Mutsuhito, lEmperador Meiji (明治天皇, Meiji Tenno) (Kyoto, 3 de novembre de 1852 - Tòquio, 30 de juliol de 1912), fill de l'Emperador Komei i la concubina Nakayama Yoshiko, va ser l'Emperador del Japó número 122, d'acord amb l'ordre tradicional de successió imperial japonès, i va regnar des del 3 de febrer de 1867 fins a la seva mort.
Com tots els seus predecessors, des de la seva mort ha estat anomenat pel seu nom pòstum. Des de la seva mort, la tradició de donar a l'emperador el nom de l'era conjuntament amb el seu regnat va ser establerta. Havent governat aquest en el període Meiji, ara és conegut com a Emperador Meiji. El seu nom personal era Mutsuhito. Fora del Japó, algunes vegades es refereixen a ell com a Emperador Mutsuhito, però, al Japó, els emperadors només són anomenats pel seu nom pòstum. Anomenar a un emperador pel seu nom personal podria ser considerat un excés de confiança i fins i tot un acte despectiu. Quan va néixer, el 1852, el Japó era un país aïllat, preindustrial i feudal, dominat pel shogunat Tokugawa i els daimyo, que controlaven més dels 250 dominis descentralitzats del país. Quan va morir l'any 1912, el Japó ja havia passat per una revolució política, industrial i social (vegeu Restauració Meiji) que va portar com a resultat la transformació del Japó en una potència mundial.
Primers anys
El príncep Mutsuhito va néixer el 3 de novembre de 1852. La mare del príncep Mutsuhito, Nakayama Yoshiko, era Nakayama Tadayasu, una concubina del seu pare, l'Emperador Kōmei, i era filla del conseller major en funcions. El jove príncep va rebre el títol de Sachi-no-miya, o Príncep Sachi.
El jove príncep va néixer en una època de grans canvis al Japó que van acabar la seva política d'aïllament coneguda com a sakoku, simbolitzats de manera espectacular el juliol de 1853 quan el comodor Matthew Perry amb una flota de vaixells de guerra enviada pel president dels Estats Units Millard Fillmore va arribar al port d'Edo per forçar l'obertura de ports japonesos al comerç americà, mitjançant l'ús de la força si fos necessari, Per primera vegada en almenys 250 anys, el shogunat va fer el pas molt inusual de consultar amb la Cort Imperial a causa de la crisi provocada per l'arribada de Perry. Els oficials de l'emperador Kōmei van aconsellar que creien que havien d'acceptar el comerç amb els nord-americans i van demanar que se'ls informés amb antelació de qualsevol mesura a prendre al retorn de Perry. El govern japonès va decidir que el seu exèrcit no era rival per a l'exèrcit nord-americà i, per tant, va permetre el comerç i es va sotmetre al que va anomenar els Tractats desiguals, que significaven renunciar a l'autoritat aranzelària i al dret de jutjar els estrangers als seus propis tribunals. La voluntat del shogunat de consultar amb la Cort va ser de curta durada atès que l'any 1858 va arribar el Tractat d'amistat i comerç entre el Japó i els Estats Units amb una carta que deia que per falta de temps no s'havia pogut consultar. L'emperador Kōmei estava tan indignat que va amenaçar amb abdicar, encara que fins i tot aquesta acció hauria requerit el consentiment del shōgun.
Ascens al Regnat A principis de la dècada de 1860, el shogunat estava sota diverses amenaces. Els representants de les potències estrangeres van intentar augmentar la seva influència al Japó. Molts daimyōs estaven cada cop més insatisfets amb la gestió dels afers exteriors del bakufu. Un gran nombre de joves samurais, coneguts com Ishin Shishi o "homes de gran propòsit", van començar a reunir-se i parlar contra el shogunat. Els Ishin Shishi veneraven l'Emperador Kōmei i promulgaven l'acció violenta directa per curar els mals de la societat. Si bé inicialment desitjaven la mort o l'expulsió de tots els estrangers, els shishi després començarien a defensar la modernització del país. El bakufu va promulgar diverses mesures per apaivagar els diferents grups en un esforç per crear una falca entre els shishi i els daimyōs.
