Els crítics del liberalisme econòmic no formen un tot homogeni. Alguns procedeixen dels moviments antiliberals, mentre que altres crítiques, internes, parteixen dels mateixos corrents liberals en desacord respecte al paper que s'atorga a l'Estat amb relació a l'economia: els liberals clàssics volen mantenir un espai de l'Estat en la gestió dels mecanismes econòmics, mentre que els liberals llibertaristes li neguen qualsevol participació.
Naturalesa i orígens de les crítiques Un primer grup està format de les crítiques teòriques del liberalisme en tant que teoria de l'organització del sistema econòmic en la seva totalitat. Un segon grup consisteix en les crítiques empíriques, que condemnen les conseqüències de l'aplicació de les polítiques econòmiques derivades de les teories liberals. Tradicionaloment hi ha hagut una crítica cristiana del liberalisme econòmic, sobretot exercida des de posicions conservadores (Carlisme, Integrisme catòlic, etc.). Modernament s'ha desenvolupat una crítica cristiana entroncada en un humanisme progressista (Teologia de l'alliberament, Cristians pel Socialisme i altres). Moltes crítiques provenen de l'esquerra política i sindical, tant marxista com no marxista, al llarg dels segles XIX i XX. Altres venen de Keynes i dels corrents que segueixen més o menys la seva línia (post-keynesianisme i neo-keynesianisme). Altres crítiques són més recents i estan en part lligades al discurs antiglobalitzador.
Comentaris teòrics Crítica interna La crítica interna accepta el marc conceptual de l'economia neoclàssica (autodeterminació dels agents, racionalitat completa de l'individu, informacions perfectes, eficiència de la competència), però posa en dubte algunes de les conclusions referides al liberalisme econòmic.
Sobre la llibertat individual Aquest tipus de crítica accepta la sola presa en consideració de la llibertat individual, però subratlla que la teoria liberal qüestiona poc les condicions de possibilitat per a l'exercici mateix d'aquesta llibertat. Hi ha essencialment tres tipus de condicions: La possibilitat física: l'exercici de la llibertat exigeix que les circumstàncies materials no privin l'individu de la possibilitat de triar el que considera millor per a ell. Hom pot, per exemple, demanar-se fins a quin punt una persona que s'ha de prostituir per poder menjar és lliure. Algunes polítiques actuals han reconegut el problema i proposen l'establiment d'un subsidi ciutadà, pagat per exemple en forma de capital inicial (es pagaria en el moment de la majoria d'edat de la persona) que l'individu pot invertir per garantir-se uns ingressos mínims sense risc. Aquesta solució permetria que cada individu partís amb els mateixos mitjans materials (suposant que no hi hagués herència). El Premi Nobel d'economia Amartya Sen ha desenvolupat aquest concepte de capacitats. La possibilitat social: l'exercici de la llibertat requereix la mateixa capacitat per processar informació. Això planteja la qüestió de l'educació. El sociòleg Pierre Bourdieu ha construït una teoria dels hàbits que tendeixen a reproduir la desigualtat social. Això explicaria, per exemple, la baixa proporció de joves treballadors en els estudis superiors, mentre que la igualtat davant la llei és la mateixa. De fet, un nen adquireix les seves capacitats gràcies a l'entorn en el qual creix, sobretot gràcies a la qualitat de l'educació, cosa que condueix a un fenomen de reproducció social.Pierre Bourdieu et Jean-Claude Passeron Les Héritiers. Les étudiants et la culture 1964 Els individus, a la vida real, no partirien en condicions d'igualtat i es falsejaria la competència, fent caure tot l'edifici argumental del neoliberalisme econòmic més radical. La possibilitat d'informació: l'exercici de la llibertat reposa sobre la capacitat d'adoptar decisions ben informades sobre les conseqüències que se'n derivaran. Tanmateix, aquesta condició no es compleix si la informació és imperfecta o costosa d'obtenir. Aquestes imperfeccions fan que sigui difícil defensar la idea de l'eficàcia per se del resultat de totes les interaccions lliures entre els agents econòmics.
Els liberals reconeixen aquestes limitacions i hi donen dues respostes: alguns assenyalen la no existència d'un model econòmic més eficaç que l'economia de mercat per assegurar la prosperitat per a tothom. Altres, sense desestimar aquest argument, consideren que aquestes limitacions no han de justificar una limitació de la legítima llibertat dels individus, com per exemple la de disposar lliurement dels seus ingressos o d'enviar els fills a l'escola de la seva elecció.
En el manteniment de la competència Una de les crítiques contra el liberalisme econòmic consisteix a qüestionar la capacitat d'una economia de mercat de mantenir l'estat de lliure competència. La lliure competència entre empreses, de fet, conduiria de manera natural a un desenvolupament més ràpid dels actors econòmics més eficients, tant a través d'un creixement econòmic intern com a través d'adquisicions i, per tant, a la concentració dels actors i a la formació d'oligopolis o monopolis. Aquesta tendència, en contra de les idíl·liques versions de la teoria liberal, es constaten àmpliament a la pràctica.
Aquestes consideracions han dut a alguns autors, tot i seguir valent-se del liberalisme com a filosofia econòmica, a assignar a l'Estat la funció de garantir el manteniment de la lliure competència amb mesures que limitin la concentració (mitjançant la limitació de la quota de mercat, per exemple) o el desmantellament dels oligopolis (els primers exemples es remunten a la política de defensa de la competència de Theodore Roosevelt als EUA).
Crítica externa La crítica externa posa en qüestió d'una manera o l'altra els postulats sostenguts pel liberalisme econòmic o, la majoria de les vegades, simplement pel liberalisme, o que li són atribuïdes a ell pels seus adversaris.
