miniatura|Autòmat al Gabinet del col·leccionista del Museu Marès. Un autòmat és una ruïna de màquina que funciona de manera automàtica, sense intervenció de persones. El comportament pot ser fix, de manera que la màquina farà sempre el mateix, o pot adaptar-se a l'entorn. De vegades, el terme s'utilitza com a sinònim de robot, més concretament, d'un robot autònom, però habitualment descriu una màquina mecànica, no electrònica, autopropulsada per mitjans hidràulics, pneumàtics, elèctrics, etc., especialment aquells autòmats construïts per assemblar-se als éssers humans o als animals. Un exemple en serien els autòmats del Museu d'Autòmats del Tibidabo.
Primers autòmats miniatura|Heró d'Alexandria Els autòmats deriven dels titelles, que podien moure diverses parts del cos i que, a l'antic Egipte tenien finalitats religioses. És a l'antiga Grècia on ja hi havia estàtues amb moviment gràcies a les energies hidràuliques, coneixements plasmats en el llibre Περὶ αὐτοματοποιητικῶν (Sobre la construcció d'autòmats) d'Heró d'Alexandria, el primer que tracta la figura dels robots i explica la creació de mecanismes miraculosos en temples.
Tot i que Heró és el primer a recopilar dades sobre els autòmats, anteriorment ja hi havia hagut altres aportacions, com les d'Arquites de Tàrent (s. V aC), inventor del cargol i la politja i famós pel seu colom mecànic, capaç de volar gràcies al vapor d'aire a propulsió, o el terrible sistema descrit per Polibi (s. II aC), utilitzat per Nabis, tirà d'Esparta, que consistia en un artefacte amb forma de dona amb claus al pit i als braços, que abraçava mortalment tot aquell que incomplia els seus pagaments. I altres encara més antics, però de més difícil autenticació, com el mític Tron de Salomó d'Israel, descrit a la Bíblia i en altres textos àrabs, com un arbre de bronze amb ocells cantaires, lleons i falcons mecànics que, a més de ser mòbil, podia elevar-se des del terra fins al sostre. Els germans Banu Mussa, en el seu Llibre dels autòmats del , durant l'edat d'or de l'islam descriuen un tocador de flauta automàtic que podria haver estat la primera màquina programable en la que els sons de la flauta eren produïts a través del vapor calent i l'usuari podia ajustar el dispositiu a diversos patrons perquè poguessin obtenir-ne diversos sons.
Edat mitjana i Renaixement L'edat mitjana suposa un pas endavant en la creació d'autòmats després d'una època romana sense cap aportació important. El problema és que, en molts casos, la manca de fonts o la poca consideració que s'ha donat a aquesta època ha fet que molts invents i artefactes produïts en aquest període s'hagin oblidat.
Albert el Gran Nascut el 1206 a Baviera, teòleg, filòsof i home de ciència, Albert el Gran és una de les figures decisives del pensament medieval. Al llarg de la història se li han atribuït multitud d'obres tant de caràcter màgic com de creació d'éssers artificials. En concret, se li atribueix l'autoria d'un dels anomenats caps parlants, dels quals es parlarà més endavant, i d'un autòmat de ferro que li servia com a majordom i en el qual va treballar durant trenta anys. Aquest era capaç de caminar, obrir la porta i saludar els visitants, tot i que altres autors afirmen que també podia fer altres tasques domèstiques. Una altra versió (que també es refereix a la història del cap parlant) narra que sant Tomàs d'Aquino, deixeble seu, en veure aquell ésser, va decidir destruir-lo, ja que estava convençut que la mà del diable havia influït en la creació.
Al-Jazarí miniatura|Rellotge elefant creat per al-Jazarí. Al-Jazarí (1260), un dels més grans enginyers de la història, inventor del cigonyal i dels primers rellotges mecànics moguts per pesos i aigua, entre molts invents de control automàtic, va estar també molt interessat en la figura de l'autòmat i va crear una obra anomenada Llibre del coneixement dels enginyosos mecanismes, considerada una de les més importants sobre història de la tecnologia. Dins d'aquesta vessant, cal destacar el seu complex rellotge elefant, animat per éssers humans, i animals mecànics que es movien i marcaven les hores, i també un autòmat amb forma humana que servia diferents tipus de begudes. Hi ha un exemplar (de mida real) del complex rellotge elefant al gegantí centre comercial "Ibn Battuta", a Dubai.
Leonardo Da Vinci Leonardo Da Vinci (1452-1519), home per excel·lència del Renaixement, va dissenyar com a mínim dos autòmats dels quals es té constància. L'un, que és considerat un dels primers autòmats amb forma completament humana, anava vestit amb una armadura medieval i va ser dissenyat al voltant de l'any 1495, encara que, com molts altres invents de Leonardo, no va ser construït. Aquest mecanisme ha sigut reconstruït en l'actualitat segons els dibuixos originals i podia moure els braços, girar el cap i seure. L'altre, molt més ambiciós, era un lleó mecànic construït a petició de Francis I, rei de França (1515), per facilitar les converses de pau entre el rei francès i el papa Lleó X. L'animal, mitjançant diversos trucs d'artifici, es va desplaçar per l'habitació on es trobava el monarca, es va obrir el pit i tots van poder comprovar que era ple de lliris i altres flors, de manera que representava un antic símbol de Florència (el lleó) i la flor de lis que Lluís XII va regalar a la ciutat en senyal d'amistat.
