Riegos y Fuerza del Ebro, S.A., (en anglès Ebro Irrigation and Power Company Limited i alguns cops traduït al català com «Regs i Força de l'Ebre») fou una empresa hidroelèctrica filial de la Barcelona Traction, Light and Power. Dins la complexa relació entre el conglomerat d'empreses del grup, conegut com «La Canadenca», alguns cops n'és considerada una empresa instrumental o com la denominació operativa de la Barcelona Traction. Construí grans centrals hidroelèctriques a les terres de Lleida on va fer-se amb les concessions d'aigües de la Noguera Pallaresa, des de la Pobla de Segur a Camarasa: centrals de Sossís, Talarn, Reculada, Terradets, Camarasa i Sant Llorenç de Montgai. També va aconseguir la concessió de l'anomenat Salt de Seròs.
Constitució de la societat L'empresa es constituí a Toronto el 12 de setembre de 1911, el mateix dia que la Barcelona Traction, amb la denominació social de Ebro Irrigation and Power Co.Lld, amb un capital de dos milions i mig de dòlars canadencs (valorat en 513.698 lliures esterlines del 1911). El 14 de desembre del mateix any es va registrar a Barcelona com a societat espanyola, canviant el nom a Riegos y Fuerza del Ebro, S.A.
Dintre del grup de la Barcelona Traction, Riegos y Fuerza del Ebro tindria la missió de construir les centrals elèctriques i explotar-les comercialment. Altres empreses del grup s'encarregarien de l'explotació de les línies de tramvia i ferrocarril.
Acord de novembre de 1911 El 30 de novembre de 1911 es signà un acord mitjançant el qual la Barcelona Traction traspassava a Riegos y Fuerza del Ebro les concessions hidràuliques així com els estudis necessaris per explotar-les. En contrapartida rebia totes les accions de Riegos y Fuerza del Ebro (valorades en 513.698 lliures) així com totes les obligacions que emetria, per valor de 958.767 lliures.
Finançament de l'empresa La principal font de finançament de Riegos y Fuerza del Ebro foren les emissions d'obligacions subscrites per la seva matriu, la Barcelona Traction. Aquesta empresa, després de les dues reestructuracions del deute de 1914 i 1918, havia deixat de captar fons als mercats internacionals. Entre 1918 i 1926 es produí un fort creixement del endeutament de Riegos y Fuerza del Ebro amb la Barcelona Traction en divises, que no guardava relació entre els recursos aportats per finançar les inversions ni les seves condicions responien a les que prevalien en els mercats de capitals.
Dues comptabilitats La comptabilitat de la sucursal espanyola de Riegos y Fuerza del Ebro es portava de manera separada a la comptabilitat de la central canadenca. La hisenda espanyola només tenia accés a la comptabilitat local, la qual no registrava les relaciones entre Riegos y Fuerza del Ebro i la Barcelona Traction, impedint identificar els beneficis que havent-se generat a la sucursal eren artificiosament tractats com generats a la central. Addicionalment una gran part del benefici de la sucursal era compensat per la societat central sota la forma d'interessos de préstecs atorgats a la filial, reduint artificialment els seus beneficis.
A partir de 1920 vàries reformes legals van intentar finalitzar amb aquests tripijocs fiscals, prohibint-se específicament l'absorció de beneficis locals mitjançant interessos de préstecs. Si bé a partir d'aquesta data la major part dels ingressos de Riegos y Fuerza del Ebro ja s'imputaren a la sucursal de Barcelona, la relació deutor/creditor entre Riegos y Fuerza del Ebro i Barcelona Traction no apareixia en la comptabilitat local, perquè el benefici de Riegos y Fuerza del Ebro era reduït mitjançant el pagament d'interessos i del nominal de les obligacions, que havien estat subscrites per Barcelona Traction amb un descompte del 50% del seu valor nominal. Era una pràctica clara d'evasió fiscal.
