El regionalisme occità va ser un dels nombrosos moviments nacionalistes de la segona meitat del .
El felibritge oficial va adoptar un to polític conservador, literari, elitista i sectari, dominat fins al 1891 pel corrent reaccionari legitimista de Josèp Romanilha, reialista nostàlgic de la societat preindustrial, però d'inspiració girondina i positivista. També era ambigu en l'abast geogràfic, centrat a la Provença i en la prioritat del dialecte rodanenc. Les apel·lacions a la descentralització territorial tenien referència vague i oscil·lant entre tot el Midi i l'antic comtat de Provença que veien com el cor de la Gran Provença que hauria d'englobar tot el Midi. Tanmateix, mai no gosaren plantejar reivindicacions separatistes, al contrari dels nacionalistes bretons i corsos, i l'amistat occitano-catalana no es concretà mai en una petició política concreta.
Els inicis El 1870 el moviment comunalista parisenc esclataria també a Marsella, Llemotges, Tolosa i Narbona, cosa que accentuaria la dretanització i allunyament de la vida política del felibritge. Així, el 1876 els estatuts del Felibre mostren una tendència legitimista, catòlica i descentralitzadora a nivell provincial, cosa que provocaria tensions entre el monàrquic Romanilha i el republicà Aubanèl, qui comptava amb el suport del felibre de París, però que tot i així fou expulsat del moviment el 1879. Aquell mateix any Mistral es convertiria en un idealista mediocre, monàrquic, regionalista i buit de contingut social, que mantindria estretes relacions amb cercles legitimistes i nacionalistes conservadors francesos, com Maurice Barrès.
Durant aquest període destacaren també dos autors occitans que escrivien en francès sobre temàtica provençal. Eren Alfons Daudet (1840-1897), famós pel seu Tartarin de Tarascon (1868), i Pau August Arèna (o Arèno, 1843-1896) amb Jean des Figues (1868) i Le chevro d'or (1884), on presenten una Provença idíl·lica i un prototipus d'occità fatxenda i somniatruites. Sense adonar-se’n, van preparar l'arribada dels turistes oferint un país meravellós. Per altra banda, van mantenir bones relacions amb els felibres, i fins i tot Arèno va publicar alguns poemes a l'antologia del felibre parisenc Li souleiado (1904).
El felibritge llatí Des del 1870 Frederic Mistral plantejà algunes alternatives polítiques inconcretes, com la descentralització, el federalisme i la confederació llatina; pretenia aprofitar la desfeta de la terra cèltica per tal que la federació llatina regenerés França (Idea Llatina). Aquesta idea fou difosa des del 1870 per la Revue des langues romanes del baró Charles de Tourtolon, durant el V Centenari de la mort de Francesco Petrarca (1874), en els Jocs Florals de Montpeller de 1875, a les Festes Llatines del 1878 i a la Conferència de Marsella sobre l'Empire du Soleil celebrada el 1882. Totes aquestes propostes s'engloben, però, en la situació de traumatisme viscuda després de la desfeta en la Guerra Franco-Prussiana del 1870, i els principals protagonistes en foren Mistral, Tourtoulon, Lois-Xavier de Ricard, Berluc-Perussis i Alfons Ròcaferrier.
Pretenien, amb la Federació Llatina, frenar tant el nacionalisme prussià com el paneslavisme, i en el fons era un tradicionalisme basat en una societat patriarcal i rural que volia denunciar la centralització i l'internacionalisme de la Comuna tot denunciant el programa de Cremieux. La Provença hi havia de jugar un rol fonamental: «la perpetuació de les nacionalitats menors són una necessitat per a la vida i la llibertat del món». Provença havia de regenerar França, i el felibre havia de ser un centre de convergència de tots els pobles que els dugués a l'universalisme.
