François Marie Arouet (París, 21 de novembre del 1694 - 30 de maig del 1778), conegut pel seu pseudònim Voltaire,"Voltaire". Random House Webster's Unabridged Dictionary. va ser un philosophe, satirista, historiador i escriptor francès de la Il·lustració. Va ser molt famós pel seu enginy i la seva crítica del cristianisme (especialment de l'Església Catòlica) i de l'esclavitud, Voltaire va ser un defensor acèrrim de la llibertat d'expressió, la llibertat de culte i la separació entre l'Església i l'Estat. Va marcar el i va ocupar un lloc particular en la memòria col·lectiva dels francesos. Amb ell, s'inicià la figura de l'intel·lectual compromès al servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament. Fou elegit membre de l'Acadèmia Francesa el 1746.
Voltaire va ser un escriptor versàtil i prolífic, que va produir obres en gairebé totes les formes literàries, incloent-hi obres de teatre, poemes, novel·les, assajos, històries i fins i tot exposicions científiques. Va escriure més de 20.000 cartes i 2.000 llibres i pamflets. Voltaire va ser un dels primers autors a assolir renom i èxit comercial internacional. Va ser un ferm defensor de les llibertats civils i va estar en constant risc a causa de les estrictes lleis de censura de la monarquia catòlica francesa. Les seves polèmiques satiritzaven amb mordacitat la intolerància i el dogma religiós, així com les institucions franceses de la seva època. La seva obra més coneguda i obra magna, Càndid, és una novel·la curta que comenta, critica i ridiculitza molts esdeveniments, pensadors i filosofies del seu temps, sobretot Gottfried Leibniz i la seva creença que el nostre món és necessàriament el "millor de tots els mons possibles".
Introducció Símbol de la Il·lustració, cap de fila del partit filosòfic, el seu nom resta associat al seu combat pel progrés, la tolerància i contra «la infàmia», nom que va donar al fanatisme religiós. Era, tanmateix, deista i el seu ideal era el d'una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs». Va actuar, d'altra banda, amb les elits avançades de l'Europa de la Il·lustració servint-se de la seva immensa notorietat i prenent, ell sol, la defensa de les víctimes de la intolerància religiosa i de l'arbitrarietat en casos que s'han fet cèlebres (l'afer Calas, l'afer Sirven, el del cavaller François-Jean Lefebvre de La Barre, el cas del comte de Lally, etc.).
De la seva imponent obra literària, es llegeixen avui essencialment els seus contes i novel·les filosòfics (Càndid o l'optimisme n'és la més cèlebre), Cartes angleses, Diccionari filosòfic i la correspondència. El seu teatre, les poesies èpiques, les obres històriques, que van fer-lo un dels escriptors francesos més cèlebres al , han perdut pertinència. La reputació de Voltaire sembla, com el seu estil, marcada per l'elegància i la precisió i una ironia mordaç.
Al llarg de la seva vida, Voltaire va freqüentar «els grans» i va afalagar els monarques, sense dissimular el seu menyspreu pel poble. També va ser subjecte a la ingerència del poder, que el va empresonar a la Bastilla i el va obligar a l'exili a Anglaterra o als afores de París. El 1749, després de la mort d'Émilie du Châtelet, amb qui havia mantingut una relació agitada de quinze anys, va anar al tribunal de Prússia, però, decebut en les seves esperances de jugar un gran paper amb Frederic el Gran a Berlín, es va empipar amb ell després de tres anys, i se'n va anar de Berlín el 1753. Es va refugiar més tard al casal pairal Les Délices a Ginebra (Suïssa), abans de guanyar-se el 1759 una heretat a Ferney, a la frontera francoginebrina, a l'abric dels poderosos. Va treure profit de la propietat i va fer de Ferney un centre de cultura preuat a tot Europa. No va tornar a París fins al 1778, ovacionat pel poble. Va morir als vuitanta-tres anys.
Voltaire amava el luxe, els plaers de la taula i de la conversa, que considerava, junt amb el teatre, com una de les formes més reeixides de la vida en societat. Preocupat com que no era capaç per a garantir la seva llibertat i la seva independència, va acumular una fortuna considerable en operacions especulatives, la qual cosa li va permetre d'instal·lar-se el 1759 al castell de Ferney envoltat d'una cort de bons esperits. Era, no obstant això, un busca-raons, i de vegades feroç, contra els seus adversaris, com per exemple Jean-Jacques Rousseau.
