Irlanda del Nord és una regió administrativa del Regne Unit situada al nord-est de l'illa d'Irlanda. La seva capital és la ciutat de Belfast.
Orografia En aquesta zona afloren les capes més recents: margues triàsiques, cretes secundàries i basalts terciaris de l'altiplà d'Antrim.
Divisió administrativa Comprèn sis comtats irlandesos de la regió d'Ulster: Comtat d'Antrim Comtat de Fermanagh Comtat d'Armagh Comtat de Tyrone Comtat de Derry Comtat de Down Economia L'agricultura i la ramaderia aporten prop del 5% del PIB, i ocupen prop del 6% de la població activa (1996). Produeix cereals, lli, patates, hortalisses i fruita. De la ramaderia, té rellevància el bestiar boví. La indústria, basada en el tèxtil, l'alimentació i els productes farmacèutics, representa el 19% del PIB i ocupa el 24% de la població activa. El principal sector en són els serveis, especialment les finances, que aporten prop del 16% del PIB.
El turisme és un sector en expansió. La violència política permanent ha frenat el desenvolupament de l'economia nord-irlandesa: tot i l'estreta vinculació d'aquesta a la de la Gran Bretanya, la renda per habitant és considerablement inferior a la de la resta de l'estat britànic (12.679 $ enfront de 18.410 $ el 1994), i l'atur és elevat (10,4% el 1996). Des del 1994, que hom rellançà el procés de pau, l'economia ha experimentat una certa reactivació.
Religió Les afiliacions religioses, basades en resultats de cens, variaren de la següent forma entre 1961 i 2001: + Comunitats religioses a Irlanda del Nord 2001 (2001 Northern Ireland Census) Comunitat Habitants Protestant 895.377 Catòlica romana 737.412 Altres 6.569 Cap 45.909 Total 1.685.267
+ Afiliacions religioses a Irlanda del Nord 1961-2001 Religions 1961 1991 2001 Catòlica romana 34,9 38,4 40,3 Presbiteriana (protestant) 29,0 21,4 20,7 Església d'Irlanda (protestant) 24,2 17,7 15,3 Altres religions 9,3 11,5 9,9 NS/NC 2,0 7,3 9,0 Cap 0,0 3,8 5,0
Govern El territori es regeix per la Government of Ireland Act del 1920, que regula unes funcions autonòmiques a nivell interior i gestió de certs recursos. Gaudeix d'un parlament a Stormont de 78 membres amb funcions legislatives no completes, i l'executiu és revisat per un Governor nomenat per Londres en nom de la reina. També envien 19 diputats al parlament de Londres. La diada nacional protestant és el 12 de juliol (la batalla de Boyne).
Tanmateix, per a mantenir la supremacia protestant, es va mantenir molts anys el sistema de gerrymandisme, que obligava els possibles votants a tenir la propietat d'una casa (sufragi censatari) i també un sistema de recompte de vots i distribució dels districtes electorals que evitava l'existència d'algun que fos de majoria catòlica. El 1973 l'autogovern fou suspès pel govern de Londres, i des d'aleshores governà directament el territori. Des del 1998, però, l'autogovern s'ha restablert i es manté malgrat les pressions d'ambdues bandes.
Símbols Actualment no hi ha ni una bandera ni un escut d'armes oficials específics d'Irlanda del Nord.
Bandera 100px|border|Bandera de la Unió L'única bandera amb utilització oficial és la britànica, l'anomenada Union Jack. Aquesta és la bandera que s'utilitza de forma rutinària en els edificis del govern britànic a Irlanda del Nord. Neix de la fusió de les creus de Sant Jordi (en representació d'Anglaterra), Sant Andreu (en representació d'Escòcia) i Sant Patrici (en representació d'Irlanda). Aquesta és la bandera que usen tant els unionistes com els lleialistes i rebutgen nacionalistes i republicans.
