La Guerra de la Triple Aliança és un conflicte armat que es produeix a l'Amèrica del Sud entre els anys 1864 i 1870, en el qual hi prenen part el Paraguai, l'Uruguai, l'Imperi Brasiler i l'Argentina. També es coneix amb el nom de Guerra del Paraguai.
Antecedents i rivalitats Introducció Malgrat que al llarg del els països del Virregnat del Riu de la Plata assoleixen la independència i que el Brasil esdevé una monarquia, es produeixen un seguit de conflictes en aquesta regió, l'origen dels quals cal cercar-los en les lluites que mantenien els imperis portuguès i espanyol per tal d'estendre els seus dominis. El sorgiment de Paraguai i Uruguai, dos Estats situats entre Argentina i Brasil, complicarà la situació. Per preservar llur sobirania, l'Uruguai i el Paraguai triaran camins diferents. L'Uruguai es basa en una poc clara diferenciació regional, però sorgeix com a Estat independent a conseqüència de les apetències territorials brasileres i la necessitat britànica d'un port lliure al Riu de la Plata. L'Estat uruguaià neix doncs debilitat, i les seves opcions es limiten a consolidar la seva sobirania recorrent a França o Anglaterra segons quina sigui l'amenaça. Al contrari, el Paraguai s'intentarà aïllar de tota influència exterior. Això només li serà possible en un primer moment; la seva pròpia dinàmica interna el portarà a intervenir cada cop més en la regió del Plata.
En l'època de la post-independència els nous Estats no tenen prou poder. Molts cops no controlen tot el territori nacional i les fronteres no estan ben definides. En aquest context és molt corrent que hi hagin disputes frontereres, i existeix la possibilitat que les disputes esdevinguin conflictes oberts. La mateixa indefinició dels nous Estats fa difícil la distinció entre conflictes regionals i conflictes internacionals. No és fins després de la Guerra del Paraguai que Argentina i Brasil comencen a ser Estats moderns. Durant la major part del aquests Estats tenen en el seu interior regions que rivalitzen amb el poder central. Aquestes regions assoliran un cert protagonisme en els conflictes internacionals. Això enllaça amb l'existència de dues principals opcions polítiques sobre l'organització estatal, l'unitarisme i el federalisme a l'Argentina, o el que ve a ser el mateix, els colorados i blancos a l'Uruguai.
L'unitarisme promou la centralització del poder de l'Estat en la capital, l'aplicació dels principis del liberalisme econòmic, afavorint les inversions estrangeres. La seva base de suport es troba principalment entre les oligarquies urbanes de comerciants i capitalistes.
El federalisme per la seva banda és partidari de la descentralització estatal, dotant les regions de major autonomia respecte a la capital (amb el dret a comerciar directament, sense passar per la capital), i expressa un cert rebuig a la creixent influència estrangera, sobretot britànica. En l'aspecte social es mostra partidari del vell ordre colonial. La seva base de suport són els propietaris agraris. Cal recordar que l'economia de l'Argentina, Uruguai, i en menor mesura, del Paraguai i el sud del Brasil es basava sobretot en la ramaderia a gran escala.
En aquesta època el cabdillisme assoleix un gran protagonisme. La debilitat de l'organització estatal afavoreix el sorgiment dels cabdills, grans terratinents que dominen políticament vastes regions. Llur relació amb l'Estat és ambivalent, molts cops conflictiva, però també se'n serveixen per mantenir llur preeminència econòmica i social.
Un altre factor de vital importància per a la regió del Plata és la xarxa fluvial que la travessa. Fins a finals del el ferrocarril no s'hi desenvolupa, i en aquest context, els rius Paranà, Uruguai i Paraguai tenen un paper importantíssim per a les comunicacions i el comerç amb vaixells de vapor. Brasil depèn dels rius Paraguai i Uruguai per a una comunicació fluida amb la regió del Mato Grosso, atès que les comunicacions internes són molt dificultoses. El Paraguai depèn del riu Paranà per tenir una via de sortida al mar. La lliure navegació per aquests rius no sempre serà possible, ja que alguns estats, bé sigui per interessos econòmics o polítics, impedeixen el pas dels vaixells en el tram de riu que travessa el seu territori (la majoria d'aquests enormes rius són transnacionals, vegeu la xarxa hidrogràfica de la regió del Plata).
