miniatura|Basílica de la Mercè. Construïda per Josep Mas i Dordal amb la façana projectada per Carles Grau, entre 1767 i el 1775. La Renaixença econòmica fa referència a la societat i l'economia de la Catalunya il·lustrada del . Després de la derrota de 1714, circumstàncies històriques favorables van coadjuvar-se per fer possible la renaixença econòmica catalana que culminaria un segle més tard amb la Revolució Industrial de Catalunya.
La Catalunya de l'inici del és una societat de senyors i pagesos. En canvi, l'estructura social de mitjan és ja sota l'hegemonia d'empresaris i treballadors. D'un extrem a l'altre va tenir lloc la transformació del sistema senyorial en una economia de mercat en procés d'industrialització. miniatura|esquerra|Parlament de Catalunya a l'antic arsenal de la Ciutadella de Barcelona. Va ser un projecte de Joris Prosperm van Verboom y de Wolf. Va ser concebuda per controlar la ciutat, no per defensar-la després de la desfeta nacional de 1714. De la ciutadella original han sobreviscut l'arsenal (actualment Parlament de Catalunya), el palau del Governador (actualment Institut Verdaguer) i l'església castrense.
De la societat estamental a la societat de classes miniatura|Antiga foneria de canons a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. Edifici original de 1777. Va ser reformat el 1858 per Josep Oriol Mestres i Esplugas, per convertir-lo en la seu del Banc de Barcelona, de Manel Girona.
La noblesa La captura dels excedents agraris pels senyors a través de prestacions d'ordre personal i econòmic i a través de diversos monopolis -molins, forns, fargues, hostals, carnisseries...- constituïa el mecanisme central d'articulació de les relacions socials i de redistribució de la renda interior. De tota manera, una part substancial dels ingressos de l'aristocràcia procedia dels pagaments del delme, és a dir, la dècima part de la collita que a tot Europa es reservava a l'Església.
La propietat senyorial havia anat acomodant-se al règim emfitèutic. Aquesta condició derivava del principi de la divisió de drets de propietat. El propietari directe -com l'Església mateix- es reservava un cens emfitèutic anual i un lluïsme o percepció proporcional en cas de venda. El propietari útil detenia un dret real sobre la terra com a cosa pròpia, bé que subordinat al domini directe. Amb la generalització d'aquesta fórmula des de l'edat mitjana, els camperols havien esdevingut quasi propietaris.
El declivi de la renda senyorial L'evolució a llarg termini dels ingressos senyorials en termes reals mostra l'acceleració creixent d'una tendència de declivi. Des de la segona meitat del , i durant prop de cent anys, les rendes senyorials no van parar de baixar. Per un altre centenar d'anys no van conèixer millora de cap mena o van ser molt lleugeres, acumulant, doncs, una gran erosió. La trajectòria de l'ingrés senyorial a Catalunya al llarg d'aquests tres segles no es va diferenciar gaire d'allò que va ser gairebé general a Europa: una caiguda continuada.
Després del 1800, la crisi de l'Antic Règim en va precipitar l'extinció.
La societat pagesa En una anàlisi comparativa amb l'Europa meridional, l'estructura social es va singularitzar per la feblesa relativa de la noblesa i, sobretot, per la fortalesa de la condició econòmica de la pagesia. La propietat de la terra, la pauta matrimonial, l'organització típica de la família i el règim d'herència van ser factors directament relacionats entre si i orientats a assegurar la integritat de l'empresa agrària.
Malgrat la jerarquització de la societat rural, amb la noblesa i el clergat al vèrtex, el camp es caracteritzava per una explotació familiar ben dimensionada en règim de propietat o domini útil sota contracte emfitèutic. Gran part de l'expansió vitícola del i la primera meitat del XIX es va dur a terme a través dels contractes a rabassa morta, que garantien la possessió del cultivador per a períodes molt llargs. Quedaven encara àmplies capes d'agricultors sense terra que s'ocupaven del conreu en parceria o com a jornalers.
La transformació de la pagesia La caiguda de l'ingrés senyorial, en termes reals, des del darrer vintenni del es relaciona amb un cert augment de la conflictivitat senyorial. L'anàlisi sistemàtica dels processos judicials entre 1751 i 1808 mostra que a Catalunya no s'hi van produir protestes generals ni revoltes camperoles contra els drets senyorials, com la del País Valencià de 1801.
Els pagesos van desenvolupar una estratègia de diversificació dels conreus en resposta als nous requeriments del mercat. Però també com a forma d'evitar el pagament dels drets tradicionals als senyors.
Els conflictes entre senyors i pagesos eren bàsicament de caràcter econòmic, sense entrar gaire en qüestions relacionades amb l'exercici del poder local i els drets dels senyors. Els punts d'atenció principal són: la definició de la propietat de la terra i de l'aigua i les exigències del delme.
La disminució de la part de la renda total capturada pels senyors havia d'ampliar la part retinguda pels camperols. L'abolició dels drets senyorials i dels delmes i la redempció de censos emfitèutics, amb la revolució liberal, van consolidar el control de la pagesia sobre la terra.
Els conflictes a les àrees rurals després del canvi institucional es van relacionar amb les càrregues tributàries del nou règim liberal més que no pas amb temes de propietat o rendes.
La burgesia ascendent La classe ascendent per excel·lència al era la burgesia comercial, que dirigia l'expansió econòmica i prosperava amb l'èxit del comerç amb la resta d'Espanya i amb l'exterior. Al mateix temps va fer inversions en la producció manufacturera i va adquirir altres funcions que la van acostar als empresaris moderns. Els grans comerciants operaven des de les places més importants, amb Barcelona al davant, i actuaven sovint en col·laboració amb comerciants estrangers, tant al territori mateix com als mercats d'exportació. Aquest procés va ser protagonitzat per una protoburgesia emergent, el paradigma de la qual és Erasme de Gònima i Pasarell.Lluís Bosch i Joan Molet. "La Catalunya il·lustrada", revista Sàpiens, número 85, 2009.
