LOrde de Frares Menors de l'Observança Regular (o Ordo Fratris Menoris Regularis Observantia) és un orde religiós aparegut al si de l'orde franciscà com a moviment de reforma tendint a una major austeritat i rigor de la vida conventual. Es va originar al període 1334-1354 i, de manera definitiva, a partir de 1368, a Itàlia. Paral·lelament, i sense punts de contacte amb aquesta reforma, començaven altres moviments similars als regnes de la península Ibèrica que van donar lloc a altres reformes observants franciscanes.
Fins al 1517, els grups observants estaven dirigits per vicaris generals que se sotmetien al ministre general de l'orde franciscà. En 1517, Lleó X els va donar un ministre general propi, dividint de facto l'orde entre frares menors observants i frares menors conventuals. Les noves divisions dels observants es van reunificar definitivament en 1897, donant lloc a l'actual Orde de Frares Menors.
La distinció entre observants i conventuals comença a donar-se en començar el . Mentre que "conventuals" designava els frares que vivien en convents, contraposats als que vivien en ermites, a partir de llavors s'aplica als que admeten la propietat en comú i l'usdefruit de rendes, renunciant a la pobresa absoluta que prescrivia la regla original: els "observants", al seu torn, no admetien aquesta modificació de la regla, ja l'"observaven" i volien viure en la pobresa absoluta.
Precedents: reforma de Giovanni della Valle El 1334, Giovanni della Valle, que havia estat deixeble d'Angelo da Clareno, es va retirar a l'ermita de Brugliano, prop de Foligno, per viure la regla franciscana lliurement, sense seguir la interpretació de l'orde conventual. Hi morí en 1351. D'entrada, Climent VI s'hi havia oposat, però ja el 1350, va donar permís a Gentile da Spoleto per a continuar-ne la reforma. Vivien apartats, en ermites, com l'Eremo dei Carceri d'Assís amb un rigor i austeritat extrems. Aquests franciscans, però, no van ser ben considerats, probablement pels conflictes que hi havia hagut amb els fraticelli, als quals recordaven. Gentile va permetre l'ingrés d'alguns fraticelli herètics i provocà que el capítol general d'Assís de 1354 abolís el nou moviment i Gentile fos expulsat de l'orde i empresonat.
Origen de l'Observança: Paoluccio da Trinci Entre els germans que havien seguit la reforma hi havia el laic Paoluccio Vagnozzi da Trinci, parent dels senyors de Foligno, que encara confiava que es pogués dur a terme. Urbà V havia tornat a Roma des d'Avinyó, havent acabat amb els moviments rebels de fraticelli i les Constitutiones Farinariae de 1354 prohibien qualsevol nova congregació que volgués dividir "de paraula, de fet, o de qualsevol altra manera" l'orde franciscà.
El 1368 va demanar al ministre general Tommaso da Frignano permís per a tornar a Brugliano amb altres frares. Malgrat la prohibició, el ministre va donar suport a la idea amb les condicions que "no es permetés residir als eremitoris cap germà, llevat que vulgui conformar-se amb l'hàbit dels altres frares, estigui d'acord amb la fe catòlica i no condemni la comunitat de l'orde".
Els germans hi vivien en extrema pobresa; com que al lloc hi havia moltes serps, calçaven esclops de fusta, per la qual cosa van ser anomenats zoccolanti (de zoccolo, esclop). Gradualment, Paoluccio va rebre o fundar els eremitoris de Stroncone i Monte di Perugia, a l'Úmbria, de Greccio, Fontecolombo i Poggio Bustone a la vall de Rieti, i Forano, Monfalcone, Massa Fermana, Camerino i Morrovalle en les Marques. Aviat s'incorporà a la reforma San Damiano d'Assís, una de les primeres fundacions de l'orde. El 1380 Paoluccio da Trinci va ser nomenat comissari general dels dotze eremitoris reformats, amb permís per a rebre-hi novicis. Es confirmava, doncs, l'Observança Regular. El seu col·laborador més proper va ser Francesco de Fabriano.
