint-i-cinc anys de l'orquestra. A més de consolidar el repertori de Bruckner, contribuí a establir les simfonies de Johannes Brahms dins la programació vienesa. Durant la primera temporada, 1900-1901, el Wiener Concertverein es convertí en la primera orquestra de Viena que interpretava consecutivament totes les simfonies de Ludwig van Beethoven en un cicle complet.
miniatura|esquerra|Músics del Wiener Concertverein, antecedent de l'Orquestra Simfònica de Viena, a Bad Kissingen, cap al 1912.
El 2 de febrer de 1903 Löwe dirigí l'estrena mundial de la Simfonia núm. 9 de Bruckner, que el compositor havia deixat inacabada. Per a aquella interpretació utilitzà una versió considerablement modificada per ell mateix i substituí l'inexistent quart moviment pel Te Deum. Durant la temporada 1910-1911 dirigí també un cicle complet de les simfonies de Bruckner.
Des dels seus primers anys l'orquestra es distingí per la interpretació de música recent. El 25 de gener de 1905, sota la direcció d'Alexander von Zemlinsky, estrenà simultàniament dos poemes simfònics que posteriorment esdevindrien obres importants del repertori del segle XX: Die Seejungfrau, del mateix Zemlinsky, i Pelleas und Melisande, op. 5, d'Arnold Schönberg.
Gustav Mahler també mantingué una relació estreta amb el conjunt i hi dirigí diverses obres pròpies. Entre altres esdeveniments, l'orquestra participà en la primera interpretació austríaca de la seva Simfonia núm. 6, dirigida pel mateix compositor. Altres compositors com Richard Strauss, Schönberg, Anton Webern, Franz Schreker i Claude Debussy dirigiren igualment l'orquestra en interpretacions de les seves pròpies obres.
Schönberg i la nova música El febrer de 1913 els músics del Wiener Concertverein participaren, conjuntament amb el Wiener Tonkünstler-Orchester, en l'estrena mundial dels Gurre-Lieder de Schönberg al Musikverein. Franz Schreker dirigí l'enorme plantilla d'orquestra, solistes i cors necessària per a l'obra. El concert fou rebut amb un èxit extraordinari, malgrat la controvèrsia que envoltava en aquell moment la música de Schönberg.
El 31 de març del mateix any l'orquestra protagonitzà un dels episodis més famosos de la història musical vienesa: el denominat Watschenkonzert («concert de les bufetades»). Schönberg dirigí un programa amb obres pròpies i de Zemlinsky, Webern, Alban Berg i Mahler, però les protestes, discussions i baralles entre part del públic obligaren a interrompre el concert abans que s'acabés.
Primera Guerra Mundial i període d'entreguerres Durant la Primera Guerra Mundial les dificultats econòmiques i la mobilització de músics posaren en perill la continuïtat del conjunt. La dissolució es pogué evitar mitjançant la fusió progressiva amb el Wiener Tonkünstler-Orchester, fundat el 1913. Inicialment les dues denominacions continuaren coexistint, però el 1922 també es fusionaren les seves estructures administratives i el conjunt adoptà el nom de Wiener Sinfonie-Orchester.
Entre 1927 i 1930 Wilhelm Furtwängler, aleshores director de la Gesellschaft der Musikfreunde, tingué una responsabilitat principal en la direcció artística de l'orquestra. En aquesta època el conjunt continuà treballant amb alguns dels directors i solistes més destacats del panorama musical europeu.
La crisi econòmica dels anys trenta agreujà les dificultats financeres de l'orquestra. El 1933 la radiodifusora austríaca RAVAG assumí una part important dels seus serveis, fet que comportà una reorganització administrativa i laboral. Aquell mateix any el conjunt adoptà definitivament el nom de Wiener Symphoniker. La reorganització també provocà l'allunyament del violinista jueu Hugo Gottesmann, que durant anys havia estat primer concertino i també havia dirigit l'orquestra.
Nacional-socialisme i Segona Guerra Mundial Després de l'Anschluss, l'annexió d'Àustria per l'Alemanya nazi el març de 1938, l'orquestra quedà integrada en el sistema cultural nacional-socialista. Durant aquest període fou municipalitzada i actuà com a Stadtorchester Wiener Symphoniker. La institució participà en concerts i actes vinculats a l'aparell cultural i propagandístic del règim, alhora que els músics considerats jueus o políticament indesitjables en quedaren exclosos.
Oswald Kabasta, director principal des de 1934, abandonà el càrrec el 1938 i fou succeït per Hans Weisbach, que dirigí el conjunt entre 1939 i 1944. Les exigències de la guerra, les mobilitzacions i la reducció progressiva de la plantilla acabaren provocant la suspensió de l'activitat de l'orquestra durant l'estiu de 1944.
Reconstrucció després de 1945 Després de la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció artística de l'orquestra estigué dirigida inicialment per Hans Swarowsky, director principal entre 1945 i 1947, i per Josef Krips. Aquests directors contribuïren a restablir l'activitat concertística vienesa i a reconnectar la institució amb les tradicions musicals anteriors a la guerra.
A partir de 1948 Herbert von Karajan exercí una influència decisiva sobre la formació com a Konzertdirektor de la Gesellschaft der Musikfreunde. Durant la seva llarga vinculació, fins al 1964, dirigí nombrosos concerts i gires i ajudà a incrementar la projecció internacional de l'orquestra. Paral·lelament, Wolfgang Sawallisch fou director principal entre 1960 i 1970, i desenvolupà una relació especialment estreta amb els músics.
