miniatura|Una representació de la vuitena simfonia de Gustav Mahler a la Kölner Philharmonie. L'orquestra és la Wuppertaler Sinfonieorchester, dirigida per Heinz-Walter Florin Una simfonia és una composició musical, més aviat extensa, normalment composta per ser interpretada per una orquestra i que comprèn diversos moviments. Simfonia no es refereix a una forma musical específica (tot i que no són pas pocs els autors que encara la consideren una forma musical) sinó un gènere de la música orquestral per ser escoltada preferentment en una sala de concerts.
En aquest sentit, la simfonia és un invent de la societat de la segona meitat del , en ple classicisme, que respon a un pla tonal preestablert que admet una certa flexibilitat controlada, en la creació del qual va tenir un paper destacat Joseph Haydn. De totes maneres, aquest concepte, que és el més habitual des de la segona meitat del fins a l'actualitat, no és l'únic que aquest mot ha tingut. Cal afegir-hi aquests, si més no: A l'antiga Grècia, el mot significava un interval consonant. A l'edat mitjana aquest mateix concepte (amb grafies diverses) de concordança fa que el mot denomini l'uníson. El mot castellà zanfona deriva d'aquest en referència a aquest instrument. També a l'edat mitjana el mot dona nom a un instrument de la família de la viola de roda. Durant els segles i , la simfonia era la composició instrumental que es col·locava al començament d'una òpera, d'un oratori o d'altres composicions en gèneres afins. Posteriorment això rebria el nom d'obertura. miniatura|Autògraf de la primera pàgina de la Cinquena simfonia de Beethoven
Primers significats del mot simfonia El mot simfonia té una llarga història al català. Al català antic hi havia el mot samfònia, «acord de veus i sons diversos» alterat en sanfoina i més tard en samfaina, aplicat a una mena de salsa, a la qual diferents gusts es mariden de manera harmoniosa. Prové del llatí symphonia, manllevat al seu torn de l'adjectiu grec σύμφωνος symphōnos (que sona junts). A la Grècia clàssica s'utilitzava per denotar concordança entre sons simultanis o successius. Al se'n va fer un nou derivat cult simfonia que significava acord de veus i de sons o concert. En llatí medieval, symphonia es troba tant durant l'edat mitjana com al Renaixement.
En unes es referia al concurs harmoniós de veus i instruments o a un concert; però també va tenir altres significats. En la teoria medieval va designar la consonància com a concepte oposat al de diaphonia que significava la dissonància. En aquesta mateixa línia, en alguns moments també va designar l'uníson com a quelcom diferent de lantiphonos —l'octava— i del paraphonos que eren els intervals de quarta i quinta (anomenats, també en algunes fonts amb els denominadors d'arrel grega diatessaron i diapente).Gran Enciclopèdia de la Música
També durant l'edat mitjana, el mot es va utilitzar per denominar alguns instruments, i en general aquells que tenien dues parts o elements que havien de consonar entre ells. El més conegut fou, en la forma francesa symphonie i en altres que derivaren d'aquesta (com chifonie, zanfona, zanfonía, ...) per referir-se a l'''organistrum, és a dir, a una forma de viola de roda en ús a l'edat mitjana. Probablement va rebre el nom en referència a la consonància que es donava entre els diferents sons simultanis que feia l'instrument.
Però la primera utilització del mot per referir-se a una obra en concret es troba a l'obra de Giovanni Gabrieli, concretament a les seves Sacrae symphoniae del 1597 que van ser seguides, el 1629, per les Symphoniae sacrae de Heinrich Schütz i d'altres compositors d'aquell moment en referència a moments en estil concertant, normalment per a veus i instruments.
A partir del es va estendre, des d'Itàlia, el concepte de simfonia (habitualment en la forma italiana sinfonia) a moviments instrumentals de caràcter introductori d'òperes, oratoris, cantates, així com a seccions instrumentals inicials i als (ritornellos) d'àries i conjunts, així com a obres de conjunt que podrien ser classificades com a concertos i sonates. El factor comú a tota aquesta varietat d'usos del mot és que eren part d'una obra de més envergadura i de més parts o moviments.
L'antecedent immediat del concepte habitual de simfonia és la simfonia d'òpera que a les primeres dècades del tenia com a estructura estàndard ràpid-lent-ràpid, aquest darrer en un ritme de dansa. Partint d'Itàlia va ser molt emprada a Anglaterra i Alemanya. En aquest sentit el terme era absolutament intercanviable amb el d'obertura per a la mateixa funció i estructura.
Compositors de simfonies cèlebres Beethoven amb les seves nou simfonies va ser el mestre a seguir per les altres generacions de músics. La tercera simfonia, coneguda com a Heroica, és la més emocional mentre que a la novena simfonia innova amb la inclusió de solistes i cors. Robert Schumann, Felix Mendelssohn i Hector Berlioz van compondre simfonies considerades dins del corrent del Romanticisme. Johannes Brahms, Anton Bruckner, Antonín Dvořák, Piotr Ilich Txaikovski i Camille Saint-Saëns van ser altres autors de simfonies de la segona meitat del . A principi de Serguei Rakhmàninov i Carl Nielsen, van continuar escrivint simfonies tradicionals de quatre moviments mentre que Gustav Mahler i Jean Sibelius van ser més innovadors. Els músics posteriors van continuar escrivint simfonies però sense subjectar-se a unes normes estrictes.
