El Convent de Crist (portuguès: Convento de Cristo) és un monument històric de la ciutat de Tomar. Fou originalment una fortalesa templera construïda el . Després de la dissolució de l'Orde del Temple el , la branca portuguesa de l'orde va ser convertida en l'Orde de Crist i va donar suport als descobriments marítims del . El Convent de Crist de Tomar és un dels monuments històrics i artístics més importants de Portugal i va ser inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1983.
Història La conquesta de Terra Santa el 1099 donà a conèixer nous models artístics. Un dels més impressionants fou la Basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem. El rei de Jerusalem, Balduí II, en nomenà guardiana l'Orde del Temple. El mateix rei demanà Bernat de Claravall que redactés les regles de l'Orde. Els templers l'adoptarien a occident com a model arquitectònic del qual, la famosa església circular (girola) de Tomar és avui el millor exemple que es conserva.
Gràcies a la declaració papal dient que la reconquesta cristiana de la Península tindria el mateix valor que l'alliberament dels Llocs Sants, ja el 1128 els templers operaven a Portugal. Alfons Henriques els va donar les rendes eclesiàstiques de Santarém (1147), canviades després pel Castell de Cera i els seus territoris (1159). Dos anys abans el primer Gran-Mestre portuguès, Pedro Arnaldo, morí en combat a Alcácer do Sal.
El succeí Gualdim Pais que ordenà construir una fortalesa en la millor posició estratègica en relació al Tajo, a Santarém i a la via romana. Escollí una de les 4 muntanyes elevades sobre la plana on tres rierols desembocaven al riu Nabão.
miniatura|esquerra|Panoràmica del Castell de Tomar i el Convent de Crist. Es pot veure la ciutadella i la torre de l'homenatge al centre de la imatge i l'església (amb el campanar) a la dreta.
El castell dels Cavallers Templers de Tomar fou construït el 1160. S'aixecà utilitzant bona part de les pedres de la ciutat romana abandonada. El conjunt estava format, en un principi, per l'alambor i la torre de l'homenatge. Més tard, al mateix segle, el castell fou escollit com a seu de l'Orde dels Templers a Portugal. El castell de Tomar formava part del sistema defensiu creat pels Templers per tal d'assegurar la frontera del jove regne cristià contra els moros, la qual a l'època (mitjans del ) corresponia, aproximadament, al riu Tajo.
La girola va ser construïda al tercer quart del . Diuen que els Templers participaven a cavall en les misses abans de partir cap a la batalla. Se situaven al voltant de l'altar central.
D'acord amb cròniques cristianes, el castell de Tomar va resistir el 1190 els atacs del califa Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur, qui prèviament havia pres d'altres baluards del sud de Portugal. Una placa prop de l'entrada de l'església en recorda els fets.
Quan el papa promulgà l'extinció de l'Orde del Temple, fou suprimida a la major part d'Europa el 1312. El rei Dionís I proclamà la innocència dels Templers al seu regne i aconseguí del papa (1319) les butlles que creaven l'Orde de Crist i la transmissió de tots els membres i propietats i, en part, la vocació dels cavallers Templers. La seu de la nova orde seria Castro Marim, però el 1357 es traslladà a Tomar.
Un dels principals Grans-Mestres de l'orde va ser l'Infant Enric el Navegant, que la va dirigir des del 1417 fins a la seva mort el 1460. Sota la seva administració es construïren els claustres gòtics (1430-1460) i el Paço do Infante. També va patrocinar millores urbanes a la ciutat de Tomar.
Una altra important personalitat relacionada amb l'Orde fou el rei Manuel I, que en va esdevenir Gran-Mestre el 1484 i rei de Portugal el 1492. Sota el seu regnat hi hagué importants millores al Convent, especialment l'addició d'una nova nau rectangular a l'església circular i la decoració interior amb pintures i escultures.
Joan III reformà l'Orde de Crist segons una norma basada en la de Bernat de Claravall (1529) convertint-la en una congregació de clausura. Seguidament a aquesta reforma s'efectuen noves ampliacions amb la construcció d'un vast conjunt de dependències organitzades entorn de sis claustres entre 1531 i 1552.
