Barcelona (pronunciat en català central, ) és una ciutat i metròpoli a la costa mediterrània de la península Ibèrica. És la capital de Catalunya, així com de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona, i la segona ciutat en població i pes econòmic de la península Ibèrica, després de Madrid. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d'autogovern més importants de la Generalitat de Catalunya: el Parlament de Catalunya, el president i el Govern de la Generalitat. Pel fet d'haver estat capital del Comtat de Barcelona, rep sovint el sobrenom de Ciutat Comtal. També, com que ha estat la ciutat més important del Principat de Catalunya des d'època medieval, rep sovint el sobrenom o títol de cap i casal.cap i casal, a L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Amb una població d'1.636.732 habitants (2021), Barcelona és la ciutat més poblada de Catalunya i l'onzena de la Unió Europea, segona ciutat no capital d'estat després d'Hamburg. És el principal nucli urbà de la regió metropolitana de Barcelona, que aglutina 4 774 561 habitants, i de l'àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis, que té una població de 3 225 058 habitants(Idescat, 2010) i una superfície de 633 km². Un estudi del departament d'Afers Socials i Econòmics de l'ONU de l'any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del rànquing de les poblacions amb major nombre d'habitants del món.Font: Nacions Unides, Departament d'Afers Socials i Econòmics, Divisió de Població (2006). World Urbanization Prospects: The 2005 Revision. New York: United Nations. Consulta
Barcelona és una ciutat que atreu molts turistes, sobretot a partir del Jocs Olímpics que s'hi van celebrar el 1992. La xifra rècord en nombre de visitants anuals es va registrar el 2019, amb 11.977.277 turistes i prop de 33 milions de pernoctacions en hotels i pisos turístics, comptant-hi només allotjaments oficials.
Geografia Localització miniatura|esquerra|Foto de la Avinguda Maria Cristina des del Palau Nacional. Situada a la costa de la mar Mediterrània, Barcelona s'assenta en una plana formada entre els deltes de les desembocadures dels rius Llobregat, al sud-oest, i Besòs, al nord-est, i limitada pel sud-est per la línia de costa, i pel nord-oest per la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo, 516,2 m, com a punt més alt) que continua paral·lela la línia de costa encaixant la ciutat en un perímetre molt definit.
Aquesta serralada és una barrera que separa el pla de Barcelona de la Depressió Prelitoral Catalana. En el seu caient cap al mar, la serra ha deixat la presència de set turons, separats per diverses falles i dibuixats pel treball constant de les rieres i els torrents. Són uns contraforts avançats de Collserola, separats d'aquesta serra per una depressió que dona origen a dues cubetes: al nord-est hi ha la vall d'Horta i al sud-oest la vall de Sarrià. Enmig, unint aquestes diverses estructures geogràfiques, hi ha el coll dels Penitents (170,4 m), punt de trobada de vells camins i que encara avui reuneix moltes vies de comunicació importants, com la ronda de Dalt, la carretera de Sant Cugat del Vallès, l'avinguda de Vallcarca i els carrers que condueixin cap al Coll i al Carmel.
El més petit de tots aquests monticles és el Turó de Modolell (108 m), pràcticament engolit per la trama de carrers. Es pot percebre, al capdamunt de la plaça Adrià, el carrer Vallmajor, on hi ha el monestir de Santa Maria Magdalena, que queda una mica enlairat. En direcció al nord, un cop travessat el carrer de Muntaner i seguint pel carrer Gualves, es troba el Parc o Turó de Monterols (127,3 metres). En aquest cas, el caràcter muntanyós ja es fa més evident. El tercer turó és el del Putget o Putxet (182,63 metres), situat entre el carrer Balmes i l'avinguda República Argentina, per damunt de la ronda del Mig. Als seus peus s'estén la fondalada cavada per la riera de Vallcarca.
miniatura|Vistes a Barcelona des del Turó de la Rovira Els turons pròxims són els més alts, ja que passen dels dos-cents metres. Formen el que serà conegut com el parc dels Tres Turons. D'oest a est, són: el de la Creueta del Coll (245,5 m), el Carmel (265,6 metres) i la Rovira (261,8 metres). Una nova riera, la d'Horta, tanca aquesta serralada. A l'altra banda hi ha el setè turó, el de la Turó de la Peira (138 metres), d'una mida més reduïda respecte als anteriors.
A tocar del litoral, dominant el port, s'aixeca la muntanya de Montjuïc (177,72 metres),Institut Cartogràfic de Catalunya . Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 i el mont Tàber de només 16,9 m, és el promontori on s'assenta el nucli històric de la ciutat.
El terme municipal de la ciutat limita, de sud a nord-est i en el sentit de les agulles del rellotge, amb els municipis del Prat de Llobregat, l'Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Els dos primers i els dos últims són els municipis amb els quals manté un contacte més proper, amb una densa malla urbana contínua, mentre que Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès queden molt més separats, pel fet que la serralada litoral i el parc del Tibidabo actuen com a barreres naturals que dificulten la connexió entre aquests municipis i Barcelona.
Barcelona té una petita part del seu terme municipal al vessant del Llobregat de la serra de Collserola. Es tracta de part del Vallvidrera i de les Planes, a més de l'enclavament de Santa Creu d'Olorda, a cavall entre el Vallès Occidental i el Baix Llobregat.
Línia de la costa miniatura|Evolució de la línia de la costa al districte de Ciutat Vella. La línia de la costa de Barcelona ha canviat al pas del temps fins al punt que en l'època prehistòrica arribava on avui dia hi ha la plaça de Catalunya. Els terrenys sobre els quals s'assentà la Barceloneta no existien un segle i mig abans de la construcció d'aquest barri. Aquests terrenys són fruit de la formació de sediments de sorra arrossegada pels corrents marins provinents del nord i que foren contingudes per l'espigó del port construït el 1640. L'existència de l'illa de Maians (on actualment hi ha l'estació de França) contribuí a la fixació de la sorra i la formació de la llengua de terra base de la Barceloneta.
Clima miniatura|Climograma de Barcelona El clima de Barcelona es pot classificar com a mediterrani amb diferents i interessants matisos. El primer de tot és motivat per la seva situació a sotavent del flux dominant de ponent a les latituds mitjanes, causant d'una pausa de precipitacions a l'hivern, notable alguns anys. D'altra banda, es ressent d'una illa urbana de calor fins a un màxim de 6,9 °C de diferència entre el centre de la ciutat i la perifèria.Documents d'Ànàlisi Geogràfica 17, 90 Avances sobre la isla de calor térmica en Barcelona, Javier Martín Vide et al I finalment, la seva situació al nord de la Conca del Mediterrani li dona característiques peculiars, com la brevetat de la sequera estiuenca (un dels elements més característics dels climes mediterranis), i l'aparició amb certa regularitat de la neu en situacions d'entrada freda del nord, que al sud de la ciutat es resol amb dies freds i ventosos; així, no és gens infreqüent que mentre a Barcelona cauen ruixats de neu, a Tarragona el cel sigui clar i bufi impetuós el vent de mestral.
Els hiverns són curts, frescs i relativament secs, amb un mínim secundari de precipitació típic de la Mediterrània occidental. Els mesos de gener i febrer les temperatures mitjanes ronden els 10 °C i les màximes mitjanes freguen els 13 graus. De mitjana, glaça entre un i cinc dies, més sovint a la part alta, Collserola, i als barris propers Besòs. I no s'assoleixen els 10° durant les entrades fredes i en dies coberts, entre uns 10 i 15 dies en tot el període hivernal. Els estius són relativament secs però amb humitat mitjana de l'aire elevada, llargs i càlids (al juliol i a l'agost les temperatures màximes diàries no acostumen a superar els 30 °C perquè hi bufa el vent de mar cap a terra, el característic llebeig).
