miniatura|Memorial als infants morts durant el règim dels Khmers rojos El Khmers Rojos (en khmer: ខ្មែរក្រហម, Khmêr Krâhâm [kʰmae krɑːhɑːm]), va ser un moviment guerriller del partit comunista de la Kamputxea Democràtica (actualment Cambodja). Tenien el seu origen en el Partit Comunista d'Indoxina fundat l'any 1930. En un principi els Khmers Rojos lluitaven contra el príncep Norodom Sihanuk, però quan aquest monarca fou víctima d'un cop d'estat el 1970, s'hi aliaren (fins al 1976).
Història Durant el protectorat francès, el rei Norodom Sihanouk tenia poc poder real. El 1953 aconseguí negociar la independència i dos anys després consolidà el seu lideratge electoral. Tanmateix, s’enfrontava a l’oposició dels Khmers Rojos, un petit moviment comunista que volia instaurar un règim semblant als de la Xina i l'URSS. La presència dels Khmers Rojos preocupà els Estats Units, que temien l’expansió del comunisme a Àsia i començaren a donar ajuda econòmica al govern cambodjà. Sihanouk, però, desconfiava d’aquesta dependència perquè podia implicar Cambodja en el conflicte internacional entre els Estats Units i l’URSS.
Mentrestant, la Guerra del Vietnam s’intensificava entre el Vietnam del Nord comunista i el Vietnam del Sud, sostingut pels Estats Units. Sihanouk intentà mantenir Cambodja neutral, però el 1965, després d’acusar els nord-americans de bombardejar pobles cambodjans fronterers, trencà les relacions diplomàtiques amb Washington. Els bombardejos nord-americans obligaren les tropes nord-vietnamites a endinsar-se a Cambodja, on s’aliaren amb els Khmers Rojos. Malgrat l’enemistat tradicional entre cambodjans i vietnamites, els unia el comunisme. Els nord-vietnamites proporcionaren als Khmers Rojos entrenament i armes soviètiques i xineses, fet que els permeté créixer ràpidament.
El moviment també guanyà adeptes per la repressió del primer ministre Lon Nol, nomenat el 1966, que feu matar centenars de camperols rebels. El març de 1970, aprofitant l’absència de Sihanouk, Lon Nol protagonitzà un cop d’estat i instaurà un govern anticomunista sostingut pels Estats Units. Sihanouk, indignat pel fracàs de la seva política de neutralitat, s’alià amb els Khmers Rojos, dirigits per Pol Pot, per intentar recuperar el poder. Com que encara era molt popular entre els camperols, contribuí decisivament a presentar el moviment comunista com una força legítima i a atreure-hi nous seguidors. Més endavant, Sihanouk presentà els Khmers Rojos com a patriotes que lluitaven contra el govern corrupte de Lon Nol i contra els bombardejos nord-americans. El cop d’estat de Lon Nol i la resposta de Sihanouk desencadenaren una guerra civil, agreujada per la intervenció estrangera: els Estats Units i el Vietnam del Sud donaven suport a Lon Nol, mentre que l’URSS i el Vietnam del Nord ajudaven Sihanouk i els Khmers Rojos.
La guerra devastava el país. Els bombardejos havien obligat molts camperols a abandonar els camps, provocant una greu manca d’aliments, i centenars de milers de refugiats arribaren a Phnom Penh. La població de la capital passà d’uns 500.000 habitants a prop de dos milions. Començaren les atrocitats comeses pels Khmers Rojos contra qualsevol persona considerada enemiga. Mentrestant, el moviment comunista es feia cada vegada més poderós, mentre que l’exèrcit de Lon Nol s’afeblia per la corrupció: molts comandaments s’apropiaven de l’ajuda militar nord-americana. Les Nacions Unides intentaren promoure una negociació, però els Khmers Rojos, convençuts que podien conquerir tot el país, s’hi negaren.
