Troia (en luvi Taruisa/*Tarhuisa pel nom del déu hitita Taru/Tahui; en grec Τροία o Τροίας; també anomenada Ílion, en grec Ίλιον o Ίλιος; Ílium, en llatí Īlium, i Wilusa en hitita) és una ciutat tant històrica com llegendària, on es va desenvolupar la Guerra de Troia, descrita a la Ilíada, un poema èpic de l'antiga Grècia. L'autoria d'aquest poema s'atribueix al poeta Homer, que el degué compondre al voltant del o aC, encara que conté material més antic. Homer també fa referència a Troia en lOdissea. La llegenda homèrica de Troia va ser continuada pel poeta romà Virgili a l'Eneida. Les ruïnes de Troia foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1998.
La Troia històrica Troia en fonts hititesBernabé, Alberto; Juan Antonio Álvarez-Pedrosa (eds.). «La cuestión de Ahhiyawa: ¿Troya en los textos hititas?». A: Historia y leyes de los hititas: textos del reino medio y del Imperio nuevo. Tres Cantos: Akal, 2004. miniatura|Mapa amb la situació de Wilusa, al nord-oest de l'Imperi Hitita (). La ciutat de Troia estigué habitada des de la primera meitat del mil·lenni III aC, però el seu moment de major esplendor coincidí amb l'auge de l'Imperi Hitita.
El 1924, poc després del desxiframent de l'escriptura hitita, Paul Kretschmer havia comparat un topònim que apareix en fonts hitites, Wilusa, amb el topònim grec Ilios Ílion (Ἴλιος, Ἴλιον), que era un dels noms de Troia. Els erudits, bo i basant-se en proves lingüístiques, establiren que el nom Ilios havia perdut una digamma inicial i anteriorment s'havia dit Wilios.
A això s'unia una altra comparació entre un rei de Troia que apareix escrit en documents hitites, denominat Alaksandu, i Alexandre, emprat a la Ilíada com a nom alternatiu de Paris, príncep troià fill de Príam i Hècuba, germà d'Hèctor i Cassandra.
Aquestes propostes d'identificació de Wilusa amb Wilios i dAlaksandu amb Alexandre van ser motiu de controvèrsia: era dubtosa la situació geogràfica de Wilusa i en fonts hitites apareix també el nom de Kukunni com a rei de Wilusa i pare d'Alaskandu, sense aparent relació amb la llegenda d'Alexandre, tot i que alguns han indicat que aquest nom podria tenir el seu equivalent en grec en el nom de Κύκνος, Cicne, fill de Posidó, un altre personatge del cicle troià. Tanmateix, el 1996, Frank Starke provà que, efectivament, la localització de Wilusa havia de situar-se a la zona on hi havia la regió de la Tròade.
La majoria d'especialistes accepten identificar Wilusa amb la Troia homèrica, encara que no hi ha proves contundents. No obstant això, alguns arqueòlegs com Dieter Hertel es neguen a acceptar aquesta identificació entre Wilusa i Ilios.
Els principals documents hitites que mencionen Wilusa són: L'anomenat «Tractat entre Muwatal·lis II i Alaksandu de Wilusa», un pacte entre el rei hitita Muwatallis II i Alaksandu, rei de Wilusa, datat a principis del segle XIII aC. Del text d'aquest tractat se n'ha deduït que Wilusa tenia una relació de subordinació respecte de l'Imperi Hitita, ja que Labarnas I cap a l'any 1680 aC l'hauria conquerit, juntament amb Arzawa, encara que després es van independitzar. Quan Arzawa va atacar Wilusa els hitites van anar en la seva ajuda, i ara signaven un acord de col·laboració i defensa mútua. Entre els déus que hi són nomenats al tractat com a testimonis del pacte figuren Apaliunas, que alguns investigadors han identificat amb Apol·lo, i Kaskalkur, nom que tindria per significat camí a l'inframón. Sobre Kaskalkur, l'arqueòleg Korfmann diu que: «D'aquest mode es designaven els cursos d'aigua que desapareixien al sòl de les regions càrstiques i en tornaven a sorgir a l'exterior, però els hitites també empraven aquest concepte per a les galeries d'aigua instal·lades artificialment.» Aquesta divinitat ha estat, doncs, associada al descobriment d'una cova amb una deu a 200m al sud del mur de l'acròpoli que, després d'analitzar la pedra calcària de les