miniatura|Tractament de la sífilis al segle XV. Les malalties de transmissió sexual (MTS), també conegudes com a infeccions de transmissió sexual (ITS) o clàssicament com a malalties venèries, són aquelles infeccions en què les relacions sexuals tenen una rellevància epidemiològica. Fins als anys 1990 era coneguda com a malaltia venèria (de Venus, deessa de l'amor) que de fet era també un eufemisme que en certa manera ocultava l'origen sexual d'una malaltia socialment estigmatitzada. Són un grup de malalties de declaració obligatòria, en la propagació de les quals la conducta de les persones hi té molta importància.
En la majoria dels casos (i especialment en les etapes inicials), les MTS són asimptomàtiques o tenen símptomes lleus, fet que dificulta la seva diagnosis. Això fa que algunes persones tot just infectades que no hagin desenvolupat els símptomes, actuen de transmissores de les malalties sense que ho sàpiga cap de les parts implicades.
Les malalties de transmissió sexual es transmeten mitjançant relacions sexuals, tanmateix pot ser que determinades infeccions puguin ser transmeses per altres vies (com per exemple l'hepatitis vírica, una afecció hepàtica molt estesa arreu del món i que té diferents graus de gravetat). Tot i que la majoria de les MTS tenen tractament, algunes, com les produïdes per virus, són cròniques: no es guareixen mai de manera definitiva, sinó que l'agent causal roman en estat latent, sense manifestar-se, dins de l'organisme al qual ha infectat, podent reaparèixer cíclicament. Aquest tipus de relació entre l'organisme i l'agent infecciós facilita la transmissió d'aquest, és a dir, la seva infectivitat.
Actualment es coneixen 30 tipus de malalties de transmissió sexual, de les quals 26 ataquen principalment a les dones i 4 a tots dos sexes. També poden afectar els primats no humans.
Encara que l'eficiència de l'ús del preservatiu o condom ha estat posada en dubte en diverses ocasions (donat que moltes de les malalties de transmissió sexual s'infecten per via cutània o per mitjà de líquids corporals no directament vinculats al coit), el condom no deixa de ser una important línia de defensa com a barrera. S'han de fer servir mètodes anticonceptius per tal d'evitar el risc de contraure MTS i/o infectar-ne a tercers.
Els mètodes més eficaços per combatre les malalties de transmissió sexual són els preventius, prenent les mesures oportunes per mitjà de l'ús del preservatiu i la higiene adequada, elements imprescindibles per a una sexualitat responsable i que redueixen considerablement el risc de transmissió d'aquestes infeccions.
Dades i xifres Diàriament, més d'un milió de persones contrauen alguna malaltia de transmissió sexual arreu del món. Les MTS tenen una repercussió molt negativa sobre la salut reproductiva femenina. S'estima que cada any uns 376 milions de persones contrauran alguna d'aquestes quatre MTS: clamidiasi, gonorrea, sífilis o tricomoniasi. S'estima que més de 500 milions de persones són portadores del virus que provoca la infecció genital pel virus de l'herpes simple (VHS). Més de 290 milions de dones tenen infecció pel virus del papil·loma humà (VPH). El 2016, més de 988.000 dones embarassades varen contraure la sífilis, cosa que derivà amb més de 200.000 morts del fetus o del nounat. A Espanya, l'herpes genital és la MTS més comuna (uns 50.000 casos/any). La incidència de clamidiasi, segons dades publicades l'any 2023, és de 48,36 episodis/100.000 habitants i la de limfogranuloma veneri de 1,66 episodis/100.000 habitants.
Classificació i terminologia Fins a la dècada del 1990, les malalties de transmissió sexual eren conegudes generalment com a "malalties venèries": Veneris és el genitiu llatí del nom Venus, la deessa romana de l'amor. Un altre eufemisme era "malaltia social".
