La gimnàstica rítmica és una disciplina esportiva que combina elements de ballet, gimnàstica i dansa, així com l'ús de diversos aparells com la corda, el cèrcol, la pilota, les maces i la cinta.
En aquest esport es realitzen tant competicions com exhibicions en què la gimnasta s'acompanya de música per mantenir un ritme en els seus moviments, realitzant un muntatge amb aparells o sense. La gimnàstica rítmica desenvolupa l'harmonia, la gràcia i la bellesa mitjançant moviments creatius, traduïts en expressions personals a través de la combinació musical, teatral i tècnica, que transmet, principalment, satisfacció estètica als espectadors. Practicada principalment per dones, en els últims anys està augmentant el nombre de practicants masculins. Les proves es realitzen sobre un tapís i la durada dels exercicis és d'aproximadament 90 segons en la modalitat individual i de 150 segons a la de conjunts. Igual que altres disciplines de la gimnàstica, té els seus antecedents en els estudis de Rousseau, transformant-se amb el pas dels anys sempre lligada a la dansa i la musicalitat, fins a arribar a la dècada del 1930, quan a la Unió Soviètica comença a practicar-se com a esport i comencen a Alemanya a introduir els aparells que avui coneixem.
Està regida per la Federació Internacional de Gimnàstica (FIG), qui elabora el Codi de Puntuació i regula tots els aspectes de la competició internacional d'elit. Les competicions més destacades són els Jocs Olímpics, el Campionat del Món de Gimnàstica Rítmica, el Campionat Europeu de Gimnàstica Rítmica i la Copa del Món de Gimnàstica Rítmica.
Història de la gimnàstica rítmica Antecedents La gimnàstica rítmica té els seus antecedents històrics en els moviments i sistemes gimnàstics que van sorgir al a tot Europa occidental. La procedència ideològica de la rítmica es troba en la gimnàstica amb base en el ritme, en el ballet i en l'anomenada «gimnàstica natural». Si en el ballet cal destacar les aportacions de Jean-Georges Noverre, pel que fa a la gimnàstica natural cal dir que pren el seu punt de partida en les teories de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) respecte al desenvolupament global del nen, que incloïen els aspectes corporals, fins llavors no considerats en les teories sobre educació.
El pedagog alemany Johann Bernhard Basedow (1723-1790) plasmaria les idees de Rousseau en la realitat, convertint els exercicis físics en part essencial d'una educació harmònica i integral. Cap a finals del , continuarien les idees naturalistes de Rousseau pedagogs com Christian Gotthilf Salzmann, Johann Heinrich Pestalozzi o Guts Muths. Aquest últim, considerat el pare de la «gimnàstica pedagògica»', va escriure els primers escrits en profunditat sobre la finalitat de la gimnàstica, indicant que els exercicis realitzats havien de ser agradables, a més de desenvolupar la persona per complet. No obstant això, l'arribada de la «gimnàstica nacionalista» de Friedrich Ludwig Jahn acabaria ofegant les idees pedagògiques de Guts Muths a Alemanya. Aquestes, però, tindrien més acollida i continuació en els països nòrdics, especialment a Suècia.
El metge suec Pehr Henrik Ling, iniciador de l'anomenat Moviment del Nord, va desenvolupar encara més les idees de Rousseau, creant l'anomenada «gimnàstica sueca» cap 1814. Es tractaven d'uns exercicis de caràcter rígid amb poc espai per a la creativitat i l'expressió artística, però que van aportar uns principis primordials i pedagògics a l'activitat física, absents en aquells anys. A ell es deu la classificació dels exercicis en pedagògics («gimnàstica pedagógica»), militars («gimnàstica militar»), terapèutics («gimnàstica terapèutica») i estètics («gimnàstica estètica»), tot i que Ling no va conrear aquests últims per considerar que havien de ser desenvolupats per altres educadors. A la «gimnàstica estètica» promoguda per Ling, els estudiants expressen els seus sentiments i emocions a través del moviment corporal. Aquesta idea va ser estesa per Catharine Beecher, qui va fundar el Western Female Institute a Ohio (Estats Units d'Amèrica) el 1837. Al programa de gimnàstica de Beecher, anomenat Grace Without Dancing, les noies joves s'exercitaven al ritme de la música, passant d'una cal·listènia simple a activitats més intenses. Cap a 1864, el professor estatunidenc Diocletian Lewis (Dio Lewis) va més enllà de Beecher, incloent en les seves classes per a noies exercicis de coordinació mà-ull i la utilització de cèrcols de fusta, peses lleugeres, i maces índies.