parets, s'ha determinat que ja existia a principis del mil·lenni III aC i al voltant de la qual podrien haver sorgit mites. També s'ha assenyalat la coincidència que suposa l'al·lusió de l'autor Esteve de Bizanci que un tal Motilos, que podria ser una hel·lenització del nom de Muwatal·lis, donà hospitalitat a Alexandre i Helena. Una carta escrita pel rei de Seha (estat vassall hitita) Manapa-Tarhunta I al rei Muwatallis II i, per tant, datada també al voltant de 1295 aC, on es dona informació d'un tal Piyama-radu que havia encapçalat una expedició militar contra Wilusa i contra l'illa Laçaba, identificada pels investigadors amb Lesbos. A la «Carta de Tawagalawa» (1250 aC), generalment atribuïda a Hattusilis III,Oliver Gurney, a L'autoria de la Carta de Tawagalawa (Silva Anatolica, 2002, p. 133-141), afirma que l'autor va ser Muwatallis II (germà gran d'Hattusilis III), i alguns altres hititòlegs consideren aquesta carta obra de Mursilis II i de finals del segle XIV aC. el rei hitita fa referència a antigues hostilitats entre els hitites i els ahhiyuwa possiblement sobre Wilusa, solucionades de forma amistosa en aquesta carta:La paraula Wilusa no és aquí assegurada, ja que, per desperfectes en la tauleta, només és llegible parcialment «Ara és quan hem arribat a un acord en l'afer de Wilusa respecte al qual estiguérem enemistats.»
L'última menció de Wilusa conservada en fonts hitites apareix en un fragment de l'anomenada «Carta de Milawata» (Milawata era el nom hitita de Milet), remesa pel rei Tudhalias IV (1240-1215 aC) a un destinatari desconegut. En ella, el rei dels hitites hi explica que emprarà tots els mitjans de què disposa per reposar el tron de Wilusa a Walmu, un successor d'Alaksandu que n'havia estat destronat i exiliat. Tanmateix, T.R. Bryce diu que aquest fet és mencionat amb anterioritat, tot consignant-lo en la seva reinterpretació de la Carta de Tawagalawa.T. R. Bryce, A reinterpretation of the Tawagalawa Letter in the light of the new join piece, a Anatolian Studies, Vol. 35 (1985), p. 13-23 JSTOR.
A més a més, en un informe del rei Tudhalias I (1420-1400 aC), hi declara que després d'una expedició de conquesta, una sèrie de països li declararen la guerra, en la llista dels quals es troben, seguits: «...el país Wilusiya, el país Taruisa...»
Alguns investigadors, com Garstang i Gurney, han deduït que Taruisa podria identificar-se amb Troia. Aquesta equivalència no compta encara amb el suport de la majoria dels hititòlegs.
Troia en fonts egípcies miniatura|Relleu de Medinet Habu que mostra Ramsès III derrotant els pobles de la mar. No és segura la menció de Troia en fonts egípcies de l'edat del bronze. Tanmateix, alguns erudits han investigat la relació que podria tenir amb les inscripcions de Medinet Habu que narren la batalla dels egipcis de l'època de Ramsès III contra els pobles de la mar, que intentaren una invasió del seu territori el 1186 aC.Els mashauash (també anomenats ma, mashawash, mesheuesh, o maxies) eren els membres d'una tribu amaziga de l'antigua Líbia.
Segons les inscripcions, els egipcis derrotaren en una batalla terrestre i en una altra de marítima una coalició de pobles d'identificació dubtosa. Entre les denominacions dels pobles que componien la coalició figuren els weshesh (que podrien tenir relació amb Wilusa) i els tjeker (que s'han posat en relació amb els teucres).
Troia en fonts històriques gregues Els primers colons grecs que hi arribaren devien ser emigrants eolis. L'origen del santuari d'Atena de la ciutat podria remuntar-se a l'any 900 aC. Explica l'arqueòleg Dieter Hertel que:
D'altres autors, en canvi, sostenen que els grecs no arribaren a colonitzar Troia fins a l'any 700 aC. En tot cas, fins al segle III aC va haver de ser una entitat petita de població, de menor nivell que altres colònies litorals properes com Sigeon i Aquileu.Són les actuals Yenişehir i Kumkale, respectivament.
