En psicologia, libido (del llatí libīdō, «desig») és una pulsió o energia psíquica, generalment concebuda com a de naturalesa sexual, però de vegades concebuda com que inclou altres formes de desig.
El terme «libido» va ser utilitzat originalment pel neuròleg i psicoanalista pioner Sigmund Freud,Sigmund Freud, al seu torn, hauria pres el terme d'Albert Moll, que el va utilitzar el 1898 a l'obra Untersuchungen über die Libido sexualis (Investigacions sobre el desig sexual). que va començar emprant-lo simplement per denotar el desig sexual.Amb tot, no sempre es correspon a l'efectiva capacitat sexual de la persona, atès que, a vegades, una exaltada libido pot ser símptoma d'una disfunció erèctil oculta. La libido està condicionada per factors psicològics i hormonals, i el seu oposat seria l'impuls de destrucció (destrudo). Amb el temps va arribar a significar l'energia psíquica de la pulsió sexual i es va convertir en un concepte vital en la teoria psicoanalítica. Amb Introducció del narcisisme (1914) i l'aparició d'una libido narcisista, Freud distingeix «libido de l'Ego» («Jo» entès com «objecte d'amor») i «libido d'objecte» (narcisisme objecte). L'any 1920, a Més enllà del principi de plaer, on Freud s'oposa a les pulsions vitals i a les pulsions de mort, la libido serà representada per la figura de l'eros i assimilada a les pulsions vitals. La concepció posterior de Freud es va ampliar per incloure l'energia fonamental de totes les expressions d'amor, plaer i autoconservació. Sigmund Freud s'oposa al monisme de Carl Gustav Jung, en el qual la noció de libido designa «energia psíquica» en general, concepte que rebutja per a la psicoanàlisi. La libido de Wilhelm Reich, autor de La funció de l'orgasme (1927) i de qui Freud també es va apartar, es presenta com una «satisfacció orgàsmica en benefici de la felicitat orgànica». En nom de l'amor i en referència a l'eros de Plató, la libido adquireix un aspecte «mític» per a Jacques Lacan («mite de la làmina»), que fa referència al narcisisme i a la imaginació.
En l'ús comú o col·loquial, l'impuls sexual general d'una persona s'anomena sovint «libido» d'aquesta persona. En aquest sentit, la libido està influenciada per factors biològics, psicològics i socials. Biològicament, les hormones sexuals i els neurotransmissors associats que actuen sobre el nucli accumbens (principalment testosterona, estrògens i dopamina, respectivament) regulen el desig sexual en humans. La voluntat sexual es pot veure afectada per factors socials (com la feina i la família), factors psicològics (com la personalitat i l'estrès), per condicions mèdiques (medicaments), estil de vida, problemes de relacions i edat.
Perspectives psicològiques La libido segons Freud miniatura|Sigmund Freud, 1921 «Libido» és un altre terme per explicar «l'energia impulsora ja que és específicament sexual». La teoria de la libido de Freud «pot ser considerada com el pilar de suport de l'edifici metapsicològic»: el procés de l'inconscient està arrelat a la libido.
De la sexologia a la psicoanàlisi «Libido» és una paraula llatina que significa «desig». El terme llatí va ser utilitzat per primera vegada per Moritz Benedikt, expliquen Élisabeth Roudinesco i Michel Plon, abans de ser adoptat pels «fundadors de la sexologia (Albert Moll i Richard von Krafft-Ebing), per designar una energia específica de l'instint sexual o 'libido sexualis'».
En Freud, que declara haver manllevat el terme «libido» d'Albert Moll (Untersuchungen über die Libido sexualis, 1898), la teoria de la libido es desenvolupa d'acord amb la seva teoria de les pulsions, que evoluciona en diverses etapes (primera i segona teoria de les pulsions).
