miniatura|Notre-Dame de París i el Sena|upright=1.2 miniatura|Façana sud de Notre-Dame de París|upright=1.2 La catedral de Notre-Dame de París, o simplement Notre-Dame, era la catedral de l'arxidiòcesi de París (França). Es troba a l'est de l'Île de la Cité, al 4t districte de París. La façana occidental domina el Parvis Notre-Dame – place Jean-Paul-II.
L'obra va començar per iniciativa del bisbe Maurice de Sully i va durar més de dos segles, des del 1163 fins a mitjan . Així doncs, té un estil que no és completament uniforme: la catedral presentava característiques del gòtic primitiu (voltes sexpartides de la nau) i del gòtic radiant. Les dues rosasses que adornaven cadascun dels braços del transsepte són de les més grans d'Europa i feien tretze metres de diàmetre cadascuna. Una vegada acabada, la catedral era una de les més grans d'Occident. Després de la tempesta revolucionària, entre l'any 1844 i l'any 1864 la catedral passà per una restauració important i de vegades controvertida sota la direcció de l'arquitecte Viollet-le-Duc, que hi incorporà elements i motius inèdits.
La catedral és un dels monuments més emblemàtics de París des de bon principi. Durant molt de temps l'edifici més alt de la ciutat, ocupava un lloc simbòlic de primer rang a París i és una de les catedrals més conegudes del país, juntament amb les de Reims, on es coronaven els reis de França, Estrasburg, Amiens, Beauvais i Chartres. Com a edifici religiós i patrimonial alhora, és relacionada amb moltes episodis de la història de França. Església parroquial reial a l'edat mitjana, acollí l'arribada de la Santa Corona el 1239 i, molt més tard, la coronació de Napoleó I el 1804, el baptisme del Duc de Bordeus el 1821, els funerals d'Adolphe Thiers i Sadi Carnot. Sota les voltes es va cantar un Magníficat després de l'alliberament de París el 26 d'agost del 1944. S'hi van celebrar cerimònies religioses a la mort de Charles de Gaulle (1970), Georges Pompidou (1974) i François Mitterrand (1996).
En l'àmbit literari, destacava el seu paper central en la novel·la Nostra Senyora de París de Victor Hugo, publicada el 1831.
Aquesta catedral i basílica menor acollia aproximadament 13 a 14 milions de visitants a l'any (amb un rècord de 14 milions el 2012), cosa que en feia el monument més visitat de París i de tot Europa. El 2013 se'n celebrà el 850è aniversari.
El 15 d'abril de 2019 patí un incendi que li provocà danys greus, la l'agulla va caure. Cinc anys després de l'incendi, l'agulla de Notre Dame torna a ser visible.
Història Antigament els celtes havien celebrat en aquest lloc les seves cerimònies. Més tard, els romans hi erigirien un temple de devoció al déu Júpiter. També en aquest lloc va existir la primera església cristiana de París, la Basílica de Saint-Etienne, projectada per Khildebert I als voltants de l'any 528 dC. La façana occidental era a uns quaranta metres més a l'oest de l'actual façana de Notre-Dame i tenia una amplada lleugerament més petita, mesurava 36 metres. Aquest edifici tenia una longitud de 70 metres, és a dir, una mica més de la meitat de la longitud de la catedral actual. Files de columnes separaven una nau i quatre naus laterals.
Al costat nord de la catedral de Saint-Etienne hi havia un baptisteri.
En substitució d'aquesta obra, sorgeix una església romànica que restarà fins a l'any 1163, quan comença la construcció de la catedral actual.
A l'any 1160, el bisbe Maurice de Sully considera l'església (de San Esteve) poc digna, i la mana enderrocar. El gòtic inicial, amb les seves innovacions tècniques li permeten formes fins aleshores impossibles de fer. Durant el regnat de Lluís VII, i amb el seu suport, aquest projecte és beneït per totes les classes socials interessades en la creació d'un símbol de seu nou poder. La construcció s'inicia l'any 1163, encara hi ha dubtes quant a la identitat de qui hauria posat la primera pedra, si el bisbe Maurice de Sully o el papa Alexandre III. Al llarg del procés (la construcció, incloent-hi modificacions, durà fins a mitjan ) foren diversos els arquitectes que participaren en el projecte, justificant aquest factor les diferències estilístiques presents en l'edifici.