Els agents de la salut pública van ser els primers a introduir el terme "infecció de transmissió sexual", que els clínics utilitzen cada vegada més juntament amb el terme "malaltia de transmissió sexual", per distingir-la del primer terme. A vegades els termes ITS i MTS s'utilitzen de manera intercanviable. Això pot resultar confús i no sempre és precís, de manera que ajuda conèixer la diferència entre el que és una infecció i el que és una malaltia. Una infecció significa simplement que un microorganisme (virus, bacteri o paràsit) capaç de causar malaltia es troba dins el cos d'una persona. Una persona infectada no presenta necessàriament cap símptoma o signe que el virus o bacteri danya el cos, de manera que no es troba necessàriament malament. Una malaltia significa que la infecció fa que la persona infectada es trobi malament, o que s'adoni que alguna cosa no va bé. Per aquest motiu, el terme ITS (que es refereix a una infecció amb qualsevol germen que pugui causar una MTS, encara que la persona infectada no presenti símptomes) és un terme amb un significat molt més ampli que el de MTS. Tanmateix, la distinció que es fa és més propera a la discriminació entre una colonització i una infecció, que no pas entre una infecció i una malaltia.
Més específicament, el terme MTS es refereix únicament a les infeccions que causen símptomes. Com que la majoria de vegades la gent no sap que està infectada amb una MTS fins que comencen a presentar símptomes de la malaltia, la majoria de persones utilitzen el terme MTS, tot i que el terme ITS també seria apropiat en molts casos.
A més, a vegades s'utilitza el terme "malaltia transmissible sexualment", ja que és menys restrictiva respecte als altres factors o mitjans de transmissió. Per exemple, la meningitis es pot encomanar a través del contacte sexual o ser una conseqüència secundària rara d'aquest, però no se la considera una MTS perquè el contacte sexual no és el vector principal pels patògens que causen meningitis. Aquesta discrepància es basa en la probabilitat d'infecció per altres mitjans que el contacte sexual. En general, una ITS és una infecció amb una probabilitat negligible de transmissió per mitjans altres que el contacte sexual, però que té un mitjà realista de transmissió per contacte sexual (els mitjans més sofisticats, com per exemple una transfusió sanguínia o compartir una xeringa, no es prenen en compte). Així doncs, es pot assumir que, si una persona està infectada amb una ITS (com ara la clamidiasi, la gonorrea o l'herpes genital), la via d'entrada de la infecció ha estat per contacte sexual.
Transmissió Les relacions sexuals involucrades són tant el sexe vaginal com l'oral o l'anal. Altres vies de transmissió poden ser a través dels líquids corporals, principalment les transfusions de sang, compartir la xeringa i la seva agulla, fer-se tatuatges o pírcings i durant el part. Això fa que els professionals de la salut, presos, hemofílics i consumidors de drogues per via parenteral tinguin un risc més elevat d'adquir una ITS sense tenir una relació sexual.
Agents Bacterians Xancre tou (Haemophilus ducreyi) Blennorràgia o gonorrea (Neisseria gonorrheae) Granuloma inguinal o donovanosi (Klebsiella granulomatis i Calymmatobacterium granulomatis) Limfogranuloma veneri (LGV) (Chlamydia trachomatis serotipus L1, L2, L3) Uretritis no gonocòccica (UNG) (Ureaplasma urealyticum) Shigel·losi (Shigella sonnei) Mycoplasma hominis Sífilis (Treponema pallidum) Mycoplasma genitalium
Vírics Infecció per citomegalovirus. Infecció pel virus de la verola del mico (MPV). Infecció pel virus del Zika (ZIKV). Infecció per papil·lomavirus humà (Virus del papil·loma humà (VPH) — contacte amb pell i mucoses. Els serotipus del VPH d'alt risc causen pràcticament tots els càncers d'úter, així com càncer anal, de penis i vulvar. Per això és molt important la vacunació contra el VPH. Alguns dels altres serotipus de VPH causen berrugues genitals. No sempre la forma de contagi del VPH és d'índole sexual. Hepatitis B (virus de l'hepatitis B) — saliva i líquids venèrics (Nota: les hepatitis A i E es transmeten per via fecal-oral; l'hepatitis C és rarament transmissible mitjançant relacions sexuals sense risc i la ruta de transmissió de l'hepatitis D (que tan sols infecta conjuntamet amb la B) és encara incerta, però podria incloure transmissió sexual). Herpes simple (virus de l'herpes simple tipus 1 i tipus 2) — contacte amb pell i mucoses. Infecció pel virus del SIDA (VIH). — líquids corporals. Infecció pel virus del mol·lusc contagiós (VMC) — contacte directe.
