miniatura|Les àrees en color rosa indiquen els territoris que en un moment o altre han format part de l'Imperi Britànic a través de la història. miniatura|Bandera de l'Imperi Britànic|200x200px LImperi Britànic eren els territoris les terres que depenien políticament i econòmica del Regne de Gran Bretanya i posteriorment del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. El seu màxim auge va produir-se a principis del , quan gairebé abastava una població d'entre 458 milions de persones i uns 33 milions de quilòmetres quadrats, el que significava aproximadament una quarta part de la població mundial i dues cinquenes parts de les terres emergides. L'Imperi es va desenvolupar durant uns tres segles, a través d'una sèrie de fases d'expansió relacionades amb el comerç, la colonització i la conquesta, a més de períodes d'activitat diplomàtica. Probablement, el punt de màxim auge imperial pot situar-se entre 1890 i 1910. El primer a utilitzar l'expressió «Imperi Britànic» va ser el doctor John Dee, astròleg, alquimista i matemàtic de la reina Elisabet I d'Anglaterra.
L'Imperi va facilitar l'extensió de la tecnologia, el comerç, l'anglès i el govern britànics per tot el món. L'hegemonia imperial va contribuir a l'espectacular creixement econòmic del Regne Unit i al pes dels seus interessos en l'escenari mundial. Alguns territoris que han format part de l'imperi britànic: Irlanda, Estats Units, Canadà, Jamaica, Austràlia, Nova Zelanda, l'Índia, Malàisia, Egipte, Sud-àfrica, Nigèria, Camerun, Kenya, Hong Kong, l'Iraq, Xipre, Gibraltar, Menorca… Avui dia alguns d'aquests territoris, ja independents, reconeixen els lligams amb la Gran Bretanya a través de la Commonwealth.
Colonialisme anglès L'expansió anglesa s'inicià a partir de 1169 amb la conquesta, en diverses fases, de l'illa d'Irlanda. El 1282 s'aconseguí el sotmetiment de Gal·les, per intentar el domini del Regne d'Escòcia el 1296, tot i que aquest no reeixí.
Creixement de l'Imperi a ultramar L'Imperi Britànic d'ultramar —en el sentit de l'exploració i els assentaments britànics de llarg a llarg dels oceans fora d'Europa i les Illes Britàniques— comença a partir de la política marítima del rei Enric VII, que va regnar entre 1485 i 1509, iniciant línies comercials per al comerç de la llana. El monarca britànic va establir un modern sistema per a la marina mercant britànica, que va contribuir al creixement de les drassanes i la navegació a l'illa. La marina mercant va aportar les bases per a institucions mercantils que ocuparien un important paper en l'aventura imperial posterior, com les companyies: Massachusetts Bay Company o la British East India Company. Enric VII va ordenar també la construcció del primer dic sec a Portsmouth.
Enric VIII i la Marina Reial Els fonaments del poder marítim d'Anglaterra, que van ser establerts durant el regnat d'Enric VII, es van ampliar gradualment per a protegir els interessos comercials anglesos i per a obrir noves rutes. El rei Enric VIII va fundar la moderna Marina anglesa, triplicant el nombre de vaixells de guerra que la componien i construint els primers amb armament pesant de llarg abast. Va començar la construcció de la seva Marina a través de l'aparell administratiu centralitzat del regne. A més va fer construir molls i fars que facilitaven la navegació costanera. Enric VIII va crear la Royal Navy que va ser capaç d'impedir la invasió de l'Armada Invencible l'any 1588, les innovacions de la qual van ser la base del domini marítim d'Anglaterra durant els següents segles.
L'era isabelina Durant el regnat de la reina Isabel I, entre 1577 i 1590, el pirata Francis Drake va fer la volta al món, sent el segon home en aconseguir-ho, després de l'expedició de Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano. El 1579 Drake va atracar en algun lloc del nord de Califòrnia i va reclamar per a la Corona Britànica el que va anomenar Nova Albion ("Nova Anglaterra"), encara que la seva reivindicació no va ser seguida de cap assentament. Els següents mapes van situar Nova Albion al nord de Nova Espanya. En conseqüència, els interessos d'Anglaterra fora d'Europa van augmentar considerablement.
Humphrey Gilbert va seguir el curs de Cabot quan va partir cap a Terranova el 1583 i la va declarar colònia britànica el 5 d'agost a l'assentament de Sant Joan de Terranova. Walter Raleigh va organitzar la primera colònia de Virgínia el 1587, a l'illa de Roanoke. Tant el primer com el segon assentament van durar poc temps, i van haver de ser abandonats a causa de l'escassesa d'aliments, el dur clima, els naufragis i les trobades amb tribus indígenes hostils.
L'era Estuard La derrota de l'Armada Invencible espanyola l'any 1588 va consagrar Anglaterra com la primera potència naval, encara que altres victòries navals espanyoles durant els anys noranta del van coartar nous intents d'assentaments. Finalment, el 1604 el rei Jaume I d'Anglaterra va negociar el Tractat de Londres amb el qual acabaven les hostilitats amb Espanya, i el primer assentament permanent d'Anglaterra a Amèrica es va establir el 1607 a Jamestown (Virgínia). Durant els següents tres segles, Anglaterra va estendre la seva influència internacional i va consolidar el seu desenvolupament polític interior. El 1707, els parlaments d'Anglaterra i Escòcia es van unir a Londres donant lloc al parlament de la Gran Bretanya.