El 1581, després de la crisi successòria, la noblesa portuguesa es reuní al Convent de Crist i reconegué oficialment Felip II d'Espanya (Felip I de Portugal) com a rei. Fou el principi de la Unió Ibèrica (1581-1640) durant la qual els regnes de Portugal i Espanya estigueren units. Felip I edifica la sagristia nova, obra d'estil manierista integrada a les obres de restauració del Claustre de Cementiri i conclogué el Claustre Principal. També efectuà la construcció de lAqueduto dos Pegões (Aqüeducte dels Contraforts).
El , després de l'extinció dels ordes religiosos a Portugal el 1834, es varen realitzar diverses reformes empreses pels seus propietaris privats que li feren perdre, en certa manera, la seva unitat.
Art i arquitectura El castell i Convent de Crist conté exemples d'estils romànic, gòtic, manuelí, renaixentista i manierista.
Castell i muralles
miniatura|Muralles del castell. El castell de Tomar va ser construït sobre el 1160 en un lloc estratègic, sobre un turó prop del riu Nabão. Té una muralla defensiva exterior i una ciutadella amb una torre de l'homenatge dintre. Tot el castell i les muralles s'organitzen damunt d'una impressionant base inclinada –un alambor– característic de l'arquitectura militar d'avantguarda templera. La torre de l'homenatge fou introduïda a Portugal pels templers i la de Tomar és la més antiga del país. Una altra novetat introduïda a Portugal pels templers foren les torres arrodonides de la muralla externa, les quals són més resistents als atacs que les torres quadrades. Quan la ciutat va ser fundada molts dels residents vivien a cases situades dins de les muralles del castell. Al voltant de les muralles hi ha una zona boscosa anomenada Mata dos Sete Montes.
La girola miniatura|esquerra|Interior de l'església amb les pintures tardo-gòtiques. El nucli del convent és la girola o Oratori dels Templers. És construida de maçoneria menuda irregular fins al primer pis i, a partir d'aquí, en carreu, el que assenyala dos períodes de construcció: el primer, del darrer quart del fins a prop del 1190, moment en què les obres haurien estat interrompudes a causa de greus escaramusses entre portuguesos i almohades; el segon correspon a la conclusió del temple, pels volts del 1250. Des de fora, l'església és una estructura poligonal de 16 cares amb grans contraforts, llucanes arrodonides i un campanar. Exteriorment, els contraforts recolzen tots els vèrtexs fins a l'adarb, coronat de merlets i cornisa amb permòdols a la part exterior. La cúpula central estava coberta per un coruchéu o remat piramidal, però fou destruït per un llamp. El seu aspecte evidencia el seu caràcter de fortalesa. Era una església, integrada en un conjunt d'obres militars i preparada per a la defensa.
Dins, l'església té un tambor central de forma octogonal connectat amb arcs a la galeria circumdant. Dels capitells i de les mènsules arrenquen 16 arcs torals que reforcen la volta de canó circular. Columnes geminades, reforços dels vuit diedres pugen estructurant el volum octogonal molt per damunt dels arcs. Estretes llucanes s'obren en aquests murs, als seus eixos i, damunt d'elles, mènsules tallades com els capitells de les columnes tot alternant-se amb elles.
Inicialment l'entrada estava situada a la part oriental. Aquesta entrada fou alterada a l'època manuelina amb l'obertura de l'extraordinari portal sud. Els capitells de les columnes són encara romànics (finals del ) i representen motius animals i vegetals i escenes bíbliques com ara Daniel al cau dels lleons. L'estil dels capitells mostra la influència d'artistes que treballaren a la Catedral Vella de Coïmbra, que fou construïda a la mateixa època.
