Cornelius Castoriadis (en grec Κορνήλιος Καστοριάδης, Constantinoble, 11 de març de 1922 - París, 26 de desembre de 1997) fou un filòsof i psicoanalista francès d'origen grec, defensor del concepte d'autonomia política i fundador als anys 40 del grup polític Socialisme o barbàrie i de la revista del mateix nom, de tendències properes al luxemburguisme i al consellisme. Posteriorment abandonaria el marxisme, per adoptar una filosofia original i una posició propera a l'autonomisme i al socialisme llibertari.
Biografia Va néixer a Constantinoble, l'11 de març de 1922, d'on la seva família més tard va fugir cap a Atenes a causa de les conseqüències de la Guerra grecoturca.
La vida i obra de Castoriadis és possible diferenciar-la en dos moments: el primer, que correspon a la seva joventut a Grècia, on viu la dictadura feixista, la Guerra grecoitaliana i els inicis de la Guerra Civil grega, moments en què estudia dret, economia i filosofia a la Universitat d'Atenes, i s'acosta a la militància en el marxisme-leninisme amb el Partit Comunista de Grècia (KKE) i posteriorment al trotskisme. Així ho reconeix el mateix Castoriadis en una nota autobiogràfica en el seu llibre La societat burocràtica:
«En l'origen de l'evolució d'aquestes idees hi ha una experiència, la de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació alemanya. No ve al cas explicar com un adolescent, en descobrir el marxisme, va creure ser-li fidel ingressant a les Joventuts Comunistes sota la dictadura de Metaxàs, ni per què va poder creure, després de l'ocupació de Grècia i l'atac alemany contra Rússia, que l'orientació xovinista del KKE i la constitució d'un Front Nacional d'Alliberament (EAM) era el resultat d'una desviació local que podia ser corregida amb una lluita ideològica dins del partit. La substitució d'arguments per porres, i la ràdio russa, es van encarregar que canviés ràpidament d'opinió. El caràcter reaccionari del Partit Comunista, de la seva política, dels seus mètodes, del seu règim intern, així com el cretinisme que impregnava, llavors com ara, qualsevol discurs o text que emanés de la direcció del Partit Comunista, apareixien amb claredat absoluta. No és, doncs, estrany que, en aquestes circumstàncies de temps i de lloc, aquestes comprovacions portessin al trotskisme; la fracció més esquerrana desenvolupava una crítica sense compromisos tant de l'estalinisme com dels trotskistes "dretans" (que, com vam saber més tard, quan es van restablir les comunicacions interrompudes des de 1936, representaven el veritable "esperit" -sit venia verba- de la IV Internacional)».Castoriadis, C. La sociedad burocrática I. Tusquets Editores. Barcelona. 1976. p. 18-19.
El segon moment biogràfic en Castoriadis és el viscut a França, on s'hi trasllada el 1946, quan esclatà la Guerra Civil grega. Allà hi continuà els seus estudis de filosofia a l'Institut de França i s'uní al Partit Comunista Internacional (PCI), en què conegué Claude Lefort, i crearen el famós grup Socialisme ou Barbarie, en el qual es va arribar a relacionar amb figures com Edgar Morin, Henri Lefebvre, Jean-François Lyotard i Guy Debord, entre d'altres. El 1948 se separen del PCI per diferències ideològiques,Castoriadis, Cornelius. La institución imaginaria de la sociedad, vol. 1: marxismo y teoría revolucionaria. Tusquets Editores. Buenos Aires. 1993. p. 7. i inicien tot seguit la publicació de les seves anàlisis i opinions a la revista del mateix nom del grup. Aquest mateix any Castoriadis comença a treballar com a economista en l'OCDE, situació que el va obligar a escriure sota diversos pseudònims, entre els quals destaquen Pierre Chaulieu, Marc Coudray i Paul Cardan, aquest últim el més utilitzat. A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences el 1967.
