El blues és un gènere musical vocal i instrumental basat en la utilització d'unes determinades notes (notes blues), l'ús de les progressions d'acords del blues, i d'un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir 'blaus', pren també la significació de 'tristesa'.
miniatura|John Lee Hooker, un dels grans intèrprets de blues Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar amb els espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta, tant en la música com en les lletres, són indicatius de l'herència africana occidental d'aquest gènere. Un tret característic del blues és l'ús extensiu de les tècniques "expressives" de la guitarra (bend, vibrato, slide), que posteriorment influirien en els solos d'estils com el rock. El blues va influir en la música popular nord-americana i occidental en general, i arribà a formar part de gèneres musicals com el ragtime, el jazz, el bluegrass, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
Melòdicament, s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l'escala major. També s'usa la tècnica en què un instrument sona com a resposta a un altre (crida i resposta). Al principi, s'utilitzaven instruments molt senzills de fabricació pròpia. Més endavant, s'usaren les guitarres acústiques, el piano i l'harmònica i, finalment, molts d'altres.
Estil musical Durant les primeres dècades del , la música blues no estava clarament definida en termes de progressió d'acords. Hi havia una gran quantitat de temes de blues que utilitzaven una estructura de vuit compassos, com How Long Blues, Trouble in Mind, i Key to the Highway, del músic Big Bill Broonzy. També es podien trobar temes blues amb estructura de setze compassos, com en el tema instrumental de Ray Charles, Sweet 16 Bars i en el d'Herbie Hancock, Watermelon Man. També es podien trobar estructures de compassos menys freqüents, com la progressió de nou compassos del tema Howlin Wolf Sitting on Top of the World. El desenvolupament bàsic d'una composició de blues de dotze compassos es reflecteix en l'estàndard de progressió harmònica de dotze compassos, en un compàs de 4/4 o, rarament, en un compàs de 2/4. Els temes de blues lents solen tocar en un compàs de 12/8, és a dir, 4 pulsacions per compàs amb 3 subdivisions per cada pulsació.
Cap als anys trenta, el blues amb una estructura de dotze compassos s'estandarditzà. Els acords blues associats a una estructura blues de dotze compassos solen estar compostos normalment per tres acords diferents, els quals són tocats amb un esquema de dotze compassos: I7I7 o IV7I7I7IV7IV7I7I7V7IV7I7I7 o V7
En el gràfic superior, els nombres romans indiquen els graus de progressió; en el cas que s'interpreti en una tonalitat de fa, els acords serien els següents: F7F7 o Bb7F7F7Bb7Bb7F7F7C7Bb7F7F7 o C7
En l'exemple anterior, fa és l'acord de tònica i sib és l'acord de subdominant. Generalment, cada acord es toca dins l'estructura de setena dominant. Freqüentment, l'últim acord sol ser el turnaround dominant, que en els exemples anteriors correspon al V grau o do, creant la transició al principi de la següent progressió.
Les lletres dels temes blues, generalment, acaben en l'últim cop del desè compàs o en el primer cop de l'onzè compàs, i són els dos últims compassos un moment de ruptura instrumental; l'harmonia d'aquests compassos de ruptura, el turnaround, pot ser extremadament complexa i consisteix algunes vegades en notes soltes que modifiquen l'anàlisi del tema per complet. El cop final, al contrari que els anteriors, sol estar gairebé sempre posicionat fermament en la setena dominant, per a proveir de tensió el següent vers del tema. miniatura|Partitura musical del Saint Louis Blues (1914)
Melòdicament, la música blues està marcada per l'ús de terceres, quintes i setenes disminuïdes (les anomenades notes de blues) de l'escala major corresponent.Ewen, pàg. 143 Aquests tons de les escales poden reemplaçar els tons naturals de les escales o afegir-se a les mateixes escales, com és el cas de l'escala pentatònica menor de blues, en què les terceres reemplacen les terceres naturals, les setenes a les setenes naturals i les quintes s'afegeixen entre les quartes i les quintes naturals. Mentre que la progressió harmònica de l'estructura de dotze compassos ha estat utilitzada durant segles, un dels aspectes més revolucionaris del blues va ser l'ús freqüent de les terceres, les setenes i fins i tot de les quintes en la melodia, juntament amb el crushing (tocar dues notes adjacents al mateix temps, per exemple com les segones disminuïdes) i el sliding (similar a les notes d'adornament).
En les progressions d'acords de blues, els acords tònics, subdominant i dominant solen ser tocats com a setenes dominants, i és la setena menor un component important de l'escala. El blues sol tocar ocasionalment en una escala menor, diferenciant aquesta de l'escala menor tradicional en l'ús ocasional de la cinquena a la tònica, cantada pel músic o per l'instrumentista principal amb la cinquena justa en l'harmonia.
El tema de Big Mama Thornton Ball and Chain, interpretat per Janis Joplin acompanyada per Big Brother and the Holding Company, mostra un exemple d'aquesta tècnica. El blues en escales menors sol estar estructurat en setze compassos en comptes de dotze, a l'estil del gènere musical de gospel, com es pot comprovar en el tema St James Infirmary Blues i en el tema de Trixi Smith My Man Rocks Em. De vegades, s'utilitza una escala dòrica per als blues d'escales menors, i la nota menor la tercera i setena, però la major corresponent a la sisena.
Els shuffle del blues reforcen el ritme i el patró de crida i resposta, formant un efecte repetitiu denominat groove. Els shuffle més simples, àmpliament utilitzats en el blues elèctric, el rock and roll o al bepop de la postguerra, consistien en un riff de tres notes de les cordes greus de la guitarra; l'efecte groove es creava quan s'interpretava aquest riff amb el baix i la bateria. Així mateix, el walking bass era un altre dispositiu que permetia crear efectes groove.