De fet, el terme «libido» es troba ja el 1894 a les Cartes a Wilhelm Fliess (Manuscrit E). Alain de Mijolla subratlla:
L'energia de la pulsió sexual
Jean Laplanche i Jean-Bertrand Pontalis donen aquesta definició de la libido: «és l'energia postulada per Freud com a substrat de les transformacions de la pulsió sexual respecte a l'objecte (desplaçament de les inversions), respecte a l'objectiu (sublimació, per exemple), quant a la font de l'excitació sexual (diversitat de zones erògenes)».
En una addició de 1915 a Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie (Tres assaigs sobre la teoria sexual, 1905), Freud dona la seva definició del terme «libido»:
Evolució de la teoria de la libido La teoria freudiana de la libido evoluciona segons la teoria de les pulsions. Es manté fonamentalment dualista, a diferència del monisme jungià i malgrat un cert acostament «de les opinions» de Jung el 1914 reconegut pel mateix Freud en «una presentació retrospectiva» que va fer de l'evolució de la seva pròpia teoria de la libido a Psychoanalyse und Libidotheorie (Psicoanàlisi i Teoria de la libido, 1923).
Sigmund Freud «va reconèixer al principi només una dualitat pulsional: les pulsions sexuals - les pulsions de l'Ego (o d'autoconservació)». Les primeres, les pulsions sexuals, s'anomenen «libido», mentre que l'energia dels segons s'anomena «energia de la pulsió de l'Ego» o «interès».
Amb l'estudi de les psicosis, en el moment de la introducció del narcisisme (Introducció del narcisisme, 1914), es va establir una clara distinció «libido de l'Ego - libido d'objecte».
Sexualitat infantil
A Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie (Tres assaigs sobre la teoria de la sexualitat, 1905), Freud mostra com «el que justifica la noció psicoanalítica de libido» és la sexualitat infantil. La pulsió sexual es basa en les funcions vitals. L'analogia amb la fam fa que Freud digui: «El llenguatge popular no té una designació equivalent a la paraula 'fam'; la ciència utilitza el terme 'libido' per a aquest propòsit».
L'autoerotisme es desenvolupa a partir de les zones erògenes, i el que segueix és una «seqüència de les diverses fases d'una evolució que condueix l'ésser humà des de l'organització pregenital a la seva organització genital: fase oral, fase sàdica-anal, fase fàl·lica, i finalment fase genital»; l'obra de Karl Abraham completa la descripció feta per Freud el 1923 a Die infantile Genitalorganization (L'organització genital infantil).
Fase oral→Fase anal(+ oral)→Fase fàl·lica(+oral, +anal)→Període de latència(+oral, +anal, +fàl·lica)→Fase genitalFins als 18 mesosDels 18 mesos als 3 anysDels 3 als 7 anysSituació edipianaDels 7 als 8 anysAdolescència
Atesa la diversificació de les zones erògenes, «la pulsió sexual (la manifestació del qual és la libido) es divideix en pulsions parcials», la «pulsió oral» i la «pulsió anal» estan unides a regions del cos, d'altres com la «pulsió de poder» (Bemächtigungstrieb) està definit pel seu objectiu.
Libido de l'Ego - Libido d'objecte
Alain de Mijolla opina que Introducció del narcisisme representa «un trasbals en la teoria psicoanalítica i més particularment en la 'teoria de la libido', en distingir dos modes d'inversió libidinal: cap a l'Ego i cap als objectes».
Els estudis de Carl Gustav Jung sobre la psicosi van portar a Freud «a distanciar-se, fins i tot fins al punt de trencar amb el seu alumne», d'una teoria de la libido com l'energia només dels «impulsos sexuals dirigits cap a l'exterior». Jung, de fet, va criticar «la teoria de la libido», i va jutjar «que no va tenir en compte la demència precoç». A diferència de Jung, explica Jean Laplanche, Freud diferencia dos graus en la retirada de la libido, el de la vida fantàstica corresponent a la introversió de Jung, i el «sobre aquest objecte privilegiat que és l'ego».
La libido de l'Ego s'anomenarà aviat «libido narcisista» incloent «la noció del seu possible retorn, des del corrent objectal, sobre un Jo que s'ha convertit en objecte d'amor: el narcisisme secundari».