La revista Socialisme ou Barbarie es va publicar des del 1948 fins al 1966, anys en què la reflexió va portar Castoriadis a la cruïlla següent: o seguir essent fidel al marxisme o a la revolució. Així ho demostra ell mateix, amb la publicació en la revista dels articles Marxisme i teoria revolucionària, entre 1964 i 1965, que acabarien per ser la primera part del seu llibre més famós La institució imaginària de la societat.Sánchez Capdequí, Celso. Apuntes para una biografía intelectual. Publicado en el monográfico “Cornelius Castoriadis. La pluralidad de los imaginarios sociales de la modernidad” de la Revista Anthropos, núm. 198, 2003. Arran d'aquesta reflexió, es proposa la dissolució del grup, cosa que es va concretar el 1966, iniciant així el procés de transició de Castoriadis al segon moment de la seva trajectòria, ja que en aquesta època conclou l'etapa amb Socialisme ou Barbarie (1966), es casa amb Piera Aulagnier i viu el Maig francès (1968), abandona l'EFP i participa en la creació del Quatrième groupe (1969), deixa de treballar a l'OCDE (1970) i acaba i publica La institució imaginària de la societat (1975). Aquesta transició acabaria per ubicar Castoriadis en l'estudi de l'imaginari, període en el qual desenvolupa la majoria dels seus conceptes més importants. Així ho reconeix un estudi biogràfic:
«La seva atenció teòrica es dirigirà a l'imaginari, al grau zero del llenguatge i del pensament, als magmes simbòlics que encoratgen i estimulen l'acció humana al marge de causes i raons de caràcter purament lògic. Va explorar l'imprevisible d'un sentit humà que esclata a l'atzar de semblances, analogies i associacions metafòriques. Si fins ara havia personificat en el proletariat el poder renovador de la vida social, a partir d'aquests moments començarà a dissenyar una idea d'acció (transformadora) sense pensar en un subjecte/consciència concret».Savater, Fernando. Imaginación o barbarie.
La seva influència sobre el Maig francès és considerada com d'«inspiració espiritual», reconeguda públicament per Daniel Cohn-Bendit, i lligat a la famosa frase «La imaginació al poder», cosa que per a Fernando Savater és una transcripció gairebé «literal» de l'últim article de Castoriadis a Socialisme ou Barbarie. Al mateix temps que definia el seu camp d'acció, es va distingir pel seu allunyament d'altres escoles franceses «pre» i «post» Maig francès, quan el 1976 escriu un llarg article criticant el pensament estructuralista tant en les versions de Michel Foucault, Roland Barthes, Louis Althusser, Gilles Deleuze i Félix Guattari, així com el mètode i postures lacanianes.
A partir de 1974, va començar a exercir com a psicoanalista. El 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'École des Hautes Études en sciences sociales, on continua els treballs publicats des de 1978 amb Les Carrefours du labyrinthe, completant cinc volums i un més publicat pòstumament. Aquests pretenien ser treballs «de llavor», analitzant fenòmens molt específics a partir del ja exposat a La institució imaginària de la societat.
Durant la seva trajectòria a l'École, va impartir seminaris (entre 1980 i 1995) sobre la creació humana, constituint una constant actualització de les seves reflexions, que haurien d'acabar d'expressar-se en La creació humana, obra que no va poder acabar. No obstant això, s'han publicat parcialment dos dels seus seminaris (1986-1987 i 1982-1983), i la transcripció dels seus apunts es troba encara en procés.
El 1997, Castoriadis mor a París d'una malaltia del cor i és enterrat al cementiri de Montparnasse.
