Italo Calvino (Santiago de las Vegas, Cuba, 15 d'octubre de 1923 - Siena, 19 de setembre de 1985) fou un dels més grans escriptors italians del .
Biografia Italo Calvino va nàixer a Santiago de la Vegas, prop de l'Havana, a Cuba, on treballava el seu pare Mario, agrònom, que dirigia una estació experimental d'agricultura i una escola d'agronomia. La seva mare, Evelina Mameli, d'origen sard, era també botànica i treballava amb el seu marit.
El 1925, la família van tornar a Itàlia, on els seus pares van estar al front de la nova Estació Experimental de Floricultura «Orazio Raimondo», a Sanremo, on, dos anys després, va nàixer el segon fill, Floriano, que anys després va ser un geòleg d'anomenada internacional, a més de docent universitari. Durant la seua infantesa, Calvino va rebre una educació laica i antifeixista, d'acord amb l'actitud dels pares, que es consideraven lliurepensadors.
Va anar a l'escola infantil St. George College; després, durant l'elemental, a les Scuole Valdesi i, durant la secundària, al Regio Ginnasio-Liceo G.D. Cassini. Després, es va matricular a la Facultat d'Agronomia de la Universitat de Torí, on el seu pare ensenyava agricultura tropical.
Als pocs mesos, però, després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va interrompre els estudis. El 1943, va ser cridat al servei militar per la República Social Italiana. Calvino, però, es va unir a les Brigades Partisanes Garibaldi amb el seu germà, mentre que els pares van romandre com a ostatges dels alemanys. Una vegada va acabar la guerra, es va traslladar a Torí, on va col·laborar amb uns quants periòdics; es va afiliar al PCI i es va matricular en lletres. S'hi va graduar amb una tesi sobre Joseph Conrad. Va ser durant aquell període que va fer contacte amb Cesare Pavese i amb Natalia Ginzburg, que van fer que fos contractat per l'editorial Einaudi, en la qual ja treballava Elio Vittorini.
L'ambient de l'editorial va ser d'allò més fonamental per a la seua formació cultural. Tant que, ja el 1947, va publicar la seua primera novel·la: Il sentiero dei nidi di ragno, basada en les seues experiències com a partisà, i el 1949 el recull de contes Ultimo viene il corvo. Totes dues obres van ser escrites dins del corrent que ha estat anomenat neorealisme, tot i que, especialment la primera, tenen un to faulesc.
D'aquesta mateixa època és I giovani del Po, una novel·la sense acabar de temàtica neorealista i obrera, i amb influències de Pavese. Calvino buscava, aleshores, uns escriptura objectiva i mirava de definir la condició de l'ésser humà de la seva època.
El 1952, seguint el consell de Vittorini, va bandejar la literatura realisticosocial i picaresca per a dedicar-se a una mena de narració aparentment fantàstica, però que podia ser llegida a diferents nivells interpretatius. Es tracta de la trilogia anomenada I nostri antenati (Els nostres avantpassats), una representació al·legòrica de l'individu contemporani. En formen part tres novel·les: Il visconte dimezzato (El vescomte migpartit), Il barone rampante (El baró rampant) i Il cavaliere inesistente (El cavaller inexistent). La segona i potser més famosa, Il barone rampante, és fruit de la decepció ideològica de l'autor que, després de la invasió d'Hongria per l'URSS (1956), havia abandonat el PCI i deixat de banda el compromís polític.
A banda d'això, des de l'any 1950 fins al 1956, va treballar també en el llibre anomenat Fiabe italiane, un recull de contes populars traduïts i comentats amb rigor filològic per ell mateix.
Va ser durant els primers anys de la dècada dels seixanta que Calvino, amb dos articles titulats Il mare dell'oggettività i La sfida al labirinto, va enunciar una poètica eticocognoscitiva que mirava de definir la situació de l'ésser humà contemporani dins d'un món com més va més complex i difícil de desxifrar. Va entrar en contacte, doncs, amb un corrent naixent de neoavantguardisme, en la poètica del qual Calvino va veure un aprofundiment en les raons de la tecnologia i de la indústria.
