miniatura|Primera temporada que Joan Mestres va dirigir el Liceu La Temporada 1915-1916 del Liceu fou la primera regentada des del principi per Joan Mestres i Calvet, empresari que va tenir com a principal objectiu obrir l'activitat del teatre a les avantguardes artístiques de l'època i sortir de la rutina d'un repertori que s'estava quedant obsolet. Així, va fer entrar al repertori les òperes russes, franceses i d'autors catalans, així com l'estrena de les principals òperes de Mozart i d'òperes alemanyes en l'idioma original.
Mestres Calvet inaugurava una etapa sòlida i continuada, que té el rècord de permanència amb 32 anys dirigint el teatre.
Context Tot i que ja feia anys que el Teatre Principal no feia realment una gran competència operística al Liceu, un incendi originat al Principal el 3 de novembre de 2015, poc abans de començar una temporada de sarsuela que havia de dirigir el baríton Sagi Barba, el va convertir, després d'una reconstrucció de poc nivell, primer en un teatre de sarsuela i després en un cinema.
Elenc L'empresa va anunciar la temporada d'hivern 1915-1916 amb el següent cartell d'artistes: Mestres directors d'orquestra: Alfredo Padovani, Antoni Ribera i Josep Sabater. Sopranos lírico-dramàtiques: Alice Baron, Josephina de Mauro, Tina Poli-Randaccio, Elsa Raccanelli, Rosalía Garitano i Vittorina di Vitondo. Sopranos lleugeres: Mercedes Farri i Graziella Pareto. Mezzosopranos, contralts: Luisa Garibaldi, Elena Lucci i Dolors Frau. Tenors: Fulgenci Abella, Joan Nadal, Josep Palet, Joan Raventós, Francesc Viñas i Dordal i Jaume Illa. Altres tenors: Vicenç Gallofré i Cesare Spadoni. Barítons: Henri Albers, Ramon Blanchart, Luigi Montesanto, Augusto Ordóñez i Josep Segura Tallien. Altres primers barítons. Mario Montebello i Marcel Nelson. Baixos: Lluís Muñoz i Luigi Nicoletti Korman. Altres baixos: Joan Bosch i Conrad Giralt. Baix còmic: Concetto Paterna. Altres sopranos: Dolors Balaguer, Enriqueta Casas, Carmen Morelli, Matilde Serrano i Linda Gutti. Comprimaris: Maria Oliver, Isabel Simoni, Antonio Amengual, Ramon Balaller, Josep Fernández, Antoni Oliver, Antoni Ors, Antoni Pomer i Josep Ricart.
Arribada de Mestres Calvet L'arribada de Mestres Calvet va suposar efectes molt beneficiosos per la vida del Liceu, era jove i amb energia, i duia al cap una renovació del repertori. Un dels seus propòsits era donar entrada a un compositor que venerava: Mozart. Per altra banda, també coneixia l'èxit dels artistes russos a París poc abans de la guerra europea i tenia la intenció d'introduir al Liceu les seves obres, totalment inèdites a Barcelona.
En les seves memòries, l'empresari va fer aquest resum del fets més importants de la temporada: «Entre els projectes que estava impacient per realitzar, dos els anava a posar en marxa en el curs de la temporada d'hivern 1915-1916: introduir al Liceu l'art rus i les obres de Mozart. Dos plans destinats a sorts molt diferents, ja que mentre l'art rus havia d'arribar a ser un dels més sòlids puntals de moltes temporades, les obres de Mozart, en canvi, estaven condemnades a passar pel nostre escenari com meteòrics successos, observats només, en el que valien, per una minoria selecta, la veu i vot dels quals a penes es deixaven sentir a l'unànime clamor de la vox populis lliurats al culte del bel canto o bé del ciclopi art wagnerià.»