Un medi innovador miniatura|Llotja de Mar primera ubicació de l'escola de la Llotja. miniatura|Llotja de Mar. Saló d'Actes de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona. Els grans comerciants de Barcelona van ser al davant del moviment per al desenvolupament econòmic, en estreta relació amb l'ajuntament i altres corporacions locals des de mitjan .
Ells van fundar la Reial Companyia de Barcelona, l'any 1756, per impulsar el comerç amb Amèrica. La creació de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1760, va proporcionar-los un instrument poderós, així com els recursos per a dur a la pràctica noves iniciatives. La Junta de Comerç es va ocupar de la millora del port i de les comunicacions i va estimular de moltes formes distintes l'adaptació al procés de creixement: premis a les innovacions tecnològiques; ajuts per a la renovació de l'utillatge de la manufactura; suport a l'establiment d'artesans i tècnics estrangers; suport a pensionistes per a aprendre noves tècniques a l'estranger; i, fins i tot, finançament d'operacions d'espionatge industrial a gran escala a l'Europa avançada.Ferran Soldevila i Zubiburu. Resum d'Història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1979, pàgina 159.
L'any 1770 es va crear l'Escola de Nàutica. També es van establir càtedres de química (1805), mecànica (1808), economia política (1814) i matemàtiques (1816) per a la difusió dels nous coneixements.
La Junta va donar pas a una Comissió de Fàbriques que prendria el relleu de la promoció dels interessos industrials com un potent lobby davant del poder central. Aquest entramat institucional, de caràcter privat, actuava com una autèntica xarxa d'innovació sobre un teixit social molt receptiu. Les interaccions entre les iniciatives individuals i aquest medi innovador van ser la clau decisiva del trànsit cap a la nova indústria.
La formació de l'empresariat industrial La nova indústria emergent va ser l'obra directa de la nova classe social dels empresaris. Els seus orígens socials són molt diversos: alguns procedien de les files del capital comercial tradicional, tres eren cabalers que havien rebut fons invertibles i els aplicaven a sectors de futur i, encara se'n troben que havien fet estalvis a les colònies americanes. Però la immensa majoria procedien de la manufactura mateix i, sovint, de l'artesanat i dels treballadors més especialitzats.
L'empresari innovador va sorgir de persones que tenien ja una especial familiaritat amb la tecnologia i amb el mercat, que havien viatjat, per negocis, estudis o altres motius (l'exili dels liberals, per exemple), i detectat l'existència d'oportunitats per obtenir guanys. El pas del comerç a la indústria va ser una decisió empresarial i va resultar propiciat, en comparació amb altres territoris de l'Europa meridional, per l'elevada proporció del sector monetitzat de l'economia.
Les diferències quant a la possessió d'informació sobre nous productes i nous processos i sobre mercats i canals de comercialització -Espanya endins o a les Antilles- van ser una dada central per a la decisió d'aplicar-se al cotó com a activitat industrial. L'èxit de la iniciativa inicial va ser determinant per a la continuïtat a través de l'autofinançament amb els beneficis aconseguits.
L'experiència americana en el sector cotoner va servir de referència per a molts empresaris catalans, que hi van veure l'oportunitat de treure'n un bon rendiment.
La varietat de casos va ser tanta com les històries personals dels nous empresaris, però el resultat va ser clar: la proliferació d'iniciatives i la creació d'un nombre molt elevat d'empreses. Els molt grans projectes empresarials no van abundar. La paradoxa és només aparent: l'èxit de la industrialització va sorgir de l'abundància d'assajos i no d'un cop de fortuna aïllat.
La gestació de la classe obrera moderna El predomini de l'explotació familiar pagesa a l'agricultura del es combinava amb una gran massa de camperols sense terra, sobretot a mesura que la població creixia. L'any 1779 més de la meitat de la població activa masculina agrària era integrada per peons o jornalers. A Espanya, només Andalusia, Múrcia i Castella la Nova presentaven taxes d'assalarització de la força de treball superiors al 56% català.
La nombrosa població rural dependent d'un salari havia de trobar-se forçosament en condició de desocupació o, almenys, de subocupació, atesa la sòlida estructura de les explotacions familiars. Així es va anar conformant una abundant oferta de treball a les cases rurals, sobretot a temps parcial, que es conjugava bé amb la demanda creixent dels comerciants manufacturers de la protoindustrialització. El món rural a l'acabament del era parcialment impregnat d'activitats manufactureres disperses, que ocupaven sobretot dones i nens.
La introducció dels nous mitjans tècnics de filar, a partir de la jenny, exigia treballadors especialitzats. Els canvis en la filatura requerien una nova organització del treball, atès el recurs a l'energia inanimada d'origen hidràulic. I també, a causa de l'interès dels empresaris a mantenir les màquines permanentment actives per tal d'amortitzar-les i maximitzar els guanys, els treballadors de la manufactura dispersa es van desplaçar gradualment cap a la fàbrica.
L'estructura descentralitzada i preindustrial del tissatge va perviure més que la de la filatura. Mantenia una massa abundant de treballadors al seu domicili, treballant pel compte de tercers gairebé sempre amb remuneració per peça feta. Però també els teixidors van acabar concentrats als locals de la fàbrica, a partir del moment en què s'imposava el teler mecànic, tant al cotó com a la llana. En tot cas, la manufactura dispersa va donar lloc a la manufactura concentrada, i aquesta, a la fàbrica.