El 1963, va publicar La giornata d'uno scrutatore, un llibre que va aparèixer fora de lloc i fora de temps. Mentre l'anomenat Gruppo 63 proposava textos rupturistes, Calvino va publicar un text totalment contrari a aquests ideals neoavantguardistes: una novel·la sociològica, psicològica i ideològica.
Aquell mateix any, va publicar Marcovaldo, ovvero Le stagioni in città, un recull de faules modernes en què es fa palés el contrast entre la natura i el progrés.
El 1964, va fer un viatge a Cuba que li va permetre de visitar la casa on havia viscut amb els seus pares i fer diverses trobades, una d'aquestes amb el Che Guevara. El 19 de febrer, a l'Havana, Calvino es va casar amb l'argentina Esther Judit Singer, Chichita, i es va traslladar a viure a Roma, on naixerà, un any després, la seua filla Giovanna. L'atmosfera cultural italiana havia canviat molt. La neoavantguarda havia consolidat les seues posicions de prestigi i l'estructuralisme i la semiologia havien esdevingut les ciències socials a què tothom es referia. D'aquests anys, són Le cosmicomiche (1965), un recull de contes aparentment de ciència-ficció, però que en realitat es basen en un vessant fantàstic i surreal. Ti con zero (1967) compartirà moltes d'aquestes característiques.
El 1967, es va traslladar a París, alhora que s'intensificava el seu interès per les ciències naturals i sociològiques i entrava en contacte amb l'Oulipo, o Ouvroir de Littérature Potentielle (Taller de Literatura Potencial). Il castello dei destini incrociati (1969), La taverna dei destini incrociati (1973), Le città invisibili (1972) i Se una notte d'inverno un viaggiatore (1979), les obres que pertanyen a la seua època anomenada combinatòria, són una mostra de com van influir en Italo Calvino aquests contactes. El mètode de construcció d'aquestes obres es basa en la utilització de les diferents combinacions d'un cert nombre d'elements (com ara, les figures del tarot en Il castello dei destini incrociati), que donen origen potencialment a innombrables esdeveniments.
L'any 1980, Calvino va tornar a Roma amb la seua família. El 1983, va publicar Palomar, llibre en el qual l'anècdota narrativa és reduïda al màxim, en favor de les reflexions metafísiques i les descripcions.
Calvino va patir un atac d'ictus cerebral el 1985, a Castiglione della Pescaia, on era de vacances. Estava treballant en un seguit de conferències que havia de donar a la Universitat Harvard (i que es van publicar pòstumament amb el títol de Lezioni americane). Va ser portar a l'hospital Santa Maria della Scala, però no va poder superar la nit del 18 al 19 de setembre i es va morir.
També se'n van publicar de manera pòstuma Sotto il sole giaguaro, La strada di San Giovanni i Prima che tu dica "pronto".
La poètica L'experiència del neorealisme El neorealisme, més que una escola, va ser una manera de sentir comuna dels joves escriptors de després de la Segona Guerra Mundial, que se sentien dipositaris d'una realitat social nova. Va ser en aquest clima intel·lectual que Italo Calvino va concebre una breu novel·la, Il sentiero dei nidi di ragno, i un bon grapat de contes que van aparèixer sota el títol d'Ultimo viene il corvo. Tots dos llibres revelen un escriptor amb una singular capacitat per a representar la realitat, conjugant el compromís polític i la literatura de manera espontània i lleugera. Segons que contava el mateix escriptor, després de la guerra, havia mirat d'explicar la seua experiència partisana en primera persona, però no va obtenir-ne resultats satisfactoris. Però, quan va començar a escriure les històries que no l'afectaven personalment i va adoptar un punt de vista objectiu, va aconseguir finalment un treball apreciable. Els seus records d'adolescent i les lluites partisanes van esdevenir oportunitats per al coneixement del món: cada gest intenta desvelar el significat del món.