Estrena de Borís Godunov miniatura|Henri Albers, el primer Borís Godunov del Liceu Com a primera declaració d'intencions, es va obrir la temporada d'hivern amb l'estrena de Borís Godunov de Modest Mússorgski, l'obra capital del nacionalisme operístic rus. En aquell moment era un pas arriscat, més enllà del prestigi sense discussió de Wagner, l'òpera russa, pel seu exotisme, per la seva inspiració espontània i popular, pel seu realisme, significava una profunda alteració en els hàbits del liceista. S'ha de considerar també la importància que Mússorgski atorgava al poble (cor) i fins a quin punt descuidava la participació femenina. Perquè no fos tant trencador, però, es tractava d'una versió en italià. Amb Borís Godunov es va plantar la llavor que donaria tants de fruits i que convertirien el Liceu en una llar predilecte de l'òpera russa. Va ser ben rebuda pel públic malgrat que es tracta d'una partitura que només podia triomfar amb la seva genuïna fisonomia interpretada per artistes russos i en la seva llengua.
La crítica va felicitar al nou empresari per haver inclòs per fi aquesta òpera que feia tants anys que triomfava sobretot a Rússia però també a tot Europa, encara que fos muntant-la amb un decorat simple que no responia ni a la importància del Liceu ni a la solemnitat de l'estrena de tan solemne òpera. Però el públic no va quedar tant entusiasmat amb la nova òpera i es mostrà reticent a acceptar l'impressionisme del compositor rus. Alguns van considerar que arribava tard en considerar que les obres de Wagner ja l'havien superat, musicalment i dramàtica. No va ajudar l'execució molt deficient de l'obra.
L'obra va pecar d'una improvisació que va afectar decisivament en el resultat final. Per una part, no es va contractar cap dels artistes russos que havien quedat atrapats per la guerra a París i es va contractar cantants europeus més o menys adaptats a l'òpera de Mússorgski. La crítica així ho va percebre i es va queixar que s'hagués muntat l'obra massa de pressa, amb pocs assajos, amb manca de moviment i manca de vida en la interpretació. El director Antoni Ribera va portar l'orquestra lànguidament i els coristes, poc preparats, no sabien què fer a l'escena i estaven massa pendents del director. Del desastre només es va salvar el baríton d'origen holandès Henri Albers, molt aplaudit tot i que les seves facultats vocals ja no tenien la brillantor de la seva joventut, i que va cantar el seu paper en l'idioma francès. En les grans escenes del final del segon acte i de la mort va impressionar al públic. La resta de cantants, inclosa Elsa Raccanelli, van fer una discreta tasca i van denotar que només s'havien fet tres assajos. Malgrat tot, el dia de l'estrena de la temporada el teatre estava ple com feia temps que no es veia.
La revista Renaixement finalitzava la crítica de l'estrena dient: «hem sentit a dir que l'empresa del Liceu té tan bones intencions i que vol fer-ho molt bé. Ens sentim disposats a perdonar-li la malifeta del Boris Godunoff si d'aquí endavant es compleixen les profecies, però cal esmenar-se i pensar que sense assaigs i sense artistes no es pot fer res. Posar una obra amb un sol artista no pot ésser i a més això fa tournée provinciana, no fa Liceu de Barcelona.»
Després es va presentar La Gioconda de Ponchielli, amb el tenor català Joan Nadal i per al lluïment de les tiples dramàtiques Rakowska Serafin i Garibaldi, la primera amb una veu de soprano brillant en les notes altes, encara que difícil de dominar, i la segona com a contralt de notable força dramàtica tot dirigits pel mestre Alfredo Padovani, que circularia molts anys pel Liceu.
La següent òpera va ser Tristan und Isolde, encara anunciada i cantada en italià com a Tristano e Isotta, i que sí va tenir un èxit complet. A Barcelona hi havia fervents partidàries de l'estètica de Wagner i totes les obres d'aquest compositor eren sempre ben rebudes al Liceu, i entre totes elles Tristan und Isolde ocupava el primer lloc. A aquesta impressió forta de l'obra wagneriana per si mateixa se li va unir la labor dels seus intèrprets per explicar el succés que obtingué. La parella protagonista va deixar un grat record. Alice Baron, una soprano francesa amb un timbre agradable, va ser elogiada i va unir el seu triomf al del gran tenor wagnerià Francesc Viñas i Dordal, amb una autoritat en les obres de Wagner indiscutible. Luisa Garibaldi i Josep Segura-Tallien també van ser mereixedors de grans aplaudiments. El mestre Ribera va conduir l'orquestra amb seguretat i valentia.
