miniatura|La Torre Eiffel, a París Una torre (del llatí turris), en arquitectura o enginyeria, és una mena d'estructura en què predomina la dimensió vertical sobre l'amplària, construïda per l'home. Segons el DIEC és una construcció cilíndrica o prismàtica més alta que ampla, aïllada o sobresortint d'una edificació. Pot tenir funcions de defensa o d'observatori (far, talaia, torre de guarda) o de mitjà de comunicació per campanes o altres senyals sonors. Amb el temps s'hi va afegir una funció simbòlica, senyal de prestigi, llibertat o de riquesa d'una ciutat o castell com ara els belforts de Bèlgica i França.
Per extensió de significat, es fa servir com a sinònim de gratacels o qualsevol edifici alt.
A Catalunya també s'anomenen així o «xalets» les cases unifamiliars, de més d'una planta, exempta i amb jardí, que sovint són segones residències.
Pot ser edificada com una estructura exempta (és a dir, independent) o com a part integrant d'un edifici. Pot tenir una planta molt diversa circular, quadrangular o poligonal o una combinació, fet de materials de construcció més diversos.
Una de les referències més antigues a Occident és la llegenda bíblica de la torre de Babel, que hauria sigut inspirada en els ziggurats mesopotàmics. En els limes fortificats de l'Imperi Romà es van construir turris i burgus, precedents de les cases-torre medievals.*Sidney Toy (1985) Castles: Their Construction and History, Courier Dover Publications, (reissue of Castles: a short history of fortification from 1600 B.C. to A.D. 1600; London: Heinemann, 1939). Un segon model constructiu... Les cases-torre, en Actes de la II Trobada d'Història de Cantàbria, Universitat de Cantàbria, 2005, , vol. I, pg. 329 Durant l'edat mitjana se'n van construir molts, siguin torres militars o religioses, tant cristianes com musulmanes. En altres civilitzacions hi ha també torres amb similars formes i funcions (piràmides mesoamericanes, torres del silenci zoroastrianes, gopuram hindús, pagodes xineses, castells japonesos, etc.), en alguns casos fins i tot alguna ciutat antiga va edificar els seus habitatges en altura, com Shibam (Iemen), la Manhattan del desert.
En el joc dels escacs la torre, és una de les peces de més valor. Com les altres peces del joc, simbolitzen personatges o construccions de la cort i té connotacions militars.
La capacitat evocadora de les torres les han fet ser molt freqüentment utilitzades en l'art, tant en les arts visuals com en la literatura (Les dues torres de la sèrie de novel·les El senyor dels anells de J. R. R. Tolkien); on l'arquetip que simbolitza una torre pot tenir diferents simbologies, però sempre vinculades a l'aïllament: torre d'ivori,Hispanoteca quan és positiu; o bé opressió i presó, especialment per la transcendència històrica de la funció repressora de moltes torres, identificades amb el poder (la Torre de Londres, les torres de La Bastilla).
miniatura|La Torre Agbar, a Barcelona
Tipus de torre Es pot classificar les torres segons la funció:
Militar miniatura|Representació d'una torre de setge miniatura|esquerra|Pati i torre de l'homenatge del castell de Prunn, a Baviera. Es poden citar la torre albarrana, la torre de setge, les talaies o torres de sentinella o torres de guaita.
La torre albarrana és la que està situada a l'exterior dels murs a les antigues fortificacions. És una torre que forma part d'un recinte fortificat amb el qual està comunicat, encara que generalment exempta de la muralla i connectada a aquesta mitjançant un petit arc o pont, que pot ser destruït fàcilment en cas que la torre caigués en mans de l'enemic. Podeu anar també adossada com a gran baluard però en aquest cas és més grossa que els altres. Servia de talaia però també per fustigar l'enemic que intentava acostar-se o sobrepassar la muralla. Un exemple famós és la Torre del Oro a Sevilla.
Les torres de setge eren un enginy mòbil emprat en l'antiguitat i a l'edat mitjana per superar muralles enemigues i dipositar sense dificultats un grup d'homes armats a la part alta peer saltar cap a la muralla de l'enemic. El model bàsic és el d'una torre de base quadrada de diversos pisos, units entre si per una escala interna o posterior, dos o tres metres més alta que les muralles a superar i amb un pont llevadís a la part superior pel qual assolien els merlets enemics els soldats (i de vegades, la cavalleria) que portava a l'interior. També solien portar arquers que disparaven els defensors en el moment de baixar el pont. En èpoques antigues, la torre de setge fou emprada tant a Europa com a l'Extrem Orient. Era de construcció onerosa i calia molt de temps per fer-la, per la qual cosa no solien usar fins que fracassaven totes les altres mesures per superar una muralla, tirar a terra o trencar les portes per mitjà d'ariets. Com totes les armes de setge medievals, la torre també s'ha reemplaçat amb la generalització del canó al segle .
Cal citar la torre mestra, que és l'estructura central del castell medieval. És una torre destacada, més alta que la muralla, i en general es podia aïllar-la de la resta de la fortalesa. És la torre principal, que serveix de residència del senyor i compleix amb les funcions més destacades del castell, albergant les estances principals i, a vegades, els magatzems de queviures. Es troba en la posició més abrigada en relació amb un possible atac, de manera que si sucumbir la resta de les defenses, aquesta torre proporcionés un últim refugi.
Les torres són un element essencial per l'arquitectura militar, tant formant part d'un circuit fortificat com aïllades. Cal distingir-les de les torretes.