Juanelo Turriano Gran enginyer del que va treballar a Espanya sota les ordres de Carles V com a rellotger de la cort. Inventor de multitud de mecanismes, el més famós és l'anomenat "artefacte de Juanelo", una obra d'enginyeria capaç de portar l'aigua des del Tajo a l'Alcázar de Toledo, tot i que mai no el van pagar per aquella obra. En aquesta ciutat, s'atribueix a Juanelo Turriano la creació d'un autòmat (entre molts altres com ara dansaires, guerrers o ocells voladors), anomenat L'Home de Pal (del qual queda constància en el nom d'un carrer de Toledo), un servent autòmat que es diferenciava de la resta per estar fet de fusta i que recorria els carrers demanant almoina per al seu amo, i que feia una reverència quan n'aconseguia una. Altres autors més conservadors consideren aquest autòmat un simple ninot de pal estàtic, que es va col·locar a la ciutat per recollir fons per a l'obertura d'un hospital.
René Descartes Un dels casos més famosos de creació d'un autòmat humà, però també on és més difícil separar la història de la ficció, és la història de René Descartes (1596-1650) i la seva filla autòmat. Una de les principals idees cartesianes era la consideració de tots els animals com a autòmats complexos, éssers privats de tot estat mental, que només actuaven per supervivència. A més, entenien que la carn i els ossos dels animals funcionaven com la mecànica d'un artefacte. Tanmateix, sembla que després de la mort de la seva filla il·legítima Francine, de cinc anys, es va sentir tan deprimit que es va proposar construir una nina autòmat el més semblant a la víctima, i que es va unir tant a aquella figura que, segons descriuen, la tractava com "la meva filla Francine". La seva unió inseparable va fer que la portés de viatge creuant el mar d'Països Baixos. La tenia guardada en un cofre dins la seva cabina. El capità del vaixell, intrigat pel seu contingut, va aconseguir entrar a la cabina i obrir el cofre. Va tenir un gran ensurt en comprovar que aquella nina s'aixecava i es movia. El capità, horroritzat, la va tirar per la borda. Aleshores Descartes, que solia destacar pel seu mal humor, va matar el capità i el va tirar per la borda, igual que havia fet amb la nina.
Època d'esplendor: Amb l'entrada al i els consegüents avenços en matèria de rellotgeria, s'arriba a la que es considera l'època històrica en què es van realitzar els millors i més perfectes autòmats. El seu desenvolupament, dominat pel caràcter científic, posava en relleu l'obsessió per intentar reproduir el més fidelment possible els moviments i comportaments dels éssers vius.
Jacques de Vaucanson miniatura|El canard digérateur de Jacques Vaucanson, aclamat el 1739 per ser el primer autòmat capaç de fer la digestió. Nascut un 24 de febrer de 1709, Jacques Vaucanson, excel·lent rellotger amb amplis coneixements de música, anatomia i mecànica, volia demostrar mitjançant els seus autòmats la realització de principis biològics bàsics, com ara la circulació, la digestió o la respiració; i sobre aquesta última funció va versar la seva primera creació, "El Flautista", figura amb forma de pastor i de mida natural, que tocava el tambor i la flauta amb un variat repertori musical. Vaucanson el va presentar a l'Acadèmia Francesa de Ciències amb un gran èxit. Més tard, el 1738, creà el seu segon autòmat, anomenat El Timbaler, com una versió millorada del primer. En aquesta ocasió, la figura tocava la caramella de Provença i el tamborí amb vint melodies diferents. El tercer i més famós va ser "L'ànec amb aparell digestiu", transparent, compost per més de quatre-centes parts mòbils i que batia les ales, menjava i realitzava completament la digestió, imitant al mínim detall el comportament natural de l'au. Passats els anys, Vaucanson, cansat de la seva pròpia obra, va vendre les figures el 1743.
Friedrich von Knauss Von Knauss fou un inventor del (1724-1789) que va crear un dels primers autòmats escriptors. Aquesta complexa creació, la formava una esfera sostinguda per dues àguiles de bronze, en la qual la figura d'una deessa serveix de musa a l'autòmat que, amb el seu llarg braç, escriu en un full en blanc allò que, prèviament, se li ha ordenat realitzar. El sistema de funcionament és capaç de fer que l'autòmat mulli la ploma al tinter per poder escriure i conté un sistema per a passar la pàgina quan aquesta ha quedat escrita.
Pierre Jaquet-Droz miniatura|"La pianista" de Jaquet-Droz. miniatura|"El dibuixant" de Jaquet-Droz. Possiblement, el millor i més conegut creador d'autòmats de la història, Pierre Jaquet-Droz, suís, nascut el 1721, és el responsable dels tres autòmats més complexos i famosos del . Les seves tres obres mestres ("La pianista", "El dibuixant" i "L'escriptor") van causar sorpresa a l'època i van arribar a ser contemplades per reis i emperadors, tant d'Europa com de la Xina, l'Índia i el Japó.
El primer, "La pianista", és un autòmat amb forma de dona que toca l'orgue, amb la particularitat que és la mateixa figura la que interpreta les obres prement les tecles amb els dits sense tenir el so pregravat o procedent d'un altre lloc. Composta per 2.500 peces, podia moure els ulls dirigint la mirada del piano als dits; inclinava el cos, respirava i, en finalitzar cada peça, feia una reverència.
"El dibuixant", d'altra banda, estava format per unes 2.000 peces, tenia forma de nen assegut en un pupitre i podia realitzar fins a quatre dibuixos diferents, passant per tots els passos del dibuix acadèmic (esbós amb llapis, repàs de les línies, ombrejat i retocs finals). Igual que l'anterior, imitava el comportament mentre realitzava la tasca, movent els ulls, les mans, o fins i tot bufant en el paper per eliminar les restes de la pols del llapis. Els quatre dibuixos que podia realitzar l'autòmat eren un retrat de Lluís XV de França, una parella real, un gos i Cupido pujat a sobre d'una carrossa tirada per una papallona.
miniatura|"L'escriptor" de Jaquet-Droz.