El ritme shuffle sol vocalitzar com «dow, da dow, da dow, da» o «dump, da dump, da dump, da»David Hamburger. Acoustic Guitar Slide Basics. 2001. i consisteix en vuit notes. Un exemple d'això es pot trobar a la tabulatura següent, que mostra els primers quatre compassos d'una progressió blues en mi:Wilbur M. Savidge; Randy L. Vradenburg. Everything About Playing the Blues, 2002, Music Sales Distributed, , pàg. 35
Mi7 La7 Mi7 Mi7 Mi |-------------------|-------------------|-------------------|-------------------| Si |-------------------|-------------------|-------------------|-------------------| Sol |-------------------|-------------------|-------------------|-------------------| Re |-------------------|2--2-4--4-2--2-4--4|-------------------|-------------------| La |2--2-4--4-2--2-4--4|0--0-0--0-0--0-0--0|2--2-4--4-2--2-4--4|2--2-4--4-2--2-4--4| Mi |0--0-0--0-0--0-0--0|-------------------|0--0-0--0-0--0-0--0|0--0-0--0-0--0-0--0|
El blues dins del jazz difereix en gran manera del blues que s'interpreta d'acord amb altres tipus de gèneres musicals, com el rock and roll, el rhythm and blues, el soul o el funk. El blues jazzístic se sol tocar en l'acord de V amb els compassos 9 i 10, emfatitzant l'estructura tònica del blues tradicional, que resol la tònica sobre el subdominant. Aquesta cadència final d'acords de VI comporta per si mateixa un gran nombre de variacions, i la més bàsica d'aquestes, la progressió d'acords ii-VI en els compassos 9, 10 i 11. A partir d'aquest punt, l'aproximació dominant (acords ii-V) i la resolució (d'acord I) poden alterar-se i substituir-se gairebé indefinidament, incloent-hi per exemple l'omissió completa de l'acord I (compassos 9.-12.: ii|V|iii, iv|ii, V |). En aquest cas, els compassos 11 i 12 funcionen com una extensió del turn-around per al següent cor.
Lletres La forma original de les lletres de blues consisteix, habitualment, en una sola línia que es repeteix tres vegades. Més endavant, l'estructura actual, basada en una única repetició d'una línia seguida per una línia final, es va convertir en un estàndard.Ferris, pàg. 230 Aquestes línies solien ser cantades seguint un patró més proper a una conversa rítmica que a una melodia.
Els primers blues, amb freqüència, prenien la forma d'una narració, la qual solia transmetre el cantant mitjançant la seva veu, i contava les seves penes personals formant part d'un món injust, d'una crua realitat: «un amor perdut, la crueltat dels agents de policia, l'opressió dels blancs i els temps difícils».Ewen, pàg. 142 a 143. Gran part dels blues més antics contenen lletres més realistes, a diferència de la majoria de la música popular que es gravava en aquells temps. Per exemple, la cançó Down in the Alley, de Memphis Minnie, tracta sobre una prostituta que manté relacions sexuals amb un home en un carreró.
Aquest tipus de música es va denominar gut-bucket blues, un terme que feia referència a un instrument musical casolà, amb forma de baix, fabricat a partir d'un cub de metall, el qual era utilitzat per a netejar els intestins dels porcs abans de preparar el tipus de menjar que s'associava amb l'esclavitud. Els gut-bucket blues solien ser depressius i tractaven sobre les relacions aspres i difícils, de la mala sort i dels temps dolents; a causa d'aquest tipus de cançons i els carrers on s'interpretaven, la música blues va adquirir mala reputació, i arribà a ser criticada per predicadors i feligresos.
Malgrat que el blues solia associar-se amb misèria i opressió, també podia adquirir tints còmics o humorístics, i en molts casos, connotacions sexuals: Rebecca, Rebecca handsome, get your big legs off of me, Rebecca, Rebecca handsome, get your big legs off of me, It may be sending you baby, but it's worrying the hell out of me.Rebecca, Rebecca, guapa, treu-me les potes de sobre, Rebecca, Rebecca, guapa, treu-me les potes de sobre, Potser t'estic posant, nena, però m'està preocupant una barbaritat.
L'autor Ed Morales afirma que la mitologia ioruba va tenir un paper important en els primers blues, i cita el tema Cross Road Blues del músic Robert Johnson com una «referència finament vetllada a Eleguá, l'Orishas encarregada dels camins».Morales, pàg. 277 Tanmateix, alguns artistes prolífics de blues, com Son House o Skip James van tenir en el seu repertori diverses cançons religioses cristianes o d'estil espiritual. El reverend Gary Davis i Blind Willie Johnson són alguns exemples d'artistes que, pel seu estil musical, solen ser categoritzats com a músics de blues, malgrat que les lletres de les seves cançons corresponen clarament a temes espirituals.
Història Orígens El blues ha evolucionat, per una banda, a partir d'una música vocal sense acompanyament, interpretada pels treballadors negres pobres; per l'altra, amb una gran varietat de subgèneres i estils, amb varietats regionals al llarg de tot Estats Units i, posteriorment, d'Europa i Àfrica. Les estructures musicals i els estils que són considerats avui dia com a blues, així com en la música country moderna, van néixer en les mateixes regions del sud dels Estats Units durant el . Es poden trobar enregistraments de blues i de country que es remunten als anys vint, període en el qual la indústria discogràfica va crear categories de màrqueting anomenades «música racial» i «música hillbilly» per vendre cançons als negres i als blancs, respectivament.