miniatura|Dispersió pel vent de llavors de la dent de lleó La dispersió o disseminació de llavors és el moviment o transport de les llavors lluny de la planta mare. Les plantes tenen una mobilitat limitada i, per tant, depenen d'una varietat d'estratègies de dispersió per al transport dels seus propàguls incloent els vectors, tant siguin abiòtics com biòtics. Les llavors poden ser dispersades lluny de la planta mare, individualment o juntament amb els fruits i d'aquest fenomen se'n diu en termes generals telecòria. Els patrons de dispersió de llavors es determinen en gran part pel mecanisme de dispersió i això té implicacions importants per a l'estructura demogràfica i genètica de les poblacions de les plantes, així com dels patrons de migració i les interaccions entre espècies. Algunes plantes mostren adaptacions ben singulars i només dispersen les seves llavors, en resposta a un estímul molt concret del medi ambient que l'envolta. Amb tot, la disseminació no és, en general, un procés tan especialitzat com la pol·linització
Diàspores Les unitats funcionals de disseminació s'anomenen genèricament en els espermatòfits diàspores. Pot ser la llavor tota sola (per exemple els pinòfits i gairebé totes les angiospermes amb fruits secs dehiscents), el fruit o una part d'un fruit (moltes angiospermes), les llavors o els fruit associats a elements diversos (calzes, bràctees florals, etc.), una infructescència, la planta sencera o la seva part aèria (cas dels estepicursors), un òrgan vegetatiu (propàgul), i, encara que molt rarament, l'embrió. En el cas dels pteridòfits les diàspores es corresponen amb les seves espores.
Avantatges de la dispersió miniatura|Fruit amb fortes espines de Tribulus terrestris Les plantes produeixen propàguls en forma de llavors, nues o acompanyades per parts derivades d'altres òrgans, que idealment han de dispersar-se a certa distància. L'avantatge obtinguda de la dispersió llunyana és múltiple: l'espècie troba una oportunitat d'estendre la seva àrea per tal de colonitzar nous hàbitats i regions geogràfiques,Malo Juan E. (2008) Extreme long-distance seed dispersal via sheep. Frontiers in Ecology and the Environment. 4: 244-248. els peus que creixen junts no estaran tan emparentats (no seran tan "consanguinis") el que augmentarà el vigor de la seva progènie comuna, els nous individus no competiran per l'espai i els nutrients amb la planta mareHarms K | Wright, SJ | Calderon, O | Hernandez, A | Herre, EA (2000) Pervasive density-dependent recruitment enhances seedling diversity in a tropical forest. Nature. 404: 493-495. i, per acabar, no seran tan dependents d'animals depredadors de plàntules i d'agents patògens, que sovint ataquen a les altes concentracions de plàntules sota dels individus parentals adults. Hi ha diverses formes de promoure l'allunyament dels propàguls, que permeten distingir sobretot la zoocòria (dispersió amb auxili d'animals) i l'anemocòria.
La dispersió de llavors té moltes conseqüències per a l'ecologia i l'evolució de les plantes. La dispersió és imprescindible per a les migracions d'espècies enfront de qualsevol canvi estocàstic com poden ser les fluctuacions relacionades amb el canvi climàtic. Darrerament també té importància la capacitat de dispersió d'una espècie per a colonitzar nous hàbitats a causa de factors humans; aquesta mena de dispersió provocada per activitats humanes pot portar associat el problema que un determinat tàxon esdevingui una espècie invasora.Lensink, R. | Neubert, M.G. (2003) Demography And Dispersal: Life Table Response Experiments For Invasion Speed. Ecology. 84: 1968-1978. La dispersió de llavors té un paper central en dues grans teories de com es mantenen la biodiversitat en els ecosistemes naturals.