La temperatura màxima absoluta registrada a la ciutat va ser de 39,9 °C, al barri del Raval i 39,8 °CL'onada de calor deixa temperatures històriques a bona part de Catalunya. 3cat24.cat. 28-08-2010 a l'Observatori Fabra, a uns 450 m d'altitud al Tibidabo (i, per tant, no gaire representatiu del clima del pla de Barcelona), mentre la mínima absoluta és de −10 °C, registrada al mateix observatori.
miniatura|Barcelona vista des de Badalona el matí del 9 de març del 2010 després de la nevada més forta des del 1993 Les glaçades no es produeixen quasi mai al centre de la ciutat, però als municipis propers i al Tibidabo hi són més freqüents. La neu també és un fenomen estrany a la ciutat. Hi neva anualment de mitjana un dia a la part baixa i progressivament més amunt hi augmenten fins als quasi 5 del cim del Tibidabo. De nevades, però, que deixen rastre, 'agafen' a terra, hi cauen de mitjana una cada cinc anys. Cal remarcar-ne la que va caure el Nadal de 1962, que va ser la més abundant registrada. Esporàdicament, ha anat nevant al llarg dels anys a Barcelona. La dècada dels vuitanta va ser una de les que més nevades va donar. Cal remarcar també les nevades dels anys, 1993, 1999. El darrer episodi va ser el 8 de març de 2010 quan les acumulacions foren de 5-6 cm al centre i a les platges, 10-15 cm als barris alts de la ciutat i al voltant dels 30 cm al Tibidabo.
La pluviometria mitjana anual està prop dels 600 litres. S'aprecien dos màxims de precipitació: un a finals d'estiu i principis de tardor (el més acusat), i un altre a la primavera (màxim secundari). El mes més plujós és octubre, amb uns 96 litres, seguit de setembre amb 76, que cauen sovint en forma de tempestes o gota freda. Els mesos més secs són el juliol (27 mm) i el febrer (38 mm). Hi ha una mitjana de noranta dies de pluja (comptant només els dies amb precipitació més gran de 0,1 litres) essent el mínim 1,9 dies de pluja al mes de juliol i el màxim 5,7 al maig.
Etimologia L'etimologia del topònim Barcelona és incerta, com la d'altres ciutats antigues d'Europa. El mateix Joan Coromines, a la seva monumental i informada Onomasticon Cataloniae renuncia a oferir cap hipòtesi:Aquesta obra guardarà silenci sobre l'etimologia del nom de la capital de la pàtria, per respecte a la ciència Lingüística que avui no està en estat de dilucidar-la, i en expectant respecte a la de segles futurs, en què potser s'hi podran fer passos certs. És l'actitud que els lingüistes seriosos adopten sobre l'etimologia de noms com Roma, Atenes, París, Lisboa, Hispània, Àfrica, Itàlia etc. (Onomasticon Cataloniae, vol. II, p. 347.)Corominas fa un resum, però, d'algunes constàncies històriques rellevants que confirmen l'existència del topònim a l'antiguitat. Esmenta així, per exemple, que un mot primigeni de Barcelona ja apareix escrit en l'alfabet ibèric (lletres interpretades com Barkeno 34x34px) en uns dracmes ibèrics del , segurament provinents d'un poblat iber denominat així. Aquesta forma va evolucionar al llatí Barcino quan la ciutat va ser fundada com a colònia romana al .
Coromines també esmenta que la mencíó més antiga datada amb fiabilitat és probablement la del Periple Massaliota de volts del segle vii aC, traduït per Aviè a la seva Ora Maritima com a Barcilonum sedes ditium, literalment “els sojorns de les riques Barcelones”. Del mot llatí Barcino n'esmenta l'ús en Pomponi Mela (De Situ Orbis II, vi), en Plini el Vell (Naturalis Historia, III, iii), o la forma grega Βαρκίνών (Barkinon) en Ptolemeu, a més d'altres escriptors i historiadors posteriors que confirmen la continuïtat històrica en l'ús del mot.
Història
Des de la fundació fins al