La nit del 16 d’abril de 1975, els Khmers Rojos arribaren a la capital. El cel era taronja per les explosions i els carrers s’ompliren de refugiats i soldats de Lon Nol que desertaven. Quan els Khmers Rojos entraren a Phnom Penh, els habitants penjaren llençols blancs per mostrar la rendició. Alguns esperaven que la victòria comportaria almenys la fi de la guerra, però l’aspecte dels soldats, molts dels quals eren adolescents fortament armats, causà immediatament temor. Aquells joves havien quedat traumatitzats i embrutits per la guerra civil i per la repressió del règim de Lon Nol. Pol Pot i els altres dirigents aprofitaren aquest odi i fomentaren la violència per eliminar els adversaris i sotmetre tota la població.
Poques hores després, els Khmers Rojos ordenaren que els dos milions d’habitants abandonessin Phnom Penh i marxessin cap al camp. Justificaren l’evacuació afirmant falsament que els Estats Units bombardejarien la ciutat, una mentida creïble després dels atacs aeris anteriors. Alhora, convocaren els funcionaris del govern derrotat de Lon Nol al Ministeri d’Informació, prometent-los falsament que serien tractats amb justícia. L’èxode de Phnom Penh fou una desfilada de sofriment. Els Khmers Rojos obligaven la població a avançar ràpidament, sense mostrar compassió pels malalts, els ancians ni els ferits. Qualsevol resistència era castigada brutalment.
El règim pretenia eliminar les classes socials i convertir tota la població en treballadors agrícoles. Volia destruir els vincles religiosos, familiars i comunitaris, abolir institucions com bancs, temples i universitats, i imposar una única lleialtat al partit. Cambodja fou rebatejada com a Kamputxea Democràtica i quedà completament aïllada de l’exterior. La idea de l’Any Zero significava esborrar tota la història anterior a 1975. Els adults eren considerats corruptes perquè recordaven el passat, mentre que els infants i adolescents eren més fàcils d’adoctrinar. Se’ls animava a denunciar familiars i, en alguns casos, se’ls obligava a matar mestres o fins i tot els pares. Sota una vigilància constant, tots els cambodjans foren convertits en mà d’obra agrícola. Havien de treballar fins a catorze hores diàries als camps i arrossars i, al vespre, assistir obligatòriament a reunions del règim.
A les sessions de “reeducació”, els Khmers Rojos exigien obediència absoluta a l’Angka, l’organització dirigent: ningú no podia rebutjar ordres, protestar ni queixar-se de la manca d’aliments. La fidelitat al règim havia de passar per davant de l’amor als pares, la parella o els fills. Per destruir els vincles familiars, separaven pares i fills, dividien els equips de treball per sexes i imposaven matrimonis col·lectius entre desconeguts. Algunes persones preferiren suïcidar-se abans que acceptar aquestes unions forçades.
El règim començà a exterminar antics funcionaris de Lon Nol i persones instruïdes, com mestres, metges o científics. Moltes foren empresonades i torturades al centre S-21 de Tuol Sleng, dirigit per Kaing Guek Eav. Dels aproximadament 14.000 presoners que hi passaren, només en sobrevisqueren uns quants. Als camps de treball, qualsevol falta mínima podia comportar la mort: descansar sense permís, mantenir una relació no autoritzada o simplement desagradar als soldats. Sovint les víctimes eren assassinades de nit amb pals o eines agrícoles per estalviar munició. La població també moria per les malalties i la fam. La malària s’estengué massivament i, a començament de 1976, podia haver infectat fins al 80 % dels cambodjans. Els projectes agrícoles del règim fracassaren perquè rebutjaven la tecnologia moderna, aplicaven mètodes antics i cultivaven varietats d’arròs inadequades. A més, part de la collita probablement era exportada a la Xina a canvi d’armes. Molts treballadors sobrevivien amb una sola ració diària d’arròs aigualit, o encara menys. La fam obligava els cambodjans a complementar les racions amb cargols, insectes, rates, serps, ous de llangardaix i fins i tot escorpins.
Els exèrcits dels Khmers Rojos i del Vietnam combatiren al llarg de la frontera entre Cambodja i el Vietnam durant bona part del 1978. Tradicionalment, el Vietnam i Cambodja havien estat enemics, i Pol Pot i la resta de la direcció dels Khmers Rojos, sobrevalorant el seu poder, havien decidit desafiar els seus enemics de sempre. La invasió vietnamita de finals de 1978 obligà els Khmers Rojos a retirar-se. En només dues setmanes, el Vietnam ocupà Phnom Penh, instaurà un nou govern i rebatejà el país com a República Popular de Kamputxea.