Torres aïllades En la terminologia de les construccions militars romanes, la paraula castrum designa els campaments romans, que s'envoltaven d'una estacada i que es reforçaven amb torres, primer de fust i quan es feien assentaments estables de pedra. Mentre que les paraules turris i burgus designen torres aïllades, com les que vigilaven el limes (frontera exterior de l'Imperi). Una tipologia similar van tenir posteriorment les torres denominades mota castral i les cases-torre. Fora d'Europa, i salvant les diferències formals, és similar la tipologia bàsica del castell japonès.
Torres-vigia
Torres de vigilància costanera Torres de castells i muralles miniatura|esquerra|El castell de Manzanares el Real manté una muralla de circuit exterior, amb dues petites torres cilíndriques (galledes) flanquejant l'entrada; els murs principals estan reforçats en les cantonades davanteres amb dues galledes i el llenç posterior amb una torre de l'homenatge. miniatura|Castell d'Alèdua està situat al terme municipal de Llombai. És una plaça fortificada islàmica construïda a finals del , situada sobre un turó al marge esquerre del riu Magre. Les torres de castells i muralles i de tota mena de fortificacions tenen diferents formes i funcions. Quan són circulars reben el nom de «galledes». Quan són grosses o altes es diuen torrasses. Les petites construccions aptes perquè s'aixoplugui un vigilant es denominen garites.
La més antiga torre de muralla de la qual hi ha testimoniatge arqueològic possiblement és la denominada torre de Jericó,O'Sullivan, Arieh., World's first skyscraper sought to intimidate masses, Jerusalem Post, 14 February 2011. d'uns vuit metres i mig d'altura, una de les estructures de les muralles de Jericó,Kathleen M. Kenyon; Thomas A. Holland (1981). Excavations at Jericho: The architecture and stratigraphy of the Tell : plates, p. 6. British School of Archaeology. del mil·lenni a. C.
miniatura|Torre de la Malmuerta, Còrdova (Espanya).
Torre albarrana Torre albarrana és una torre que forma part d'un recinte fortificat amb el qual està comunicat, encara que generalment eximeix de la muralla i connectada a aquesta mitjançant un petit arc o pont, que pogués ser destruït fàcilment en cas que la torre caigués en mans de l'enemic. Pot estar també adossada com a gran bastió o baluard però en aquest cas és de major grandària que els altres. Serveix de talaia o torre de vigilància, però també per hostilitzar l'enemic que intenta apropar-se o depassar la muralla. Exemples de torres albarranes són la Torre de l'Or a Sevilla, la de la Malmuerta a Còrdova o la Torre d'Espantaperros i altres de l'alcassaba de Badajoz, totes a Espanya.
miniatura|esquerra|Donjon del castell de Vincennes.
Torre mestra
miniatura|Torre de l'homenatge de l'alcàsser d'Estepa (Sevilla). En la llinda de la seva entrada es troba aquesta curiosa inscripció: Esta torre mandó facer/ Lorenzo Suárez de Figueroa/ Maestre de Santiago,/ Quien quisiere saber lo que/ costó faga otra ella/ y saberlo ha.Comarca d'Estepa
La torre mestra o torre de l'homenatge és l'estructura central del castell medieval (donjon als castells francesos, bergfried en els alemanys, maschio o mastio en els italians, keep en els anglesos). És una torre destacada, més alta que la muralla, i en general es podia aïllar de la resta de la fortalesa. És la torre principal, la que serveix de residència del senyor i compleix amb les funcions més destacades del castell, albergant les estades principals i, a vegades, els magatzems de queviures. Es troba en la posició més abrigada en relació amb un possible atac exterior, de manera que si sucumbís la resta de les defenses, aquesta torre proporcionés un últim refugi.
Torre de setge Les torres de setge consistien en una armadura transportable de fusta, amb forma de prisma o tronc de piràmide alts, que s'empraven en l'edat antiga i mitjana per combatre i assaltar les muralles enemigues, aconseguint la seva altura. Si la seva aproximació tenia èxit, permetien accedir més fàcilment que les escales a diversos homes armats perquè les prenguessin. Com totes les armes de setge medievals, la torre també va quedar obsoleta amb la generalització del canó a partir del .
Urbana Les ciutats medievals d'Europa Occidental es van caracteritzar per tancar-se en circuits de muralles, i els seus edificis destacats van aixecar torres, tant amb finalitats defensives com amb finalitats de prestigi,A Espanya, fins al 1564, quan es va construir el palau de Viso del Marquès de Santa Cruz, no es canvia la tipologia de fortalesa de les cases nobiliàries: «torres urbanes» són el palau del Condestable a Burgos, 1483, o hagués estat el que el duc de Benavente pretenia aixecar a Valladolid (1518). Modalitats intermèdies van suposar el palau de l'Infantado dels Mendoza a Guadalajara o el palau del Duc d'Alcalá a Sevilla (1520). James Casey, España en la Edad Moderna: Una Historia Social, Universitat de València, 2001, , pg. 248. en una competició per l'altura entre diferents institucions o famílies dins de la ciutat i entre les diferents ciutats. Exemples notables poden veure's a Florència,Le Torri di Firenze e del suo territorio, Lara Mercanti e Giovanni Straffi, Alinea Editrice, Florència 2003. a San Gimignano o a Càceres.
Molt freqüentment, la lluita de torres pel domini de l'espai urbà es lliurava entre el poder civil i el poder eclesiàstic, com es deixa entendre amb gran ironia en la cita amb l'Església hem topat, Sancho de El Quixot convertit en un tòpic literari per la seva doble lectura (denunciar la subordinació de la societat i l'Estat a l'església):
Religiosa miniatura|Torre de Pou Moro, un monument funerari iber. El campanar de les esglésies, el minaret de les mesquites (en aquest cas fa la funció d'amplificar la veu del muetzí, encarregat de cridar a l'oració), el ziggurat babilònic i, a l'Extrem Orient, la pagoda i la stupa.
Torres funeràries