La història de l'escalada a Catalunya concerneix els esdeveniments històrics relatius a l'evolució de l'esport de l'escalada a partir del al territori català.
Segle miniatura|L'única foto coneguda de Mummery escalant L'escalada neix als Alps, a la segona meitat del , quan alguns alpinistes no es conformen amb l'ascensió dels cims per la seva ruta més fàcil i comencen la recerca de les parets més difícils. Entre els escaladors mítics d'aquest final de segle cal citar a Albert Frederick Mummery. Aquest, considerat per alguns el pare de l'alpinisme modern, aporta concepcions noves. Per a Mummery, la descoberta d'una muntanya no finalitza un cop assolit el seu cim. Cada nou itinerari (o "via") és un nou repte, una nova descoberta, una nova dificultat a valorar. Aquesta idea, que avui ens pot semblar tan evident, representa un nou canvi de mentalitat de tota la comunitat alpinística (escaladora o no). Mummery deixa palesa aquesta idea amb les seves 6 escalades al Cerví, totes per diferents vies.
Però és a l'est dels Alps, a les Dolomites, on es produiran els avenços més significatius. Les verticals torres rocoses que configuren el paisatge dolomític seran el marc de la primera evolució de l'escalada. Allí, el guies locals, s'atreveixen a traçar vies de dificultat i gran risc sobre les grans parets que defensen els cims encara verges. Les classes altes de l'Imperi Austrohongarès, els primers turistes de la zona, aportaran el finançament de les escalades empreses a la zona. Aviat s'escalen grans parets rocoses, de més de 500 metres d'altitud, amb dificultats superiors al IV grau. Els guies, per a tal de garantir al màxim la seguretat dels seus clients, experimenten i desenvolupen noves tècniques de seguretat amb les cordes. Aviat desenvolupen tècniques primitives de descens en ràpel i aprenen tècniques bàsiques d'assegurament. En aquells temps, els punts d'assegurança coneguts es limitaven als sortints de la mateixa roca i a les pedres encaixades dins de les esquerdes, però sembla que a alguns ja se'ls hi va acudir introduir trossos de fusta a manera de primitius empotradors.
L'escalada en gel, però, es desenvolupa en major mesura als Alps occidentals. La presència de grans glaceres i una roca menys agraïda que la dolomita força els escaladors a la recerca de camins sobre del gel. Aviat es desenvolupen tècniques de tall d'esglaons sobre el gel que es realitzen amb destrals. Aquestes destrals, a poc a poc, evolucionaran cap als actuals piolets. També es va desenvolupant la tècnica de cordada glacial i els rudiments d'assegurança en gel, amb la qual els alpinistes es poden assegurar els uns als altres, i les tècniques "d'autodetenció"; amb les quals un escalador caigut sobre un pendent de neu pot intentar frenar-se per si mateix.
Als Pirineus no són en absolut aliens a aquestes innovacions. El vessant nord, per la influència francesa, participa intensament d'aquest desenvolupament. Els anys 80 i 90 seran marcats pel guia Célestin Passet, nascut al petit poblet de Gavarnie, possiblement el millor pirenaiste de tots els temps. Passet deixa demostrat el seu nivell de domini sobre la roca al Petit Astazou amb l'escalada de l'aresta nord-oest, de 500 m de desnivell i amb dificultats de IV grau. També realitza l'escalada de la paret nord del Mont Perdut, l'itinerari glacial més gran dels Pirineus. Però és el 1889 quan, amb l'escalada del Couloir de Gaube a la cara nord del Vignemale s'avança al seu temps i passa, definitivament, a la història. El "Gaube" ha estat durant moles anys l'escalada en gel més difícil dels Pirineus i continua sent un objectiu molt cobdiciós pels aficionats. El "Gaube" és un canal gelat de 600 m de desnivell que va guanyant inclinació durant tot el seu recorregut fins a arribar a la cascada final que, amb 90 graus d'inclinació, es fa absolutament vertical.