Ben aviat, en els inicis de la independència, Buenos Aires comença a mostrar una pretensió hegemònica sobre la regió del Plata. El 1811 es produeix una expedició militar de Buenos Aires per tal de sotmetre el Paraguai, aquesta expedició fracassa i Paraguai obté la independència pels seus propis mitjans. L'Estat paraguaià no serà reconegut per Argentina fins al 1852; anteriorment no va existir l'Estat argentí. Des del 1813 Buenos Aires bloqueja el riu Paranà, impedint al Paraguai comerciar amb l'exterior i propiciant que aquest país segueixi el camí de l'autarquia per al seu desenvolupament nacional.
L'inici de les dissensions regionals al Riu de la Plata
La presència a Montevideo d'una guarnició espanyola provoca que el 1811 es produeixi un aixecament rural encapçalat per José Gervasio Artigas. Inicialment compten amb el suport de Buenos Aires per desfer-se del domini militar espanyol. Ben aviat l'aixecament d'Artigas esdevindrà un moviment de reforma social, propugnant el repartiment de terres entre les castes. El govern revolucionari de Buenos Aires comença a veure el moviment artiguista com un perill per al manteniment de l'ordre social i la cohesió del centralisme porteny. Mentrestant, l'artiguisme anava obtenint el suport de les províncies litorals i ramaderes de l'Argentina (Entre Ríos, Corrientes i Santa Fe), les quals responien així davant l'amenaça d'una supremacia de Buenos Aires.
Davant l'auge de l'artiguisme, el govern de Buenos Aires decideix de no intervenir quan la Corona portuguesa envaeix la Banda Oriental. El 1816 s'inicia una guerra de conquesta i finalment el 1820 els portuguesos s'apoderen de l'Uruguai, domini que perdurarà fins al 1828.
En el mateix període Buenos Aires intenta fer retornar a l'obediència a les províncies de Corrientes i Entrerríos, on l'artiguisme perdurava. Això dona lloc a una guerra civil contra Buenos Aires que dissoldrà el recentment creat Estat unitari. L'artiguisme també en resulta bastant debilitat i l'Argentina es converteix en una confederació de províncies sense institucions centralitzades. Tot i semblar contradictori, aquesta situació va afavorir Buenos Aires, que conservava els drets de duanes i no es veia obligat a mantenir un exèrcit ni un aparell administratiu.
El 1825 l'Uruguai es revolta contra el domini brasiler i demana ajut a l'Argentina. L'Argentina venç militarment Brasil, però surt esgotada de la guerra. El 1828 les dues potències, sota mediació britànica, accepten la independència del nou Estat de l'Uruguai. Mentrestant, a l'Argentina, els intents d'imposar la constitució centralista de 1826 donen lloc a noves guerres civils que propicien l'arribada de Juan Manuel de Rosas al poder l'any 1829.
La regió del Plata durant el mandat de Rosas a l'Argentina (1829-1852) Juan Manuel de Rosas era un dels majors estancieros de l'Argentina, amb vastes propietats dedicades al negoci ramader. Des del càrrec de governador de Buenos Aires arribarà a dominar tot el país. Quan Rosas arribà al poder no es pot parlar d'estat argentí, sinó de confederació de províncies semi-independents. Malgrat el seu federalisme inicial, Rosas evolucionarà cap a un sistema de control informal des del centre. Força moltes províncies a delegar poders al govern de Buenos Aires, i crea un sistema jurídic que li permet d'acusar els opositors com a criminals federals. Aquest sistema de control i centralització es veu reforçat per una terrible repressió de les dissidències internes i per l'establiment de llaços personals amb els cabdills provincials, esdevenint Rosas una mena de cabdill de cabdills.