El 15 de juliol de 1385 el general Enrico Alfieri di Asti (1387-1405) l'autoritzà a estendre la reforma a Còrsega, Bòsnia i la resta d'Itàlia: es pot considerar aquesta data com la de naixement de la família franciscana observant diferenciada, però no separada, de la família conventual.
Trinci va morir el 17 de setembre de 1390 i el succeí Giovanni di Stronconio, fins que morí el 1418. El 23 de març de 1403, Bonifaci IX va permetre a Stroncone de rebre altres eremitoris com a vicari (ja no com a comissari), d'acord amb el ministre general. En 1405, ja n'havia vint repartits per tot Itàlia; en 1414, el nombre de cases reformades era de 34, i el 1415 s'hi uní el convent de la Porciúncola d'Assís, primera fundació de l'orde franciscà, amb l'obligació de continuar vinculat al Sacro Convento d'Assís. La reforma comptava amb uns 200 membres, la majoria d'ells laics.
Desenvolupament i consolidació Bernardí de Siena i Joan Capistrano L'Observança Regular s'organitzà definitivament durant aquests anys, amb un gran desenvolupament, fonamentalment per obra dels anomenats "quatre pilars de la reforma": sant Bernardí de Siena, que s'hi havia unit el 1402, sant Joan Capistrano, que ho havia fet en 1414, el beat Alberto da Sarteano, en 1415 i sant Jaume de les Marques, franciscà des de 1416. De fet, es considera sant Bernardí com a fundador de l'Observança.
Al seu inici eren coneguts com a germans simples, frares devots, frares espirituals, frares dels llocs devots i, en alguns llocs bernardins o frares de Jesús. Finalment, van rebre el nom definitu de Frares Menors de la Regular Observança.
La reforma s'estengué aviat per Itàlia, França, Espanya i Portugal i va ser reconeguda pel Concili de Constança de 1415.
El 1430 Martí V va reunir les dues branques, observants i conventuals, en un capítol general a Assís: "per tal que el nostre desig d'una reforma general de l'orde pugui ésser complert." Va ser elegit ministre general Guglielmo da Casale (1430-42), però el líder espiritual va ser sant Joan Capistrano. El capítol va promulgar les Constitutiones Martinianae, que suprimien els càrrecs de vicaris provincial i general dels observants amb vista a procedir a una reforma general de l'orde. Els assistents al capítol s'havien compromès a treballar conjuntament, però només sis setmanes després, el 27 de juliol de 1430, el general va ser relevat del seu compromís i obtingué del papa el breu Ad statum, de 23 d'agost, que permetia als conventuals tenir propietats, com els altres ordes. Aquest breu, carta magna dels conventuals, impedia d'altra banda que els observants l'acceptessin, per la qual cosa qualsevol intent de reunificació estava condemnat al fracàs.
L'oposició entre uns i altres va créixer fins al punt que Capistrano va optar per la divisió de l'orde com a solució al conflicte, trobant l'oposició de Bernardí de Siena. Mentrestant, el poder polític prenia partit, i en alguns llocs els governants expulsaven els conventuals i donaven els seus convents als observants.
Observança regular fora d'Itàlia Regnes hispànics
La reforma observant als regnes hispànics es va desenvolupar de manera paral·lela a la d'Itàlia. En les tres províncies hispàniques —Santiago, Aragó i Castella— van obrir-se cases reformades a iniciativa de grups de frares que volien un retorn a l'esperit fundacional de l'orde. El més significatiu dels reformadors va ser Pedro de Villacreces, que inicià la reforma cap al 1396. Posteriorment, i continuant l'experiència villacreciana, es desenvolupà el moviment dels franciscans descalços o guadalupencs (1495-1517), impulsat per Juan de Guadalupe a Extremadura.