La simfonia al La simfonia entesa com a gènere de la música orquestral sorgí a mitjan —en el període i estil musical que sovint s'ha anomenat «preclassicisme»— i quedà consolidada en els seus patrons principals durant el Classicisme. El seu precedent immediat era la sinfonia avanti l'opera, és a dir, la successió de moviments orquestrals que donaven inici o feien d'introducció a una òpera, tant a Itàlia com arreu d'Europa on aquest gènere triomfava. Aquesta sinfonia tenia tres moviments; el primer era ràpid, el segon era lent i podia ser sobre el patró rítmic de la siciliana, i el tercer, altra vegada ràpid, acostumava a adoptar el contorn rítmic i melòdic de la giga o bé d'un minuet.
Des de ben aviat es divulgà el costum d'interpretar aquestes simfonies d'òpera desvinculades de la resta de l'obra, de manera que ja no feien funció d'obertura o introducció sinó que adquirien una entitat pròpia malgrat que se les continuava coneixent en referència a l'òpera de la qual provenien. La possibilitat que una peça orquestral en tres moviments, de caràcter breu, existís com a tal i es pogués interpretar com a tal en un concert, provocà la demanda de més composicions noves seguint aquest model o patró, de manera que es van començar a compondre altres simfonies que ja no estaven destinades a introduir una òpera sinó a ser tocades en un concert. Aquest augment de la demanda va fer que cada vegada fossin més compositors i de més llocs diversos els que seguissin aquesta moda, de manera que la composició de simfonies es va difondre per Europa; al mateix temps, aquest mateix fenomen provocà que les peces compostes cada vegada tinguessin més envergadura i entitat, atès que no eren introductòries sinó essencials.
A part, també l'obertura francesa, la sonata a trio o el concerto grosso van ser diversos patrons compositius i gèneres musicals del barroc que van contribuir, en graus diversos, a forjar la simfonia.
Al mateix temps van tenir lloc dos altres fenòmens paral·lels. D'una banda, la forma sonata que s'havia forjat i establert en aquells anys va ser la que es va considerar, habitualment, com a la més indicada per bastir el primer moviment de les noves simfonies. De l'altra, un gènere que inicialment era per a orquestra de corda i baix continu va incloure altres instruments (primer les trompes, després els oboès, més tard altres de vent i de les timbales...) i va abandonar la pràctica del baix continu. D'aquesta manera, el tractament tímbric, important en qualsevol obra orquestral, va passar a tenir una gran importància des del punt de vista dels temes, quelcom essencial no sols a la forma sonata sinó al classicisme en general.
En aquest procés van destacar diversos focus de producció arreu d'Europa. Al Nord d'Europa, la cort de Berlín on treballà Carl Philipp Emanuel Bach; també a Alemanya la cort de Mannheim reuní un important grup de compositors i d'intèrprets que hom coneix com a Escola de Mannheim, que són considerats com un dels elements de més importància de la formació de l'estil clàssic i, també, de la simfonia. Hi destacarem Johann Stamitz, Christian Cannabich, Franz Xaver Richter, etc. Més al sud, a Viena, foren importants, per entendre aquest procés formatiu, les simfonies de Georg Christoph Wagenseil, Florian Leopold Gassmann i altres. I, finalment, al sud dels Alps, les obres de Giovanni Battista Sammartini compostes a Milà. Així, tot i que l'estil de la simfonia del florí sobretot en les obres austríaques de Haydn i de Mozart, la formació d'aquest gènere fou un procés més global.
Per tot això, la denominació de Haydn com a «pare de la simfonia» no és exacta en el sentit formatiu, però sí en el de la difusió: si durant el classicisme es van compondre més de 16.000 simfonies arreu d'Europa i Nord-amèrica fins als primers anys del segle XIX en bona part fou gràcies a la petja que van deixar i la popularitat que el gènere adquirí, mercès a l'obra de Haydn i a la dels moltíssims emuladors que aquest fenomen trobà arreu. Mentre que el quartet de corda, i en general la música de cambra, es va considerar música per a públics erudits, la simfonia fou sempre, a l'època del classicisme, un gènere força més popular. I no sols popular; gaudí d'una centralitat total en el classicisme i en la seva expansió; és a dir, en el fenomen que va fer d'aquest estil un veritable classicisme.
Haydn, autor de 104 simfonies, gairebé sempre aplica el model de simfonia en quatre moviments (en alguns moments segon l'estructura barroca de sonata da chiesa), tal com ja es trobava en la majoria de les obres de l'escola de Mannheim. En els primers temps sembla dubtar entre noms diversos per a estructures quasi calcades. Aquest model, difós per Haydn i que queda com a universal durant unes dècades és el següent:
Primer moviment ràpid normalment en forma de sonata. A vegades, sobretot en obres de Haydn del darrer període compta amb una introducció breu, lenta que alguns consideren una influència de l'obertura francesa. Segon moviment, lent, normalment en una tonalitat veïna, la dominant, la subdominant, el relatiu o la tònica en canvi de mode. Tercer moviment com una dansa (minuet amb el seu corresponent trio) Quart moviment, ràpid en forma de rondó o de sonata.
Les 41 simfonies de Mozart constitueixen un corpus musical que, tot i contenir obres mestres —algunes d'elles també en l'estètica dramàtica i preromàntica del Sturm und Drang que també cultivaren el mateix Haydn, Vanhal i altres en llurs simfoniesZaslaw, Neil: Mozart's Symphonies—, especialment les del període final, no van tenir ni la repercussió ni la influencia en el futur del gènere que van tenir les de Haydn. Durant el seu període de Salzburg va escriure un nombre considerable de simfonies en tres moviments, tot i que fins i tot en aquesta època es va inclinar majoritàriament per les de quatre, que ja era el patró establert.Hermann Abert, Stewart Spencer, Cliff Eisen: W.A. Mozart
La simfonia a Catalunya al miniatura|Primera pàgina d'una simfonia de Carles Baguer, transcrita per a piano a final del