En Il sentiero dei nidi di ragno, l'adopció del punt de vista de Pin —l'adolescent protagonista de la narració— possibilita el caràcter faulesc i fantàstic del llibre. Aquesta tècnica permet a l'escriptor de descriure la realitat com si es tractés d'un somni, però sense fer-li perdre consistència. I permet, també, d'escriure una novel·la sobre la resistència sense caure en una retòrica excessiva.
Amb aquest llibre, Calvino enceta una manera de fer que esdevindrà particular d'ell: la simplificació de la forma narrativa, de manera que l'obra esdevé llegible per a diferents menes de lector, fins i tot de lectors no gaire atents.
El període fantàstic Calvino sempre s'havia sentit atret per la literatura popular, especialment pel que fa al món de les faules.
I nostri antenati. Amb Il visconte dimezzato, Calvino va una mica més enllà en el camí de la invenció fantàstica. Ara s'instal·la completament dins del camp de la faula i de la fabulació. Si això permet una primera lectura, diguem-ne superficial i plaent alhora, la novel·la té, a més, una segona lectura al·legòrica i simbòlica, carregada de significats històrics i polítics, públics i privats (migpartiment, divisió entre ètica i ideologia, entre blocs polítics, entre il·lusió i realitat). La conclusió de la novel·la seria, doncs, una invitació a la moderació i a l'equilibri, ja que ningú no és el dipositari de la veritat absoluta.
Moltes d'aquestes característiques es troben en les altres dues novel·les que completen la trilogia I nostri antenati. El protagonista dIl barone rampante és l'àlter ego de l'autor, que acaba d'abandonar el Partit Comunista i la idea de la literatura com a missatge polític. Cal que l'ésser humà es desvincule dels condicionaments ideològics i polítics, de les idees preconcebudes i de les imposicions intel·lectuals. La novel·la, ambientada a la Itàlia del , és alhora una reivindicació il·lustrada de la realitat.
En Il cavaliere inesistente aquesta fe en la realitat, però, ha entrat en crisi i el pessimisme de Calvino s'aprofundeix, mentre que la realitat sembla irracional.
A banda de la producció de caràcter al·lègoric i simbòlic, Calvino es dedica a una narrativa que té com a objecte la realitat contemporània, tot i que manté inalterada la contaminació del món de la faula i, sovint, de l'absurd. Torna a examinar la societat i el lloc que hi ocupa l'intel·lectual, al qual nega unes possibilitats reals d'intervenció. El dualisme narració-literatura ideològica no sols es troba en Calvino. També és present en altres escriptors italians de l'època, com ara Elio Vittorini. Calvino, però, el resol acceptant una literatura narrativa en la qual només un lector atent percep més d'un nivell. Vittorini, en canvi, no acabarà de resoldre aquesta contradicció i, per no acceptar una literatura no ideològica, renunciarà a escriure (1956).
Ja fora de la trilogia I nostri antenati, a aquesta fase de la producció de Calvino també pertanyen Marcovaldo i La giornata d'uno scrutatore.
Marcovaldo, ovvero Le stagioni in città s'articula en dues sèries publicades en dues dates diferents, 1958 i 1963, cosa que permet de veure-hi l'evolució de l'autor. La primera sèrie s'acosta més al terreny de la faula, mentre que la segona tracta els mateixos temes de la societat urbana, portant-los, en canvi, de manera irònica cap a l'absurd. Es pot dir, a més, que, d'alguna manera, amb el personatge de Marcovaldo, Calvino prefigura el que serà el narrador de Palomar.
El 1963, l'escriptor acaba amb un període de la seua producció literària que és també, tot i que de manera aproximada, el de la dècada dels cinquanta. Ho fa amb La giornata d'uno scrutatore. Un militant comunista fa d'interventor (scrutatore) del PCI en un manicomi. Això el farà entrar en crisi en enfrontar-se amb la irracionalitat. Segons paraules de l'autor, els temes tractats pel llibre: la infelicitat, el dolor o la responsabilitat de la procreació, no havia gosat mai tocar-los fins aleshores. La giornata... suposarà, a més, una mena de relació del seu propi recorregut ideològic.