Contestació dels postulats del liberalisme neoclàssic (No hi ha monopoli, la informació és disponible per a tots i sense cost, etc.)
En particular, la teoria de l'equilibri general és objecte de crítiques en un nivell teòric en tant que el teorema de Sonnenschein refuta la singularitat d'aquest equilibri general.
El teorema de Sonnenschein mostra que les funcions de l'oferta i la demanda, sorgides del model d'equilibri general de Kenneth Arrow i Gerard Debreu, poden tenir formes que refuten la singularitat i l'estabilitat de l'equilibri general. Com resumeix un economista, "el teorema de Sonnenschein-Mantel-Debreu demostra que el balanç global és en última instància, un edifici buit i inutilitzable. Claude Mouchot, Méthodologie économique, 1996."
Aquesta crítica s'aplica més als economistes neoclàssics que el liberalisme. Per tant, els economistes de l'escola clàssica i de l'escola austríaca no s'identifiquen amb els postulats neo-clàssics i, en canvi, s'hi oposen.
Contestació de la primacia de la llibertat com un valor per organitzar la societat El liberalisme econòmic no proporciona cap predicció sobre el valor dels seus resultats davant els imperatius de l'equitat o la igualtat. Les crítiques al liberalisme consideren que hi ha situacions en què la llibertat no és el punt més fonamental i que han de predominar altres valors (igualtat, la lluita contra l'exclusió, la promoció social ...). Així, Jacques Testart, va dir: "El liberalisme econòmic és l'enemic de l'humanisme." Jacques Testart, Le Monde, 19 d'abril 2007. A excepció dels anarco-capitalistes els liberals reconeixen a l'estat un paper per ajudar els més febles, en tant que aquesta intervenció no es transformi en un assistencialisme. Per tant, Friedrich Hayek defensà un paper per l'Estat, mentre que Milton Friedman va proposar un impost negatiu sobre la renda.
Crítiques basades en l'anàlisi marxista Es nega tota pertinença als postulats del liberalisme econòmic. D'acord amb aquest esquema:
Segons aquesta teoria el liberalisme tendeix a perpetuar les desigualtats inicials, i no seria més que una construcció a posteriori per justificar la dominació econòmica dels detentors del capital sobre els treballadors. El liberalisme econòmic seria una tapadora per justificar un comportament egoista. Ludwig von Mises, va respondre a L'acció humana que el capitalisme liberal no defensa els rics, sinó que al contrari lluita perquè cadascú pugui assolir una posició definida pels seus propis mèrits: "La gent que lluita per la lliure empresa no defensa els interessos dels que, a hores d'ara, són rics". D'altra banda el marxisme, en les seves múltiples variants, ha considerat el liberalisme econòmic com una "ideologia" més que com una ciència i que, en els seus postulats teòrics, està obertament en contradicció amb la realitat d'uns processos de concentració que, tant en l'aspecte financer com en el productiu, no cessen de desenvolupar-se, convertint el joc de l'oferta i la demanda en paper mullat i amenaça la mateixa supervivència del planeta.
Crítiques de les aplicacions pràctiques Les crítiques següents s'adrecen a l'aplicació de decisions que s'emmarquen dins les polítiques definides com a seguidores del liberalisme econòmic. Aquestes decisions no constitueixen més que una aplicació parcial d'un projecte global. Els liberals solen argumentar que els fracassos es deuen al fet que la resta del sistema econòmic, polític i social no apliquen plenament les regles del liberalisme econòmic.
Crítiques econòmiques Una línia de crítica es refereix a la capacitat del liberalisme econòmic per generar un desenvolupament estable i a llarg termini de les economies.
Crítiques lligades a les crisis econòmiques Una crítica del liberalisme econòmic clàssic se centra en el caràcter no regular del creixement econòmic que es genera, degut a l'aparició periòdica de crisis econòmiques produïdes per un desequilibri entre l'oferta i la demanda. Aquest desequilibri és atribuït a les decisions irracionals (entusiasme excessiu per a determinats tipus d'indústries per exemple, com per l'excés d'inversió en tecnologia de la informació a finals dels anys 1990) i a l'atomització de les decisions.
Els desequilibris produïts pel liberalisme econòmic poden ser estructurals, com la crisi de sobreproducció de 1929, tradicionalment atribuïda a una debilitat estructural del consum, que s'hauria resolt amb l'establiment de mecanismes de redistribució de la riquesa abans, i especialment després, de la Segona Guerra Mundial, conegut com l'estat de benestar.
Els desequilibris produïts pel liberalisme econòmic poden ser de naturalesa conjuntural, consistint en un simple desequilibri temporal entre l'oferta i la demanda en tota l'economia o en un sector en particular. Per als crítics del liberalisme econòmic, la solució a aquestes crisis passa per una intervenció de l'Estat cap amunt (planificació o orientació de l'economia) o cap avall (política monetària expansiva o pressupostària per superar la crisi, política social per esmorteir-ne els efectes.
Els liberals creuen, al contrari, que en un règim de llibertat econòmica, l'inici dels desequilibris es corregirien ràpidament pel lliure joc del mercat i que aquests desequilibris no poden convertir-se en crisis més que si el govern intervé per evitar aquests ajustaments, per tal de protegir certs grups socials. Val a dir que aquestes teories no es corroboren fàcilment en el terreny de la realitat i confereixen al liberalisme un cert aspecte d'hipòtesi no empírica.
Crítica de l'especulació financera En evitar tot control sobre els mercats que no sigui per garantir-ne la seva existència (el sistema judicial, "policia borsària", sistema de defensa dels drets de propietat ...), el liberalisme econòmic és acusat de deixar el camp lliure a certes formes d'especulació en els mercats, en particular en els financers.