El valencià és una de les variants de la llengua catalana parlades al País Valencià i a la comarca del Carxe de la Regió de Múrcia. Forma part del bloc occidental del català (al costat del tortosí i el nord-occidental) i és la segona varietat d'esta llengua amb més parlants després del català central. La llengua és parlada al País Valencià per 2,5 milions de persones l'any 2015, de les quals 1,2 milions la tenen com a llengua habitual. El valencià és un dialecte consecutiu que va ser portat al País Valencià després de la conquesta de Jaume I dels territoris que constituïren l'antic Regne de València a la primera meitat del . Tècnicament, però, no pot considerar-se un dialecte restringit al marc politicoadministratiu del País Valencià: el fet que els dialectes de la llengua catalana formen un continu fa que molts dels trets valencians arriben a àmplies zones de Catalunya –més enllà de les terres de l'Ebre– i l'Aragó –a la Franja de Ponent– (fins al Baix Camp i el Baix Cinca respectivament), així com alguns trets típics del català nord-occidental arriben fins a la Plana Alta. En contexts acadèmics i tècnics o especialitzats, de vegades, el valencià ha rebut la denominació de «català meridional» o «català sud-occidental».
D'altra banda, «valencià» és també la denominació històrica i tradicional que rep el català al País Valencià (on és l'única denominació estatutària-oficial) i a la comarca del Carxe. Tot i això les universitats valencianes reconeixen també oficialment la denominació «català». La denominació «valencià» ha estat emprada des del i és hegemònica en ambdós territoris de fa segles. Durant el , l'eclosió de l'anomenat Segle d'or valencià va posar d'actualitat el terme «llengua valenciana» per a referir-se al català que feien servir els autors valencians, amb noms com ara Ausiàs March, Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi i Jaume Roig que van aportar obres cabdals a la història de la literatura catalana. Així mateix, la denominació «valencià» és aplicable tant a les modalitats valencianes com a la globalitat de la llengua.
Història miniatura|esquerra|Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa entre les quals apareix el català. El català va ser implantat al País Valencià pels colons catalans, i aragonesos que es catalanitzaren aviat, que s'establiren en este territori arran de la Conquesta feudal, duta a terme primer per Jaume I el Conqueridor i posteriorment per Jaume II el Just. Una nova repoblació al , després de l'expulsió dels moriscos i majoritàriament amb castellans, va definir de parla castellana a la resta de comarques de l'interior que encara hui la parlen. Malgrat tot, el valencià ha sigut històricament la llengua predominant i administrativa al País Valencià.
La primera referència documental de la utilització d'un terme semblant a valencià per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es troba a un procés judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat entre 1343 i 1346, en el qual es diu que la mare de l'acusat, Sibila, parlava valencianesch perquè era d'Oriola.
El concepte de llengua valenciana aparegué en la segona mitat del i es va consolidar progressivament alhora que canviava el seu significat per esdeveniments de caràcter divers (polítics, socials, econòmics). En els segles anteriors tenia el català parlat al territori del Regne de València s'anomenà de distintes maneres: romanç () i catalanesc o català (durant el , pel concepte medieval de nació com a comunitat lingüística). El concepte de llengua valenciana va aparéixer amb un caràcter particularista pel caràcter reforçat d'entitat jurídica del Regne de València per ser la potència comercial mediterrània durant els segles i , convertint-se en el centre cultural i literari de la Corona d'Aragó. Així, els valencians, juntament amb els mallorquins, es presentaven davant els altres pobles com a catalans mentre que es referien a ells mateixos com a valencians i mallorquins davant ells mateixos per remarcar la ciutadania jurídica diferent de cada regne.
Al , l'anomenat Segle d'Or, el nom valencià era ja la denominació usual de la llengua predominant del Regne de València, i les denominacions de vulgar, romanç o català havien caigut en desús. Joanot Martorell, autor de la novel·la Tirant lo Blanch, afirma: «».
Des d'un punt de vista dialectal, el valencià pertany als parlars occidentals del sistema lingüístic català. Per tant, compartix molts trets amb el català parlat a les comarques de ponent i també a les terres de l'Ebre. També presenta trets propis, depenent de les comarques.
Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia o heteronomia del valencià respecte a la resta del sistema lingüístic valencianocatalà ha sigut motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític. Tot i que en l'àmbit acadèmic (universitats i institucions de prestigi reconegut) dels filòlegs i lingüistes mai no s'ha qüestionat la unitat de la llengua des que existixen estudis de romanística, una part de l'opinió pública valenciana opina i afirma que el valencià i el català són llengües diferents, idea que es començà a difondre durant l'agitada transició valenciana per sectors de dreta regionalista i pels anomenats blaveros. Existix una normativa lingüística secessionista alternativa, les Normes del Puig, elaborada per la Real Academia de Cultura Valenciana, institució fundada el 1915 per la Diputació de València, però el seu ús és molt marginal.
miniatura|Repoblació entre 1238 i 1425 del Regne de València. En rojos, majoria de catalans. En blaus, minoria de catalans. En blanc, sense repoblació.miniatura|Les llengües del Regne de València al principi del .
Característiques generals Fonètica Vocalisme tònic: Sistema de 7 vocals tòniques . Com a tot el bloc occidental, es pronuncia [e] "e tancada" les (‹e› llargues) i (‹i› breus) tòniques del llatí: cadena , alé , què (mentre que en el català oriental és [ɛ] "e oberta", en estes paraules). Les vocals obertes tòniques en bona part del valencià tenen tendència a obrir-se més, com ocorre al català balear. Així la ‹e› oberta tendix cap a la i la ‹o› oberta tendix a la . El diftong ui és generalment creixent: cuina , hui ('avui'). Tanmateix, en valencià alacantí, a la Marina Baixa, al Comtat, a l'Alcoià i al Maestrat, el diftong ui és decreixent: cuina , buit a excepció de hui , que és creixent.
