Qazvín (), també transcrit Qazwin, o Ghazvin, és una ciutat de l'l'Iran capital de la província de Qazvin. La seva població el 2005 era de 331.409 habitants (81.000 el 1966). Està a uns 12 km al sud de les muntanyes i controla un pas que és i era el tradicional camí entre la mar Càspia i l'Àsia Menor fins al golf Pèrsic. La ciutat ha patit una tradicional manca d'aigua el que li va impedir un desenvolupament com altres ciutats com Rayy, tot i la seva millor situació estratègica.
La moderna economia està basada en els tèxtils, especialment cotó, seda i vellut amb llarga tradició, i la pell. A la rodalia hi ha l'estació electrica Shahid Raja'i que produeix el 7% de l'electricitat del país. La ciutat disposa de diverses universitats i centres d'educació superior: la Universitat Internacional Imam Khomeini, la Universitat Raja, la Universitat de Qazvin de Ciències Mèdiques, la Universitat Kar i la Universitat Islàmica Azad de Qazwin.
Història Les troballes arqueològiques demostren l'existència d'establiments a la zona de fa uns nou mil anys. El rei sassànida Sapor II de Pèrsia (310-379) va fundar la ciutat com una fortalesa fronterera contra els atacs daylamites, amb el nom de Shad Shahpur, sobre una ciutat ja existent fundada per Sapor I (240-270) vers el 250.
miniatura|"Peighambariyeh" on estan enterrats quatre suposats sants jueus, els noms àrabs dels quals són Salam, Solum, al-Qiya, i Sohuli
Conquesta musulmana Fou conquerida per al-Barà al-Àzib i Zayd ibn al-Jabal al-Tai el 644. Els habitants van obtenir un tractat del tipus sulh i després, per no pagar la djizya, es van fer musulmans. Des de Qazvín es van fer expedicions al Daylam i Gilan, i al-Bara va conquerir Zandjan. Sad ibn Abi-Waqqàs, successor d'al-Walid ibn Ukba com a governador de Kufa, va fer expedicions a Daylam i va construir un barri a Qazvín. Sota els omeies i després amb els abbàssides, Qazvín va tenir governadors locals. Un segon barri fou fundat pel califa Musa al-Hadi (785-786) sent anomenat Madinat Musa. El mateix califa va comprar la veïna Rustamabad per crear un wakf a favor de Qazvín. Mubarak al-Turki, llibert d'al-Hadi, va construir un tercer barri a Qazvín anomenat Mubarakabad (792/793).
Sota el Califat En temps d'Harun ar-Raixid (786-809) aquest va visitar la ciutat de camí a Khurasan i impressionat pels freqüents atacs daylamites, va eximir a Qazvín del kharaj o impost de la terra a canvi d'un pagament anual de 10.000 dírhams, i fou erigida en província; també va ordenar la construcció d'un mur a Madinat Musa i Mubarakabad (que no es va acabar fins al 868) i d'una mesquita pel manteniment de la qual es van crear diversos edificis en wakf. Fou governada per al-Qàssim ibn ar-Raixid sota el qual els terrenys de l'estat es van ampliar considerablement per l'entrega dels terrenys pels terratinents als que es garantia la protecció; els terratinents pagaven uns tributs determinats i mantenien l'usdefruit perpetu.
A la mort d'Harun (809) va seguir la guerra civil entre els seus fills al-Amin i al-Mamun i el governador del Jibal, Abu Dulaf al-Kasim ibn Isa, va donar suport al primer. Aquest el va enviar contra el seu germà i rival, a les ordes d'Ali ibn Isa ibn Mahan, però aquest fou derrotat i mort per les forces d'al-Mamun dirigides per Tahir Abu l-Tayyib Dhu'l-Yaminayn (Tahir ibn Husayn) que va conquerir Qazvín, Hulwan, Kanekin i Ahwaz i va assetjar Bagdad junt amb Harthama ibn Ayan el 812/813. Abu Dulaf es va retirar a Karadj i des de llavors va romandre neutral però va refusar jurar fidelitat a al-Mamun mentre al-Amin fou viu. Ho va fer a la mort d'al-Amin el 813. Al-Mamun el va cridar a Rayy, el va perdonar i el va nomenar altre cop governador del Jibal. El gust d'al-Mamun per la poesia els va convertir en bons companys. Com a governador va rebutjar atacs dels daylamites a Qazvín, i els va perseguir i destruir les seves fortaleses obligant-los a pagar l'impost de la djizya o a convertir-se a l'islam. En premi el seu govern fou ampliat per abraçar Esfahan i Qazvín. A la mort d'al-Mamun, Abu Dulaf va tenir el favor del califa al-Mutasim (833-842) i del príncep al-Wathiq, que després fou califa. Va mantenir el govern de Qazvín i va servir a les ordes d'al-Afshin a la campanya contra Babak a l'Azerbaidjan (836/837). En aquest temps la majoria de la població era d'origen àrab. El califa al-Mútassim (833-842) va decidir mantenir la lluita contra els daylamites i va enviar com a governador de Qazvín a Abu Mansur al-Kufi que durant 20 anys va lluitar contra ells (838-858) i va conservar el càrrec a l'entorn de 20 anys més posteriorment (858-878). El 863/864 Qazvín va patir un terratrèmol important.