Filosofia Burocràcia i trotskisme Com s'ha dit, el pensament de Castoriadis es pot ubicar en dos moments de reflexió (1946-1967 i 1968-1997), l'un derivat de l'altre. El primer està format per les consideracions dins del marxisme, particularment en la seva militància trotskista en el PCI i la seva etapa en Socialisme ou Barbarie, en els quals desenvolupa el que s'ha arribat a anomenar «sovietologia». Principalment, s'expressa en el si de la revista (1948-1965), i s'acaba de plasmar en la publicació dels articles revisats i estesos en diversos llibres, és a dir: La Société bureaucratique (dos toms, 1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (dos toms, 1974), Capitalisme moderne et révolution (dos toms, 1979), Le Contenu du Socialisme (1979), La Société française (1979). La majoria d'aquest material es troba fora de catàleg o circulació.
La seva reflexió en aquesta etapa, que d'una manera o d'altra derivà en la següent, es pot entendre com un període d'estudi del pensament marxista i les seves conseqüències. Primer en el si del dogmàtic KKE, i després amb les crítiques del trotskisme sobre l'URSS, cosa que propicià la creació de Socialisme ou Barbarie, en què s'analitzen les conseqüències de la jerarquització dins la societat soviètica. Això es reflecteix en les primeres línies programàtiques del primer número de la revista:
«Un segle després del Manifest Comunista, trenta anys després de la Revolució Russa, després de victòries enlluernadores i derrotes abismals, el moviment revolucionari sembla haver desaparegut. Més que mai es parla avui de "marxisme", de "socialisme", de la classe obrera i d'un nou període històric, però més que mai el veritable marxisme ha estat burlat, el socialisme vilipendiat, més que mai la classe obrera ha estat venuda i traïda per aquells que diuen ser els seus representants. Sembla que el "socialisme" s'hagués realitzat en països que tenen quatre-cents milions d'habitants, però és un "socialisme" inesperat dels camps de concentració, d'una explotació social inhumana i d'una dictadura atroç, d'una imbecil·litat generalitzada».
D'aquesta reflexió, les conclusions són el paradigma que el mateix Castoriadis introdueix en els primers articles de Marxisme i teoria revolucionària (1964-1965), quan diu:
«Havent partit del marxisme revolucionari, hem arribat al punt en què havia de triar entre seguir essent marxista o seguir sent revolucionari, entre la fidelitat a una doctrina que ja no anima des de fa molt de temps ni una reflexió ni una acció, i la fidelitat al projecte d'una transformació radical de la societat, que exigeix abans que res que es comprengui el que es vol transformar i que s'identifiqui el que, en la societat, respon realment a aquesta societat i està en lluita contra la seva forma present».
D'aquesta manera, Castoriadis trencà tant amb el marxisme com amb el trotskisme, i finalment també amb Socialisme ou Barbarie, per emprendre, concentrant-se en un nou nivell de reflexió, el que serà la seva segona etapa de pensament (1968-1997).
Imaginari social El segon moment en el pensament de Castoriadis és el que va des de la reflexió final i dissolució de Socialisme ou Barbarie, i la concreció de la seva obra més coneguda, La institució imaginària de la societat (1975), en la que s'inicia l'estudi de la creativitat humana i el factor imaginari. Posteriorment a La institució imaginària de la societat, el treball de Castoriadis es concentra a dilucidar i aprofundir les línies generals explicitades en aquest, per mitjà de la col·lecció Les cruïlles del laberint i els seminaris a l'École (1980-1995), aquests últims encara en transcripció, edició i publicació. Així mateix, part d'aquesta etapa ha quedat plasmada en altres obres fora de col·lecció.
L'imaginari social com a creació indeterminada Per a Castoriadis, la imaginació és la creació humana indeterminada, per tant és canvi. El canvi social implica discontinuïtats radicals que no poden ser explicades en terme de causes deterministes o presentades com una seqüència d'esdeveniments. El canvi emergeix amb l'imaginari social. Totes les societats construeixen els seus propis imaginaris: institucions, lleis, tradicions, creences i comportaments. Al llarg de la seva obra, Castoriadis en proporciona nombrosos exemples: