El treball social és una professió basada en la pràctica i una disciplina acadèmica que promou el benestar d'individus, grups i comunitats, facilita la cohesió social en períodes de canvi i dona suport i protecció als membres més vulnerables de la comunitat, treballant conjuntament amb els usuaris, institucions i professionals. Per algunes persones les situacions de conflicte o canvi afecten la seva capacitat d'autonomia i d'autosuficiència i necessiten ajut i orientació. D'altres necessitaran assistència, suport i protecció. Els treballadors i treballadores socials donen resposta a aquestes necessitats: realitzen una contribució essencial a la promoció de la cohesió social, tant a través d'un treball preventiu, com donant resposta als problemes socials. El treball social és, per tant, una inversió per al futur benestar dels països.Extret de les recomanacions que els ministres del Consell d'Europa van adoptar per als estats membres sobre el treball social, el 17 de gener del 2000"Què i per què estudiar a les universitats catalanes? " per la pàgina web de la Generalitat de Catalunya, (anterior al Grau).

La pràctica del treball social s'inspira en les arts liberals, les ciències socials i àrees interdisciplinàries com la psicologia, la sociologia, la salut, les ciències polítiques, el desenvolupament comunitari, el dret i l'economia per interactuar amb sistemes i polítiques, dur a terme avaluacions, desenvolupar intervencions i millorar el funcionament i la responsabilitat social. Els objectius finals del treball social inclouen la millora de la vida de les persones, l'alleujament de les preocupacions biopsicosocials, l'apoderament dels individus i les comunitats i l'assoliment de la reforma social.

El treball social sovint es divideix en tres nivells. El microtreball implica treballar directament amb individus i famílies, com ara proporcionar assessorament/teràpia individual o ajudar una família a accedir als serveis. El treball mezzo implica treballar amb grups i comunitats, com ara dur a terme teràpia de grup o proporcionar serveis per a agències comunitàries. El macrotreball implica fomentar el canvi a una escala més gran a través de l'advocacia, la política social, el desenvolupament de la recerca, l'administració de serveis públics i sense ànim de lucre, o treballant amb agències governamentals. A partir de la dècada del 1960, algunes universitats van iniciar programes de gestió del treball social per preparar els estudiants per a la gestió d'organitzacions de serveis socials i humans, a més de l'educació clàssica en treball social.

La professió de treball social es va desenvolupar al segle XIX, amb algunes de les seves arrels en la filantropia voluntària i en l'organització de base. Tanmateix, les respostes a les necessitats socials ja existien molt abans, principalment des d'asils públics, organitzacions benèfiques privades i organitzacions religioses. Els efectes de la Revolució Industrial i de la Gran Depressió dels anys 30 van pressionar el treball social perquè es convertís en una disciplina més definida, ja que els treballadors socials responien a les preocupacions sobre el benestar infantil relacionades amb la pobresa generalitzada i la dependència del treball infantil en entorns industrials.

Definició El treball social és una professió àmplia que intersecta diverses disciplines. Les organitzacions de treball social ofereixen les definicions següents:

Història Es va defendre per primera vegada l'assistència social com una qüestió de justícia (és a dir, com a responsabilitat de l'administració pública) i no de caritat, a l'obra De subventione pauperum, de Joan Lluís Vives i March.

El treball social va néixer a finals del a Europa i als Estats Units d'Amèrica com una pràctica social que intentava donar resposta als greus problemes que el procés d'industrialització va provocar. Mantenia una doble vessant: La intervenció dirigida a oferir ajut a persones, famílies, grups o col·lectius que es trobaven en situació de conflicte o necessitat, a causa de la immigració, malaltia, abandonament, manca d'habitatge, alcoholisme o altres dificultats. L'acció social per a millorar les condicions de vida dels grups més vulnerables de la població: la promoció de lleis, la creació de serveis i ajuts socials i la participació activa de la població en la resolució dels seus problemes. La pràctica i la professió del treball social tenen un origen relativament modern i científic, i generalment es considera que s'han desenvolupat a partir de tres vessants. El primer va ser el treball individualitzat, una estratègia iniciada per la Charity Organization Society a mitjans del segle XIX, fundada per Helen Bosanquet i Octavia Hill a Londres, Anglaterra. La majoria d'historiadors identifiquen COS com l'organització pionera de la teoria social que va conduir a l'aparició del treball social com a ocupació professional. El COS es va centrar principalment en el treball de casos individuals. La segona era l'administració social, que incloïa diverses formes d'alleujament de la pobresa: "alleujament dels pobres". Es podria dir que l'alleujament de la pobresa a tot l'estat té les seves arrels en les lleis de pobres angleses del segle XVII, però es va sistematitzar per primera vegada gràcies als esforços de la Societat d'Organització de Beneficència. El tercer consistia en l'acció social: en lloc de comprometre's en la resolució de necessitats individuals immediates, es va posar èmfasi en l'acció política que treballava a través de la comunitat i el grup per millorar les seves condicions socials i, per tant, alleujar la pobresa. Aquest enfocament va ser desenvolupat originalment pel Moviment de les Cases de l'Assentament.

Això va anar acompanyat d'un moviment menys fàcil de definir; el desenvolupament d'institucions per fer front a tota la gamma de problemes socials. Totes van tenir el seu creixement més ràpid durant el i van establir les bases del treball social modern, tant en teoria com en pràctica.

