El bicitrial és una modalitat de ciclisme practicada en un circuit d'obstacles naturals o artificials, consistent a recórrer els diferents trams en un temps màxim determinat sense posar els peus a terra. Originat a Catalunya a començaments de la dècada de 1970, aquest esport es troba actualment dividit en dues variants: d'una banda, l'UCI l'anomena trial i, de l'altra, la BIU (fundada el 1992) el denomina biketrial. Tot i que els reglaments establerts per aquests dos ens internacionals difereixen en alguns detalls, a la pràctica ambdues modalitats són gairebé idèntiques.
La primera denominació oficial que tingué aquest esport fou la de Trialsín, acrònim castellà de Trial sin motor ideat per Pere Pi cap a 1979 i amb el qual fou reconegut per la RFEC (federació espanyola de ciclisme) el 1981. Des d'aleshores, el bicitrial inicià un ràpid període d'expansió i consolidació internacional que l'ha portat, en poc menys de 30 anys, a ser un esport practicat a vora 60 països dels 5 continents.
Història Antecedents És difícil precisar on i quan es començà a practicar trial en bicicleta, ja que arreu del món els nens han tendit a emular els seus ídols de forma instintiva i, per tant, aquesta pràctica sorgí espontàniament en llocs i èpoques diverses de forma inconnexa. A Catalunya, on el trial gaudia de gran popularitat des de mitjan dècada de 1960, se sap que cap a mitjan dècada de 1970 alguns nois havien modificat les seves bicicletes BH per a emular els famosos pilots de trial de l'època: els Andrews, Rathmell, Lampkin o Vesterinen (molt probablement, aquesta pràctica havia començat uns quants anys abans).
Algunes fonts apunten que a la mateixa època es començà a fer semblantment als voltants d'Alcanyís (Aragó) i Fürstenhagen (Alemanya), i fins i tot hi ha fotos de nois fent trial en un bosc de Colòmbia amb bicicletes equipades amb roda de 650.Pi 2012: «195. Va néixer un esport» p. 253-255 També s'ha escrit que els alemanys varen ser dels primers a adaptar el trial a la bicicleta cap a 1974, però cap d'aquests episodis no arribà a tenir continuïtat.
Els pioners
Els focus documentats d'aquesta activitat són Sabadell i Sant Feliu de Codines, poblacions vallesanes al voltant de les quals, a començaments dels 70, diversos joves organitzaven trobades per a mostrar als seus amics les seves habilitats. A Sabadell, ja el 1972 Blai Jové i Cicles Monteys modificaren una bicicleta per a poder emular els pilots de trial de l'època, mentre que a Sant Feliu, Josep Figueras desenvolupà cap a 1974 una bicicleta dissenyada expressament per a la pràctica del trial. Figueras, amo de Cicles i Motos Figueras, fou el principal impulsor i pioner del bicitrial a la seva vila natal. En aquella època hi hagué també alguns intents a Vilafranca del Penedès i Sant Climent de Llobregat.
Aviat es varen començar a organitzar proves serioses a imatge de les de trial, anomenades Bici-Trial, al Parc de Catalunya de Sabadell (el mateix lloc on 30 anys després s'ubicà l'àrea permanent urbana de bicitrial més gran d'Europa: el Trial Parc de Sabadell). Cap a 1976 s'hi va fer la primera prova experimental i el 1978 la penya ciclista sabadellenca El Pedal organitzà els Campionats de Catalunya a l'Hostal del Cim de Sant Feliu del Racó, amb una participació de vuitanta-un inscrits; el campió absolut fou Nicolas Cantón i la campiona femenina, Núria Astals. Poc després, el dirigent de la Penya Ciclista Palomillas Òscar Puig s'encarregà de l'organització d'aquestes competicions i gairebé cada cap de setmana els "nois del Bici-Trial" es reunien per a competir. Puig feu una llarga tasca de promoció i organitzà moltes competicions i trobades, entre elles la Copa Primavera, els campionats comarcals del Vallès i el Baix Llobregat i fins i tot una expedició de practicants a Madrid per a introduir-hi aquesta modalitat. Durant anys, Òscar Puig fou l'animador del bicitrial a Catalunya (el 1981, per exemple, creà l'Agrupació Catalana de Bicicròs i Bicitrial, la qual dirigí amb la idea d'oficialitzar aquestes noves modalitats al país per mitjà de la RFEC).
