L'estudi de la Lluna es remunta als primers temps de la història humana, en ser el cos celeste del sistema solar més proper a la Terra.
Antiguitat A Amèrica el poble tolteca adorava al déu lunar Metzi, i existeixen referències dels pobles maia i inca sobre éssers sobrenaturals, als quals s'adorava i que tenien relació amb el satèl·lit terrestre. Al Perú, la capital de l'imperi Chimú es deia Chan Chan o Chimorr, que es tradueix com a "Ciutat de la Lluna".
Els pobles d'Orient (assiris i babilònics), excel·lents observadors i matemàtics, van determinar el temps que invertia en la seva òrbita al voltant del nostre planeta, arribant a proclamar que el temps que emprava entre dos passos successius (mes sidéreo) era molt més curt que el mes lunar; els babilonis van idear la setmana de 7 dies (potser per existir set astres: cinc planetes i dos grans déus, el Sol i la Lluna), probablement van triar el nombre 7 perquè amb bastant aproximació la Lluna passa per 4 períodes de 7 dies en el seu cicle mensual i en un any solar hi ha 13 cicles lunars.
D'aquests pobles d'Orient es conserven dades tant dels eclipsis solars com lunars, el més antic dels quals pot remuntar-se a l'eclipsi solar del 15 de juny de 763 aC.
A la ciutat de Babilònia la casta sacerdotal, des dels seus zigurats escalonats, es va ocupar de seguir i mesurar els fenòmens celestes des del 750 aC fins ben entrat el de la nostra era: era força coneguda la festa del Sappatu, el pleniluni; aquest corpus observacional va ser ben conegut pels astrònoms grecs posteriors. Una petita part dels coneixements babilònics va passar al poble jueu exiliat a Babilònia cap al a. C.
A la Xina, els registres fiables d'eclipsis es poden remuntar sens dubte al 720 aC. Els coneixements astronòmics a Egipte no van aconseguir l'esplendor necessària fins al naixement de l'Escola d'Alexandria, famosa per la seva biblioteca de caràcter neoplatònic.
Un dels directors de la citada biblioteca, Eratòstenes de Cirene, va deixar una obra en la qual ens parla dels seus càlculs per establir la mesura de la circumferència del nostre planeta (càlculs que difereixen en només 90 quilòmetres dels actuals) i sobre la mesura de l'obliqüitat de l'eclíptica. Va compilar, així mateix, un catàleg amb quasi 700 estels, i va calcular dades del nostre satèl·lit. Eratòstenes va determinar la distància mitjana entre la Terra i la Lluna en aproximadament una tercera part del valor veritable.
Altres famosos selenògrafs de l'antiguitat van ser Xenòfanes de Colofó, qui parlava d'una Lluna habitada que contenia ciutats i muntanyes, Hiparc de Nicea i Claudi Ptolemeu.
Hiparc de Nicea va ser considerat l'astrònom més important de la seva època, perquè els seus càlculs obtinguts des de l'illa de Rodes li van permetre estimar la distància entre la Terra i la Lluna amb valors més exactes que els del grec Aristarc de Samos, considerat el precursor de Copèrnic. Amb els seus estudis va aconseguir també determinar el fenomen denominat paral·laxi, consistent en el desplaçament aparent d'un determinat objecte proper pel que fa a una referència més allunyada, i que es produeix en observar-ho des de dos punts diferents.
Tres-cents cinquanta anys després, Claudi Ptolemeu va representar amb força exactitud la teoria lunar d'Hiparc, fent que el centre de l'òrbita lunar girés al voltant de la Terra fent una volta completa cada 9 anys. Els seus treballs recopilatoris van formar una obra denominada Composició matemàtica que va ser traduïda a l'àrab amb el nom d'Almagest, que és la consagració del sistema geocèntric del món, el qual va persistir fins a l'arribada de Copèrnic.
Ptolemeu va descobrir una segona irregularitat lunar que actualment es coneix amb el nom d'evecció, situant la Lluna a una distància de 59 radis terrestres i mesurant el seu diàmetre amb bastant precisió.
