Herut ( en català: Llibertat) fou un partit polític d'Israel originat en el sionisme revisionista i d'ideologia dretana, antecedent de l'actual Likkud, amb el qual es va fusionar l'any 1973.
Formació i retrocés El 14 de maig, es proclama la independència d'Israel, i l'Agència jueva es transforma en govern provisional. Les tropes estrangeres (egípcies, transjordanes, iraquianes, sirianes i libaneses) penetren a Palestina. Els combats esdevenen combats d'infanteria clàssics, on les antigues pràctiques de guerrilla urbana i d'atemptats ja no tenen raó de ser. L'Irgun accelera la seva evolució cap a estructures més àmplies, més ben adaptades al combat d'infanteria. Hi obté certs èxits, limitats per la manca de combatents.
A Jerusalem, el 21 de maig, una columna egípcia arriba a Betlem després d'haver travessat el Nègueb i haver passat per Beerxeba. El 22 de maig, metralla els ravals sud de Jerusalem.Alain Gresh i Dominique Vidal Palestina 47, un repartiment avortat, Editions Complexe, 1994, , p. 177 «Es desenvolupen combats sagnants […;] al sud, contra les forces combinades de la LegióLa Legió àrab de Transjordània i de la 4a brigada egípcia, pel control del quibuts Ramat-rachel que comanda l'accés de la nova ciutat.Hom anomena «nova ciutat» els barris jueus de l'oest de Jerusalem desenvolupats a partir de la fi del Cinc vegades pres i reprès, el quibuts acabarà per restar a mans dels homes de l'IrgunElie Barnavi, Una història moderna d'Israel, Champs Flammarion, 1988, , p. 197 ». El 26 de maig de 1948, es creen oficialment les Forces de Defensa d'Israel (l'exèrcit israelià), que absorbeixen immediatament la Haganà.
Herut va ser fundat per Menahem Begin el 15 de juny de 1948 com a successor polític de l'Irgun, un grup paramilitar al Mandat Britànic de Palestina. La fundació del partit va ser un desafiament al vell i cada vegada més debilitat partit Hatzohar fundat pel mentor de Begin, Zeev Jabotinsky. El partit també va establir un periòdic amb el mateix nom, i amb molts dels periodistes fundadors de l'òrgan de Hatzohar, Hamashkif. Una setmana després de la fundació del partit, l'afer de lAltalena va posar en relleu la tensió entre el Govern i els seus rivals revisionistes. El Primer Ministre d'Israel temia un cop d'estat militar i la imatge de Herut va quedar danyadaJoseph Heller: The Birth of Israel, 1945-1949: Ben-Gurion and His Critics p. 277–79. University Press of Florida, 2000
miniatura|Els diputats d'Herut, Uri Zvi Greenberg, Esther Raziel Naor Menachem Begin, en el Primer Knesset a Jerusalem La qüestió principal en l'agenda d'Herut era expandir les fronteres, i el partit es van oposar vigorosament als acords d'alto el foc amb els Estats àrabs. Herut es perfilava a si mateix en negar-se a reconèixer la legitimitat del Regne de Jordània i sovint utilitza el lema "Als marges del riu Jordà", en afirmar el dret d'Israel a tota Judea i Samaria. En l'àmbit econòmic, Begin inicialment es va encarregar de no mostrar-se anti-socialista, posant l'accent en la seva oposició als monopolis i trusts, exigint també que "totes les obres d'utilitat pública i les indústries bàsiques han de ser nacionalitzades". La plataforma electoral va representar un canvi a la dreta en l'aspecte socioeconòmic. Herut era un partit de dreta des del principi, amb tendència a simpatitzar amb els de baix i "a servir com un imant per als inadaptats de la societat".Hannah Torok Yablonka: “The Commander of the ‘Yizkor’ Order; Herut, Holocaust and Survivors”, in Selwyn Ilan Troen and Noah Lucas: Israel: The First Decade of Independence p. 220. SUNY Press, 1995
Les expectatives augmentaren quan s'aproximaven les primeres eleccions d'Israel. Herut esperava guanyar el poder quan se'ls donés una oportunitat en eleccions públiques. Tenien crèdit per haver expulsat els britànics d'Israel i van pensar que el públic els recompensaria per això. Com a moviment jove que reflecteix l'esperit de la nació, creien que la seva imatge seria més atractiva que la del vell establishment. En guanyar 25 escons, esperaven esdevenir el segon partit més gran i líder de l'oposició, amb potencial per a obtenir beneficis futurs de poder del govern. Aquesta anàlisi va ser compartit per altres partits.Yechiam Weitz: "The Road to the 'Upheaval': A Capsule History of the Herut Movement, 1948-1977", a Israel Studies, Tardor 2005, Vol. 10, No. 3. Les eleccions, però, va esdevenir una amarga decepció. Herut va obtenir 14 escons amb l'11,5% dels vots, convertint-se en el quart partit més gran en al Knesset, mentre que el Hatzohar no assolí el llindar electoral de l'1% i es va dissoldre poc després.