Els Alides El sàyyid alida al-Hassan ibn Zayd (o Zaid) al-da'i al-kabir (Hassan ibn al-Bakir ibn Zayd), va agafar la direcció de l'aixecament alida a Čalus i Kalar al Tabaristan el 864 i va donar protecció als habitants contra el governador tahírida que volia apoderar-se de les terres comunals de pastura. El governant local djustànida Wahsudan es va sotmetre a al-Hassan ibn Zaid vers el 865, però al cap d'un temps ambdós es van enemistar, i el poder va passar al seu fill Justan III ibn Wahsudan, que tenia bones relacions amb al-Hassan ibn Zaid (que portava el títol de da'i) i el va invitar a enviar representants a Daylam. Amb l'ajuda d'al-Hassan, Justan III va ocupar Rayy als tahírides, i es va apropiar després de Qazvín i Zandjan (866) on el governador Abu Mansur al-Kufi va reconèixer a al-Hassan ibn Zayd. El 867 el califa va enviar un fort exèrcit dirigit per Musa Qazvín Bugha que va recuperar Rayy, Qazvín i Zandjan (868); el príncep legítim de Baspracània, Asoci Arzeruni, ostatge del califa, va aprofitar que fou enviat a aquesta expedició, dirigint un cos d'auxiliars armenis, per (després de guanyar la batalla) escapar-se cap al seu país. Abu Mansur al-Kufi va reconèixer l'autoritat de Musa ibn Bugha, el qual va acabar les muralles, va ampliar la població i va reprimir una revolta alida dirigida per Kawkabi (probablement el 869). En aquest temps va agafar preeminència la família local dels Sadat.
Sota els samànides El 902 els samànides es van apoderar de Tabaristan que estava en poder de la dinastia zaidita, i poc després de Qazvín i Rayy. Ilyas ibn Ahmad va esdevenir governador el 905/906. L'any següent (906/907) Abu Ali, ancestre de l'historiador al-Mustawfi, va ser nomenat governador pel califa, i va governar sota diverses autoritats, durant 27 anys i els seus descendents fins al 1029/1030. El 913/914 fou posada sota autoritat d'Alí ibn al-Múqtadir junt amb Rayy, Dinawar, Zandjan, Abhar i Tarum. Yusuf ibn Abi l-Sadj, governador de l'Azerbaidjan, va ocupar el 917 la Pèrsia del nord: Zandjan, Abhar, Qazvín i Rayy que pertanyien als samànides que hi tenien un governador anomenat Muhàmmad ibn Ali Suluk; el califa va enviar a l'Azerbaidjan un exèrcit dirigit per Munis al-Mudhàffar que va derrotar a Yusuf el 919 i el va portar presoner a Bagdad i va romandre tancat tres anys, però després fou alliberat i restaurat en el seu govern de l'Azerbaidjan així com al govern de Rayy i el Jibal, El 927 Asfar ben Shiroya que s'havia revoltat contra Maqan ibn Kaki de Gurgan va derrotar un exèrcit enviat pel califa al-Múqtadir (908-932) a la rodalia de Qazvín i va establir el seu poder sobre la ciutat i els territoris entre Tabaristan i Gurgan fins a Qom i Hamadan. La població de Qazvín era lleial al califa però la ciutadella fou ocupada per Asfar i gran nombre de ciutadans foren executats; la ciutat va quedar parcialment destruïda i va haver de pagar una forta contribució en espècies.