100px|border|Bandera de l'Ulster La bandera de l'Ulster, usada pel govern d'Irlanda del Nord anterior a 1973, es va utilitzar des de 1953 fins a 1972 per representar-lo institucionalment. Aquest govern va ser dissolt amb l'Acta Constitucional d'Irlanda del Nord de 1973, raó per la qual la bandera va deixar de tenir caràcter oficial. Tot i això, continua sent utilitzada per alguns equips esportius que representen Irlanda del Nord a nivell internacional, com per exemple la selecció de futbol d'Irlanda del Nord o l'equip d'Irlanda del Nord dels Jocs de la Commonwealth.
100px|border|Bandera de la República d'Irlanda La bandera d'Irlanda o tricolor irlandesa és la de la República d'Irlanda. Molts republicans i alguns nacionalistes la consideren com l'única bandera de tota Irlanda.
Història
La Guerra de la independència (1919-1921)
El 1919, quan encara tota l'illa d'Irlanda es manté sota sobirania britànica, els 73 diputats del Sinn Féin, partit independentista majoritari a Irlanda, deixen els seus escons buits al Parlament Britànic, tal com havien anunciat, mentre que, al mateix temps, s'impulsa el Dáil Éireann, que nomenà un govern irlandès presidit per De Valera. Ni l'assemblea ni aquest govern són reconeguts pel Govern britànic, però de fet, serà un autogovern que la gran majoria d'irlandesos aproven i legitimen. El Govern britànic, veient com la situació se li escapa de les mans, decideix enviar un exèrcit de mercenaris a combatre la desobediència. Aquests mercenaris seran coneguts com a "Black and tans" ('Negres i marrons') gràcies als colors del seu uniforme i seran els responsables d'autèntiques barbaritats i crims contra la població irlandesa. Es produeixen dos anys de guerra entre Black and tans i l'IRA. Finalment, el 1921, una representació del Sinn Féin, amb Michael Collins al capdavant i el Govern britànic negocien una treva. Els britànics no podien controlar la situació de cap manera i el problema irlandès començava a tenir uns costos econòmics massa elevats. Gran Bretanya just acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial, amb el desgast que això suposa i la guerrilla irlandesa causava veritables estralls. La població donava suport en massa a l'IRA. Se signa un pacte entre les dues parts amb els següents punts principals:
Gran Bretanya reconeix la sobirania irlandesa sobre tota l'illa, però exigeix la creació d'un estat transitori que comprendrà els sis comtats del nord, de majoria protestant. Aquest estat transitori haurà de decidir si s'incorpora a Irlanda o pel contrari a Gran Bretanya, cosa que fa l'any següent, deixant milers d'irlandesos "abandonats" sota sobirania britànica. L'antic "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda" passa a denominar-se "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord". D'altra banda, la nova Irlanda serà reconeguda com una monarquia constitucional de 26 comtats, en què el monarca britànic regnarà sota el títol de rei d'Irlanda. Irlanda haurà de formar part de la Commonwealth i es crea la figura del governador general (col·locat pels britànics) i el primer ministre (escollit mitjançant sufragi). També es redacta una constitució pròpia.
Quan el tractat és conegut per la comunitat irlandesa, les opinions estan molt dividides. En la Dáil Éireann es produeixen fortes discussions sobre els resultats de la negociació. Finalment, la votació obté 64 vots favorables al tractat i 57 en contra.
La Guerra civil irlandesa
La major part de l'IRA es mostra totalment en contra del tractat i no l'accepta. L'IRA ocupa l'edifici de Four Courts a Dublín i el 22 de juny de 1922, l'exèrcit de l'Estat Lliure, aprovisionat per les forces britàniques, obre foc contra l'edifici, fent esclatar diversos artefactes. Aquest fet serà l'inici de la Guerra Civil, que acabarà causant més morts que la Guerra d'Independència. Alguns destacats membres del bàndol antitractat seran executats, com Liam Mellows al desembre del mateix any. També morirà Michael Collins a mans de la guerrilla antitractat durant una emboscada al Comtat de Cork. La guerra acaba quan Eamon De Valera, que s'havia posicionat contra el tractat, l'abril de 1923, fa una crida a aturar les accions armades, d'un i altre costat, de manera urgent i definitiva. A partir d'aquest moment, els camins dels 26 comtats del sud aniran separats del camí que seguiran els 6 comtats de l'Ulster sota dominació britànica.