Inici del , la primera edat de ferro miniatura|El llegendari Paul Preuss L'inici del es caracteritza per la difusió i perfeccionament de la utilització dels pitons (o claus). Aquests són de ferro, amb una anella o forat per a passar-hi la corda, i convenientment encastats a les esquerdes a cops de martell serveixen de punt d'assegurança. També es generalitza la utilització dels mosquetons. La utilització d'aquests "ferros" possibilita a l'escalador afrontar majors dificultats. Per un costat, permet assegurar millor alguns passos de dificultat i per l'altre, els pitons, permeten crear una "presa" per agafar-se allà on abans no era possible. Aquesta tècnica de progressió, utilitzant els claus com a sistema de tracció, serà el que amb els anys derivarà en l'escalada artificial.
L'escalada esdevé una activitat "respectable", es fa popular tant entre els habitants de les zones alpines, que hi troben una forma de guanyar-se la vida, com entre les classes benestants europees. Una exemple d'aquesta difusió pot ser la primera ascensió realitzada a la cara sur de la Tofana di Rozes per les germanes Ilona i Rolanda Eötvös, de la nobles hongaresa, acompanyades dels guies locals A. Dimai, A. Verzi i G. Siorpaes l'any 1901. Una escalada de més de mil metres de IV grau sostingut amb presència femenina.
No obstant això, alguns radicals defensors de l'escalada lliure, no acceptaran la utilització dels claus per considerar-los "poc ètics". Entre ells destaca Paul Preuss, un austríac que emprendrà difícils i exposades escalades a la zona del Wilder Kaiser i les Dolomites superant el V grau. Desgraciadament, Preuss morirà en un accident, fruit de la seva pròpia coherència a no utilitzar mitjans artificials en les seves escalades, i les seves idees quedaran durant anys oblidades. Malgrat això, la seva memòria es reivindicarà com un símbol en les futures generacions d'escaladors "en lliure" dels anys 60 i 80.
Hans Dülfer serà l'antítesi de Preuss. Dülfer desenvoluparà una tècnica molt eficaç en la utilització de claus i "ferramenta" que serà l'embrió dels avenços que es realitzaran en el futur immediat i que condicionarà totes les següents generacions fins als anys 60 com a mínim. Dülfer s'aproximarà molt al sisè grau i ens deixarà vies tan interessants com la cara oest de la Cima grande di Lavaredo oberta l'any 1913, amb dificultats de V+ sostingut.
A Catalunya, mentrestant, comencen a passar coses interessants. Es realitzen algunes tímides ascensions que poden ser considerades ja autèntiques escalades. Per exemple, l'any 1902 la primera ascensió al cim del Petit Encantat, amb un pas de IV grau i amb un ràpel de 30 m en el descens. Es coneix també, de l'any 1911, la primera escalada el Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt (conegut també com "El burret"), avui en dia una clàssica d'iniciació.
La Gran Guerra Entre l'any 1914 i 1918, a causa de la Primera Guerra Mundial, els Alps orientals seran l'escenari d'una ferotge batalla entre l'exèrcit austrohongarès i l'italià. Per grat o per força, alpinistes o no, milers de persones seran forçades a endinsar-se a les muntanyes però no per a trobar-hi el plaer de l'escalada sinó per la brutalitat de la guerra. Aquesta guerra es desenvoluparà a més de 3000 m, dins de les fredes esquerdes dels gelers i a sobre de les ventoses arestes rocoses. En alguns casos, les baixes entre els combatents superaran el 80%.
Però les necessitats bèl·liques obriran nous camins que permetran un millor accés a zones encara salvatges. Per a poder transportar tropes i municions s'equiparan amb cables i cordes accessos a pics i colls. Aquest serà l'embrió de les actuals vies ferrades que també seran utilitzades pels alpinistes en les aproximacions a les seves escalades. La vida a la muntanya i les tècniques d'ascensió i supervivència seran un aprenentatge obligatori per a tota una generació. Aquest serà el brou de cultiu d'una nova i potent fornada d'afeccionats i també d'un públic expert disposat a ser testimoni de les futures gestes dels seus contemporanis.
La segona edat de ferro, el període d'entreguerres En el període d'entreguerres s'aconsegueixen fites realment importants, i que aquests anys seran protagonitzats per escaladors que escriuran el seu nom en majúscules en la història de l'escalada.