Parasitaris Pediculosi Polls (Pediculus humanus humanus) Cabres (Pthirus pubis) Sarna (escabiosi púbica) (Sarcoptes scabiei)
Fúngics Candidosi (Candida albicans) Dermatofitosi genital (Trichophyton spp.)
Protozoaris Amebosi (Entamoeba histolytica) Giardiosi (Giardia lamblia) Tricomonosi (Trichomonas vaginalis)
Prevenció Article principal: Sexe segur
Les mesures preventives són aquelles que fan disminuir de forma més eficaç el contagi i incidència de les malalties de transmissió sexual. Les estratègies per reduir el risc de contraure una MTS inclouen: el seu cribratge regular en els col·lectius més exposats a elles, els microbicides, la vacunació, l'ús de preservatius, l'educació sexual, la circumcisió, la monogàmia mútua, la reducció del nombre de parelles sexuals o l'abstinència. En cas d'una vida sexual activa, es recomana fer un monitoratge anual del propi estat de salut i el de la parella mitjançant els tests oferts gratuïtament pels centres de prevenció i control d'ITS.
La manera més efectiva de prevenir la transmissió d'MTS és evitant el contacte entre parts del cos i/o líquids corporals que puguin actuar com a vector de transmissió entre la persona infectada i la seva parella sexual. No totes les activitats sexuals impliquen contacte directe entre els participants: el cibersexe, el sexe telefònic o la masturbació a distància, eviten el contacte.
L'ús correcte del preservatiu redueix considerablement el risc de transmissió de malalties sexuals, entre elles la clamidiasi o la infecció pel VIH. No obstant, tot i que els preservatius són una mesura efectiva en limitar l'exposició a les MTS, la transmissió d'algunes malalties pot ocórrer fins i tot mitjançant el seu ús.
Tractaments Temps enrere només se'n podien tractar alguns símptomes sense eliminar la infecció. Amb l'ús d'antibiòtics es va poder guarir en primer lloc la sífilis i també altres malalties de transmissió sexual de causa bacteriana. A partir de 1980 el problema es va fer una altra vegada greu amb la sida, ja que no es disposa de tractaments curatius.
Les malalties de transmissió sexual al llarg de la història Tot i que són moltes les malalties venèries descrites en l'actualitat, han estat només tres les que en el curs de la història han captat l'atenció a causa de les seves connotacions individuals i socials.
Les malalties venèries han afectat tots els estrats socioeconòmics de la mateixa manera i han estat protagonistes d'episodis vergonyosos en la trajectòria d'homes eminents i distingits de la societat, la qual cosa ha repercutit fins i tot en la història de l'art, específicament a la pintura del i , on es va arribar a estigmatitzar a personatges líders de la vida religiosa i social, determinant moltes vegades la inclinació de l'opinió pública contra aquestes persones i amb això afavorir uns canvis socials i religiosos que serien de gran importància per a l'evolució de l'Europa Occidental, com fou el cas del papat i la sífilis en el moment de l'adveniment del protestantisme com a alternativa ideològica a l'església romana.J.C Potenziani, Historia de la Urologia, 2006. Editorial Moore, Veneçuela
En els tractats mèdics escrits durant el regnat de l'emperador Groc, fa aproximadament 4.500 anys, es descriu la gonocòccia. De la mateixa manera a l'antic Egipte, al papir Brugsch, datant del 1350 aC, es descriuen també els símptomes i tractament de la gonorrea i en el papir Ebers es descriuen els símptomes d'una uretritis aguda i el seu tractament per mitjà de la instil·lació intrauretral d'oli de sàndal.