Considerat per la Revolució Francesa, juntament amb Jean-Jacques Rousseau, com un precursor (va entrar al Panteó de París el 1791, el segon després de Mirabeau), fou celebrat per la Tercera República Francesa. Durant el , el seu pensament va alimentar les passions antagonistes dels adversaris i defensors de la laïcitat de l'estat i de l'escola pública, més enllà de l'esperit de la Il·lustració.
Origen del pseudònim Arouet va adoptar el nom Voltaire el 1718, després de ser empresonat a la Bastilla. El seu origen no és clar. Pot ser un anagrama obtingut a partir de les lletres d'Arouet l(e) j(eune), “el jove,” escrites en llatí: AROVETLI. Segons una tradició familiar entre els descendents de la seva germana, era conegut com a le petit volontaire ("coseta decidida") de petit, i va ressuscitar una variant del nom a la seva vida adulta. El nom també inverteix les síl·labes d'Airvault, la ciutat natal de la seva família a la regió de Poitou.
El seu biògraf Richard Holmes recolza la derivació anagramàtica del nom, and "Voltaire's Grin" in New York Review of Books, 30 November 1995, p. 49–55 però afegeix que un escriptor com Voltaire hauria volgut que també transmetés connotacions de velocitat i audàcia. Aquestes provenen d'associacions amb paraules com voltige (acrobàcies en un trapezi o cavall), volte-face (girar per enfrontar-se als enemics) i volatile (originalment, qualsevol criatura alada). "Arouet" no era un nom noble adequat per a la seva creixent reputació, sobretot tenint en compte la ressonància d'aquest nom amb à rouer ("ser apallissat") i roué (o débauché, "disbauxat”).
En una carta a Jean-Baptiste Rousseau el març de 1719, Voltaire conclou demanant que, si Rousseau vol enviar-li una carta de retorn, ho faci adreçant-la al senyor de Voltaire. Una postdata explica: "J'ai été si malheureux sous le nom d'Arouet que j'en ai pris un autre surtout pour n'être plus confondu avec le poète Roi", ("Estava tan descontent amb el nom d'Arouet que n'he pres un altre, sobretot per deixar de confondre'm amb el poeta Roi.")– "Voltaire to Jean Baptiste Rousseau, c. 1 March 1719". Electronic Enlightenment. Ed. Robert McNamee et al. Vers. 2.1. University of Oxford. 2010. Web. 20 June 2010. Probablement es refereix a Adènes le Roi. El diftong "oi" es pronunciava aleshores com el modern "ouai", de manera que la similitud amb "Arouet" és clara i, per tant, podria haver format part del seu raonament. També se sap que Voltaire va utilitzar almenys 178 pseudònims diferents durant la seva vida.
Biografia Infància Fill del notari François Arouet, François-Marie Arouet va néixer el 21 de novembre del 1694; però, en diversos escrits, el mateix Voltaire afirmava haver nascut en realitat nou mesos abans, el 19 o 20 de febrer del 1694 a Châtenay-Malabry. El seu bateig, el 22 de novembre a París a l'església de Saint-André des-Arts, hauria estat endarrerit a conseqüència de la poca esperança de supervivència del nadó. Arouet qüestionava, fins i tot, la seva paternitat.Voltaire no discutia només la seva data de naixement sinó també la seva filiació. Des de 1750, sovint es feia dir fill del Senyor de Rochebrune, procedent d'una família noble d'Haute-Auvergne i antic client de François Arouet. El 1756, en ocasió d'una visita d'Alembert a les Delícies, Jean Louis du Pan, testimoni de l'escena, refereix les seves paraules (recollides per René Pomeau, Voltaire al seu temps, tom I, pàg.132): «Crec tan cert que d'Alembert és el fill de Fontenelle, com jo ho sóc de Roquebrune. (…) Voltaire insinuava que l'honor de la seva mare havia consistit en haver preferit un home d'esperit com era Roquebrune, mosqueter, oficial, autor, abans que al seu pare, al que ell considerava un home molt comú; i explicava que ella sempre s'havia vantat del seu naixement atribuint la responsabilitat a Roquebrune.» No existeix cap certesa més enllà que la idea d'un naixement il·legítim i d'una relació de sang amb la noblesa d'espasa no desagradava a Voltaire. La seva família l'anomenava carinyosament Zozo.