Una nova òpera italiana, La favorita, va passar sense pena ni glòria. El crític de La Vanguardia Fausto, pseudònim de Josep Escofet, demanava així la renovació del repertori: «La insistència avorreix tant al lector com al mateix cronista, tractant-se d'aquestes òperes que tots sabem de memòria... els cantants van exercir airosament els seus papers, fent-se aplaudir amb tot el calor que poden conservar els liceistes després d'haver escoltat algunes dotzenes de Favoritas.»
Seguint amb el desig de donar més varietat al repertori en la seva primera temporada, Mestres Calvet va ressuscitar la darrera òpera de Verdi, Falstaff. Artísticament i amb una força emotiva incomparable amb les Tosques, Favoritas i Rigolettos que no deixaven de sonar al Liceu, fruit de la conversió de Verdi després de passar la tempesta wagneriana. La conseqüència fou que va acudir un públic molt nombrós, però no va arribar a omplir el teatre. Falstaff, amb l'excel·lent decorat que es va pintar feia dinou anys i amb les interpretacions d'artistes molt estimables, no va constituir l'èxit que podia esperar-se. Fou el defecte de sempre: manca d'assaigs. Obra dificilíssima pel seu moviment i per les condicions d'actor que requereix dels intèrprets, necessitava ser muntada amb més repòs i estudi. Tots els cantants van estar a l'altura però els més encertats van ser Spadoni i Muñoz en l'exercici de Bardolfo i Pistola.
Gli Ugonotti de Meyerbeer va comptar un any més amb el tenor infal·lible Josep Palet i, tot i que en aquesta ocasió no va ser el d'altres temporades, va ser el més aplaudit com sempre. No va agradar tant la senyora Rakowska, que havia cantat en els primers teatres d'Europa sempre amb aplaudiment del públic, però que aquí no va estar bé en el paper de Valentina, tot i la bona fe i l'entusiasme que va posar. Una única actuació d'Alice Baron, que havia cantat Isolda, tampoc va millorar el paper. Feia anys que no es cantava al Liceu el cinquè acte dUgonotti. L'empresa del teatre va creure que seria una novetat interessant ressuscitar-lo, i aquesta bona intenció va ser aplaudida. Però ara, després de sentir-lo, es va comprendre per què no es cantava: perquè ni té veritable interès musical ni ofereix als artistes ocasió de lluïment. Del cinquè acte només se'n destaca un mediocre tercet i amb quatre l'obra ja resulta molt llarga, però així es va poder comprovar la bona determinació que era suprimir el cinquè.
Van cantar I pescatori di perle de Bizet artistes amb poques pretensions, però molt estimables, com la senyora Farri, el tenor Nadal, el baríton Ordóñez i al baix Giralt, portant l'orquestra un director també modest, el mestre Sabater. Però les pretensions dels artistes no fan els èxits, i el públic i els aplaudiments abundants no va faltar a les representacions de I pescatori. Fausto ho va descriure així a La Vanguardia: Mercedes Farri, la gentil cantatriu, en qui es nota entusiasme sempre creixent, la força de vocació, va obtenir un triomf, la temporada anterior, cantant I pescatori di perle, i ha refrescat ara aquell bon record. Això vol dir que una altra vegada ha triomfat. La seva veu, encara que de poc volum, és molt bonica, se sent amb gust. I la cantatriu té l'art del cant, una bona escola i excel·lent afinació. Així uneix a la bona qualitat de la veu, un talent dramàtic que li reconeixen molts. En els tres actes va ser molt aplaudida, sobretot en l'ària i duo de l'acte central. També va ser aplaudit Nadal, i pel que fa a Ordóñez, ens causà millor impressió que en els Hugonotes; va estar bé de veu i es va moure en l'escena amb més desembaràs i seguretat de si mateix. Giralt ... en aquest punt intermedi i gris on vegeta, aliè als enganyosos dons de la glòria. Ens sembla un filòsof i el mirem sempre amb simpatia.
Estrena de La Dolores