Des de l'antiguitat es coneix la variabilitat del diàmetre aparent de la Lluna: els babilònics així ho havien afirmat en els seus estudis descrits en les famoses "taules babilòniques", gràcies sobretot a l'astronomia observacional i aritmètica dels seus mesuraments, a diferència de la que es realitzava a l'antiga Grècia, més de meditació i geomètrica que visual.
El savi grec Tales de Milet, un dels "set" i fundador de l'Escola Jònica, considerava que la Lluna estava més a prop de nosaltres que el Sol i que mancava de llum pròpia. Es diu que s'oposava al nostre satèl·lit de forma aplanada surant en un immens mar i és famosa l'anècdota que Heròdot explicava sobre ell: va predir l'eclipsi solar del 585 aC que va acabar amb la guerra entre lidis i medes.
Anaxàgores de Clazòmenes i Anaxímenes de Milet, ambdós filòsofs, imaginaven la Terra surant en l'espai: el primer suposava que la Lluna era una gran massa pètria, amb possibilitat de ser habitada i molt major en extensió que la Grècia continental, que posseïa una orografia similar a la del nostre planeta (aquestes afirmacions van provocar el seu desterrament, acusat d'ateisme, molts anys abans que a Galileo Galilei).
Anaxímenes s'acontentava a afirmar que la Terra era un disc i que surava en l'aire; suposava també que el Sol i els planetes eren tan plans com el nostre món, i que tenien unes trajectòries que es corbaven a causa del fregament i resistència de l'aire, o que els estels eren "claus daurats" punxats en una esfera cristal·lina.
Pitàgores de Samos va calcular la distància que separava el nostre planeta de la Lluna en 126.000 estadis (uns 23.000 quilòmetres). Filolau de Crotona (deixeble del primer) va anar molt més lluny que els seus mestres, i va suposar l'existència d'una "anti Terra" (Antichton) que girava de forma diametralment oposada al nostre planeta i al voltant d'un "foc central" que mai era visible en tant que es trobava sempre a l'hemisferi oposat respecte del del nostre món.
Èudox de Cnidos, va fixar la durada de l'any solar en 365 dies i 6 hores, Celarc va suposar que la Lluna era un gran mirall en el qual es reflectien els mars i continents de la Terra, i Demòcrit d'Abdera va anar més enllà i va atribuir a les taques visibles l'origen d'"ombres" de grans muntanyes i serralades.
Posteriorment, veié la llum l'obra "Almagest" (la Gran Sintaxi) editada pel matemàtic persa Abul Wefa, que va ser considerada durant molts anys com una traducció del llibre de Ptolemeu, si bé en realitat és una obra original, la segona part de la qual està dedicada totalment a la Lluna.
L'àrab Albategnius, també conegut com Al-Battani, va calcular 4 eclipsis i va determinar els diàmetres màxims i mínims de la Lluna i el Sol.
Els astrònoms de l'antiguitat no van arribar a conèixer de forma completa el nostre satèl·lit, i els 1.300 anys següents van transcórrer tenint com a eix central de l'astronomia l'almagest de Ptolemeu, llevat d'alguns casos aïllats com els de Roger Bacon o Leonardo da Vinci. No seria fins al que novament la selenografia tornà a tenir un nou impuls amb l'aparició dels primers mapes lunars i, per descomptat, el amb l'arribada de la fotografia.
L'aparició del telescopi va suposar un avanç en l'observació lunar, i existeixen dades que confirmen que els àrabs coneixien l'efecte de les lents.
Edat mitjana i Renaixement En l'Edat Mitjana es van realitzar les primeres experiències per Robert Grosseteste (1175 - 1253) i Roger Bacon (1220 - 1292), els quals van notar l'efecte d'ampliació dels vidres òptics i, d'aquesta manera, van entrar en funcionament les primeres ulleres per a la vista cansada.
En 1270 va aparèixer l'obra d'òptica Perspectiva, del matemàtic i òptic polonès Vitelus, i cap al 1450 es fabricarien les primeres lents per miopes, i es va crear en els Països Baixos una pròspera indústria manufacturera de lents. Tenint això en compte, no sembla tant rar que a Holanda aparegués el telescopi més tard.