Els Arouet Originaris d'un petit poble del nord del comtat de Poitou, Saint-Loup, on exercien al i l'activitat de l'adoberia, els Arouet eren un exemple de l'ascensió social de la burgesia al . El primer Arouet va anar-se'n de la seva província i es va instal·lar a París el 1625, on va obrir una botiga de venedor de llençols i de seda. Es va casar amb la filla d'un ric comerciant draper i s'enriquí prou per a comprar, per al seu fill, el pare de Voltaire, un càrrec de notari al Châtelet el 1675, assegurant al seu titular l'accés a la petita noblesa de vestit. Aquest últim, treballador auster i honest en les relacions importants, arrodoneix més la fortuna familiar, es va casar amb la filla d'un secretari penal al Parlament i va vendre el seu estudi el 1696 per guanyar-se un càrrec de conseller del rei, el de recaptador de les espècies al Tribunal de comptes. Tenia un germà gran, Armand Arouet (1685-1745), advocat del Parlament, catòlic rigorós i jansenista obstinat i solter, de qui Voltaire va heretar els béns, i una germana, Marie Arouet (morta el 15 d'octubre del 1726), esposa de Pierre François Mignot, corrector al Tribunal de comptes i única persona de la seva família que li va manifestar afecte. Sa germana va tenir dos fills, un d'ells l'abat Mignot, i dues noies, madame de Fontaine i Marie Louise Mignot, la futura madame Denis. Contrariat i trist, el pare de Voltaire exclamava: «Tinc per fills dos boigs, l'un en prosa i l'altre en vers».
Educació: els jesuïtes i la societat llibertina del Temple miniatura|El tancat del Temple, detall del plànol de Turgot, 1739. El palau del gran prior es troba a la dreta de la porta d'entrada Arouet pare volia donar al seu fill petit una formació intel·lectual que fos a l'alçada dels dons que aquest manifestava des de la seva més jove edat. Als deu anys, va entrar als jesuïtes del col·legi Louis-le-grand, l'establiment més ben freqüentat i més car de la capital. Els jesuïtes li varen ensenyar llatí, grec i retòrica, però volien abans de tot formar persones de món i iniciaven els seus alumnes a les arts socials: confrontacions oratòries, defenses judicials, concurs de versificació i teatre, que ocupava un ampli espai en la vida del col·legi. Alumne brillant, de seguida es va fer cèlebre per la seva facilitat de versificar, Arouet hi aprengué a agradar i a parlar d'igual a igual amb els grans. Va teixir relacions d'amistat i relacions precioses que sabrà fer servir tota la seva vida: els germans d'Argenson, René Louis de Voyer de Paulmy d'Argenson i Marc-Pierre de Voyer de Paulmy d'Argenson, futurs ministres de Lluís XV de França i el futur duc de Richelieu.
En sentit contrari a l'educació dels jesuïtes, la freqüentació de la societat llibertina del Temple va tenir una influència no menys important sobre el jove Arouet. L'abat de Châteauneuf, padrí seu i home de lletres, l'introdueix des de l'edat de dotze anys en aquesta societat que es reunia a l'hotel de Philippe de Vendôme. Era gran prior de l'orde de Malta, amb membres de l'alta noblesa i poetes, epicuris, lletrats coneguts pel seu esperit i la seva amoralitat, i aficionats a ressopons galants amb begudes seques. El jove noi els divertia fent-los versos «lleugers, ràpids, picants, plens de referències antigues, des de pujats de to fins a mordaços, fent broma sense retenció sobre la religió i la monarquia».Pierre Lepape Voltaire conquerint-lo, Seuil, 1994, pàg.24 Amb aquesta companyia, ell s'adonà que havia nascut un gran senyor llibertí i que no tenia res a veure amb els Arouet i la gent comuna.
Joventut