Sota l’ocupació vietnamita, les matances massives cessaren i es recuperaren parcialment la vida urbana, l’educació i la pràctica religiosa, però Cambodja continuà immersa en la pobresa i la guerra. Els Khmers Rojos, sostinguts per la Xina, mantingueren una guerrilla contra el govern afavorit pel Vietnam, mentre que també sorgiren moviments dirigits per Sihanouk i Son Sann.
Quan la reducció de l’ajuda soviètica obligà el Vietnam a retirar-se el 1989, es va témer un retorn dels Khmers Rojos. Al país ja es vivia sense terror generalitzat, però estava devastat per la pobresa, la corrupció, la manca d’aigua, electricitat i higiene, i amb una població més preocupada per sobreviure que per les lluites polítiques. El 1991, les Nacions Unides negociaren la pau i desplegaren forces al país. El 1993 s’aprovà una nova constitució monàrquica, Sihanouk recuperà el tron i se celebraren eleccions. El partit de Norodom Ranariddh guanyà, però Hun Sen es negà a abandonar el poder; finalment, Ranariddh esdevingué primer primer ministre i Hun Sen segon, tot i que aquest continuà controlant realment el govern. Amb la progressiva estabilització política, els Khmers Rojos tornaren a fragmentar-se i molts dirigents abandonaren el moviment.
Les tensions internes esclataren el juny de 1997, quan Pol Pot ordenà assassinar Son Sen i deu membres de la seva família, probablement perquè sospitava que volia unir-se al partit de Ranariddh. Altres caps dels Khmers Rojos es revoltaren contra Pol Pot i el mantingueren sota arrest domiciliari fins que morí el 1998. La seva mort accelerà la desintegració definitiva del moviment i, al cap d’un any, la majoria dels seus dirigents ja estaven en mans de les autoritats cambodjanes. Hun Sen, que esdevingué l’únic primer ministre el 1998 i havia format part dels Khmers Rojos, inicialment no volia impulsar cap judici. Però la pressió internacional i el temor de perdre ajuda estrangera el portaren a negociar amb les Nacions Unides. Després d’anys de converses, el 2006 es crearen les Cambres Extraordinàries dels Tribunals de Cambodja, un tribunal especial format per tres jutges cambodjans i dos d’internacionals, un d’australià i un de neerlandès.
Constitució L'exèrcit dels Khmers Rojos es va construir lentament a la jungla de l'est de Cambodja durant la dècada del 1960, amb el suport de l'Exèrcit Popular del Vietnam, el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam (Viet Cong), el Pathet Lao i el Partit Comunista Xinès. Encara que originalment va lluitar contra el príncep Norodom Sihanuk, els Khmers Rojos van canviar de posició i van donar suport a Sihanouk seguint els consells del PCX després que fos enderrocat per Lon Nol en un cop d'estat en 1970 que va establir la República Khmer pro-americana.
Ideologia econòmica La política econòmica dels Khmers Rojos, basada sobretot en els plans de Khieu Samphan, es va centrar en l'assoliment de l'autarquia nacional mitjançant una fase inicial de col·lectivisme agrícola, utilitzat com a via per aconseguir una ràpida transformació social i un desenvolupament industrial i tecnològic sense l'ajuda de potències estrangeres, un procés que el partit va caracteritzar com un Super Gran Salt Endavant. Pol Pot va influir fortament en la propagació de la política d'autarquia, i havia quedat impressionat per la vida autosuficient de les tribus muntanyenques de Cambodja, que el partit creia que era una forma de comunisme primitiu. La teoria dels Khmers Rojos va desenvolupar el concepte que la nació hauria de prendre l'agricultura com el factor bàsic i utilitzar els fruits de l'agricultura per construir la indústria i crear una societat comunista completa sense perdre el temps en els passos intermedis.
Judicis posteriors miniatura|Cranis de víctimes del règim conservats en el principal lloc de les fosses comunes.