Kyoto era un centre important per als shishi, que tenien influència sobre l'emperador Kōmei i el 1863 el van convèncer per emetre una "Ordre d'expulsió dels bàrbars". L'Ordre va situar el shogunat en una posició difícil, es produir atacs contra estrangers o els seus vaixells, i forces estrangeres i en represàlia les forces de Bakufu van poder expulsar la major part dels shishi de Kyoto, el seu intent de tornar el 1864 va ser rebutjat. No obstant això, els disturbis van continuar a tot el Japó.
Durant aquest temps, va estudiar poesia waka, primer amb el seu pare, després amb els poetes de la cort. El 1866, un nou shōgun, Tokugawa Yoshinobu, va prendre el càrrec mentre el príncep continuava la seva educació clàssica. Tokugawa Yoshinobu va ser un reformador que volia transformar el Japó en un estat d'estil occidental. Yoshinobu va ser l'últim shōgun i va trobar resistència entre els bakufu, tot i que continuaven els disturbis i les accions militars. A mitjans de 1866, un exèrcit bakufu es va posar en marxa per castigar els rebels al sud del Japó i va ser derrotat. L'emperador Kōmei va caure greument malalt als 36 anys i va morir el 30 de gener de 1867.
En una breu cerimònia a Kyoto, el príncep hereu va ascendir formalment al tron el 3 de febrer de 1867. El nou emperador va continuar la seva educació clàssica, que no incloïa qüestions de política. Mentrestant, el shōgun, Yoshinobu, lluitava per mantenir el poder. Va demanar repetidament a l'emperador la confirmació de les seves accions, que finalment va rebre, però no sembla que l'emperador estigués implicat en les decisions. Els shishi i altres rebels van continuar donant forma a la seva visió del nou Japó, i encara que veneraven l'emperador, no pensaven que ell jugués un paper actiu en el procés polític. La lluita política va arribar al seu punt culminant a finals de 1867. Es va arribar a un acord pel qual Yoshinobu mantindria el seu títol i una part del seu poder, però el poder legislatiu seria investit en una legislatura bicameral basada en el model britànic. L'acord es va trencar i el 9 de novembre de 1867, Yoshinobu va presentar oficialment la seva renúncia a l'emperador i va renunciar formalment deu dies després. El shogunat s'havia acabat. Els fets es van precipitar quan el 3 gener de 1868 els rebels van prendre el control del Palau Imperial de Kyoto i l'endemà, van fer que l'emperador declarés la restauració del seu poder absolut. El 23 d'octubre de 1868 l'era es va canviar de Keiō a Meiji, o "govern il·lustrat", que més tard es va utilitzar per al nom pòstum de l'emperador. En un conflicte conegut com la Guerra Boshin, els seguidors de Yoshinobu van resistir breument i els bakufu van ser finalment derrotats a finals de 1869.
Després de la desfeta, una part de l'antiga armada del Shogun dirigida per Enomoto Takeaki va marxar a l'illa d'Ezo amb uns milers de soldats i un grup d'assistents militars francesos on va demanar al Tribunal Imperial del Japó que els permetés desenvolupar a Hokkaido les tradicions dels samurais però això els va ser denegat i el 15 de desembre de 1868 va proclamar la República Ezo, que fou derrotada en la batalla de Hakodate i Enomoto es rendí el 17 de maig de 1869. La República d'Ezo deixà d'existir el 17 de juny de 1869 i el 15 d'agost del mateix any l'illa d'Ezo va passar a dir-se Hokkaido.