Els canvis de fronteres produïts als Alps orientals després de la Segona Guerra Mundial no signifiquen el final de la rivalitat austro-italiana. Aquesta rivalitat es veurà adobada, també, pels moviments nacionalsocialites. Escaladors de l'òrbita germànica i italiana rebran un suport social molt important de cara a posar de manifest la seva superioritat.
Per la banda germànica destacarà Emil Solleder, la seva escalada a la cara nord-oest del Monte Civetta és considerada per a molts el primer sisè grau. Solleder va ser un escalador excepcional, però van ser les idees de Willo Welzenbach les que varen tenir una influència decisiva en la seva generació. Welzenbach va proposar, l'any 1926, una escala de dificultat per als passos d'escalada que anava del primer (el més fàcil) fins al sisè grau (extremadament difícil). Aquesta escala va ser acceptada a tot el món i és, bàsicament, la mateixa que utilitzem avui en dia, això si, amb i les correccions i adaptacions de cada escola local.
Cal tenir en consideració que l'escala Welzenbach no diferenciava l'escalada lliure de l'artificial. Caldran encara anys per a establir aquesta diferència. De moment, l'escala es refereix a la dificultat per a superar un tram d'escalada amb el mitjans de l'època, sense tenir en consideració la manera de fer-ho. Per a avaluar aquest aspecte ens caldrà esperar fins als finals de segle.
Entre els escaladors de l'escola italiana destacarà el gran Emilio Comici, que tindrà influència també a Catalunya. Les tècniques de Comici no es limiten a un altíssim nivell d'escalada lliure, sinó que destaca també en l'escalada artificial. Comici adquireix una molt bona tècnica en la utilització del primitius estreps i, també, en les maniobres amb cordes. Destacarà també com a divulgador d'aquestes tècniques i crearà un escola de seguidors que destacaran especialment en els vint anys següents. Comici va ser un gran atleta i viatger, l'escalada el portarà al Mont Olimp (Grècia), a la Sierra de Guadarrama (Espanya) i fins i tot al Pirineu català, on realitzarà la primera ascensió de la canal de la cara nord d'Els Encantats, avui dia una clàssica.
L'inici de l'escalada a Catalunya El 1880, Cèsar August Torras, amb els seus companys de l'Associació Catalana d'Excursions Científiques amb el guia J. Subirana, aconseguiren el cim del Montgròs. A la dècada de 1920 a 1930, comencen els primers intents a les roques i agulles de Montserrat. Membres de diferents grups excursionistes assoleixen les primeres ascensions. La influència de Comici farà despertar els alpinistes catalans a l'escalada moderna. Entre ells figurarà Lluís Estasen (a la memòria del qual es dedicarà l'actual Refugi Lluís Estasen del Pedraforca). La via Estasen a la cara nord del Pedraforca és considerada la primera escalada moderna (1922).
A Montserrat es comencen a ascendir sistemàticament totes les agulles per la via més accessible. Els escaladors montserratins destaquen en la seva inventiva utilitzant mitjans artificials per a aconseguir les ascensions: ferros clavats a les esquerdes, tacs de fusta encaixats i fins i tot troncs d'arbre. Alguns escaladors s'especialitzen en "els passos d'esqueneta", fent petites torres humanes per a superar passos verticals i desploms. L'any 1935 s'aconsegueix la mediàtica fita de l'ascensió al Cavall Bernat i la no menys difícil i exposada Mòmia, els dos símbols de les agulles inaccessibles de Montserrat.
El 1920 foren escalades la Gorra Frigia i l'Eco Superior per Lluís Estasen i Pau Giménez, i el 1924 els Frares Encantats, la Boteruda del Gra i la Roca Plana dels Llamps. Aquests pioners de l'escalada, seguiren amb les primeres ascensions a les agulles dels Flautats el 1925, la Roca de la Mà (Torta) i l'Agulla nord-oest dels Ecos (Agulla Estasen), per Estasen el 1927, i el Bisbe, la Portella i la Monja entre 1932 i 1933.