La libido com a energia de l'eros
A Jenseits des Lustprinzips (Més enllà del principi del plaer, 1920), Freud contrasta les «pulsions de vida» i les «pulsions de mort». En aquest «nou dualisme pulsiu», la libido «s'assimila a l'Eros», és a dir, a les «pulsions de vida». Élisabeth Roudinesco i Michel Plon citen a Freud:
En Abstract of Psychoanalysis (Esquema de la psicoanàlisi, 1940), Freud parla de «tota l'energia de l'Eros, que d'ara endavant anomenarem 'libido'».
Tanmateix, Eros no hauria d'abolir la libido que representa, aquesta paraula llatina pretén traduir «la universalitat del concepte de sexualitat» sense recórrer a la seva traducció a altres llengües. Segons Roudinesco i Plon, la libido esdevindrà així «objecte d'un escàndol que apareixerà a partir de 1910 en les múltiples resistències oposades a cada país a la psicoanàlisi, sempre i arreu qualificada com una doctrina pansexualista: massa 'germanista' als ulls dels els francesos, massa 'llatins' per als escandinaus, massa 'jueus' per al nazisme, i finalment massa 'burgesos' per al comunisme, és a dir, com per a Jung, sempre massa 'sexuals'».
La libido segons Carl Jung miniatura|Per a Jung, amb qui Freud va trencar el 1913, el terme «libido» significava «energia psíquica» en general, un concepte que Freud va rebutjar Pel psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung, la naturalesa de la libido va representar un dels primers punts de les seves discrepàncies amb Freud. En desacord amb el caràcter eminentment sexual va emfatitzar una energia vital àmplia i indiferenciada, es tractaria d'una «energia psíquica indiferenciada», «l'élan vital de Bergson», no lligada a un substrat biologicista (Freud).
A l'hora d'explicar el funcionament de l'energia psíquica, va proposar tres idees bàsiques derivades de la física: Principi dels oposats. Principi omnipresent en tot el sistema junguià, de la mateixa manera que hi ha oposats o polaritats en l'energia física (calor/fred, altura/profunditat, creació/deteriorament), passa el mateix amb l'energia psíquica. Aquest conflicte entre polaritats és precisament el principal motivador del comportament i generador d'energia. Dit d'una altra manera, com més conflicte entre oposats, més energia psíquica; no hi ha energia sense oposició. Principi d'equivalència. Jung aplicarà a tot esdevenir psíquic el principi físic de la conservació de l'energia, és a dir, l'energia no es pot crear ni destruir, només es pot canviar d'una manera a una altra. Tal com ho descriu citant Ludwig Busse, «la suma total de l'energia no varia i no pot augmentar ni disminuir».
Amb això, sempre es produeix una contínua redistribució de l'energia dins de la personalitat. Si l'energia gastada o invertida a originar alguna condició es debilita o desapareix, aquesta no es perd, sinó que és transferida a una altra part de la psique.
Així, la pèrdua d'interès en una persona genera que l'energia psíquica abans invertida en aquesta àrea canviï a una de nova, o que es produeixi un intercanvi energètic entre l'activitat conscient de vigília i l'onírica inconscient en dormir. Aquesta nova àrea ha de tenir un valor psíquic equivalent, sinó que l'excés d'energia fluirà a l'inconscient.
Principi d'entropia. En física, el principi d'entropia fa referència a la igualació de les diferències d'energia. Per exemple, tendència a l'equilibri tèrmic en unir dos cossos a temperatura diferent. Aplicant una llei idèntica a l'energia psíquica, Jung va proposar l'existència d'una tendència al balanç o equilibri dins de la personalitat. Així, si hi ha dos desitjos de diferent intensitat o valor psíquic, l'energia fluirà del més intens al més feble.
La distribució equitativa d'energia psíquica en tota la personalitat mai no s'assoleix, atès que si fos així, aquest tercer principi, el principi d'entropia, entraria en contradicció amb el primer principi o principi dels oposats. Un equilibri excessiu evitaria el conflicte entre oposats, font de l'energia.