A mitjan , amb el músic i professor francès François Delsarte, comencen a donar-se components més estretament relacionats amb la gimnàstica rítmica subsegüent, en ser el primer a posar en marxa les seves idees pel que fa a l'expressió de sentiments a través dels moviments del cos. Més que un mètode de gimnàstica, intentava ajudar els actors a trobar postures naturals i gestos més expressius. Aquesta nova manera d'entendre el moviment va ser portada als Estats Units per Genevieve Stebbins, que va obrir una escola d'expressió a Nova York i va publicar en 1885 el llibre El sistema Delsarte d'expressió, que va popularitzar el mètode. A partir de les idees de Delsarte i els exercicis de Ling, Stebbins va crear un mètode personal en el qual el cos havia de ser un instrument capaç d'expressar-se de manera artística. Encara que la seva ideologia no va ser capaç de arrelar-se en la mentalitat americana, el treball de les seves alumnes si va influir de manera rellevant a Europa en el desenvolupament de la gimnàstica i dansa femenina moderna. El treball de Delsarte és considerat el principal inspirador del Moviment del Centre, corrent en la qual es va emmarcar el procés de creació de la «gimnàstica moderna» (la primerenca gimnàstica rítmica).
Moviment del Centre: cap a la gimnàstica moderna De tots els corrents desenvolupades paral·lelament al moviment lingià del nord d'Europa (Moviment del Nord), l'anomenat Moviment del Centre, desenvolupat a Alemanya, Àustria i Suïssa, va ser el que va tenir major rellevància sobre la gimnàstica rítmica. Nascut a finals del , es va desenvolupar al . Considerat una manifestació artística-rítmica-pedagògica, va estar influït per les teories naturals i globalistes de Rousseau i les idees de Delsarte pel que fa a l'expressió, a més de per la mateixa gimnàstica sueca de Ling. Aquest moviment va impulsar la eurítmia de Dalcroze i, posteriorment, la «gimnàstica moderna» de Bode.
A partir de la dècada del 1890, l'educador i músic suís Émile Jaques-Dalcroze va desenvolupar un mètode d'educació musical que va batejar com eurhythmics (eurítmia), on la pràctica d'exercicis rítmics era un mitjà per desenvolupar la sensibilitat musical a través dels moviments del cos. També va desenvolupar estudis dels quals va obtenir com a resultat la relació harmònica dels moviments amb l'equilibri i els estats del sistema nerviós central, el que va generar una gran influència en la formació d'escoles de dansa i en l'educació física, ja que va guanyar un nou aspecte i una nova branca. Alguns dels professors que va formar serien posteriorment els iniciadors de la gimnàstica rítmica.
Al mateix temps que Dalcroze, una ballarina estatunidenca, Isadora Duncan, també va realitzar aportacions al procés de creació de la rítmica. Considerada una revolucionària de la dansa i una impulsora de la dansa lliure, mantenia que la gimnàstica era la base de tota educació física i va desenvolupar exercicis de gimnàstica basats en la naturalitat, on els girs, salts i ondulacions del cos eren part fonamental. Les seves teories van ser l'arrel de l'expressionisme alemany en el camp de la dansa, del qual el coreògraf hongarès Rudolf Laban és un dels majors exponents mitjançant el desenvolupament per exemple de la dansa expressiva. Laban va desenvolupar tècniques noves de ball allunyades del ballet clàssic, intentant buscar moviments emocionalment més expressius, arribant fins i tot a vegades a prescindir de l'acompanyament musical, ja que en la seva opinió el moviment era el fonament de la dansa. La ballarina alemanya Mary Wigman, deixebla de Laban, va ser l'altra gran exponent de la dansa expressionista, adaptant moltes tècniques d'Isadora Duncan, com l'ús de la gimnàstica i l'acrobàcia.