La decoració reflecteix la riquesa de l'orde. L'interior està profusament decorat amb escultures i pintures manuelines, afegides durant la renovació empresa per Manuel I. Els pilars de l'octògon central i les parets de la girola tenen estàtues, obra d'Hernan Muñoz, de sants i àngels, policromades, sota d'exuberants dossers gòtics. Destaca una imatge de la Verge, de pedra policromada i un Sant Joan Evangelista. Les parets i el sostre de l'altar tenen taules pintades d'estil gòtic que representen 16 dels instruments de la passió de Crist, sostinguts per àngels. A la paret exterior hi havia 14 taules de grans dimensions de les quals en resten 8 i que representen episodis de la vida i passió de Crist i foren creades entre 1511 i 1521. Són obra del pintor reial, Jorge Afonso. Entre d'altres trobem: Entrada de Jesús a Jerusalem, Crist i Centurió, Resurrecció de Llàtzer, Resurrecció de Crist, Ascensió i un fragment d'un Baptisme de Jesús.
El conjunt de pintura mural de la volta de canó fou descobert a través de sondatges. Estan datades entre el 1510 i 1518. S'utilitzà, principalment el fons de color carmesí (un dels colors heràldics del rei) sobre el qual foren pintats motius arquitectònics en trompe-l'oeil. Hi trobem, pintats, nervis, marcs, mènsules, capitells, a més de cordes entrellaçades. Entre aquests elements hi apareixen motius figuratius com coloms i animals fantàstics en el que sembla la representació de la lluita entre el be (colom) i el mal (híbrids). Aquesta escultura i arquitectura fingides ocupa el lloc de la real. Les pintures són atribuïdes a Jorge Afonso, mentre que l'escultura és atribuïda a l'escultor flamenc Olivier de Gand i a l'espanyol Hernán Muñoz. La magnífica taula del Martiri de Sant Sebastià del portuguès Gregório Lopes, va ser pintada per a la girola i ara es troba al Museu d'Art Antic de Lisboa.
A les parets que flanquegen les llucanes altes de l'octògon hi trobem pintures murals de Fernão de Anes i Fernão Rodrígues. A la paret meridional hi ha un fresc manierista de finals del de Simão de Abreu o de Vieira Serrão. Hi ha una taula de Vieira Serrão: El profeta Isaïes. És obra de Gregório Lópes: Sant Antoni pregant als peixos i un Sant Bernat. També hi ha obres del tomarenc Domingos Vieira Serrão al deambulatori.
L'augment de riqueses i béns de l'orde provocaren l'ompliment de l'espai entre la girola i el castell per un palau –avui desaparegut– i per dos claustres gòtics, el de Cementiri i del Rentat, més ric el primer, en estil flamejant, més sobri i funcional el segon, però transformats per les restauracions del .
Nau Manuelina Des de ben aviat, Manuel I, governador de l'Orde de Crist, mostrà clares pretensions de dignificar la congregació i l'espai que ella ocupava a Tomar. No fou, però, fins al 1510 que posà en marxa tals intencions tot ordenant la construcció del cor a ponent de la girola, una obra complexa i extensa que encomanà a Diogo de Arruda. Entre 1510 i 1530 transcorreran les obres del cor. Es tracta d'un cos rectangular construït d'acord amb el plànol i la mètrica del temple bíblic de Salomó i que incorpora l'església circular com a altar major i deambulatori.
El 1513 contractà l'eficient João de Castilho. Castilho va ser encarregat de solucionar una sèrie de qüestions que el contracte d'Arruda deixà per resoldre: l'articulació de la vella girola amb el cor, connectada per un gran arc; la cobertura de la nau amb voltes de creueria (donat que Castilho tenia fama d'especialista en voltes); la finalització del cor a la seva relació amb la nau de l'església i la construcció d'un nou accés monumental a la façana sud, que calia per a expressar la grandesa de l'orde. El cor alt tenia un magnífic cadirat del 1511, obra d'Olivier de Gand i Hernán Muñoz, que les tropes napoleòniques incendiaren durant els 100 dies que ocuparen Tomar (1810-1811). Sota el cor alt hi ha una cambra que era la sagristia de l'església. La seva finestra és la famosa finestra del capítol.
Portal sud miniatura|esquerra|Portal sud, obra de João de Castilho, decorat amb imatges del Nou i Vell Testament.