Després de l'aplicació del tractat i de la partició, la comunitat irlandesa dels sis comtats que romandran sota dominació britànica se sent abandonada per la resta d'Irlanda, el moviment republicà caurà en una profunda crisi de la qual no en sortirà fins a uns anys posteriors. La comunitat protestant de l'Ulster, per la seva banda, s'encoratja davant el triomf de la seva permanència al Regne Unit i s'estableix un sistema polític, social i econòmic que clarament marginarà la comunitat catòlica i irlandesa. Es crea, en paraules de James Craig "un parlament protestant per a una comunitat protestant", sense el més mínim interès per integrar la comunitat irlandesa. Electoralment, s'impulsa un sistema electoral conegut com a "Gerrymandering", en què només poden votar els propietaris dels habitatges i on els propietaris de les empreses tenen la possibilitat de votar fins a 4 o 5 vegades en unes mateixes eleccions segons els impostos pagats. Aquest sistema, no cal dir-ho, sobrerepresenta la comunitat protestant i feia que cada ajuntament tingués batlle unionista, fins i tot en aquells municipis on la majoria de la població era catòlica. Al mateix temps, es crea el RUC (Royal Ulster Constabulary), que serà la policia d'Irlanda del Nord. Els membres d'aquest cos policial seran reclutats entre els sectors unionistes i protestants més radicals (entre un 90 i un 95% dels seus membres), creant d'aquesta manera una força policial totalment polititzada i parcial.
El 1925 es forma una comissió "independent" que haurà d'elaborar un informe on s'haurà de delimitar la frontera definitiva entre La República d'Irlanda i Irlanda del Nord. Molts republicans posen esperances que aquesta comissió inclogui dins la Irlanda del Sud alguns territoris que han quedat al nord i que són majoritàriament catòlics, però aquesta comissió acaba dictaminant que les fronteres no hauran de ser objecte de modificació. Al mateix temps el govern irlandès (Fine Gael) signava un document garantint que els sis comtats de l'Ulster pertanyen al Regne Unit. El 1937, com ja s'ha dit, amb De Valera en la presidència del govern irlandès, es publica una nova constitució per a Irlanda en què es reconeix com a territori nacional la totalitat de l'illa d'Irlanda, article que romandrà vigent fins als acords de pau de finals dels noranta.
El renaixement del moviment republicà
Els primers anys de crisi republicana van tocant la seva fi quan la repressió per part dels governs britànic i irlandès vers alguns membres de l'IRA empresonats torna a despertar la consciència d'alguns sectors. Així, el 1940, Peter Barnes és penjat a Anglaterra, mentre que Tom D'Arcy i Seán McNeela moriran després de la realització d'una llarga vaga de fam reclamant el seu estatus com a "Prisoners of War" (presoners de guerra). El 1942, un altre membre de l'IRA, Tom Williams, torna a ser penjat i a aquest li seguiran d'altres. Els funerals d'aquests activistes són multitudinaris a Dublín i reactiven l'adormit esperit de lluita i protesta. El 1948 un nou diari republicà, The United Irishmen, comença a circular. El 1951, uns activistes de l'IRA assalten una caserna a Derry, coincidint amb la visita oficial de la família reial britànica. El 1954, l'IRA assalta una caserna de l'exèrcit britànic a Armagh, i s'apropia d'un nombrós arsenal. En les eleccions de 1955, el Sinn Féin es recupera i obté 12 representants al parlament britànic. El 1956, l'IRA inicia l'operació Harvest, consistent en l'atac a casernes i oficines que les forces d'ocupació britàniques tenen a Irlanda del Nord.
La resposta britànica