Consolidació del poder
miniatura|La Carta de jurament tal com es va publicar oficialment. Malgrat l'eliminació del bakufu, els rebels no havien establert cap govern central efectiu. El 23 de març, als enviats estrangers se'ls va permetre per primera vegada visitar Kyoto i dirigir-se formalment a l'emperador. El 7 d'abril de 1868, l'emperador va emetre la Carta de jurament, una declaració de cinc punts sobre la naturalesa del nou govern. La declaració, pensada per guanyar-se els que encara no s'havien compromès amb el nou règim, va abolir el feudalisme i va proclamar un govern democràtic modern per al Japó. El Jurament de la Carta seria més tard citat per l'Emperador Shōwa a la Declaració de la Humanitat com a suport als canvis imposats al govern japonès després de la Segona Guerra Mundial. Per primera vegada des de la primera infància, va abandonar el Palau Imperial de Kyoto a mitjans de maig per prendre el comandament de les forces que perseguien les restes dels exèrcits bakufu. Viatjant en etapes lentes a causa de les carreteres plenes de gent, va trigar tres dies a viatjar de Kyoto a Osaka. No hi va haver cap conflicte a Osaka; els nous dirigents volien que l'emperador fos més visible per al seu poble i per als enviats estrangers. A finals de maig, després de dues setmanes a Osaka en un ambient molt menys formal que a Kyoto, l'emperador va tornar a casa seva. Poc després del seu retorn, es va anunciar que l'emperador començaria a presidir tots els assumptes de l'estat, reservant-se més estudis literaris per al seu temps lliure. Només a partir de 1871 els estudis de l'emperador van incloure materials sobre afers contemporanis.
El 19 de setembre de 1868, l'emperador va anunciar que el nom de la ciutat d'Edo es canviaria per Tòquio, que significa "capital de l'est". La cerimònia de coronació que s'havia ajornat de l'any anterior a causa dels disturbis civils va tenir lloc formalment a Kyoto el 15 d'octubre. Poc abans de la coronació, va anunciar que la nova era, o nengō, s'anomenaria Meiji o "govern il·lustrat". Fins llavors, el nengō havia estat canviat moltes vegades durant el regnat d'un emperador; a partir d'ara, es va anunciar, només hi hauria un nengō per regnat.
Poc després de la coronació, l'emperador va viatjar a Tòquio per carretera, i la va visitar per primera vegada a finals de novembre. Hi va començar una estada perllongada repartint sake entre la població, angoixada per la visita imperial ja que havia estat el lloc de la cort del shōgun i la població de la ciutat temia que amb l'abolició del shogunat la ciutat pogués caure en decadència. No seria fins al 1889 que es va prendre la decisió final de traslladar la capital a Tòquio. Mentre era a Tòquio, l'Emperador va pujar per primera vegada a un vaixell de la marina japonesa, i l'endemà va donar instruccions per a estudiar com es podria reforçar la marina. Poc després del seu retorn a Kyoto, es va emetre un escrit en nom de l'emperador que indicava la seva intenció d'implicar-se en els afers governamentals. I, de fet, va assistir a les reunions del gabinet i a innombrables altres funcions governamentals, encara que poques vegades parlant, gairebé fins al dia de la seva mort.
Reforma política Els revolucionaris vencedors es van organitzar en un Consell d'Estat i, posteriorment després en tres ministres principals que dirigien el govern. Aquesta estructura duraria fins a l'establiment d'un primer ministre, que dirigiria un gabinet de manera occidental, el 1885. En un primer moment, ni tan sols el manteniment de la figura de l'Emperador del Japó era segura. Els nous líders japonesos van intentar reformar el sistema de dominis governats pels daimyōs. El 1869 Kido Takayoshi del Feu de Chōshū, amb el suport de nobles de la cort Iwakura Tomomi i Sanjō Sanetomi va persuadir els senyors de Chōshū i de Satsuma, els dos feus principals en l'enderrocament dels Tokugawa, perquè lliuressin voluntàriament els seus feus a l'Emperador. Entre el 25 juliol de 1869 i el 2 d'agost de 1869, per por que la seva lleialtat fos qüestionada, els dàimios d'altres 260 feus van seguir l'exemple. Només 14 feus no van complir voluntàriament amb el retorn dels feus, i després van rebre l'ordre de fer-ho pel Tribunal, sota l'amenaça d'una acció militar. El 1871, quan el Japó estava organitzat en 72 prefectures, l'emperador va anunciar que els dominis quedaven abolits. Els daimyōs van ser compensats amb sous anuals iguals al deu per cent dels seus ingressos anteriors, però se'ls va obligar a traslladar-se a la nova capital, Tòquio. La majoria dels daimyōs es van retirar de la política. El 1872 comença l'educació obligatòria.