Transferències triangulars El pagament del deute de Riegos y Fuerza del Ebro en lliures esterlines vers la Barcelona Traction es duia a terme en dues etapes: en primer lloc Riegos y Fuerza del Ebro realitzava una transferència a la seu de la Barcelona Traction a Toronto com a pagament dels interessos dels seus propis deutes amb la societat matriu en dòlars i lliures esterlines. Seguidament Barcelona Traction des de Canadà realitzava una transferència als seus banquers britànics a Londres per fer el pagament meritat per les obligacions. Els pagaments en divises entre les dues societats es feien a través de la societat canadenca International Utilities Finance Corporation Limited, filial al 100% de Barcelona Traction.
Les concessions de l'Ebre El 1909, quan Carles Montañès buscava concessions d'aprofitament hidroelèctric pel seu projecte personal, va estudiar les possibilitats que oferien les vuit concessions en poder dels empresaris Ignasi Coll i Portabella i Julio Bielsa Perun, que abastaven el tram del riu Ebre entre la desembocadura del Segre fins a l'assut de Xerta. La millor opció era construir una presa de 50 metres d'alt a l'altura de Faió. Els propietaris de la concessió estaven disposats a vendre.
Davant de impossibilitat de trobar finançament local, Carles Monteñès va començar a cercar-lo a través de les seves coneixences internacionals. Va contactar amb Alfred Parrish, financer britànic. Aquest estudià el projecte conjuntament amb l'assessorament de l'enginyer Horace Field Parshall, el qual havia dissenyat la primera presa d'Assuan. El projecte avançà: Parrish comprà per mil lliures esterlines una opció de compra de les concessions, i també preparava una emissió d'obligacions per valor de 3 milions de lliures esterlines a la borsa de Londres per finançar el projecte. Però un fet inesperat ho aturà tot: el govern espanyol va mobilitzar reservistes catalans per a una guerra al Marroc, es desfermà la Setmana Tràgica a l'estiu de 1909 que acabà amb l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia en el mes d'octubre. La repercussió internacional dels fets fou molt negativa i la imatge del govern espanyol en el cercles financers britànics assolí un nou mínim, provocant un desinterès en els inversors. Parrish, que ja tenia seixanta anys, ho deixà córrer i cedí l'opció de compra de la concessió al seu gendre, el comte Corrado Emo Capodilista. Davant l'abandonament de Parrish, Parshall va contactar amb Frederick Stark Pearson i després de la seva trobada el 2 de juny de 1911 amb Carles Montañès el projecte tornà a revifar.
Es va acordar un contracte de subministre de 100.000 HP d'energia elèctrica amb un grup suec que volia instal·lar una planta productora de nitrat d'amoni, element bàsic per a certs tipus de fertilitzants. El pagament avançat del contracte permetia establir les bases financeres de la presa de Faió. A més, segons els càlculs preliminars, encara quedaven més de 240.000 HP per electrificar Barcelona.
Quan el comte Corrado Emo Capodilista s'assabentà que Pearson apadrinava el projecte, demanà als titulars de la concessió i obtingué d'ells l'allargament per un any del venciment de l'opció de compra, i en demanà 40.000 lliures esterlines. Pearson rebutjà pagar aquest preu i no volent esperar al venciment de l'opció, decidí buscar altres concessions. Anys més tard, Riegos y Fuerza del Ebro va adquirí les vuit concessions.
Les concessions del Noguera Pallaresa La concessió Sert Entre 1901 i 1907 l'industrial Domènec Sert i Badia havia obtingut a perpetuïtat tres concessions per l'aprofitament hidroelèctric de les aigües de la Noguera Pallaresa que abastaven el tram de riu de 60 kilòmetres comprès entre Pobla de Segur al nord, i Camarasa al sud. Els aprofitaments eren els següents: Derivar 16 metres cúbics per segon d'aigua de la Noguera Pallaresa a Pobla de Segur amb destinació a dues centrals hidroelèctriques, una a Salàs de Pallars i una altra a Talarn. Derivar 14 metres cúbics per segon destinats a força motriu per a una fàbrica de filats i teixits de seda a Pobla de Segur. Derivar 16 metres cúbics per segon destinats a una central hidroelèctrica a la Massana, al terme municipal de Llimiana.
