Jacob Arminius (Oudewater 1560 - 1609) va ser un teòleg protestant neerlandès famós per les seves discrepàncies amb les teories de Joan Calví, a les quals retreia una doctrina de la predestinació massa tancada pel determinisme: si bé és cert que l'home per si sol no pot assolir la salvació i necessita la gràcia divina, sí que pot esperar-la amb la fe. Aquesta fe es basa en el sacrifici suprem de Jesús, que permet potencialment que tota la humanitat assoleixi el Paradís escapant del pecat.
Arminius, que en un principi era calvinista, va defensar també el lliure examen, ja que creia que la raó il·luminada per la creença podia entendre qualsevol veritat i accedir a la Bíblia sense mediacions.
El pare d'Arminius va morir quan Jacob era un nadó, i Teodoro Aemilius el va adoptar i donar educació. Estudià a Utrecht, Marburg, Rotterdam, Leiden i Ginebra, en aquest últim lloc no era gens apreciat per la seua simpatia a les teories de Ramus, cosa que feu que se n'anés cap a Basilea, on obtingué grans triomfs acadèmics, els quals li permeteren obtenir el doctorat en filosofia, titulació que Arminius rebutjà.
Durant un temps residí a Itàlia, on es desplaçà a Roma per conèixer i escoltar a Jacobus Labarella. Aquest viatge fou malinterpretat pels seus seguidors, que començaren a rebutjar-lo per considerar que a Itàlia s'havia posat als peus del papa, mantenint relacions amb els jesuïtes i, fins i tot, haver rebutjat la seua religió.
Malgrat les crítiques, a la seua tornada fou nomenat pastor d'Amsterdam el 1588, però prompte conegué l'obra de Dirck Coornhert sobre la predestinació de la teoria calvinista, i Arminius el trobà un llibre interessant i encertat en certes crítiques al calvinisme.
Aquest canvi de principis religiosos el dugueren a tindre grans conflictes amb calvinistes purs com Gomarus. En ser traslladat a Leiden per exercir com a professor el 1603, el seu enfrontament amb Gomaro fou molt més dur, començant-se a produir les divisions entre els protestants de l'Església reformada fins que al Sínode de Dort de 1618 es va declarar la teologia remonstrant contrària a les Escriptures i els Estats Generals van jutjar Oldenbarnevelt, que fou executat per alta traïcióSnijder, C.R.H. (2014) "Het scherprechtersgeslacht Pruijm/Pfraum, ook Prom/Praum/Sprong genoemd. Deel 1: Meester Hans Pruijm, 'executeur' van Johan van Oldenbarnevelt", Gens Nostra, jrg. 69, nr. 12, p. 488-500 i Hugo de Groot fou condemnat a cadena perpètua a la fortalesa de Loevestein. El 1621, amb l'ajut de la seva dona, Grotius va escapar dramàticament del castell amagant-se en un cofre de llibres. Va fugir a Anvers i finalment a París, on va romandre fins al 1631 sota el patrocini de Lluís XIII.
Les seus obres foren publicades a Leiden (1629, Opera theologica) i a Frankfurt (1635), es tracta de quatre volums els quals contenen oracions, controvèrsies, sermons, tesis, etc. La seua correspondència es publicà entre 1660 i 1684 a Amsterdam.
L'any 1630 la Fraternitat Remonstrant havia aconseguit la tolerància legal. Va ser reconegut oficialment als Països Baixos el 1795. En l'èmfasi de la gràcia de Déu, l'arminianisme va influir en el desenvolupament del metodisme a Anglaterra i als Estats Units.
Biografia Arminius, va néixer el 1559 o el 1560 a Oudewater, Utrecht. Es va quedar orfe quan encara era jove. El seu pare Herman, fabricant d'armes, va morir, deixant la seva dona vídua amb fills petits. No va arribar a conèixer el seu pare, i la seva mare va ser assassinada durant la massacre espanyola a Oudewater el 1575.
El nen va ser adoptat per Theodorus Aemilius, un sacerdot inclinat pel protestantisme. Al voltant de 1572 (any en què Oudewater va ser conquerida pels rebels), Arminius i Aemilius es van establir a Utrecht. El jove Jacobus hi va estudiar, probablement a l'escola Hieronymus. Després de la mort d'Emilius (1574 o 1575), Arminius es va familiaritzar amb el matemàtic Rudolph Snellius, també d'Oudewater. Aquest últim va portar Arminius a Marburg i li va permetre estudiar a la Universitat de Leiden. El 1576, Arminius es va registrar com a estudiant d'arts liberals a la recentment inaugurada Universitat de Leiden.