Desavantatges de la dispersió No sempre, però, és desitjable aquesta disseminació a grans distàncies. Així, en alguns casos és més favorable assegurar la permanència de la descendència en el mateix nínxol ecològic sobretot quan aquests són molt específics o són indrets molt inhòspits. En aquest supòsit, trobar un lloc adequat per créixer vora la planta mare és molt més segur que no pas trobar-lo ben lluny. Aquest és el cas, per exemple, d'algunes plantes que es fan a les escletxes de les roques o de les que habiten en regions subdesèrtiques. Del fenomen de no dispersió de les llavors o de disseminació a distàncies curtes s'anomena atelecòria.
Tipologia de la dispersió de llavors Hi ha cinc modalitats principals de la dispersió de llavors: la gravetat, el vent, l'aigua, els animals i la mateixa planta.
Baricòria La baricòria usa la gravetat com a la forma més senzilla d'aconseguir la dispersió de les llavors. L'efecte de la gravetat en els fruits més pesats els fa caure de la planta quan estan madurs. Fruits que exhibeixen aquest tipus de dispersió són, per exemple, les pomes, el coco i el maracujà, i la seva forma arrodonida els permet, posteriorment, rodolar per obtenir major distància de la planta mare. La dispersió per efecte de la gravetat també permet l'allunyament, més tard, per l'aigua o pels animals.
Anemocòria Lanemocòria és una forma de dispersió dels propàguls en la qual és el vent el que produeix el transport. L'anemocòria es basa en general en llavors petites i seques (com en les orquídies) o altres vegades dotades o acompanyades d'estructures en forma d'apèndixs (ales, plomalls) que augmenten la seva superfície i el seu fregament amb l'aire retardant la seva caiguda i facilitant el transport pel vent.Gurevitch, J., Scheiner, S.M., & G.A. Fox (2006). Plant Ecology, 2nd ed. Sinauer Associates, Inc., Massachusetts. Els dos casos més comuns són: Llavors o fruits alats. Els pins presenten llavors que quan es desprenen de la bràctea tectriu (l'escata) van acompanyades d'una ala o expansió laminar. Generalment són fruit en sàmara o fruits de tipus aqueni però alats. Els fruits dels aurons porten una ala asimètrica, bombada i dotada d'una vora d'atac, semblant en tot a una de les pales d'una hèlix aeronàutica, que, mentre el fruit cau, provoca un moviment de gir que retarda l'arribada a terra, afavorint l'allunyament. Una cosa semblant s'observa en les llavors de l'arbre Gyrocarpus. Expansions filiformes formades per pèls flexibles o ríqides (genèricament anomenat vil·là) que acompanyen a la llavor o fruit. Els vil·là permeten fins i tot que el vent aixequi al propàgul, transportant-lo a grans distàncies. Moltes compostes, com les dents de lleó (gènere Taraxacum) formen petits fruits monospermes i secs (aquenis) que pengen d'un vil·là. En altres casos, però, les llavors, molt petites, apareixen envoltades per una massa cotonosa: és el cas dels pollancres (Populus), els salzes (Salix) o les balques (Typha).
A més d'aquesta subdivisió per les característiques anatòmiques de les diàspores, sovint s'assenyalen altres subtipus en relació amb l'eficiència dispersant:
Leuanemocòria es produeix quan les diàspores són fàcilment aixecades i dutes lluny pel vent, sigui perquè són molt petites (orquidàcies), sigui per la seva baixa relació pes/volum (fruits vesiculosos, a Colutea, òrgans amb plomall molt desenvolupat, com en les compostes). En la plananemocòria gràcies a expansions membranoses (ales) o a plomalls, malgrat que puguin ser un xic pesants (Pinus, Acer, etc.). els permet planejar grans distàncies. En la boleoanemocòria les espècies llancen les diàspores activa o passivament. Es pot tractar de plantes amb tiges erectes i elàstiques, que porten al capdamunt les diàspores (fruits sobre pedicels, granes dins de càpsules) i que aprofiten els cops de vent per llançar-les, com si fossin catapultes (Papaver, Antirrhinum, i algunes umbel·líferes). Un cas ben especial és la geoanemocòria de les plantes anomenades estepicursores, que es deixen traslladar senceres. Solen ser plantes que viuen en zones estepàries o erms i que, un cop fructificades, són arrencades pel vent, que les transporta d'aquí cap allà, fent-les rodar o arrossegant-les, de manera que les seves llavors es deixin anar i es dispersin. És el cas de la barrella punxosa (Salsola kali) o del panical (Eryngium campestre), que al desarrelar-se són transportades rodant pel vent, alhora que van desprenent les seves llavors en el decurs del seu èxode. Aquests estepicursors són propis de llocs oberts amb molt poca vegetació i on poden moure's llargues distàncies.