El 928 la va ocupar Mardawij ibn Ziyar. Vers el 933 o 934 el califa al-Qàhir va escriure a Mardawij i li va proposar el seu reconeixement com a governador de Rayy i Jibal (Qazvín i Qom) a canvi d'evacuar Esfahan, cosa que fou acceptada. Mentre Ali ibn Buya (conegut després a la història com Imad-ad-Dawla), governador de Karadj, que havia reunit una tropa important i moltes riqueses arrabassades als khurramites, es va apoderar de Fars (934); assassinat Mardawij per les tropes turques, Imad-ad-Dawla va enviar al seu germà Hassan (conegut després com a Rukn-ad-Dawla) a Esfahan (936). Inicialment els ziyàrides dirigits per Wuixamguir ibn Ziyar (germà de Mardawij), ocupats lluitant contra els samànides, van oposar mínima resistència a Esfahan, que fou ocupada per Rukn-ad-Dawla, però diversos conflictes en les forces buwàyhides i un contraatac de Wuixamguir, van obligar a Rukn-ad-Dawla a evacuar (939) la ciutat, que va quedar en mans del ziyàrida. Tot i que Ali (Imad-ad-Dawla) no va enviar gaire suport al seu germà, aquest va passar a l'ofensiva i va reconquerir Esfahan (940) i després de derrotar a Wuixamguir en una batalla, va entrar a Rayy (que els ziyàrides havien arrabassat als samànides) i Qazvín. El govern local va restar en mans dels ancestres de l'historiador al-Mustawfi sota sobirania dels emirs buwàyhides.
Sota els Buwàyhides Hassan (Rukn-ad-Dawla) va governar fins a la seva mort el 976; el 968/969 es van produir greus disturbis a Qazvín i el visir Abu l-Fath Ali ibn Muhàmmad fou enviat a la ciutat i va imposar als habitants una forta multa (1.200.000 dirhams); l'any següent (970/971) Qazvín va patir un fort terratrèmol. Mort Rukn-ad-Dawla el seu domini va passar al seu fill Muàyyid-ad-Dawla (976-984) sota l'autoritat del cap de família, el seu germà gran Àdud-ad-Dawla. Va tenir com a wazir a Ismaïl ibn Abbad que va tenir un govern encertat. El seu germà Fakhr-ad-Dawla va governar després (976-980 i 984-997); va fer front a una revolta local a Qazvín el 987; a la seva mort el 997 el va succeir el seu fill de 4 anys Majd-ad-Dawla) que va governar sota tutela de la seva mare.
Conquesta gaznèvida El 1029/1030 Rayy i Qazvín foren ocupades pels gaznèvides liquidant la sobirania buwàyhida i el govern dels ancestres d'al-Mustawfi que en endavant ja no apareixen més com a governadors sinó exercint el càrrec de mustawfi que els va donar nom. El 1033/1034 el govern fou confiat a Abu Ali Muhàmmad Jafari que la va conservar uns anys i després el van succeir els seus fills fins a un total d'uns 60 anys; el 1038/1039 els oghuz es van presentar a la ciutat i també el daylamita Fana Khusraw que el 1037 havia ocupat Rayy i massacrat part dels seus habitants, i Abu Ali Muhàmmad Jafari va comprar la retirada d'ambdós per set mil dinars. Després de la batalla de Dandanakan del 23 de maig de 1040 que va donar el Khurasan als seljúcides que es van apoderar tanmateix dels dominis gaznèvides a Pèrsia, com Rayy i Qazvín, el governador local d'aquesta darrera va reconèixer a Toghril Beg I. El 1046 la va visitar el geògraf Nasir-i Khusraw que diu que tenia jardins, mercats i un mur, però mancava l'aigua. Va romandre sota domini de diversos maliks i amirs.
Sota els Seljúcides Després del 1090 els ismaïlites es van apoderar d'Alamut. L'emir Abu l-Mahasin Ruyani (vers 1093) va convèncer a la població de condemnar a mort a tots els que vinguessin de la direcció d'Alamut, per evitar el contagi ismaïlita. El 1119/1120 Qazvín va patir un terratrèmol important que va causar molts danys. Des de les fortaleses del Rudbar els ismaïlites van atacar Qazvín algunes vegades com el 1129 sota Buzurg-Ummid (1124–1138) quan van matar a 400 persones en revenja pel linxament d'un enviat ismaïlita a Esfahan. Sota Muhàmmad I (1138–1162) i va haver diversos atacs i contraatacs. El 1165 els ismaïlites van construir la fortalesa de Majil, al pas del mateix nom, des de la que podien amenaçar Qazvín situada a pocs quilòmetres.
Sota els atabegs