El 8 de març de 1910 li fou concedit a Domènec Sert la unificació de les tres concessions en una de sola, davant l'escepticisme general de poder reunir els recursos econòmics necessaris per poder finançar tres salts. El nou projecte consistia en la construcció a l'aiguabarreig dels rius Flamisell i Noguera Pallaresa, a la Pobla de Segur, d'una presa des de la qual s'iniciaria canal de derivació de 60 quilòmetres de llargària per transportar un cabal d'aigua de fins a 20.000 litres d'aigua per segon fins a una futura central hidroelèctrica a construir a Camarasa.
Irrupció de La Canadenca Un cop abandonada la idea inicial d'adquirir la concessió d'aprofitament hidroelèctric de l'Ebre a l'altura de Faió, l'equip de Pearson va trobar l'alternativa al riu Noguera Pallaresa, adquirint la concessió de Domènec Sert. La transacció es feu l'estiu de 1911 mitjançant un contracte privat amb la Spanish Securities Company Limited, empresa tenedora de les accions de la Barcelona Traction. Com a contrapartida Domènec Sert va rebre 50.000 dòlars en accions de la Barcelona Traction i 10.000 lliures esterlines en obligacions de la mateixa societat.
Tot seguit la Barcelona Traction sol·licità substituir la presa de derivació i el canal que portaria l'aigua fins al salt ubicat al final del riu autoritzats a Domènec Sert per una gran presa situada a Talarn, a l'estret de Susterris,que que permetés regularitzar el cabal variable de riu i com a reserva d'aigua durant l'estiatge; addicionalment permetria destinar aigua potable per a la ciutat de Tremp i la construcció de dos canals addicionals per a reg, un a cada riba del riu. El canal industrial cap a la futura central a Camarasa es mantenia, i el cabal d'aigua aprofitable passava de 20.000 a 42.000 litres per segon. Es va projectar la presa de Sant Antoni i un canal de 50 kilòmetres de llargària que transcorria pel marge dret de la Noguera Pallaresa, creuant-la cap a l'esquerra al seu pas pel Congost de Terradets i s'obtenia un salt de 201,68 metres d'alçària amb una potència de 80.000 C.V. a la confluència dels rius Noguera Pallaresa i Segre, al terme de la la Maçana, poblet prop de Camarasa. Aquesta concessió, atorgada el 28 de novembre de 1912, especificava que l'aprofitament hidroelèctric es concedia a perpetuïtat, mentre que els canals de regatge havien de passar a ser propietat de la Comunitat de regants al cap de 99 anys.
La concessió declarava el projecte d'utilitat pública, és a dir, amb dret a expropiar terres per necessitats de les obres.
Divisions de la concessió L'any 1913, durant les obres de construcció del canal industrial, la mala qualitat del sòl entre els pobles de Puigcercós i Guàrdia de Noguera va provocar que es paralitzessin les obres. Es va sol·licitar el seu replanteig, traslladant el canal industrial al marge esquerra del Noguera Pallaresa, així com al mateix temps es sol·licitava la divisió de la concessió en tres salts diferents per poder construir-los separadament i permetre un millor aprofitament del cabal d'aigua concedit.
El 16 d'octubre de 1913 es concedí la divisió de la concessió, quedant aquesta amb els següents aprofitaments: Salt de Talarn, amb la central hidroelèctrica a peu de presa, ja aprovat el 28 de novembre de 1912. La presa de Sant Antoni era l'element regulador de tota la cadena de salts prevista fins al canal de Seròs. El seu dimensionament va ser calculat ja des de l'inici per emmagatzemar prou aigua a l'estiu per poder fer funcionar la central de Seròs al Segre durant l'hivern, quan els Pirineus són coberts de neu. Allò que preocupava no era l'estiatge, assegurat pel desgel de la primavera, sinó l'altre mínim pluvial, que es produeix a l'hivern.