Troia fou part del Regne de Lídia, tenint com a capital la ciutat de Sardes probablement des de l'època d'Aliates II, un dels reis de la dinastia mermnada, de principis del segle VI aC. L'últim rei d'aquesta dinastia fou Cressus, que arribà a regnar sobre gairebé tots els terriotirs a l'oest del riu Halis.
Els perses, sota el comandament de Cir II el Gran, derrotaren Cressus en la batalla del riu Halis i envaïren el seu regne, inclosa Troia, el 546 aC. Entre el 499 i 496 aC, durant la Revolta Jònica, els eolis donaren suport als jonis contra els perses sota el regnat de Darios I el Gran, però la rebel·lió fou sufocada. Himees fou el general persa que va sotmetre Ílion en aquella revolta.Heròdot, a Història v,122 afegeix que els gergites eren el que quedava dels antics teucres.
Posteriorment, la visita de Xerxes I de Pèrsia a Troia el 480 aC fou també narrada per Heròdot, que explica que sacrificà a Atena mil bous i els mags oferiren libacions als herois.Heròdot. Història vii,43.
Una de les conseqüències de la signatura de la Pau de Càl·lies entre perses i atenesos fou que Troia, juntament amb molts territoris de l'Àsia Menor, estigué sota la direcció d'Atenes des del 449 aC, després, a finals d'aquell mateix segle, passà a pertànyer a un principat dàrdan depenent de Pèrsia, però poc després, des del 399 aC, va pertànyer a Esparta i el 387 aC tornà a passar a control de Pèrsia després de la firma de la Pau d'Antàlcides amb Esparta.
Alexandre el Gran protegí especialment la ciutat, a la qual arribà el 334 aC. Ell mateix es considerava com un nou Aquil·leu i guardava com un tresor un exemplar de la Ilíada. La visita d'Alexandre el Gran a Troia és narrada per Plutarc i per Estrabó:
Després de derrotar els perses prometé fer d'Ílion una gran ciutat, tot i que fou Lisímac de Tràcia, un dels seus generals, l'artífex de la major part de les reformes i ampliació de la ciutat.Tanmateix, hi ha alguns estudiosos que dubten que Estrabó se referís al final del passatge a Ílion, i opinen que Lisímac va emprendre les reformes citades a la ciutat d'Alexandria Troas.
Entre els anys 275 i 228 aC Troia va pertànyer a l'Imperi Selèucida, que anys després havia estat fundat per Seleuc I Nicàtor, un altre dels successors d'Alexandre. Del 228 al 197 aC la ciutat fou independent, però amb vincles amb el Regne de Pèrgam. Tornà a pertànyer als selèucides entre el 197 i 190 aC.
Durant tota aquesta època seguí essent important el culte a Atena. Un ritual que se celebrava en honor seu era el sacrifici de bous, que es penjaven d'un pilar o un arbre i se'ls hi obria la gorja. miniatura|Àjax el petit arrossega Cassandra, agafada al Paladió. Copa àtica de figures vermelles, anys 440-43 aC. També s'hi celebrava un costum relacionat amb el mite de la guerra de Troia: segons la llegenda, Àjax el petit havia arrossegat durant el saqueig de la ciutat la princesa Cassandra mentre ella, per buscar la protecció divina, s'havia agafat a l'estàtua d'Atena. Per aquesta causa, els locris havien estat obligats per l'oracle de Delfos a enviar cada any durant un període de mil anys dos o més noies d'origen noble a Troia. Les noies, un cop arribades a la costa troiana, tractaven d'arribar al temple d'Atena. Si ho aconseguien, es convertien en sacerdotesses del temple, però els habitants de Troia tractaven de matar-les en llur trajecte. Si cap d'elles moria, els locris havien d'enviar-ne una altra. La majoria arribava a llur objectiu i atenyia el temple de la deessa. Hi ha controvèrsia sobre quan deixà de practicar-se aquest costum. Alguns senyalen que finí després de la guerra focídia, el 346 aC, d'altres creuen que es practicà fins al .Apol·lodor. Epítome vi.20; Escoli de Tzetzes sobre Licofró, 1141; Enees Tàctic. Poliorcètica xxxi.24.
Troia en fonts històriques romanes El prestigi de Troia a l'època romana fou acompanyat de motivacions ideològiques i polítiques lligades a les pròpies arrels de la fundació de Roma.