Ostracisme El partit i el seu líder, Menahem Begin havien trobat una ferotge resistència de l'establishment sionista laborista, tant a Israel com a l'estranger. Van ser durament criticats pels intel·lectuals jueus en ocasió de la visita de Begin a Nova York en una carta oberta al New York Times el 4 de desembre de 1948. La carta condemnava Herut i com a proper als partits nazi i feixista i com un partit terrorista, i va ser signada per més de dues dotzenes de prominents intel·lectuals jueus com Albert Einstein, Hannah Arendt, Isidore Abramowitz i Sidney Hook.
El partit va ser considerat fora del corrent polític, i conegut per les seves visions ultradretanes. Les diferències pràctiques entre Herut i Mapai, però, van ser menys dramàtiques que la retòrica d'ambdós partits suggereix. Factors que s'han de tenir en compte són l'interès per l'establiment en l'ostracisme del rival i la necessitat d'Herut, com a partit d'oposició, a subratllar les diferències i reflectir palpablement els seus instints bàsics dels votants.Gideon Doron: "Right as Opposed to Wrong as Opposed to Left: The Spatial Location of 'Right Parties' on the Israeli Political Map" a Israel Studies, Tardor 2005, Vol. 10 Issue 3.
L'hostilitat entre Begin i el primer Primer Ministre d'Israel i líder de Mapai, David Ben-Gurion, que havia començat amb l'afer Altalena, va ser evident en la Knesset. Ben-Gurion va encunyar la frase "sense Herut ni Maki (Maki era el Partit Comunista d'Israel), una referència al fet que podria incloure qualsevol partit en la seva coalició menys aquests dos. De fet, però, Herut va ser consultat, almenys tres vegades (1952, 1955 i 1961) per Mapai en les negociacions del govern, però Begin va rebutjar l'oferta, sospitant que estaven destinades a dividir el seu partit.Colin Schindler: Land Beyond Promise: Israel, Likud and the Zionist Dream p. 53. I.B.Tauris, 2002. L'ostracisme també es va expressar en la negativa del Primer Ministre per referir-se a Begin pel seu nom al podi del Knesset, utilitzant en el seu lloc la frase "qui se senta al costat del diputat Badar", i boicotejar els seus discursos a la Knesset.Jonathan Mendilow: Ideology, Party Change and Electoral Campaigns in Israel, 1965-2001 p. 36. SUNY Press, 2003.
La política d'ostracisme es va realitzar de forma sistemàtica, com es veu en l'exclusió legal dels combatents caiguts d'Irgun i Lehi de la commemoració pública i dels beneficis per a les seves famílies.Udi Lebel: “’Beyond the Pantheon' Bereavement, Memory, and the Strategy of De-Legitimization Against Herut,” a Israel Studies, Tardor 2005, Vol. 10 Issue 3. Els membres d'Herut van ser exclosos dels més alts càrrecs burocràtics i militars.