França
Cap al 1388, alguns frares de la província de Turena, a França, van demanar permís per a viure la regla de manera més estricta: van fundar el convent de Mirabeau, del qual s'originaren altres cases reformades a Borgonya, Turena i Francònia. En 1407, antipapa Benet XIII el deslliurà de la jurisdicció dels provincials conventuals i un any després els donà un vicari general. Pere de Vilanova, en Aquitània, va liderar una reforma de corta durada, que acabà en 1408. Finalment, a partir de la reforma de les clarisses de Coleta de Corbie, va originar-se la reforma dels frares menors coletins (1412-1517) o conventuals reformats.
Alemanya En el Sacre Imperi Romanogermànic, l'Observança va aparèixer cap al 1420 al monestir de Gouda, a Colònia (1418), a Brandenburg (Saxònia, 1425) i a Heidelberg (1426). De fet, ja hi havia observants a Bòsnia, Rússia, Hongria i Tatària.
Separació de facto de l'Observança (1438-1517): els vicaris generals El 1438, el general de l'orde nomenà Bernardí de Siena primer vicari general dels observants italians, càrrec que ocupà fins al 1441, quan el succeí Joan Capistrano. Els vicaris generals estaven sota la jurisdicció del ministre general dels franciscans i la primacia de l'orde continuava a l'Orde de Frares Menors Conventuals, però es consagrava un govern diferenciat.
Al capítol general de l'orde de Pàdua de 1443, Alberto Berdini da Sarteano, observant, havia d'ésser elegit general d'acord amb els desitjos del papa, però va trobar l'oposició de Bernardí de Siena i no va ser elegit. Al seu lloc, Antonio de Rusconibus (1443-1450) fou el nou general i des de llavors, cap observant va tenir el càrrec de general de l'orde.
En 1443 Antonio va nomenar dos vicaris general per als observants, ja que l'Observança Regular s'havia dividit en dos grups: lObservança Cismontana que agrupava les cases d'Itàlia i l'Europa oriental i central, i lObservança Ultramontana, amb les cases de França, els regnes hispànics (incloses les colònies) i Anglaterra. Joan Capistrano va ser el vicari cismontà i Jean Perioche de Maubert l'ultramontà.
L'anomenada Butlla de Separació d'Eugeni IV, Ut sacra ordinis minorum, d'11 de gener de 1446, redactada per Capistrano, va separar en la pràctica les dues famílies franciscanes. El càrrec de vicari general de l'Observança va ser declarat permanent i, en la pràctica, independent del ministre general de l'orde. No obstant això, l'Observança no podia fer capítols generals separats dels de l'orde.
Després de la canonització en 1450 de Bernardí de Siena (mort el 1444), l'orde es va estendre ràpidament. Joan Capistrano, amb l'ajut de Nicolau de Cusa, va fundar nombroses cases a Alemanya. Al capítol de Barcelona de 1451 es promulgaren els Statuta Barchinonensia, que van ser seguits durant segles pels observants ultramontans.
Últims intents de reunificació Sant Jaume de les Marques va intentar en 1455 una aproximació entre les dues famílies, aconseguint que els vicaris observants tinguessin vot actiu als capítols generals. La Butlla concordiae de Calixt III de 2 de febrer de 1456, que garantia aquest vot, va ser derogada per Pius II l'octubre de 1458. El capítol de Perugia de 1464 va elegir com a general Francesco della Rovere (1464-1469), que després seria papa com a Sixt IV (1471-1484). Sixt va concedir privilegis a l'orde, com les butlles Mare magnum (1474) o Butlla aurea (1479), però afavorí ostensiblement els conventuals, dels que havia estat membre.
Al contrari, els generals Francesco Nanni (1475-1499), i Egidio Delfini (1500-1506) tendien a afavorir els observants i les reformes, com també van fer les Constitutiones Alexandrinae d'Alexandre VI de 1501. El cas més extrem es donà a les corones de Castella i Aragó, on el cardenal Cisneros va expulsar tots els conventuals que s'oposessin a les reformes. A París, Delfini va cedir als reformistes els estudis generals que havien tingut els conventuals.