Estudis teològics i ministeri Arminius va romandre estudiant a Leiden del 1576 al 1582. Tot i que es va matricular com a estudiant d'Arts Liberals, això li va permetre estudiar també teologia. Entre els seus professors de teologia hi havia el calvinista Lambertus Danaeus, l'erudit hebreu Johannes Drusius, Guillaume Feuguereius (o Feugueires, mort el 1613) i Johann Kolmann. Kolmann és conegut ara per ensenyar que l'èmfasi excessiu de la sobirania de Déu en l'alt calvinisme va fer de Déu «un tirà i un botxí». Encara que la universitat de Leiden va ser sòlidament reformada, va tenir influències de les opinions luteranes, zwinglianes i anabaptistes a més del calvinisme. Un pastor de Leiden (Caspar Coolhaes) va sostenir, contra Calvin, que les autoritats civils tenien jurisdicció en alguns assumptes de l'església, que era incorrecte castigar i executar heretges, i que els luterans, els calvinistes i els anabaptistes podien unir-se al voltant dels principis bàsics. L'astrònom i matemàtic Willebrord Snel van Royen va utilitzar la filosofia Ramista en un esforç per animar els seus estudiants a buscar la veritat sense dependre excessivament d'Aristòtil. Sota la influència d'aquests homes, Arminius va estudiar amb èxit i podria haver plantat llavors que començarien a desenvolupar-se en una teologia que més tard qüestionaria la teologia reformada dominant de Joan Calví. L'èxit que va mostrar en els seus estudis va motivar el gremi de comerciants d'Amsterdam a finançar els tres anys següents dels seus estudis.
El 1582, Arminius va començar a estudiar amb Théodore de Bèze a Ginebra. Es va trobar pressionat per utilitzar mètodes filosòfics Ramistes, que li coneixien des del seu temps a Leiden. A Arminius se li va prohibir públicament ensenyar filosofia ramea. Després d'aquest difícil estat de coses, es va traslladar a Basilea per continuar els seus estudis.
Allà va continuar distingint-se com un excel·lent estudiant. El 1583 Arminius contemplava tornar a Ginebra quan la facultat de teologia de Basilea li va oferir espontàniament un doctorat. Va declinar l'honor a causa de la seva joventut (tenia uns 24 anys) i va tornar a l'escola de Ginebra per acabar els seus estudis a Ginebra amb Beza.
Elogis de Beza i Grynaeus Un cop acabats els estudis d'Arminius i una sol·licitud perquè fos pastor a Amsterdam, Beza va respondre als líders d'Amsterdam amb aquesta carta:D'aquesta carta sembla que la tensió anterior de l'atracció d'Arminius per la filosofia ramista s'havia dissipat i fins i tot Beza coneixia a Arminius com un teòleg excel·lent encara que en evolució. Tres mesos després, John Grynaeus de la Universitat de Basilea va enviar aquesta carta d'elogi:
Inici del ministeri públic Arminius va respondre a la crida al pastor a Amsterdam el 1587, pronunciant sermons de diumenge i entre setmana. Després de ser provat pels líders de l'església, va ser ordenat el 1588. Va guanyar fama de bon predicador i pastor fidel.
Una de les primeres tasques d'Arminius la va donar la Cort Eclesiàstica d'Amsterdam; és a dir, refutar els ensenyaments de Dirck Volckertszoon Coornhert, que va rebutjar la doctrina supralapsariana de Beza del decret absolut i incondicional de Déu de crear homes per salvar uns i maleir els altres, basant-se en res en si mateixos. La discussió ja havia començat amb dos ministres de Delft que havien escrit «Una resposta a certs arguments de Beza i Calvin, a partir d'un tractat sobre la predestinació tal com s'ensenya al novè capítol de Romans», un document que contradeia tant Beza com Coornhert. Van proposar que tot i que el decret de Déu per salvar només alguns era de fet absolut i incondicional, s'havia produït després de la caiguda (proposant l'infralapsarianisme més que el supralapsarianisme de Beza). Arminius va tenir l'encàrrec de refutar tant la teologia de Coornhert com l'infralapsarianisme. Va acceptar fàcilment la tasca, però després d'un estudi més ampli es va trobar en conflicte sobre l'assumpte. Va decidir dedicar més temps a l'estudi abans de continuar la seva refutació.