El treball social professional es va originar a l'Anglaterra del segle XIX i va tenir les seves arrels en la crisi social i econòmica provocada per la Revolució Industrial, en particular, en la lluita social per fer front a la pobresa urbana massiva resultant i els problemes relacionats. Com que la pobresa era el focus principal del primer treball social, estava íntimament lligada a la idea de l'obra de beneficència.

Des d'un principi, els futurs treballadors socials es van caracteritzar per donar un ajut directe, basat en el contacte personal, en la comprensió i en el suport emocional de les persones ateses. Aquesta pràctica social estava presidida per uns criteris de valor, orientats per l'ideal d'aconseguir una societat més justa, més democràtica i més solidària. Per aquest motiu es dirà més endavant que el treball social té un caràcter ètic i "proactiu", ja que la seva finalitat serà sempre millorar les condicions personals i socials del conjunt de la població.

Aquella activitat social va esdevenir una professió a principis del , quan es van sistematitzar les tècniques de recollida de dades dels usuaris (estudi i diagnosi), es van crear metodologies d'intervenció psicosocial amb individus, famílies, grups i comunitats i se'n van poder avaluar els resultats. El treball social té un caràcter científic perquè elabora dades empíriques que permeten construir un coneixement sobre les necessitats psico-socials que presenten els usuaris dels serveis i perquè incorpora conceptes i teories pròpies i d'altres disciplines.

El treball social té unes arrels i uns trets comuns que el caracteritzen a nivell internacional, però és també una professió molt lligada al context i al moment social i cultural de cada país. A l'Estat espanyol, tot i que la primera escola es crea a Barcelona l'any 1932, la professió no es desenvolupa fins als anys 60 quan s'arriben a crear 42 escoles que ofereixen professionals que troben ocupació als hospitals, empreses, serveis de psiquiatria o d'infància. S'inicia també el treball de comunitat i l'atenció social a col·lectius de persones amb disminució psíquica i alcoholisme. Els treballadors socials promouen serveis als barris més marginals, promouen i participen en la reclamació i la defensa de drets socials i civils junt amb altres professionals i grups de ciutadans.

Amb la recuperació democràtica, a partir de l'any 1978, es produeix un desplegament de serveis i recursos socials que fins aleshores no havien existit, amb un concepte modern basat en el dret de tot ciutadà d'ésser atès pels serveis públics que es van creant.

Estats Units Durant la dècada de 1840, Dorothea Lynde Dix, una mestra jubilada de Boston considerada la fundadora del Moviment per la Salut Mental, va iniciar una croada que canviaria la manera com es veia i es tractava les persones amb trastorns mentals. Dix no era treballadora social; la professió no es va establir fins després de la seva mort el 1887. Tanmateix, la seva vida i obra van ser acollides pels primers treballadors socials psiquiàtrics (treballador social de salut mental/treballador social clínic), i és considerada una de les pioneres del treball social psiquiàtric juntament amb Elizabeth Horton, que el 1907 va ser la primera treballadora social a treballar en un entorn psiquiàtric com a agent de postoperació als sistemes hospitalaris de Nova York per proporcionar serveis de suport posteriors a l'alta.

Els inicis del segle XX van marcar un període de canvi progressiu en les actituds envers les malalties mentals. L'augment de la demanda de serveis psiquiàtrics després de la Primera Guerra Mundial va comportar avenços significatius. El 1918, es va establir l'Escola de Treball Social del Smith College i, sota la direcció de Mary C. Jarrett a l'Hospital Psicopàtic de Boston, els estudiants del Smith College van rebre formació en treball social psiquiàtric. Va ser la primera a donar als treballadors socials la designació de "Treballador Social Psiquiàtric". Un llibre titulat "El regne dels mals", publicat el 1922, escrit per un administrador d'hospital i cap del departament de serveis socials de l'Hospital Psicopàtic de Boston, descrivia les funcions dels treballadors socials psiquiàtrics a l'hospital. Aquestes funcions incloïen treball social, tasques de gestió, recerca social i educació pública. Després de la Segona Guerra Mundial, es van establir una sèrie de clíniques d'higiene mental. La Llei de Centres Comunitaris de Salut Mental es va aprovar el 1963. Aquesta política fomentava la desinstitucionalització de les persones amb malalties mentals. Més tard, el moviment de consumidors de salut mental va arribar a la dècada de 1980. Un consumidor es va definir com una persona que ha rebut o està rebent actualment serveis per a una condició psiquiàtrica. Les persones amb trastorns mentals i les seves famílies es van convertir en defensors d'una millor atenció. La conscienciació i la comprensió públiques a través de la defensa dels consumidors van ajudar a portar les malalties mentals i el seu tractament a la medicina convencional i als serveis socials. A la dècada del 2000 va sorgir el moviment de la gestió de l'atenció mèdica, que tenia com a objectiu un sistema de prestació d'atenció mèdica per eliminar l'atenció innecessària i inadequada per reduir costos, i el moviment de recuperació, que per principi reconeix que moltes persones amb malalties mentals greus es recuperen espontàniament i altres es recuperen i milloren amb el tractament adequat.SAMHSA, 2004