Primer període: 1163 - 1250 miniatura|upright|Tall esquemàtic de la nau principal amb les seves dues naus laterals d'igual altura i les seves tribunes tal com es representava el 1220-1230. 1163-1182 Construcció del cor i els seus dos deambulatoris. 1182-1190 Construcció dels últims quatre intercolumnis de la nau, els passadissos i galeries. La construcció de la nau va començar el 1182, després de la consagració del cor. Alguns fins i tot pensen que el treball va començar el 1175. El treball es va aturar després del quart intercolumni, deixant la nau inacabada. 1190-1225 Construcció de la base de la façana i dels dos primers intercolumnis de la nau. El 1208 es va començar la façana. A partir d'aquest any, es varen construir i decorar les portes. La planta del rosetó data de 1220-1225. La construcció dels primers intercolumnis de la nau va ser represa el 1218 amb la finalitat de neutralitzar l'empenta de la façana. 1225-1250 Part superior de la façana i les dues torres. L'ampliació de les finestres superiors (supressió de petits rosetons) per fer front a la foscor (cap al 1230). Al mateix temps el sostre de les golfes de les tribunes de l'àtic se substitueix per terrasses, i nous arcbotants amb canaletes permetent l'evacuació d'aigües pluvials de la part superior de l'edifici. Es construïren les capelles laterals de la nau entre els pilars dels arcbotants. L'any 1240 es va acabar la torre sud i aquest mateix any es va abandonar la idea de dotar les torres d'una agulla. El 1250, es va finalitzar la construcció de la torre nord. En aquest moment la catedral està de fet acabada i plenament operativa. Estam en el regnat de sant Lluís. Les fases posteriors seran ampliacions, millores, reparacions i modificacions de vegades molt importants.
Segon període: 1250 - meitat del En aquesta època, es va trobar que els portals del transsepte, construïts en estil romànic, molt server, contrastaven amb la gran façana gòtica ricament adornada a l'estil de l'època. La reconstrucció de les parts romàniques va ser decidida ràpidament pel bisbe Renaud de Corbeil (1250-1268).
Sabem els noms dels contractistes que se succeïren durant aquest període. Es tracta de: Jean de Chelles, Pierre de Montreuil, Pierre de Chelles, Ravy Jean, Jean Bouteiller i Raymond du Temple.
Jean de Chelles va procedir a la prolongació del transsepte, primer a la part nord (1250), després la sud. A ell es deu la façana nord del transsepte i el seu magnífic rosetó. Després de la seva mort el 1265, el treball al braç sud del transsepte va ser acabat per Pierre de Montreuil a qui devem la paret sud del transsepte i el bonic rosetó. Va morir el 1267. Pierre de Montreuil també havia completat les capelles i la porta vermella. De la mateixa manera, va començar a reemplaçar els contraforts del cor.
El seu successor, Pierre de Chelles, va fer la part superior del cor i va començar les capelles de la capçalera el 1296.
Aquestes capelles les va acabar Jean Ravy, que va ser director del projecte des del 1318 al 1344. Jean Ravy va començar la construcció dels admirables contraforts del cor d'una amplada de 15 metres. També va començar a fer l'element de tancament del cor.
El 1344, el seu nebot, Joan Bouteiller, el va succeir fins al 1363.
Quan va morir, el seu adjunt, Raymond du Temple, va completar el seu treball, incloent-hi el magnífic element de tancament del cor.