Vocalisme àton: Neutralització mínima de les vocals àtones. Existixen les 5 vocals àtones típiques del català occidental. No existix la vocal neutra , típica del català oriental. És corrent de pronunciar la vocal àtona com una a davant m i n més consonant i també davant consonants sibilants i vibrants: enveja , espill , eixugar , llençol , sencer , terròs . Hi ha, però, altres casos, ben escassos: trepitjar , lleganya , Vicenteta o Miquelet . De la mateixa manera, la vocal àtona pot pronunciar-se davant consonants bilabials: cobert . O també precedida d'una síl·laba tònica amb ‹i›: conill . I fins en alguns noms propis com Josep(a), Joan(a) i Joaquim(a). El pronom feble ho té una pronunciació especial depenent de la situació del pronom. Generalment es pronuncia davant el verb; es pronuncia darrere (després de consonant), i (després de vocal): Carles ho sap , se n'ha anat a donar-ho , canvia-ho ja . Quan el fonema posterior és una vocal, esdevé : no ho has endevinat . Quan es produïx una contracció amb un altre pronom davant o darrere el verb es pronuncia : no m'ho has dit , dona-m'ho .
Consonantisme: No existix iodització. La g davant ‹e› i ‹i› i la j pren la pronunciació africada , excepte les paraules jo i ja que es pronuncien amb el fonema "iod" . La x pren la pronunciació africada darrere de consonant i al començament de paraula com a tot el català oriental: xiquet , marxar . Malgrat això, hi ha molts casos en què no és així: Xàtiva , xarxa o xàrcia / o xarop . El dígraf ix (pronunciat darrere de vocal o darrere de consonant i al valencià alacantí) manté la pronúncia fricativa: calaix , guix . En general, la erre final no és mai muda. Ho és en bona part del Maestrat i la zona del Vinalopó. En general, la te dels grups finals -nt, -lt, -rt no és mai muda. Esta característica també s'esdevé en el balear. És, però, muda en el valencià castellonenc, el del Maestrat, la Costera, Vall d'Albaida, l'Alcoià i el Vinalopó mitjà. S'hi manté el valor labiodental de la ve i la be manté el fonema [b] i mai s'aproxima a . Esta característica també s'esdevé en el balear i alguerès. Tanmateix, en moltes zones del territori (com al valencià apitxat, part del valencià castellonenc i tot el valencià de transició) tendix a pronunciar la [v] com bilabial, és a dir, com a be a causa de la forta pressió de l'espanyol.Millorem la pronúncia de Josep Saborit Vilar. Publicacions de l'AVL. El grup -tll- del català del nord és -tl- en algunes paraules (pronunciat -l·l- o simplement -l- o també agafant solucions de -rl- o -nl- en el valencià). Este tret també s'esdevé en el balear i en el valencià de transició: ametla ('ametlla'), vetlar ('vetllar'). La ele és velaritzada (ele fosca o ) en menor grau que a la resta del domini i pren la màxima velarització a la fi de mot: mel , mentre que és alveolar (ele clara o ) a començament de mot, després de consonants, davant de i és vacil·lant entre vocals: laca , poble , pala , el jove . El dígraf -tz- es reduïx a (esse sonora) en les paraules acabades en el sufix -itzar i derivats: realitzar . La d intervocàlica, especialment en la forma ad(vocal), no se sol pronunciar en els parlars col·loquials: mocador , cadira . La terminació -ada del participi femení singular es pronuncia -à (amb allargament vocàlic): cremada .
Morfologia Els articles són el, la, els, les. Conservació dels tres graus en els demostratius i adverbis locatius (com en castellà i portugués, tot i que no és un castellanisme) i ús de les formes no reforçades dels demostratius de 1r i 2n grau: este, eixe, aquell; açò, això, allò; ací, aquí/ahí, allí o allà. Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen en consonant: me dutxe, te dic, se pentina (este fet no es dona a totes les variants, així en l'alacantí i la major part del meridional: em dutxe, et dic, es canvia, se sap, se certifica, es comprova que només es conserva la forma plena quan el verb comença per s- o ce-/ci-). El pronom feble "ens" estàndard passa en la llengua oral, com a tota la resta del bloc occidental i al balear, a "mos" (no admissible en la llengua escrita). Per extensió, al valencià oral no existixen les formes "ens" i "us", substituïdes per "mos" i "vos". La forma "vos" s'accepta en el valencià estàndard en posició davant del verb per l'AVL i és la forma preferida actual. El pronom feble li (que substituïx el complement indirecte) sempre precedix el pronom feble que substituïx el complement directe (quan este existix), cosa que origina les combinacions li'l (li'l done > l'hi dono), li la (li la done > la hi dono), li'ls (li'ls done > els hi dono), li les (li les done > les hi dono). La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació pren el morfema -e: jo cante. Les conjugacions segona i tercera prenen el morfema zero: jo tem, jo dorm (este tret no es dona a la major part del Maestrat, on estes formes prenen el morfema -o, com en la resta del català occidental: jo canto, jo temo, jo dormo). El present de subjuntiu no pren mai els morfemes en -i propis del català central: són -e, -es, -e, -em, -eu, -en per a la primera conjugació (que jo cante, que tu cantes, que ell cante…) i -a, -es, -a, etc. per a la segona i la tercera (que jo tema, dorma, que tu temes, dormes, que ell tema, dorma…). El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb erre bategant: -ara, -ares, -ara, -àrem, -àreu, -aren: jo cantara, tu cantares, etc.