El 1970 Josef Krips retornà com a conseller artístic i ocupà aquesta funció fins al 1973. El succeí Carlo Maria Giulini, director principal fins al 1976, especialment associat al repertori simfònic romàntic. Entre 1981 i 1983 el càrrec recaigué en Guennadi Rojdéstvenski, que amplià la presència del repertori rus i del segle XX.
De Georges Prêtre a Philippe Jordan Georges Prêtre ocupà entre 1986 i 1991 el càrrec formal de director principal, encara que ell mateix preferia la denominació de primer director convidat. La seva estreta relació amb l'orquestra continuà després d'aquest període i posteriorment fou nomenat director honorari.
Rafael Frühbeck de Burgos fou director principal entre 1991 i 1996 i Vladímir Fedosséiev entre 1997 i 2004. Aquest últim reforçà especialment la presència del repertori rus, però mantingué també la tradició centreeuropea del conjunt.
Fabio Luisi assumí el càrrec la temporada 2005-2006 i el mantingué fins al 2013. El succeí el director suís Philippe Jordan, que encapçalà l'orquestra entre 2014 i 2020. Durant el seu mandat desenvolupà projectes de llarg abast dedicats, entre altres compositors, a Beethoven, Béla Bartók, Franz Schubert i Johann Sebastian Bach.
Andrés Orozco-Estrada i Petr Popelka El colombià Andrés Orozco-Estrada fou director principal entre 2020 i 2022. Després de la seva sortida, l'orquestra passà dues temporades sense director principal mentre desenvolupava el procés de selecció del seu successor.
El juny de 2023 l'orquestra anuncià l'elecció del director txec Petr Popelka, escollit per una àmplia majoria dels mateixos músics. Després d'exercir com a director principal designat durant la temporada 2023-2024, Popelka assumí oficialment el càrrec amb l'inici de la temporada 2024-2025, inicialment amb un contracte de cinc anys.
Popelka es convertí així en el dissetè director principal de la història de l'orquestra. Entre els primers projectes del seu mandat destacà una nova interpretació dels Gurre-Lieder al Musikverein, recordant l'estrena de 1913, així com programes dedicats a Bartók, Mahler i Richard Strauss. La seva arribada coincidí amb les celebracions del 125è aniversari de la formació.
Sales i activitat operística miniatura|El Konzerthaus de Viena, una de les dues principals sales de concerts de l'orquestra.
L'Orquestra Simfònica de Viena no disposa d'una única sala pròpia, sinó que actua habitualment a les dues grans sales simfòniques de la ciutat: el Musikverein de Viena i el Konzerthaus de Viena. Al Musikverein, inaugurat el 1870, ofereix nombrosos concerts a la seva famosa Gran Sala, mentre que manté una vinculació estable amb el Konzerthaus des de l'obertura d'aquest edifici el 1913.
El Konzerthaus fou inaugurat el 19 d'octubre de 1913 amb un concert que inclogué el Festliches Präludium, op. 61, de Richard Strauss i la Simfonia núm. 9 de Beethoven. La institució fou concebuda des del principi com una sala oberta a un públic ampli i destinada a combinar la gran tradició musical amb les tendències contemporànies.
Des de 1946 l'orquestra és el conjunt resident del Festival de Bregenz, on cada estiu actua tant en concerts simfònics com en les grans produccions operístiques representades al llac de Bregenz. Aquesta relació, mantinguda durant dècades, ha convertit l'activitat operística en un component important de la identitat artística del conjunt.
Des de 2006 l'Orquestra Simfònica de Viena participa també regularment en produccions del Theater an der Wien. Després de la renovació d'aquest teatre, completada el 2024, el conjunt hi ha continuat exercint la seva activitat com a orquestra d'òpera.
Estrenes destacades La implicació amb la nova música ha estat una característica distintiva de l'orquestra des de la seva fundació. Entre les principals obres que ha contribuït a estrenar mundialment hi ha:
1903 – Anton Bruckner: Simfonia núm. 9, sota la direcció de Ferdinand Löwe. 1905 – Alexander von Zemlinsky: Die Seejungfrau, dirigida pel compositor. 1905 – Arnold Schönberg: Pelleas und Melisande, sota la direcció de Zemlinsky. 1913 – Schönberg: Gurre-Lieder, sota la direcció de Franz Schreker. 1932 – Maurice Ravel: Concert per a piano per a la mà esquerra. 1938 – Franz Schmidt: Das Buch mit sieben Siegeln. 1946 – Richard Strauss: suite de Der Rosenkavalier.
Aquesta tradició s'ha mantingut durant les darreres dècades amb encàrrecs i col·laboracions amb compositors com Olga Neuwirth, Wolfgang Rihm, HK Gruber, Thomas Larcher, Johannes Maria Staud, Michael Jarrell, Guillaume Connesson, Dieter Ammann i Jörg Widmann.
Enregistraments L'Orquestra Simfònica de Viena disposa d'una extensa discografia que reflecteix especialment la tradició musical austroalemanya. Al llarg de les dècades ha enregistrat amb directors com Karajan, Sawallisch, Giulini, Prêtre, Fedosséiev, Luisi i Jordan, així com amb nombrosos directors convidats. La seva activitat discogràfica comprèn obres de Beethoven, Brahms, Bruckner, Mahler, Schubert, Richard Strauss i altres compositors del repertori central europeu.