El 1590 es va casar amb Lijsbet Reael, la filla de Laurens Jacobsz Reael, un destacat comerciant i poeta d'Amsterdam que també va ajudar a liderar la Reforma Protestant i més tard va ajudar a establir la primera Església reformada a la zona. El matrimoni d'Arminius amb Reael li va permetre accedir a les seves prestigioses connexions, i va fer molts amics en la indústria mercantil i en l'alta societat. Va rebre l'encàrrec d'organitzar el sistema educatiu d'Amsterdam, i es diu que ho va fer bé. Es va distingir molt per la fidelitat als seus deures l'any 1602 durant una plaga que va arrasar Amsterdam, entrant a cases infectades a les quals altres no s'atrevien a entrar per donar-los aigua, i proveint els seus veïns amb fons per cuidar-los.
Polèmica A Amsterdam, Arminius va ensenyar mitjançant «una sèrie de sermons sobre l'epístola dels romans». En discutir Romans 7 l'any 1591, va ensenyar que l'home, a través de la gràcia i el renaixement, no havia de viure en servitud del pecat, i que Romans 7:14 parlava d'un home que vivia sota la llei i condemnat per pecat per l'Esperit Sant., encara que no s'ha regenerat actualment. Això es va trobar amb certa resistència, i alguns detractors el van titllar pelagià per ensenyar que un home no regenerat podia sentir tal convicció i desig de salvació, fins i tot amb la influència de la Llei i l'Esperit Sant. El mateix any, responent a les posicions teològiques d'Arminius, el seu col·lega Petrus Plancius va començar a disputar-lo obertament. Durant una reunió de ministres, Arminius va insistir que no estava ensenyant res en contradicció amb la Confessió de Heidelberg i altres estàndards d'ortodòxia, que els primers teòlegs de l'església tenien opinions similars i que repudiava completament l'heretgia del pelagianisme. A més, Arminius va expressar certa sorpresa que no se li permetés interpretar aquest passatge segons els dictats de la seva pròpia consciència i dins el patró de l'ortodòxia històrica. Els burgomaestres d'Amsterdam van intervenir, en un esforç per mantenir la pau i reprimir les divisions de la població, instant-los a conviure pacíficament i al fet que Arminius no ensenyés res d'acord amb el pensament reformat acordat en aquell moment, tret que hagués consultat amb el consell o altres òrgans de l'església.
Durant els anys següents, va sorgir polèmica mentre predicava a través de Romans 9. Encara que no va contradir directament les interpretacions calvinistes, es va centrar en el tema de Pau de la «justificació per fe» en contradicció amb les obres, en lloc de centrar-se en els decrets eterns de Déu. Durant aquest temps «va desenvolupar a poc a poc opinions sobre la gràcia, la predestinació i el lliure albir que eren incompatibles amb la doctrina dels mestres reformats Calví i Beza».
Professor a Leiden miniatura|Retrat d'Arminius del segle XVII de la col·lecció de retrats holandesos de la Biblioteca teològica d'Andover-Harvard, Harvard Divinity School. A partir d'un gravat de JC Philips i JG Meet. El 1603 va ser cridat de nou a la Universitat de Leiden per ensenyar teologia. Això es va produir després de la mort gairebé simultània el 1602 de dos membres de la facultat, Francisc Junius i Lucas Trelcatius el gran, en un brot de pesta. Lucas Trelcatius el jove i Arminius (malgrat la protesta de Plancius) van ser nomenats, la decisió depenent en gran part de Franciscus Gomarus, el membre de la facultat supervivent. Tot i que Gomarus va aprovar amb cautela Arminius, les opinions del qual ja eren sospitades d'ortodòxia, la seva arribada va obrir un període de debat en lloc de tancar-lo. El nomenament també va tenir una dimensió política, amb el suport tant de Johannes Uytenbogaert a La Haia com de Johan van Oldenbarnevelt.
Escalada de polèmica amb Gomarus