Cap a 1978, el president de la Federació Catalana de Ciclisme, Alfred Esmatges, presentà un primer esborrany de reglament del trial en bicicleta, modificable a mesura que se'n celebraven noves competicions. Però malgrat tots aquests esforços, l'esport no avançava en mancar de reconeixement oficial.
La bicicleta de l'Ot Pi miniatura|esquerra|Ot Pi a 11 anys, amb la Montesita T-15 Aliè a tots aquests esdeveniments, Pere Pi (directiu de Montesa i antic campió de motociclisme) començà a treballar en un projecte de bicicleta de trial a Esplugues de Llobregat cap a 1976. Tot començà quan li robaren la bicicleta al seu fill Ot, una Rabasa infantil. Pi decidí llavors comprar-n'hi una de trial (esport en què havia destacat pocs anys enrere) però va descobrir que no n'hi havia cap al mercat. En vistes d'això, va pensar a construir-n'hi una ell mateix amb pneumàtics i altres peces que cercà en botigues i tallers, però resultà que tampoc no existia res semblant. Fou aleshores quan decidí partir de zero i al seu despatx de Montesa en dissenyà una de cap a cap, tot definint-ne la geometria del xassís, forquilla i manillar, bieles, etc. Com que el seu fill tenia 6 anys, la va fer amb rodes de 16". El resultat fou satisfactori, tret dels pneumàtics (eren estàndard, de carrer, ja que no en trobà cap amb relleu d'aquella mida) i aquella bicicleta fou l'embrió de la futura Montesita T-5.
Un cop amb la bici a casa, l'Ot la va provar al jardí i gairebé a la primera va superar un angle d'uns 35º i un esglaó d'uns 18 cm d'alçada "a zero" (sense posar el peu a terra), improvisant la tècnica d'aixecar i desplaçar la roda del davant. De seguida, son pare s'adonà de les possibilitats, veient que «això podria ser el trial amb bicicleta, això pot ser un nou esport». Aquell mateix dia li va fer una foto a l'Ot que poc després seria el primer logotip de l'esport del Trialsín. Tot seguit, Pi va construir dues noves bicicletes, la segona de les quals, la futura T-10, amb roda de 20" (la mida del pneumàtic anterior de la Montesa Cota 25) i les donà a provar a Carles Mas. Cada cop que venia algun pilot de trial a la fàbrica (com ara Yrjö Vesterinen, Felix Krahnstöver o Gordon Farley), Pi els les feia provar també. No fou fins al 1978 que Pi s'assabentà que s'organitzaven competicions de Bici-Trial, i en saber-ho apuntà el seu fill Ot a la primera que es feia a La Floresta de Sabadell.Pi 2012: «196. L'esport del Trialsín» p. 255-258
Les Montesita
Quan Pi veié que les noves bicicletes podien tenir futur comercial, li demanà a Pere Permanyer, amo de Montesa, de produir-les en sèrie i aquest s'hi avingué, però a condició que Pere Pi se n'encarregués de tot i que ho fes fora de la fàbrica.Pi 2012: «128. La Montesita, en producció» p. 182-184 Així fou i al cap d'un any Montesa posava en producció les innovadores Montesita T-5 i T- 10 de trialsín (i també la C-10 de BMX), comercialitzades cap al novembre de 1979.
Gairebé al mateix temps, Jaume Argemí, company de Pi a Montesa, li contà que a Sant Feliu de Codines hi havia un noi que «pujava i baixava marges amb la bicicleta», i Pere Pi li demanà que el portés a la fàbrica per a provar les T-5 i T-10. Aquell noi resultà ser Andreu Codina, qui fins aleshores feia servir una bicicleta feta per Josep Figueras partint d'una BH de BMX molt modificada. Pi visità Figueras a la seva botiga-taller de Sant Feliu de Codines per veure aquell prototipus (una bicicleta que més endavant es va fabricar en sèrie amb el nom de Fidan), descobrint que era uns 6 cm més llarga que la T-10. Codina demanà a Pi d'allargar la T-10 i millorar-ne els frens, originant així el nou model T-15, que recollia també aportacions de dos altres pioners: Carles Montaner i Joan Solé Rovira. De passada, Pi creà la T-12 per al seu fill.