Els segles i miniatura|upright|L'altar de Notre-Dame al
A la fi del , d'acord amb els desitjos de Lluís XIV, es realitzen canvis profunds a l'interior de la catedral. L'arquitecte Robert de Cotte va demolir el cor alt (que va ser reemplaçat per una sumptuosa reixa daurada de ferro forjat), part de l'alt relleu del tancament del cor a fi d'obrir-lo al deambulatori substituint-los per reixes, i també les tombes per permetre una remodelació completa del cor a l'estil de l'època, igual que moltes altres catedrals gòtiques de tot Europa durant els segles i . Es van fer noves cadires per al cor així com un nou altar per al qual es varen fer les estàtues que encara avui l'adornen, representant Lluís XIV renovant el vot del seu pare, Lluís XIII, tots dos de genollons al davant de la Pietat. Després, el 1756, els canonges trobaven l'edifici massa fosc i van demanar als germans Le Vieil que llevassin els vitralls medievals i els reemplacessin per vidre blanc, després van fer enlluir les parets de la catedral. Els rosetons s'han conservat. Finalment, a petició del clergat, Soufflot, arquitecte del Panteó de París, va fer desaparèixer l'entrepany (part d'una paret compresa entre dues portes o forats) i una part del timpà del portal central, decorada amb el famós Judici Final, per deixar passar més fàcilment el pal·li de les processons.
Durant la revolució francesa, la catedral va ser objecte de nombrosos actes vandàlics, per exemple, els revolucionaris van confondre els reis de Judà de la Galeria dels Reis de la façana amb reis francesos i els van arrencar els caps. L'any 1977 es varen trobar una bona part d'aquests caps i ara són al Museu Nacional de l'Edat Mitjana. Entre altres actes vandàlics, quasi totes les grans estàtues dels portals van ser destruïdes i el tresor va ser saquejat. Els altars es varen destruir completament, i el mobiliari de culte, estàtues, pintures, adorns, domassos, també varen ser destruïts o dispersats. El culte a la Raó es va iniciar a Notre-Dame el 10 de novembre del 1793, amb el Festival de la Llibertat. Aquest culte va ser organitzat per Pierre-Gaspard Chaumette, i l'altar es va veure transformat en l'altar de la deessa Raó. A la fi de novembre d'aquell any, el culte catòlic va ser prohibit a París. La catedral es va transformar en magatzem.
La restauració del miniatura|upright|Notre Dame a final del miniatura|upright|La catedral el 1840. Aquest daguerreotip mostra l'edifici en un estat de ruïna avançada abans del programa de restauració de Viollet-le-Duc. Notau l'absència d'estàtues en la galeria dels reis (destruïdes per la Revolució) i el portal del Judici Final radicalment transformat par Soufflot.
Poc després de la signatura del Concordat de 1801, la catedral va ser retornada al culte (18 d'abril del 1802). Es va procedir ràpidament a algunes reparacions d'emergència perquè al desembre del 1804, Napoleó Bonaparte pogués ser coronat emperador dels francesos, en presència del papa Pius VII. L'edifici va ser blanquejat per a l'ocasió, i després amagat sota les decoracions de Charles Percier i Fontaine François-Léonard. Les banderes d'Austerlitz es varen penjar a les parets per amagar el lamentable estat de l'edifici.
Una vegada que es restableix la pau, la catedral estava en tan mal estat que les autoritats municipals van començar a considerar la possibilitat d'enderrocar-la totalment. El gran novel·lista Victor Hugo, admirador de la construcció, va escriure aleshores la novel·la Notre-Dame de París (publicada el 1831), que va ser un gran èxit. La va escriure especialment per sensibilitzar la gent sobre el valor d'aquest monument. Va reeixir crear un ample moviment popular a favor de la catedral. La novel·la va retornar a la vida un monument aleshores marginat i el va fer més familiar als parisencs. A això es va afegir el pes del nou moviment europeu anomenat romanticisme que cercava donar als homes una nova concepció del món. Amb a aquesta novel·la, Víctor Hugo va contribuir de forma especial en salvar l'obra mestra d'un destí fatal.
Va haver diferents corrents de pensament sobre el destí que havia de tenir Notre Dame: els catòlics, per descomptat que volien reconciliar França amb la pietat i la fe d'abans, els monàrquics que van tractar de reviure el passat proper, i també hi havia un corrent laic.