Definiren la comunitat llatina al voltant d'una missió mítica o mística amb el catolicisme com a element de cohesió. Però això va provocar el rebuig de Charles de Tourtoulon, republicà llenguadocià i federalista partidari de la regeneració de la vida local per oposar-la al germanisme. Alhora, August Fourès (1848-1894), defensor de l'albigeisme com a símbol d'identitat meridional i anticlerical, i Lois-Xavier de Ricard (1843-1911), deixeble de Proudhon i autor de Le féderalisme (1911) on predicava una democràcia ascendent i rebutjava el cesarisme com a contrari a l'ideal llatí, advocaven per un panllatinisme federal, ja que creien que el federalisme era una idea esclusivament llatina (hi eren determinats històricament) i que la guerra del 1870 la va fer Alemanya per a aixafar la possibilitat d'una federació llatina encapçalada per França.
Ja el 1843 Claude-François Lallemand publicà Le hachych, on preveia una espontània i futura unió de neollatins «Ibers, italians i nosaltres», liderada per França i amb capital a Marselha, ja que era centre de l'arc. Aquesta idea fou retrobada el 1862 a l'Armana Prouvençau i en la Conferència de Marsella del 1882. La Idea Llatina, també exposada pel llenguadocià Alfons Ròcaferrièr (1844-1907) -qui des del 1878 sota patrocini inicial de Mistral va celebrar les festes llatines per tal de promoure una federació llatina àgil i tolerant, en les que se celebraven trobades internacionals (catalans, romanesos, italians) però sense ressò polític - basada en l'experiència de l'amistat occitano-catalana i oberta a italians i romanesos. Entre els elements per definir la llatinitat hi podem trobar:
La idea llatina, consciència de pertànyer al món llatí, iniciada amb l'amistat catalana i el 1870 amb la Revue des langues romanes, el V Centenari de Petrarca, celebrat el 1874 quan diverses personalitats italianes s'uniren al moviment felibre, auspiciades per Léon de Berluc-Perussis (1860-1902), qui havia fundat lAcadémie du Sonnet, criticada per Mistral per qüestions de lideratge i per oposar-se a la presència d'intel·lectuals francesos. Hi participaren l'ambaixador italià Constantino Nigra, Teodòr Aubanèl i Fèlis Gras, autor d'un Catechisme dóu bon felibre (1893). Alhora, Tourtoulon i Ròcaferrièr indicaren aspectes de la realitat històrica de solidaritat llatina inconscient (Carlemany, Carles V, Lluís XIV, els Borbons), i ho remarcaren a les festes llatines de Forcalquièr i Gap del 1886. Afirmaren fins i tot que la Confederació Llatina no sols havia de cenyir-se a Europa, sinó també a Amèrica, tot i que eren més aviat luterans. L'Empire du Soleil, exposat a la Conferència de Marsella del 25 de novembre del 1882. Ja fou reivindicat per Mistral als Jocs Florals de Montpelhièr del 1875, on hi participà el romanès Vasile Alecsandri. Era considerat com a l'Imperi de les Set Nacions Llatines (Espanya, Catalunya, Occitània, França, Portugal, Itàlia i Romania). La conferència també abordà la protecció de la llengua provençal, en resposta a les acusacions de separatisme fetes per les consideracions de l'Imperi. Hi participarien Constantino Nigra, Vasile Alecsandri, i Frederic Donnadieu. La capital de l'imperi havia de ser Marsella pel seu tarannà cultural i artístic, malgrat la commune i ser refractària a la reforma ortogràfic provençal. Es tracta d'un nacionalisme dins la supranacionalistat, ja que creien que totes les energies llatines devien convergir a París. Però la Itàlia era recién unificada, Romania lluitava contra el paneslavisme, i Catalunya per reafirmar la seva identitat, de manera que tot quedà en orris. Endemés, Itàlia va signar la triplice amb Alemanya i Austria, cosa que fou rebutjada per Mistral.