Colonització d'Amèrica
L'Imperi Britànic va començar a prendre forma a principis del mitjançant l'establiment per part de la Gran Bretanya de les 13 colònies d'Amèrica del Nord, que van ser l'origen dels Estats Units així com de les províncies marítimes del Canadà. També es va produir la colonització de petites illes al mar Carib com Jamaica i Barbados.
Les colònies productores de sucre del Carib, on l'esclavatge es va convertir en la base de l'economia, eren les colònies més importants i lucratives per a la Gran Bretanya. Les colònies americanes produïen tabac, cotó, i arròs al sud i material naval i pells d'animals al nord.
L'imperi britànic a Amèrica s'anava expandint gradualment mitjançant guerres i l'establiment de colònies. Els britànics van aconseguir controlar Nova Amsterdam, posteriorment anomenada Nova York, després de les guerres anglo-holandeses. Les colònies americanes s'estenien cap a l'oest a la recerca de noves terres per a l'agricultura. Durant la Guerra dels Set Anys, els britànics van vèncer als francesos i es van quedar l'any 1760 amb Nova França, el que convertia la Gran Bretanya en propietària de gairebé tota Amèrica del Nord.
Els assentaments a Austràlia a partir de 1788 com a colònies penals i Nova Zelanda, sota el domini de la Corona des de 1840, van crear una nova zona per a la migració des de les illes britàniques, encara que les poblacions indígenes van haver de sofrir guerres i, especialment, malalties. Aquestes colònies van obtenir després autogovern i es van convertir en rendibles exportadores de llana i or.
Lliure comerç: l'«imperi informal» L'antic sistema colonial britànic va començar a declinar durant el . Va ser un període de dominació Whig en la vida política nacional (1714 - 1762), l'imperi es va convertir en una instrument de menor importància davant la política nacional, fins que un intent d'apujar els impostos a les colònies nord-americanes va desenvolupar en la Guerra d'Independència dels Estats Units i la independència de les mateixes el 1776.
Sovint s'al·ludeix a aquest període com el del «Primer Imperi Britànic», indicant el canvi de direcció en l'expansió britànica, que es va dirigir fonamentalment a les Amèriques durant els segles i , mentre que durant el «Segon Imperi Britànic» es va centrar en Àsia i Àfrica a partir del . La pèrdua dels Estats Units va mostrar que posseir colònies no era necessàriament un avantatge en termes econòmics, ja que la Gran Bretanya podia encara controlar el comerç amb les seves ex-colònies sense haver de pagar per la seua defensa i administració.
Influenciada per les idees d'Adam Smith, Gran Bretanya va començar a prioritzar l'expansió del comerç en comptes de les possessions territorials que suposava el mercantilisme que havia caracteritzat el primer període d'expansió colonial, però va cedir pas al laissez-faire econòmic, el liberalisme d'Adam Smith i els seus successors.
La lliçó apresa per Gran Bretanya després de la pèrdua d'Amèrica del Nord (el comerç pot seguir aportant prosperitat, fins i tot en absència de domini colonial) va contribuir durant els anys quaranta i cinquanta del a l'extensió del model de colònia autogovernada, que es va concedir a les colònies poblades per blancs al Canadà i Australàsia. Irlanda va tenir un tracte diferent, sent incorporada al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda el 1801. El 1807 el Regne Unit va prohibir el comerç d'esclaus i aviat va començar a forçar a altres nacions a fer el mateix. A mitjans del s'havia aconseguit erradicar l'esclavitud de la major part del món, sent abolida a les colònies britàniques el 1834.
Entre el Congrés de Viena de 1815 i la Guerra francoprussiana de 1870, el Regne Unit va ser l'única potència industrial del món, amb més del 30% de la producció industrial global el 1870. En el seu paper de "taller del món", el Regne Unit podia produir manufactures de manera tan eficient i econòmic que podia vendre més barat que els productors locals en els mercats estrangers. A partir de condicions polítiques estables en certs mercats d'ultramar, el Regne Unit va poder prosperar gràcies al comerç, sense necessitat de recórrer al govern formal en la seva àrea d'influència. En 1860 es va signar amb el Segon Imperi Francès de Napoleó III el Tractat Cobden-Chevalier de lliure comerç amb el Regne Unit.
L'Imperi Britànic a Àsia
La victòria de les forces de la British East India Company en la Batalla de Plassey de 1757 va obrir la província índia de Bengala al domini britànic, encara que la posterior fam de 1770 exacerbada per les expropiacions realitzades pel govern provincial va ser controvertida en la metròpoli. El va veure com el control de la Companyia s'estenia sobre tota l'Índia. Després d'un motí l'any 1857 els territoris de la Companyia van passar a estar sota l'administració de la Corona el 1858, sent la reina Victòria proclamada Emperadriu de l'Índia el 1876.
Ceilan, actual Sri Lanka, i Birmània es van unir a la llista de territoris britànics a Àsia, que s'estenien fins a Malàisia i, des de 1841, a Hong Kong després de la Primera Guerra de l'Opi en defensa de les exportacions d'opi de la Companyia a la Xina.
Ruptura de la Pax Britannica miniatura|L'Imperi Britànic el 1897, en rosa, que era el color en què s'acolorien els dominis britànics en els mapes. En la seva condició de primer país industrialitzat, el Regne Unit va ser capaç d'aconseguir matèries primeres i mercat en la major part del món accessible. Aquesta situació va empitjorar gradualment al llarg del en la mesura en la qual altres potències van començar a industrialitzar-se i van començar a utilitzar la maquinària de l'estat per a garantir els seus mercats i fonts de proveïment. En els anys setanta del , els fabricants britànics en els sectors clau de la Revolució Industrial, van començar a experimentar una competència real.