Aquesta política repressiva provoca que molts unitaristes argentins s'exiliïn massivament a l'Uruguai, on formaran llaços d'aliança amb el Partit colorado. El 1838, Manuel Oribe, pertanyent a l'elit urbana de Montevideo i als blancos, era el president de l'Uruguai, però és derrocat pels colorados amb el suport dels unitaristes argentins. Oribe es refugia a Buenos Aires, on compta amb el suport de Rosas.
El govern francès, irritat amb la política de Rosas, donarà suport a l'aliança entre unitaristes argentins i colorados uruguaians, produint-se una expedició militar el 1839 que envaeix Argentina i es queda a les portes de Buenos Aires. El contracop de les forces conjuntes de Rosas i Oribe refusa la invasió, envaint al seu torn l'Uruguai, on Oribe sotmet les regions rurals i les tropes argentines posen setge a Montevideo l'any 1843. Els britànics, partidaris de la independència de l'Uruguai i contraris a Rosas perquè no obria els rius a la lliure navegació, abasteixen Montevideo de soldats i provisions. Aquesta ajuda fou decisiva perquè Montevideo resistís el setge, que durà fins a 1851.
En la dècada de 1840, el Paraguai, sota la presidència de Carlos Antonio López, comença a fer les seves primeres aparicions en l'escena internacional. L'any 1839, les províncies litorals i ramaderes argentines s'aixequen contra Rosas, aprofitant la guerra que aquest mantenia contra les forces aliades. Aquestes províncies demanaven la llibertat de comerç pels rius Paranà i Uruguai, beneficiar-se dels ingressos duaners i més autonomia local. La província de Corrientes històricament ha tingut afinitats lingüístiques, geogràfiques i racials amb el Paraguai, a causa de la presència de poblacions guaranís. Aquesta afinitat es tradueix en dos tractats sobre comerç i qüestions frontereres entre Corrientes i el Paraguai l'any 1841.
El 1845, quan es produeix el bloqueig anglo-francès de Buenos Aires, Corrientes es torna a aixecar contra Rosas, signant una aliança militar amb Paraguai. A finals de 1845, un exèrcit paraguaià liderat per un jove Francisco Solano López i compost per uns quants centenars de soldats entra a Corrientes. Aquest exèrcit, segons testimonis dels seus aliats correntins, es trobava en un estat deplorable, sense cap mena d'organització i amb una manca d'instrucció militar evident. No van arribar a entrar en batalla, atès que davant la proximitat de les tropes de Rosas van retirar-se al Paraguai.
En aquests moments el Brasil està temorós d'una excessiva influència argentina a l'Uruguai; a més, desitja assegurar-se la lliure navegació pels rius, indispensable per a les comunicacions amb el Mato Grosso, que Rosas impedeix. El 1851 es forma una àmplia coalició anti-rosista: els dos bàndols uruguaians, cansats de la guerra i de l'ocupació argentina, signen la pau, i s'alien amb Brasil, amb els unitaristes argentins i amb Justo José de Urquiza, governador i cabdill d'Entrerríos. Urquiza era un gran hisendat que s'havia enriquit abastint Montevideo durant el setge i comerciant directament amb vaixells europeus, infringint així les lleis comercials de Rosas. El 1852 aquesta coalició derrota militarment Rosas, que s'exilia a Anglaterra, d'on ja no tornarà.
El sorgiment del problema uruguaià Tradicionalment, al Brasil li interessava mantenir un cert tipus de control, directe o indirecte, sobre la Banda Oriental. Els més partidaris de mantenir aquesta influència eren els grans propietaris ramaders de Rio Grande do Sul, que estaven acostumats a travessar la frontera per portar a pasturar el bestiar a l'Uruguai, on molts d'ells hi tenien terres. Aquesta influència brasilera augmentarà en gran manera posteriorment a la Guerra Grande contra Rosas.