Naixement del Trialsín miniatura|Ot Pi fent una exhibició de Trialsín a Califòrnia el 1988
El 1978, Pere Pi va preparar un reglament similar al del trial però amb les diferències adients per a ser adaptat a la bicicleta i ideà el nom de Trialsín. Tot seguit, inicià els tràmits per a la seva oficialització i aconseguí que la RFEC (federació estatal de ciclisme) el reconegués el 1981. Pi fou la màxima entitat federativa del Trialsín,Pi 2012: «200. El Trialsín es federà però...» p. 265-268 encarregant-se de consolidar aquesta nova modalitat arreu d'Europa instaurant les primeres competicions internacionals: el 1982 creà la primera Copa d'Europa de trialsín, esdevinguda Campionat del Món d'ençà de 1986, un any després que aquest esport hagués estat reconegut per l'UCI.
Entre les entitats impulsores d'aquesta nova modalitat cal esmentar l'Escuderia Isern i el Moto Club Mollet, ambdues liderades per l'oncle d'Ot Pi, Josep Isern.
Bicycle trials als EUA Més o menys a la mateixa època, aquest esport s'inicià als EUA de forma independent: Eddy Kessler, múltiple campió de Texas de trial, començà a organitzar proves locals per a joves ciclistes que anomenà Bicycle trials, fins que el 1980 convocà el primer U.S. Bicycle National a Amarillo (Texas). El 1981 es tornà a disputar un National a Kansas City, però d'ençà de 1982 i fins a 1984 no hi ha constància de més esdeveniments. El 1981, Kessler publicà una guia de butxaca de 12 pàgines sobre aquest esport, la Bicycle Trials Guide.
Fundació de la BIU Des d'un bon començament, ni la RFEC ni l'UCI donaren cap suport al trialsín, tractant aquesta nova disciplina com si fos una mena d'excentricitat sense importància. Amb el temps, les contínues tensions entre els organismes federatius i els impulsors d'aquest esport portaren a una situació de ruptura, que s'acabà materialitzant l'agost de 1991 a Andorra: allí, la majoria de representants de les comissions internacionals de trialsín decidiren escindir-se de l'UCI i crear una federació específica per a aquest esport. Poc després, es creà la BIU i es canvià el nom oficial d'aquest esport a BikeTrial (la primera prova amb aquesta nova denominació es disputà a Esplugues de Llobregat l'u de març de 1992Pi 2012: «204. La primera prova de BikeTrial» p. 270-274).
D'ençà de 1992, doncs, se celebren competicions de biketrial arreu del món coordinades per la BIU, mentre que l'UCI n'ha seguit organitzant de forma paral·lela amb el nom de Trial i integrades dins els Mundials de ciclisme de muntanya (els UCI Mountain Bike & Trials World Championships), disputats a una sola prova puntuable.
Descripció
L'esperit d'aquest esport és el mateix que el del seu "pare", el trial en motocicleta: es tracta d'una prova d'habilitat extrema en el pilotatge de la bicicleta, superant tot tipus d'obstacles naturals o artificials. La destresa adquirida en el bicitrial és molt útil per a portar qualsevol tipus de bicicleta, ja que ensenya a mantenir l'equilibri i a controlar la frenada, i proporciona tanta experiència als pilots que sovint molts d'ells passen després a competir amb èxit en motocicleta.
En una prova de bicitrial hi ha una sèrie de "seccions" -o "zones"- marcades (normalment de 7 a 10), distribuïdes per un circuit al qual cal fer 2 o 3 voltes. El guanyador és el pilot que obtingui menys punts de penalització al final de la prova.
Modalitats Inicialment el trial es disputava en espais naturals a l'aire lliure aprofitant roques, rius, troncs d'arbres, pendents costeruts, etc., però ben aviat, a imitació del trial indoor motociclista, es començaren a organitzar proves en espais tancats amb elements artificials (cotxes, contenidors, tubs de formigó, palets, pneumàtics de tractors i similars). Des d'aleshores hom distingeix entre les modalitats outdoor i indoor d'aquest esport; cadascuna necessita una tècnica de pilotatge ben diferent.