miniatura|Llavors alades de pi miniatura|Aqueni i vil·la en ple vol miniatura|Barrella seca arrossegada pel vent
La dispersió pel vent és molt estesa i és un dels mitjans més primitius de la disseminació de les llavors, però una de les limitacions importants d'aquesta estratègia és la necessitat d'una producció de llavor abundant per maximitzar la probabilitat d'un aterratge de la sement en un lloc adequat per a la seva germinació. És força general en indrets amb poques possibilitats de trobar altres agents disseminadors prou eficaços com pastures de llocs freds, estepes i ambients encara per colonitzar. Més de la meitat de la flora alpina és anemocora i és també molt comuna entre moltes males herbes o espècies ruderals.
Hidrocòria miniatura|Entada phaseoloides - Hidrocòria La hidrocòria és el mecanisme de dispersió dels propàguls o llavors a través de l'aigua. En aquest cas, les llavors estan adaptades a aquest medi aquós a través de membranes que garanteixin la impermeabilitat, i cambres d'aire o oli que permetin la flotació. Té una importància secundària en la nostra flora i només afecta de manera significativa a les plantes que viuen prop de rierols i estanys com per exemple els nombrosos tàxons del gènere Carex. La hidrocòria pot donar-se per efecte de la pluja (ombrohidrocòria) o a través de corrents d'aigua (nautohidrocòria). En el primer cas trobem les càpsules, pixidis o fol·licles que queden oberts de cara amunt i l'impacte de les gotes de pluja fa sortit mecànicament les llavors de dins del fruit. En el segon cas les diàspores tenen una bona adaptació per a surar, mitjançant teixits flonjos o vesícules (Carex rostrata, per exemple) i ser emportades lluny sense ser deteriorades. El coco (Cocos nucifera), n'és l'exemple clàssic; és més lleuger que l'aigua, cosa que li permet surar llargament a la superfície marina fins a alguna platja a vegades molt remota del seu origen. Un tipus menys específic de nautohidrocòria és el de les diàspores de moltes herbes ruderals de marge de camps de cultiu i que són arrossegades per l'escolament superficial de l'aigua de regadiu.
Zoocòria S'anomena zoocòria a la forma de dispersió dels propàguls en que l'agent que realitza el transport és un animal. Els animals són els vectors més importants com a disseminadors, involuntaris o voluntaris; en aquest cas, el procés és anàleg a la zoidiofília del pol·len. Es pot parlar de diversos tipus de zoocòria, segons el grup animal que actua de vector: ocells (ornitocòria), mamífers (mamaliocòria), rèptils (herpetocòria), o segons el procediment (ectozoocòria o endozoocòria). Les plantes que opten per aquest mecanisme produeixen sovint propàguls en forma de llavors, nues o acompanyades per parts derivades d'altres òrgans (fruit), que idealment han de dispersar-se a distàncies que a voltes són força notables. Per a la zoocòria les llavors o els fruits presenten parts externes especialitzades que faciliten la seva associació amb els animals.
Distingim dues modalitats: Exozoocòria, Ectozoocòria o Epizoocòria: les llavors o fruits s'adhereixen a la superfície dels animals per mitjà de substàncies adhesives o d'estructures mecàniques que afavoreixen la fixació, com ara ganxos o arpons. Aquest transport extern és habitualment involuntari. Endozoocòria: les llavors són empassades per determinats animals, atrets a això per una testa (coberta de la llavor), un fruit de consistència carnosa o algun altre esquer. Els fruits i llavors preparats per a això són portadors de recompenses amb els que alhora atreuen als seus agents dispersants.
Exozoocòria