El federalisme occitanista Per altra banda, el 1891 va aparèixer la revista provençalista i federalista L'alhòli, òrgan del Jovent Occitan, dirigit per Folco de Baroncelli-Javon (1869-1943), que va aplegar els joves felibres com Frederic Amouretti, August Marin (1860-1904) i Charles Maurras, i que el 1892 van publicar a París el Manifest dels Felibres Federalistes, força confús, ja que barreja termes com federalisme, confederació, regionalisme, descentralització i provincialisme, i on es proposa un federalisme i regionalisme de caràcter tradicionalista i catòlic que reclama una nova monarquia. D'ací en van sorgir dues síntesis en el moviment occitanista d'aleshores:
Una de progressista, de caràcter federalista i proudhoniana i que oferia un programa polític amb consideracions econòmiques i socials. L.X. de Ricard, traductor de Francesc Pi i Margall, autor de Le Federalisme, i traductor amb Forès de la Declaració dels Drets de l'Home i alguns texts d'història local a l'occità, contrari a l'apoliticisme de Mistral i precursor del Felibre Roig. El 1876 havia fundat amb Maurice Faure el centre La Cigalo com a moviment lingüístic, polític i literari del Midi, i que intentà de guanyar-se al felibre d'Avinyó, força conservador i instrument de l'església. El Felibre Roig volia fer prevaler els interessos de les tendències republicanes en la redacció dels nous estatuts felibres, en contra de l'apoliticisme de Mistral, i crear una minoria republicana dins el moviment felibre (i alhora fer prevaler l'especifitat llenguadociana en la tradició de lluita per la llibertat i contra la centralització monàrquica) i crear un òrgan republicà al Llenguadoc. Aquest seria La Lauseto, setmanari socialista i anticlerical del que se’n publicaren quatre números entre 1877 i 1879 i on hi col·laboraren endemés de Ricard i Forés, Jean Aicart, Fèlis Gras, Alban Germain, Napoleon Peirat i Leon Cladel (1835-1892), entre d'altres. Creien que el federalisme havia de ressuscitar la pàtria romana, recuperar la tradició dels girondins, albigesos i d'altres heterodoxos. Opinava que els llatins eren hostils a les tradicions unitàries i clamava per l'antiga llibertat ibèrica, i que la Pàtria Llatina tenia una missió quasi providencial influïda pel romanticisme, i no pas negada per Edgar Quinet o Augustin Thierry. També va treure la teoria dels cercles concèntrics: 1) Cercle central, vila o comuna, 2) província, 3) nació, 4) raça, que és una confederació de nacions emparentades. Aquesta federació és en la tradició mateixa del poble. Dins la progressista, va influir sobremanera el català Francesc Pi i Margall, president de la Primera República Espanyola i autor de Las nacionalidades (1877), on clama per la sobirania total de l'home contra la centralització, i que cal un contracte social per tal d'evitar l'antagonisme entre llibertat i autoritat, basat en els cercles concèntrics família-vila-província-nació. El seu federalisme era basat en la geografia i la història, i on la independència no era pas sinònim de separatisme. També reberen certes influències marxistes; Valeri Bernard i els marsellesos Juli Boissière i Loïs Funel fundarien el grup federalista Lou Roble di Jouve, Jean Lombard fundaria el 1879 el Parti du Travailleur Socialiste de France (PTSF), on hi destacaren Antide Boièr, Auguste Marín, Pèire Bertas (socialista i federalista influït per Pi i Margall i per Proudhon), i els llenguadocians Prosper Estieu, Antonin Perbòsc i Ricard, que animaren les reivindicacions obreres a la premsa local en occità. El 1890 Pèire Bertas pronunciaria una conferència en marsellès, La naciounalita prouvençalo e lou felibruji on afirma que unitat no és el mateix que unió i defensa l'especificitat provençal (va fer una ardent defensa de la bandera blava de Provença), que malgrat el felibre la llengua occitana ha reculat i critica l'apoliticisme de Mistral.