Leonardo da Vinci ja fa referència a les lents en els seus quaderns de notes: concretament parlant sobre la fabricació de lents per veure la Lluna gran per mitjà de la refracció, reconeixent que la Lluna no té llum pròpia, que la que envia la rep del Sol, i que ha de rebre una bona quantitat de llum quan la Terra la il·lumina amb la llum reflectida en els seus oceans (llum cenicienta).
Giovanni Battista della Porta va escriure un llibre (Màgia Natural, publicat en 1558 però millorat en 1589) en el qual fa referència a instruments que empren lents per veure els objectes llunyans ampliats, mentre que el mateix Johannes Kepler publicaria en 1604 el seu Afegits Vitel·le, obra que tracta essencialment d'òptica però sense esmentar encara els telescopis, malgrat que un dels seus esquemes sembla insinuar un per atzar.
Segles XVII i XVIII Hans Lippershey (1570 - 1619) va voler patentar en 1608 un sistema de lents que augmentaven els objectes llunyans, però immediatament van aparèixer altres inventors reclamant la seva autoria, entre ells el matemàtic isabelí Leonard Digges. Zacharies Janssen n'era un i va pretendre idear en 1604 aquest mateix artefacte òptic. Sigui com fos, en 1608 en la cort del rei Enric IV de França ja van aparèixer alguns rudimentaris telescopis, però com a simples joguines, passant després a Anglaterra i, fins i tot, arribant a Itàlia, on al maig de 1609 un matemàtic anomenat Galileo Galilei va poder examinar algun.
Sembla que el primer mapa lunar (que es va fer sense cap instrumental) va ser dibuixat en l'any 1600 per un físic i mèdic anglès anomenat William Gilbert. Els seus estudis van ser publicats pòstumament en l'any 1651, i els detalls allí exposats coincideixen bastant bé amb els actuals.Early Moon map (ESA Science)
El primer mapa lunar dibuixat amb ajuda d'un telescopi és atribuït a Thomas Harriot i va ser realitzat en l'any 1609, encara que alguns autors atribueixen a Galileo Galilei el primer mapa lunar seriós dibuixat cap a l'any 1609, del que no es conserva gens a causa que va ser cremat a la seva mort. Atès que Harriot va disposar abans que Galileu d'un telescopi (perquè van arribar a Anglaterra abans que a Itàlia) se li hauria d'atribuir a ell la idea del mapa, encara que Galileu seria el primer a emprar un veritable telescopi més perfeccionat que disposava de 33 augments i no d'una mera joguina.
Galileu parla en la seva obra Sidereus Nuncius, publicada a Venècia el 1610, sobre observacions fetes amb instrumental i en les quals esmenta el satèl·lit de Júpiter, les fases de Venus, l'aspecte telescòpic d'Orió o la composició estel·lar de la Via Làctia. De la Lluna diu que presenta una superfície muntanyenca i desigual, i parla sobre l'escurçament de les ombres segons s'incrementa l'edat del satèl·lit.
Va denominar "mares" a les taques fosques i permanents que observava i, fins i tot, va arribar a mesurar les altures d'alguns accidents per la longitud de les seves ombres, obtenint xifres una mica més elevades que les reals. Les conclusions enumerades en la seva obra no van ser ben acollides pels seguidors de la filosofia aristotèlica, que no veien amb bons ulls a la seva "Lluna plana" convertida en una esfera rugosa.
L'obra de Galileu va ser plagiada, insultada i fins i tot lloada i honrada per uns altres, entre els quals es troba el matemàtic Imperial alemany Johannes Kepler, qui no va poder aconseguir que el seu amic Galileu li enviés un dels seus telescopis malgrat que aquest els regalava a dotzenes als nobles que li visitaven.
Un dels seus detractors, anomenat Cremonini, va arribar fins i tot a negar-se a mirar pel telescopi en sentir-se molt ofès per les teories i afirmacions de Galileu: després de la mort d'un dels seus detractors, Galileu es va burlar dient que "ara que pujava al cel podria veure millor el que a la terra no va voler mirar amb el telescopi".
En l'any 1636 el francès Claude Mellan va realitzar un mapa lunar, pel que sembla bastant ben acabat.