Decadència Els anys següents van portar més dissorts. A les eleccions municipals de 1950, el Herut va perdre votants per al centrista Sionistes Generals, que també va atreure als votants desil·lusionats de Mapai i es van establir com un dur rival d'Herut. En la segona convenció nacional, Begin va ser obertament qüestionat pels elements més radicals que volien un lideratge més dinàmic i van pensar que s'havia adaptat al sistema. En la convenció, la proposta de començar a enviar als nens a l'estranger per raons de seguretat, encara que hi havia precedents d'aquesta mesura, va fer sonar derrotista i va ser rebutjada per unanimitat. Es considera que havia malmès la imatge del partit. El març de 1951 el partit va perdre dos escons quan Ari Jabotinsky i Hillel Kook abandonaren el partit per seure com diputats independents. Referint-se als compromisos per escrit, Herut intentar revocar la seva pertinença a la Knesset, però el tema encara no estava establert a les eleccions celebrades tres mesos després.
En aquest moment, el partit estava en una crisi profunda. Els crítics de la direcció del partit van assenyalar que el partit havia canviat el seu rostre de manera irrecognoscible i havia perdut la seva condició de partit radical d'avantguarda. Els candidats no compromesos havien estat retirades de la llista del partit a les pròximes eleccions, les qüestions econòmiques tenia gran influència en la propaganda i Mapai havia captat part de l'agenda de Herut en declarar Jerusalem capital d'Israel.
Les eleccions de 1951 van ser un desastre per Herut, ja que el seu suport va ser reduït gairebé a la meitat, a només vuit escons. Davar mostra una impressió general que el país ha d'estar preparat per "esperar la seva liquidació total en els pròxims anys: com a partit, com a gent."“What Has Changed? Devar ha-Yom,” Davar, Aug. 2, 1951. Esmenat a Weitz 2005. Begin va assumir les conseqüències i va dimitir (un moviment que havia considerat abans de les eleccions, davant la crítica interna). Va ser reemplaçat per Aryeh Ben-Eliezer, el lideratge del qual va ser tallat de soca-rel, ja que va patir d'un infart a finals de 1951. El partit sense líder designà Yaacov Rubin ("Odem") com a nou líder. Ell no era un membre del Knesset, i era lluny de la direcció del partit.
Com a partit jove, sense institucions paral·leles a les de Mapai, que va mantenir una hegemonia sobre la majoria dels àmbits de la vida social, Herut es trobava en una situació de greu desavantatge. Els seus propis dirigents eren políticament inexperts i afeccionats al principi de no - com a representants de tota la nació - acceptar ajuda financera de cap grup d'interès, cosa que els va impedir la construcció d'una estructura partidària forta i competent.
Ascendència i estancament miniatura|Menahem Begin en una demostració de masses contra les manifestacions contra les negociacions amb Alemanya a Tel-Aviv, 1952 Un tema que va resultar tenir gran importància va ser l'acord de reparacions entre Israel i Alemanya Occidental, del 1952, on Herut s'oposava a qualsevol negociació amb Alemanya. Aquest retorn de Begin a la política va donar al partit una identitat i un nou impuls, i va resultar una arma eficaç contra els Sionistes Generals. L'acord de reparacions va despertar forts sentiments en la nació i Begin va encoratjar la desobediència civil durant el debat sobre l'afer. Les manifestacions més grans van reunir 15.000 persones, i aquí Herut es va estendre molt més enllà de la seva pròpia circumscripció. El partit va fer desaparèixer la qüestió de l'agenda només després de treure'n el màxim capital polític.Tamar Herman: “New Challenges to New Authority: Israeli Grassroots Activism in the 1950s”, a Selwyn Ilan Troen i Noah Lucas: Israel: The First Decade of Independence p. 109. SUNY Press, 1995
A la tercera convenció nacional, hi va haver un fort debat sobre la democràcia i les accions legítimes. Hi va haver un fort sentiment a favor de l'ús de les barricades, però Begin s'hi resistí enèrgicament. El govern de la nació, segons ell, només podia assolir-se a través de les urnes. La convenció va donar una important legitimitat Herut en donar un missatge a l'opinió pública que el partit era respectuós de la llei i democràtic. Al mateix temps, es va assegurar el suport de la línia dura que no comprometria els seus principis.