És amb Rudolf Bode, professor de música alemany que va ser alumne de Dalcroze, quan sorgeix definitivament la gimnàstica moderna. Va iniciar el seu treball a l'Institut Dameros, on també van estudiar Heinrich Medau i Mary Wigman. A partir de diverses influències com Pestalozzi, Noverre, Delsarte, Dalcroze (eurítmia), Duncan (dansa natural), o Laban i Wigman (dansa expressionista), Rudolf Bode crea la «gimnàstica moderna» (anomenada inicialment «gimnàstica expressiva»), la primerenca gimnàstica rítmica. El 1911 Bode funda la seva escola a Múnic i el 1922 es publica el seu llibre Gimnàstica expressiva i es crea la Lliga Bode, una mena d'associació per difondre aquesta nova modalitat. Bode pot considerar-se per tant el pare de la gimnàstica rítmica. Les seves idees es van estendre ràpidament per tot Europa, principalment a Alemanya, on van trencar amb un segle de cert immobilisme en aquest aspecte, en seguir imperant en aquest país la «gimnàstica nacionalista» de Friedrich Jahn (la primerenca gimnàstica artística). La gimnàstica moderna de Bode es va dissenyar ja des d'un principi exclusivament per a la dona. Com aparells, Bode introduiria el bastó, pilotes, pilotes medicinals, el pandero o el tamborí.
El gran successor de Bode en el desenvolupament de la gimnàstica moderna va ser el també alemany Heinrich Medau, qui en 1929 va crear a Berlín el Movement College. La seva aportació més important als sistemes de gimnàstica va ser la creació d'un mètode enfocat directament en dones adultes i joves, en el qual es beneficiava la salut, es desenvolupava una actitud correcta i s'exaltava l'harmonia del moviment manejant tot el cos. Pel que fa als aparells, empra els mateixos que Bode (amb un major ús de la pilota) i introdueix el cèrcol i les maces, els quals sobreviuen en l'actualitat. Per Medau els aparells facilitaven el domini del moviment, dirigien l'atenció de l'alumna cap a l'exercici que estava executant, s'allunyaven inhibicions psíquiques, aconseguien subjugar la timidesa i s'aconseguia una execució més rítmica i fluida emprant tot el cos. Medau també ressaltava la importància de la postura correcta i la respiració en la confecció de moviments. Les idees de Medau en relació als principis tècnics i metodològics, tenen una línia similar a les de Bode, encara que aporta les seves pròpies que les completen o les substitueixen, sobretot pel que fa a la improvisació musical, els moviments d'oscil·lació i ondulants, i l'ús de cops rítmics i picant de mans. Les seves teories i sistemes de moviment es van donar a conèixer en els Jocs Olímpics de Berlín 1936.
Fora d'Alemanya, també convé destacar en el procés de creació de la gimnàstica rítmica a la «gimnàstica neosueca», integrada en el Moviment del Nord, en la qual destaquen Elli Bjorksten («gimnàstica finlandesa»), Elin Falk i Maja Carlquist («gimnàstica sueca»). Sorgeix com una forma de fer evolucionar al sistema lingià («gimnàstica sueca»), contribuint amb nous components per eliminar la seva rigidesa. Van aportar la utilització de la música i van donar una major importància a l'aspecte estètic dels exercicis i la naturalitat del moviment, a més d'emprar un concepte de disciplina més flexible i adaptable. Igual que Medau, van utilitzar els cops rítmics i picant de mans com a recursos tècnics i van introduir els ballesteigs, balanceigs i titubejos en l'execució dels exercicis. A elles es deu en part el treball de mans lliures i aparells principalment en la modalitat de conjunts. Són rellevants les demostracions de l'equip de nenes de Maja Carlquist en el marc dels Jocs Olímpics de Berlín 1936 i el Congrés Mundial d'Educació Física.
Etapa d'instauració de les primeres reglamentacions (1934 - 1977) Primers acostaments